Una qüestió de prestigi

Un relat de: sico fons

Una de les coses que més haurà facilitat l'abandonament de la nostra llengua per part de molts valencians, serà el prestigi. O millor dit, la falta de prestigi.
En aquestes coses, com en tantes vessants del tarannà humà, la imatge o la visió que hom té, val més que qualsevol realitat o possible passada esplendor històrica.
Perquè no ens enganyem, per moltes Falles, Moros i Cristians i aficionats fanàtics del València CF que hi hagen, a l'hora de la veritat el nostre poble sempre ha demostrat una particular i secular indolència i fins i tot un preocupant i letal auto-odi.
"Forasters vindran que de casa ens trauran" deien els nostres vells, i finalment, hem estat nosaltres els que els hem obert les portes de les nostres cases de bat a bat. I damunt encara els hi donem les gràcies.
I tot això és així, al meu parer, gràcies -o per culpa- a la pessimista i decadent visió que tenim de les nostres coses, el nostre país i, sobretot, la nostra cultura.
La identificació de la nostra llengua amb la llengua dels pobles (dels llogarets) dels llauradors, dels pagesos, dels analfabets, de la gent bròfega i dels vells; i la identificació de la llengua castellana amb la llengua de les ciutats sempre tan pròsperes, dels rics, dels mitjans de comunicació, de la classe política, de l'escola, de la cultura i de la gent ben educada, haurà fet que a ulls de molts valencians -sobretot, ai! dels més joves-, el castellà haja assolit un prestigi que per a res posseeix a hores d'ara la llengua dels nostres avantpassats.
Això ha succeït en un procés lent i constant de molts segles que s'ha accelerat en els últims 100 anys a una velocitat de vertigen.
Així doncs, haurem de reconèixer la trista i inquietant realitat: probablement nosaltres som l'última generació de valencians catalanoparlants i d'ací a 50 anys ningú no parlarà ja, en la bella llengua de March i Martorell.
Efectivament, els nostres néts no seran valencians, perquè un valencià castellanoparlant no és un valencià, és una altra cosa. No sabem ben bé què. El podríem qualificar com un ciutadà espanyol de la regió de Llevant o de la costa mediterrània o alguna altra cosa insulsament semblant. De la mateixa manera que tampoc podem considerar un català que no parle català, ni un espanyol que no parle espanyol ni un francés que no parle la llengua de Molière com a tals. L'idioma comú -si més no, en aquests casos esmentats- és el que crea i unifica una cultura, una nació.
Per tant, el País Valencià és ben prop de desaparèixer com a nació o com a poble.
I això haurà succeït així gràcies a la constant acció de les autoritats espanyoles (és natural. Si per ells fóra, demà mateix deixarien d'existir catalans, gallecs, bascos i qualsevol gent que gosés desafiar l'autoritat uniformadora de l'Estat), però també -no ho oblidem mai- gràcies a la "gentil" i interessada col·laboració de les autoritats valencianes, que no sols no han fet res per evitar la nostra davallada, sinó que han ajudat en tots els possibles a precipitar el nostre final. I sobretot -i ara ve el pitjor-, gràcies a nosaltres, el poble valencià i la nostra recalcitrant i immoral desídia farcida de peresa.
Per tant, jo acuse els valencians (tots els valencians, jo inclòs) de perpetrar el nostre covard, trist, lamentable i indolent suïcidi com a poble. Si l'assassinat és un acte abjecte moralment condemnable, el genocidi cultural és un dels assassinats (o suïcidi en el nostre cas) més lamentable, covard i trist de l'ample catàleg d'infàmies humanes. Que Déu ens perdone. Jo no ho faré.



