Pilar de set amb mig folre i, finalment, manilles

Un relat de: jordi domènech i arnau

No era pas un secret qui era el cap de la colla dels lladres, però mai l'havien pogut enxampar. A vegades per sort, altres per astúcia, però fonamentalment per la fèrria organització del seu grup i la meticulositat i bona preparació de tots els cops. La disciplina militar no era res comparada amb l'autoritat que tenia en Perot sobre la seva gent. I els imposava unes mesures de seguretat que gairebé tots consideraven exagerades.

Ara tenia un nou objectiu, el més gran de tots. La casa del marquès de Puigdellops, el personatge més ric de la contrada. Hi havia entrat disfressat d'ajudant de paleta quan les darreres pluges van malmetre part de la teulada i ho havia vist: quadres dels més importants pintors del país, armes antigues, objectes religiosos amb or, plata i pedreries. Potser mil vegades més valuós que el darrer botí, el carregament d'olives de Maspujolet, que a més havia estat força feixuc de transportar i difícil de vendre.

L'única mesura de seguretat era el propi casalot. Una enorme baluerna cúbica, amb finestres reixades i portes forrellades. I a sobre, al mig de la vila, davant mateix de l'Ajuntament. Sols el carreró de la part posterior, el Pas dels Gats, era solitari. I sols per aquella banda en Perot va veure un punt vulnerable: una finestra sense reixes al segon pis. Era una de les últimes modificacions de l'edifici, es va obrir el forat quan es va construir la sala de bany. De totes maneres era massa elevat, amb l'escala més alta encara mancaria un bon tros per arribar-hi.

La finestra no donava directament al Pas dels Gats, hi havia un petit pati entre la casa i el carreró. Una reixa separava el pati de l'exterior, una reixa amb una buguenvíl·lea espessa que amagaria els lladres que fossin sota la finestra. Una reixa amb una porta que tenia una clau que en Perot ja havia robat al jardiner.

Els millors escaladors de la Colla ja li havien dit que era impossible pujar per la paret, era totalment llisa, de carreus perfectament ajustats. Els hauria d'ajudar algú des de dalt llençant-los una corda. No hi havia cap altra possibilitat.

En Perot, quan tenia una dèria no la deixava, va provar de fer fer una escala més llarga, però a part de la dificultat d'entrar-la per la porta del carreró, es va trencar quan la provaven i el Pocapena que era qui pujava, també es va trencar una cama i tres costelles.

Ara el casalot estava desert, en Puigdellops estiuejava a la platja amb tota la família i els servents, però a primers de setembre tornaria, tenia dos mesos per idear i executar un pla.

Se li va acudir el dia de la festa major, a la plaça de la vila, precisament entre el casalot i l'ajuntament. Feien castells, i amb tanta gent badant, es podia obtenir un bon rendiment. Tota la colla era a la plaça, alguns amb la missió de robar carteres, bosses i joies, altres amb la de fer desaparèixer les proves i recollir el botí, altres vigilaven els guàrdies i protegien els lladres. En Perot ho dirigia tot sense ni parlar, amb petits gestos i mirades. Aleshores ho va veure, els castellers, per acabar l'actuació feien pujar un pilar sota el balcó de l'Ajuntament i l'anxaneta era recollit pel Senyor Alcalde. Ja ho tenia, si una escala no valia, faria un pilar, tenia prou gent i eren prou valents…

Van començar a assajar a Mas Garriu, que era de la germana d'en Perot, tenia tres plantes, una finestra a l'alçada adequada i estava allunyat del poble. I aviat van venir els problemes. En Joanet, que hauria de fer d'anxaneta, va caure i va anar directament a terra. No es va trencar res però es va fer mal i va agafar por. Sols una hàbil combinació d'afalacs, promeses i amenaces va aconseguir que, tres dies més tard, tornés a pujar. Van decidir que calia fer una pinya el més gran possible per fer de matalàs si el pilar queia.

