El meu Pere IV

Espere que tot et vaja i també que tingues bona salut.
Et done l'enhorabona per aquest poema de "El meu Pere IV", per ser "recomanat per l'editora" i per ser un bon poema, que ressalta per la seua qualitat.
Hui m'he recordat de tu i que tingues bona nit.
Cordialment.

Perla de vellut
(Rafael).

En llegir el títol pensava que faries un elogi d'algun dels nostres reis que hi ha enterrats a Poblet!, i no és pas així. Fas un retrat en color sèpia del que ha estat aquest carrer menestral de tallers, fabriquetes, negocis per compte pròpia fins que Barcelona ja no tenia on expandir la seva urpa immobiliària. Jo travesso aquest barri diàriament per anar a la feina i si!, el barri s'està ordenant molt, amb edificis alts de cristall i gent "guapa de trets marcadament nòrdics que parlen en llengua universal:l' anglès". Però tristemente ja no s'hi veu la gent pròpiament catalans amb roba de feinejar, o les iaies i mames aturades parlant amb llurs veïnes a peu de carrer...
La teva descripció, per a mí!, fa olor a mascle, amb imatges homoertiques descrites amb un refinament exquisit. És un excel·lent poema que deixa constància d'una Barcelona bastida a cops d'esforç i treball. Aleix!, disculpa la tardança a comentar-te, porto mesos ocupadísim amb permisos i finalment de posada en marxa d'importants obres de casa meva. Bon diumenge!, Nil.

És ben curiós. A la meva dificultat per penetrar la poesia s'hi suma el desconeixement que tinc del districte de Sant Martí i, en concret del carrer PereIV (serà per la malastrugança de començar a prop de Sancho de Ávila?) i, tanmateix, el teu poema m'evoca moltes coses. Potser és que Pobleu i Sants (que conec bé) s'assemblen.

de nou, per compartir, llegir i comentar. Venint de tu és un orgull. Ets un mestre de les paraules jugant amb elles per expressar bells sentiments.
Abraçada gran des de Mataró
Joan

Aleix,

La fotografia que fas del carrer Pere IV és una meravella del pressent i del passat, que cap futur podrà distorsionar.

Un petó

El pas del temps (i la ma de l'home) no perdonen. Carrers de "toda la vida" són transformats, i encara sort, perquè de vegades desapareixen del tot. El teu poema transmet aquest sentiment de pèrdua.

Sobre el meu relat "El fred".
Agafo força el tren. M'ha passat de tot. Haver de canviar de tren a mig trajecte per una avaria, que no funcionin ni les pantalles ni la megafonia i la gent hagi de mirar per les finestres, mig tapades amb grafits, una persona que es desmaia i hem d'esperar una ambulància... El pitjor són els suïcidis.
Quan a l'estació anuncien per megafonia que el tren vindrà amb retard degut a un atropellament, en la majoria dels casos es tracta d'una persona que s'ha tret la vida. Aquest any, només a Catalunya, ja portem més de cinquanta persones que s'han tret la vida d'aquesta manera. Vaig llegir que hi ha maquinistes que acumulen fins a tretze atropellaments.
Ara fa un any, vaig agafar el tren al meu poble, en direcció Barcelona, no portàvem ni dos minuts quan vaig sentir un cop molt fort sota els peus. Primer vaig pensar que era una branca, o una pedra, fins que el tren es va aturar del tot i el maquinista va informar d'un atropellament. Aquell cop sec el recordaré sempre. Mentre esperàvem que vinguessin els bombers per evacuar-nos, no podia deixar de pensar qui devia ser el mort o la morta, per què ho havia fet? Era una persona gran o jove? Tenia problemes de diners, de salut, d'amor? Potser era una persona com el Constantí...

Bona vesprada, Aleix: Gràcies per la teua visita i el teu amable comentari al meu poema "Im. memòria de Rosalia de Castro". On em dius que és "La consciència de l'ésser".
No passa res, que em poses Rafael, però fa molt de temps, em vas posar com a pseudònim "PERLA DE VELLUT". Així que quan et comentes de nou, em pots posar el meu pseudònim. Gràcies.
Cordialment.
Perla de vellut.

Aquest poema és una visualització del carrer Pere IV, a Barcelona, al Poblenou. Era un carrer molt industrial, ple de tallers, naus industrials, botigues obreres, persianes verdes per sobre el balcó, tramvia, etcètera. Ara l’han convertit en un carrer “pijo“, que no té res a veure amb el Seu passat. no és un carrer imaginari, sinó un carrer tan real com les formigues passejant-se per la fusta vella de les portes de la fàbrica l’Escocesa, del 1845. salutacions!

Suposo que et refereixes a l'escriptor, no al rei.
No sóc tan erudit com per copsar tots els detalls que descrius, sí que puc veure la descripció d'un carrer, d'un carrer imaginari, potser d'un carrer somniat.

Es talment així? És com el voldries? És com el veus?. Tant se val!. És una descripció que fa somiar, m'he sentit acaronada mentre llegia...

Amb total cordialitat

Curiós i interessant. Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat.
Salutacions cordials.

Uns versos que ballen amb molta sensibilitat, on descrius el carrer del Far West. Bona història en una brevetat d'un minut.
Enhorabona, Aleix de Ferrater.
Si és bé de gust, ja en tinc un nou poema. Gràcies.
Cordialment.
Perla de vellut

M'encanta com escrius , jo ho voldria fer com tu, però no me'n surto prou. De totes maneres continuo escrivint i no penso pas deixar-ho.

tal com el descrius, jo diria que la teva imaginació el transforma amb hipèrboles que fan somriure (Far West, els gats, etc...). En qualsevol cas, una descripció que surt de qualsevol concepte clàssic de com definir el teu carrer, i cada detall que anomenes el trobo tan original com encertat per al lector que cerca alguna cosa més que la mera enumeració dels elements que hom pot trobar en qualsevol carrer. Enhorabona, Aleix!

La descripció d'un carrer ple d'històries i fantasies, que amb un subtil sentit d'humor i sensibilitat, ha acabat sent un relat fantàstic, i d'una certa llibertat d'interpretació.

Una abraçada Aleix.

Rosa.

Parlar d’un carrer, el teu? Des el què és real i el què és imaginari, és interessant.
Al tanto!!! Obriré bé els ulls, no fos cas que un arquitecte
em construís un parc al mig del carrer, millor que un arquitecte construís un bloc de pisos al mig d’un parc!!!

M’agrada sobretot el final: el regne dels gats.