Comentaris

  • Qüestió numèrica[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 15-01-2017 | Valoració: 10


    Els valencians si deixen de parlar català continuaran essent valencians com valencians eren els muslims abans de la reconquesta catalana. Perquè que jo sàpiga la ciutadania valenciana ja existia abans de que es parles la llengua d'Ausias March. El que si deixaran d'ésser és catalans! La nacionalitat catalana si és perd no és únicament per una qüestió de prestigi, que no ho és tant, sinó per una raó numèrica. Els que parlen castellà són deu vegades més que nosaltres els que parlem català!
    Quan feia la mili, el soldat com deien els nostres avis, hi havia un xic de Burjassot, que quan parlava per telèfon amb la família no li sortia en català que era la llengua de casa seva. Una parenta d'una parenta meva de València, després de tenir un ictus deia: lo entieno pero lo he olvidado hablarlo por completo. Mon tiet de Benicàssim al gos li parlava en castellà. I fa poc vaig anar a celebrar l'aniversari d'un cosí de mon pare que feia 90 anys a prop de Castelló i el vell parlava català, les filles i gendres català amb el vell i entre ells i castellà amb llurs respectius fills. Els nets que seien a l'altre extrem de la taula tots parlaven castellà entre ells, noviets i novietes, i també si s'adreçaven a l'avi, als pares o fins i tot al "caganiu" besnét.

  • Excel.lent relat. Felicitats.[Ofensiu]
    unicorn_gris | 11-12-2016 | Valoració: 10

    Trobo que és un bon relat (una mica victimista, però mireu...), que defineix com i de quina manera els propis catalans, les autoritats i el pressumpte prestigi de la llengua castellana han arraconat el català que es parla a la manera de valència.

    No oblidem com han tractat també de separar Catalunya de València dient que es parla "valencià que no és català".

    Si a Espanya hi hagués algú que digués: "yo hablo andaluz que no es ni castellano ni español" m'imagino que l'insultarien de mala manera.

    Potser a València voten PP perquè volen...

    En fi, amb o sense la mort del valencià, cal seguir endavant...

    Fins la propera!!

  • És un text que no té un valor definit...[Ofensiu]
    Rafael Soteras i Roca | 30-05-2005 | Valoració: 10

    És un text que no té un valor definit, encara que jo hagi posat un deu perquè moltes vegades també em fa pensar en Barcelona. Com és possible que en un lloc com la Granja de Gavà, carrer Joaquim Costa algú em pregunti perquè ho dic en català, precisament en el mateix lloc on hi ha una placa que indica el naixement de Terenci Moix? A Barcelona moltes vegades també és una qüestió de prestigi i precisament per això en vaig fer una lectura al Centre Comarcal Lleidatà aquest dissabte passat.

  • Molt d'acord[Ofensiu]
    Pink Panther | 14-05-2005 | Valoració: 8

    Estic força d'acord amb el que expliques. Si la gent no estima la seva llengua, si no la parla i la llegeix sempre que pot, si no la defensa davant intrusions, i si a més hi ha unes institucions que no vetllen per ella i no en fan necessària la seva coneixença, acaba desapareixent. I aquest, si a Catalunya pot esdevenir un problema, al Païs Valencià ja ho és.

  • des de la ràbia[Ofensiu]
    sico fons | 07-08-2004

    Pretenc ser deliberadament dur (perquè només puc ser dur amb les coses i les persones que realment estime. Mai amb les que no m'interessen) per tal de provocar, somoure i produir la reflexió o, si més no, alguna reacció. La veritat és que parle des de la ràbia que sovint, sospite, és l'única defensa que ens queda a moltes persones.

  • No defallim[Ofensiu]

    Un relat molt dur i desesperançat.
    Tant de bo t'equivoquis, Sico.
    Des d'aquí el que podem fer, ja ho estem fent: escriure, escriure i llegir.
    Per sort, a València encara hi ha gent com tu, per salvar-nos els mots.
    No hem de defallir, el valencià, català o com vulguis dir-li, serà la llengua dels nostres nets.

  • Impressionant[Ofensiu]

    Jo crec que aquest és un text que s'hauria de llegir públicament a Barcelona i ho dic precisament com a responsable d'una tertúlia poètica que properament es convertirà en simplement literària

    Rafael Soteras

  • Impressionant[Ofensiu]

    Jo crec que aquest és un text que s'hauria de llegir públicament a Barcelona i ho dic precisament com a responsable d'una tertúlia poètica que properament es convertirà en simplement literària

    Rafael Soteras

Valoració mitja: 9.6