Naturalment, un pilar recolzat a la paret és molt més fàcil de fer que un de lliure al mig d'una plaça i en pocs assajos ja el feien de sis. Semblava que ja ho havien aconseguit quan, acompanyat de la plana major de la colla, amb una canya de pescar va anar a mesurar exactament l'alçada de la finestra. Amb un pilar de sis no n'hi hauria prou, s'hauria de fer de set, i això volia dir folre -mig folre, de fet, ja que hi havia la paret- per aguantar el terç.

I aleshores van tenir un altre problema, en Tomàs, anomenat cul gros, que feia de baix, es va herniar quan el pilar va anar per terra degut a una relliscada d'en Joanet que no va trobar un bon lloc per agafar-se a en Manelic, que era el cinquè.

En Perot va decidir que n'havia d'aprendre més i va anar a veure vàries actuacions castelleres més, va parlar amb la gent i va arribar a la conclusió que les coses s'havien de fer ben fetes. Si en Tomàs hagués portat faixa no s'hauria fet mal. Si en Manelic hagués dut una camisa adequada, en Joanet no hauria caigut…

Pensat i fet. Tenien les camises negres que havien robat al mercat de Vilaplana i encara no havien col·locat, les faixes les van fer amb tela obtinguda a Cal Baladre, la botiga de teixits, que no tancava mai la porta de l'eixida. Tot roba negra. Magnífic, si algú mirés el dia del robatori, cosa no gaire probable, ho tindrà més difícil per adonar-se que hi havia algú enfilat a la paret d'en Puigdellops.

Durant quinze dies la colla va continuar assajant, ara amb tota la parafernàlia dels castellers de debò. El pilar de set amb mig folre i recolzat a la paret, ja els sortia perfecte.

I va arribar el gran dia -la gran nit-. Una mica de boira encara va afavorir més els interessos d'en Perot i els seus. D'un en un van anar entrant al pati de darrera de la casa del Marqués. Sols en Pocapena i tres més van restar fora, als extrems del Pas dels Gats, disposats a impedir que algun vianant inoportú s'adonés que passava quelcom d'anormal.

Van bastir amb la precisió d'una troupe de majorettes la pinya del pilar, el mig folre, va pujar el terç, el quart -era en Paco, nebot d'en Perot-, que va donar la conformitat. El Perot va manar "quint amunt" i el pilar es va completar sense cap mena d'incident.

En Joanet va arribar a la finestra. Amb l'eina que duia la va espanyar ràpidament i va entrar. El primer que va fer va ser lligar una corda a la canonada per facilitar la pujada d'en Manelic. Mentrestant, la resta del castell es desmuntava amb perfecte ordre.

En Perot, com la resta de la colla, estava eufòric. En Manelic va començar a enfilar-se fins la finestra, duia una escala de corda que serviria per fer pujar els que no eren tan hàbils com ell. Tot sortia igual que als assajos de Mas Garriu.

Aleshores es va produir la catàstrofe, un xiscle d'en Pocapena, sorolls al Pas dels Gats i una veu prou coneguda pels membres de la colla. La d'un senyor cepat, amb bigoti, cara de pocs amics, vestit verd -i no precisament per ser dels Castellers de Vilafranca- que deia: "Sortiu d'un en un amb les mans alçades, esteu detinguts"…

Què havia fallat al pla d'en Perot?

SOLUCIÓ

Llegeix el text següent. començant per la darrera lletra:

".sellarg sel ranos a raçnemoc nav …"tnuma tniuQ" ranam av toreP ne nauq euq ,eb nat ref relov nav oH"

Comentaris

  • Que bo![Ofensiu]
    reusenca | 23-10-2014 | Valoració: 10

    M'ha encantat: el desenvolupament, la manera de redactar-ho, l'enginy... Un relat molt nostre. Felicitats!
    Una abraçada

  • Déu ni do![Ofensiu]
    Miralpeix | 13-09-2006

    molt bonic. Em transporta a les històries del Met de Ribes, la Monyos, Rossinyol, el Noi del Sucre...

