Joan Colom

9 Relats, 28 Comentaris
1039 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de Joan Colom

  • "I Have a Dream"

    Joan Colom - 04-09-2017 - 92 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    Dedicat als usuaris compulsius del mòbil, sobretot a aquells que no el deixen en pau ni tan sols quan van pel carrer, de vegades per la seva esquerra, sense mirar si se'ls apropa algú de front. més

  • No vull un "Cant dels ocells" fúnebre.

    Joan Colom - 04-09-2017 - 71 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    L'altre dia veia per la tele una concentració a la Plaça Catalunya de Barcelona, en memòria de les víctimes del terrorisme en aquesta ciutat i a Cambrils. Es va fer el silenci i una violoncel·lista va interpretar "El cant dels ocells". més

  • Endavant!

    Joan Colom - 20-08-2017 - 149 Lectures - 9 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Ostres, ja hi som!: vermell. més

  • Sopars multitudinaris a Santa Susanna.

    Joan Colom - 17-08-2017 - 99 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Fa uns trenta anys, estiuejant a Platja d'Aro i passant per davant d'una d'aquestes agències orientades als "guiris" , amb breus sortides per veure i viure la Barcelona nocturna, curses de vedells més o menys braus, tornejos de cavallers medievals i pantagruèlics sopars amb vi a dojo, la meva com més

  • El nen que dibuixava guerrers amb armadura.

    Joan Colom - 17-08-2017 - 75 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 23 minuts

    Pel que fa al cine japonès, sóc un fan del jidaigeki clàssic (abans que, entre Hong Kong i Hollywood, s'inventessin els gèneres d'arts marcials amb estilitzacions hiperbòliques i vols a càmera lenta). més

  • Degustadors de sobres de les consumicions, a les terrasses dels bars?

    Joan Colom - 07-08-2017 - 146 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Aquest matí, en tornar de la meva caminada diària de tres quarts d'hora, m'he asegut en una de les quatre tauletes exteriors d'un bar situat en un xamfrà a prop del supermercat, tot esperant que a les nou obrissin. més

  • La mort i res més.

    Joan Colom - 03-08-2017 - 157 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 9 minuts

    Que em perdoni Bertrand Tavernier per la paràfrasi de "La vida i res més", títol d'un film seu de 1989, però crec que li escau al present text. De primer, l'havia concebut com un comentari al relat "Apologia de la mort", d'askatu82 i datat el 06-02-2004, però en veure que anava agafant massa extensió vaig optar per dotar-lo de vida pròpia. més

  • Maleïda mozzarella!

    Joan Colom - 29-07-2017 - 77 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Temps era temps, quan hom parlava de pizzes pensava en una pizzeria: no calia especificar pizza italiana perquè fer-ho era redundant. més

  • Ineeexoraaablemeeent.

    Joan Colom - 17-07-2017 - 174 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    Admeto haver ferit de paraula, obra i omissió a persones que no s'ho mereixien, fins i tot a gent estimada, però mai no ho he fet de pensament. més

Últims comentaris de l'autor

  • Joan Colom | 14-09-2017

    Res no és inalterable, certament, y encara menys les lectures que hom pot fer d'una obra d'art. Però en el relat només pretenia manifestar les meves preferències, tot i que quan un les expressa amb insistència sempre hi ha la intenció implícita de guanyar adeptes. He de confessar que no m'he molestat a buscar en Youtube interpretacions que s'aproximessin al to festiu que propugno i que podria venir donat per una soprano que cantés "El cant dels ocells" a un ritme una mica més viu que el de Casals (no molt més), sobre un fons de veus blanques. Si no em quedés un mínim sentit del ridícul (que encara me'n queda: no us feu il·lusions) em posaria a cantar-ho jo mateix i us ho penjaria en algun lloc. Sortosament no tinc coneixements musicals, si no potser m'hauria guanyat la vida destrossant ("versionant", que en diuen ara) composicions d'altri. Ja de jovenet em donava per imaginar-me la peça "Think for Youself" del disc "Rubber Soul" de The Beatles (composta pel seu guitarra solista George Harrison), interpretada a un ritme més lent i amb ressonàncies wagnerianes per una orquestra simfònica amb una potent secció de metalls. Anys més tard se'm va ocórrer que l'himne nazi "Horst Wessel Lied" (també coneguda com "Die Fahne Hoch") podia transformar-se en un tòrrid txa-txa-txa si el sincopàvem lleugerament i li posàvem una incisiva percussió. La meva irreverència fins i tot s'havia atrevit amb Sant Johann Sebastian i la seva Cantata "Wachet auf, ruft die Stimme" (BWV 140), en concret amb el quart moviment (el coral per a tenor "Zion hört die Wächter singen"), que veia interpretat per una banda escocesa desfilant, darrera del timbaler major que enlairava rítmicament la maça tot marcant un tempo solemne, mentre el redoblament de tambors posava ordre entre els gemecs de les gaites.

