Àngels

Un poema ple de desesperança, quan se n’ha anat l’alegria i et penses que mai tornarà. Un poema ple de tristesa però molt bonic.
Amb la tristesa ha vingut la joia de poder-te llegir. Entenc el moment, que moltes vegades et deixa muda de paraules. Però tu les has pogut deixar sortir en aquest poema i espero que en mes escrits teus. Que fan falta a la pàgina.

Una abraçada amb tendresa

Hola. Fa temps que no entre en aquest espai i justament hui tinc la sort de trobar aquest deliciós poema. Però m'han colpit, a sobre de tot, els dos primers versos. Ara no els podré citar de memòria, però... ' més enllà dels dies que conec/ hi ha d'haver... Impressiona i alhora em sona com una crida a l'esperança enmig de la desesperació que tantes vegades patim. Em quede amb la força dels versos i tot el trellat que reflecteixen aquestes imatges que puc reconèixer com teues. Em quede amb la idea que no tot es perd, precisament per eixe ' més enllà ' que a mi em parla de vida enfront la mort en vida que els voltors ens llançen continuadament i que ens omple de tanta impotència. M' ha agradat molt tornar a llegir-te després de tant de temps. Gràcies

Desesperança, no del tot. Hi ha un inici que cerca un enllà més venturós, i és de mica en mica que la narració esdevé una resposta al primer vers, on sí que hi ha una certa desesperança.

Bé, volia afegir la meva visió, els que no són poetes algunes vegades no ho veuen igual. Jo, que tampoc ho soc, i me'n sento, ho veig així.

Gràcies per tornar, de tant en tant, a aquesta pàgina.

Ferran bis

PS
es que m'havien quedat coses al tinter del cap per dir-te.

Aquesta és la imatge principal d'aquest bell poema teu. La imatge que a mi se m'ofereix, i que de moltes maneres, comparteixo, malgrat que no tingui el do d'expressió que tu tens, el meu és diferent ;-)

Gràcies per compartir-nos els teus escrits.

Ferran

Un laberint d'imatges. M'impressiona la que diu: "s'han fos el símbols" i el final sobre "redimir al déu que els desempara". Això d'un déu necessitat de redempció en altre temps no sé com t'hauria anat, però sí, fins i tot els déus poden caure en l'oblit i la desesperació.
Una poesia molt pessimista, però un clam que no es vol quedar en l'angoixa, un clam sobre la necessitat de redempció, apartar els botxins, qui els atia, i el déu que ho té tot desemparat.