    Hi trobo un regust molt nostre que costa de trobar

    Felicitats!

  • Jajaja[Ofensiu]
    Schlaf | 28-08-2005 | Valoració: 10

    Molt ingeniós...!
    No l'havia caçat fins llegir la solució i t'ho diu (tot i que sembli mentida) una grallera!!

    Una encaixada!

  • Hahahah....[Ofensiu]
    Maragda | 09-08-2005

    Quina gràcia! Devia ser tot un personatge el teu avi. I pel que dius, a ell sí, li va tocar (o potser va voler!) seguir una carrera que no li va fer por, tenint en compte un llistó tant alt...
    I com a anècdota et diré que el meu d'avi, en Rafael Masó i Valentí de Girona, també arquitecte noucentista, va ser amic del teu besavi. Quines casualitats oi?
    Al meu oncle, que també es diu Rafael, li volien fer seguir un camí similar, però noi, a ell se li va fer una muntanya immensa i quan va anar a BCN per matricular-se d'arquitectura en va tornar matriculat d'advocat.
    Coses que passen!

  • Perot[Ofensiu]

    Naturalment que en pensar un nom per un lladre, va sortir el d'en Perot, Perot Rocaguinarda.
    Però per a la meva família també hi ha un altre significat, i no pas de lladre ans el contrari, el meu avi Pere, home força corpulent i que va de més de quaranta anys catedràtic de l'escola d'arquitectura de Barcelona, era conegut con a Perot pels seus alumnes.
    Alumnes que van ser la major part dels arquitectes que exercien a Barcelona.
    Com que donava l'assignatura de projectes que acostumava a ser de les darreres de la carrera, quan veia una casa mal feta, encara recordo que comentava:
    -I a aquest ximple, li vaig donar jo el títol?

  • En passar pel carreró...[Ofensiu]
    Maragda | 09-08-2005 | Valoració: 10

    de Barcelona que duu el seu nom, sempre m'havia preguntat qui era en Perot lo lladre. I sempre, també, m'havia oblidat, en arribar a casa, de mirar-ho en algun llibre.
    El teu relat, tot i que no sé si és realment història o ficció, m'ha agradat de debò. Moltissim, ja que m'ha introduït en una escena perfectament possible de finals del dinou.
    M'ha fet recordar les històries que m'explicava la meva àvia, mai millor dit, -a la vora del foc- de fets ocorreguts a l'Empordà, com la del rellotger de Creixells (Lladre d'anomenada en aquells verals).
    Tens a més un bon estil d'escriptura, senzill i entenedor, que fa que se't llegeixi amb molt de gust. Et felicito!
    (Per cert he trobat molt enginyós tan el títol com el final...)
    Una abraçada!

  • Els justos no sempre van al cel, oi ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 21-06-2005 | Valoració: 10

    Hola,
    M'encanta la història, i des d'ara t'emplaço ´si s'escriu aixi - perquè en facis l'honor de publicar un relat a www.guimera.info

    Si en vens a veure t'adonaras que malgrat trobar-nos al vell mig del "forat negre " som un punt de llum. I Déu n'hi do, de la força expansiva !

    Gràcies

    mora.a@guimera.info

  • El gran lladre català[Ofensiu]
    Biel Martí | 26-01-2005 | Valoració: 9

    Crec que, com a mínim, en Perot es mereix el títol honorífic (ja que és a la presó, pobret) de Gran Lladre Català, per haver convinat un pilar de set amb un assalt a un casalot. Llàstima que quan un és perfeccionista no té remei! M'ha agradat el relat, és simpàtic i ben redactat.

    Biel.