  • Joan Colom | 13-09-2017

    Quan en la meva primera resposta a "plomadacer" (21-08-2017) feia esment de l'adoctrinament catòlic era per referir-me al nostre entorn cultural més immediat, però la meva al·lusió podia estrendre's perfectament a totes les altres esglèsies cristianes: ortodoxes, reformades i unificades, excloents o sincrètiques; no tinc preferències quant a l'aversió que personalment em produeixen les expressions religioses sotmeses a una autoritat terrenal amb l'exclusiva de legitimar-ne la interpretació. En aquest sentit, el relat el vaig concebre al marge de visions transcendents, però el lector sempre és lliure de descobrir-ne aspectes inèdits: l'Umberto Eco ja parlava d'això en la seva "Opera Aperta" de 1962.

  • Joan Colom | 12-09-2017

    Dissortadament mai no m'ha donat per llegir narrativa de ciència-ficció i, si em preguntessis per què, no sabria què dir-te. Tanmateix sí que he llegit obres de divulgació científica de mestres de la ciència-ficció (singularment d'Isaac Assimov) i he vist amb entusiasme pel·lícules basades en literatura d'aquest gènere: "2001, una odisea de l'espai" (cinc vegades!), Blade Runner (tres) o Farenheit 451 (només una). Així que no he llegit "La ciudad y las estrellas", però acabo de trobar una sinopsi a la Wikipedia i, francament, no volia anar tan lluny. El meu relat només era una crítica (força tòpica, ho reconec) sobre la deshumanització que porta aparellada la xarxa global, que facilita contactes interpersonals virtuals però alhora ens allunya dels presencials, però sobretot pretenia ser-ho sobre el que anomeno "papanatisme tecnològic": aquests friquis de la novetat capaços de plantar-se a fer cua de matinada per ser dels primers a comprar l'últim model de qualsevol cosa que es posarà a la venda i que automàticament desqualificarà el model precedent, convertint-lo en andròmina obsoleta.

  • Joan Colom | 12-09-2017

    És que la vida és dura.
    I, a sobre, aquelles vacuïtats, tan de moda, de ser positiu o de ser un mateix, poden jugar males passades: el que és optimista de mena té certament un do, però aquells que som de la "confraria del got mig buit" correm el perill de no trobar la mida justa quan volem superar tendències arrelades.

  • Joan Colom | 12-09-2017

    Encertat i concís... i no segueixo, perquè no vull fer-me pesat.

  • Joan Colom | 04-09-2017 | Valoració: 9

    Un relat doblement rodó, sí senyor/a, com les ulleres coprotagonistes. Que siguin més delicioses amb xocolata (aquell xocolata claret propi de la brioixeria industrial) ja és més discutible, però ara que els administradors de Relats en Catalá són de vacances (ja hi porten ben bé dues setmanes) ens podem permetre aquestes heterodòxies gastronòmiques.

  • Joan Colom | 23-08-2017

    Sí que, ben mirat, es podrien escriure diversos relats de ficció a partir del personatge misteriós del meu relat. I prometo no cobrar drets d'autor als qui recullin el guant.

    Haig d'aclarir que aquest mes d'agost no sempre vaig al mateix lloc a prendre'm el café amb llet, però sempre m'assec en les terrasses. En comptes de llegir el diari, perquè encara em deprimiria més, com et passa a tu, em dedico a resoldre els sudokus de diaris endarrerits, que és una manera força poca-solta de matar el temps però que em serveix per desconnectar, que també va bé de tant en tant. Parlant de sudokus, fa uns dos anys vaig obrir un blog bilingüe on cada setmana en publicava sis de la meva invenció (en deia Sudokus Hexagonals Simètrics, SHS per als amics), amb les seves solucions. Era un treball força més creatiu i que em donava molta més feina però també més trempera. Tanmateix al cap de 52 setmanes exactes vaig decidir suspendre'l, perquè em vaig adonar que la majoria dels escassos visitants (això sí: de tot el món) no passaven de la portada informativa, segurament perquè no sabien com anar a la pàgina d'entrades (si feien servir smartphone en lloc d'ordinador no m'estranya, perquè aquesta portada devia quedar desmanegada). Tornant a les terrasses, la gent que s'hi asseu la veig molt normal.

    En el bar on vaig la resta de l'any m'assec a la barra i, potser perquè hi vaig més d'hora, la fauna de dos quarts de vuit és prou curiosa, sigui dit això amb tot el respecte: des dels que es prenen el primer cigaló o la primera copeta d'anís del dia i al cap de deu minuts la segona, que molt probablement no saben que són alcohòlics, fins al ludòpata mal afaitat que s'enganxa a les màquines escurabutxaques i, també cada deu minuts, demana al cambrer canvi en monedes.