  • Desternillant[Ofensiu]
    Shu Hua | 02-01-2005 | Valoració: 10

    M'ha encantat! Que usis la figura de'n Perot, t'ho agraeixo, tot i que sigui transportat al temps actual. Però discrepo en una cosa: al vertader Perot no el van enxampar mai i dubto que hagués comès un error com aquest. La meva teoria, però, no té res a veure amb la seva inteligència (que segur tenia). Jo crec que no el van enxampar mai perquè preferia morir que caure presoner. O potser és una interpretació del que jo mateixa hagués fet en el seu cas, un personatge que em fascina.

    El conte és fantàstic, quan comencen a fer de castellers, és una passada i la sol.lució, molt bona i ben resolta. Sí senyor, m'agrada com escrius, no m'estranya que guanyis premis.
    Una abraçada
    Glòria

  • Emmanillats per la música[Ofensiu]
    Perfilia1 | 15-03-2004

    El relat és interessant en la història, entretingut i molt divertit, aconsegueix atraparte i voler arrivar fins al final, està molt ben explicat i dona molta informació dels detalls sent tan curt.

    Però el millor de tot és que té un fí sentit de l'humor que culmina amb un final tan original com imprevisible, tan divertit com ingeniós.

    M'ha agradat molt.

  • Ets el de la memòria?[Ofensiu]
    fers2 | 11-03-2004 | Valoració: 8

    Suposo que ets l'autor de "Memòria Prohibida"
    No sabia que et dediquessis a temes que no són la ciència ficció.
    M'agradat molt això d'en Perot, tan meticulós. Però no me' n'he pogut estar de mirar la solució.
    Era evident, però no se m'ha acudit. Ja veurem si algun del meus amic ho treu, demà faré la prova.
    Enviaràs algun dels teus contes de ciència ficció a relatsencatala?
    Antònia

Valoració mitja: 9.57

l´Autor

Foto de perfil de jordi domènech i arnau

jordi domènech i arnau

24 Relats

170 Comentaris

70644 Lectures

Valoració de l'autor: 9.27

Biografia:
Vaig néixer a Mataró el 9 d'agost de 1952. De petit vaig viure a Canet de Mar, vila d'on eren tan la meva mare com la família del meu pare. El meu besavi Lluís Domènech i Muntaner hi va estar especialment vinculat i la casa on vaig viure a Canet, és ara el seu museu
De petit ja m'agradaven molt les matemàtiques i l'astronomia (vaig acabar estudiant astrofísica). D'adolescent, ja a Barcelona, també em vaig afeccionar a l'electrònica, els escacs, la música clàssica i la muntanya. Durant sis anys vaig ser cap a un agrupament escolta.
El meu primer contacte amb la informàtica va ser el 1969 amb una màquina anomenada Olivetti Programma 101 que tenia 256 bytes de memòria. Més endavant van venir máquines més potents, calculadores programables, sistemes de desenvolupament de microprocessador i l'any 1979 em vaig comprar el meu primer ordinador, una Apple ][. Continuo amb la mateixa marca.
Vaig escriure el primer llibre (sobre calculadores programables) l'any 1981. La ficció va arribar més tardanament, el 1996. He tocat els gèneres de ciència-ficció, misteri i humor.
El setembre de 2003 vaig posar a internet la primera novel·la amb llicència lliure en llengua catalana: Memòria Prohibida,
He publicat a diverses revistes passatemps de caire matemàtic, problemes de lògica i mots encreuats. Durant un any vaig dirigir un programa setmanal de ràdio anomenat Ciència a l'Abast i més tard em vaig dedicar a redactar preguntes per a concursos de televisió, especialment de ciència, geografia i història.
He militat a diversos grups polítics i socials de caire independentista i no violent. Actualment treballo a Gent de la Terra en l'àmbit de la dinamització de la societat civil catalana.
Casat amb la Núria Breu, tenim dos fills: Pere (1984, futur geòleg) i Anna (1986, futura mestra d'educació musical)
zioljda@gmail.com