  • Joan Colom | 22-08-2017

    De res. Reflexionar és saludable, sempre que no representi una autoflagel·lació com la del personatge del relat.

  • Joan Colom | 22-08-2017

    De res. Reflexionar és saludable, sempre que no representi una autoflagel·lació com la del personatge del relat.

  • Joan Colom | 21-08-2017

    Doncs ja pot ser perquè, tot i que la distància en el temps ha anat esfumant la precisió del record, jo diria que abans d'asseure's a taula ja n'hi havia més d'un que anava pet.

  • Joan Colom | 21-08-2017

    Doncs em sembla que, si ho has entès així, no em mereixo el 9 que m'has atorgat generosament, perquè en certa manera volia suggerir just el contrari:

    En el primer paràgraf, el protagonista probablement ja venia barrinant quan, en anar a travessar un carrer pel pas de vianants, es troba amb el semàfor en vermell. Mentre espera que canvii a verd, segueix el seu discurs, cada vegada més negatiu. Entre la gent de la meva generació, aquest perfil és prou abundant: l'adoctrinament catòlic començava amb allò que tots naixíem amb el pecat original, és a dir, culpables, i certa militància d'esquerres tenia sempre a punt la comminació a "fer autocrítica" per neutralitzar tot intent de discutir el dogma o l'autoritat jeràrquica. Si en això hi afegim que el bon home potser té tendències depressives, no ha d'estranyar el que pensa, perquè segurament va pel món amb l'autoestima per terra.

    Tot i així, en un desesperat intent de tallar aquest cercle viciós d'autodesqualificacions, adoptar una actitud positiva i anar per feina, descrit en el segon paràgraf, és tanta l'energia que hi posa que, sense adonar-se que el semàfor segueix en vermell, les cames se li posen en marxa com obeint una ordre (endavant!) que, de moment, únicament havia formulat metafòricament.

    En el tercer paràgraf, l'única moralitat que posa en evidència el tràgic desenllaç és que, més enllà d'encomanar-se a Déu o al Diable, no s'hi val a badar.

  • Joan Colom | 17-08-2017

    Sí però, si et plau, no ho facis amb mozzarella.

  • Joan Colom | 16-08-2017

    Tenint en compte que havia escrit "cambrer" per no embolicar la troca, però que en realitat el bar el porta una parella de mitjana edat que suposo que n'és propietària, la teva hipòtesi és prou versemblant. I, passant d'una acció individual a una de col·lectiva en circumstàncies ben diferents, t'explicaria una anècdota de fa molt de temps si no fos perquè quedaria massa llarga com a resposta al teu comentari. Així que, com que hi veig matèria primera per a un relat biogràfic i social, abans d'una setmana la trobaràs publicada sota el títol "Sopars multitudinaris a Santa Susanna".

  • Joan Colom | 16-08-2017

    Més val que no parlem dels polítics corruptes d'aquest país, perquè ja no és qüestió de manca d'honorabilitat sinó de vergonya. Davant de les evidències que els incriminen, no sols no tenen la dignitat de reconèixer les seves malifetes sinó que no dimiteixen i, si no "els dimitissin" des de dalt, serien capaços d'eternitzar-se en el seu càrrec com si els haguessin enganxat el cul a la poltrona amb araldit.

    Havíem quedat en què la cultura acostuma a reforçar les tendències innates, dotant-les d'una dimensió transcendent com a coartada espiritual. Quant a la dificultat per superar les pulsions instintives quan el dictat de la raó ens assenyala com a més pertinent adoptar una solució no convencional, ja no és només l'instint de conservació que ens obliga a seguir vius quan la vida ja no es mereixedora d'aquest nom, sinó que mantenim una taxa de reproducció que ja no és sostenible havent-se reduït la mortalitat infantil i prolongat la vellesa, perquè ens mena a la superpoblació; disfressem el comportament territorial amb ideals patriòtics que justifiquen guerres (això sí: sempre defensives); mitifiquem el model de convivència en parella, elevant a la categoria de valors indiscutibles la fidelitat, l'amor possessiu i fins i tot la gelosia, i podria citar més casos. Les revolucions, els moviments contraculturals i els voluntarismes podran esdevenir, com a molt, experiències pilot, imperfectes o efímeres i circumscrites a minories més o menys selectes, perquè els resultats de l'evolució triguen a manifestar-se centenars de milers d'anys. Potser d'aquí a cinc-cents mil·lennis, si l'espècie sapiens subsisteix, que ja és molt suposar, haurem arribat a girar el mitjó del paradigma de Fukuyama (el final de la història sí, però perquè la solidaritat haurà substituït la competència), en què els mons emocional i racional estaran en perfecta sintonia. Mentrestant només ens queda el recurs d'anar trampejant amb això que en diuen intel·ligència emocional, tret que l'enginyeria genètica arribi a intervenir la selecció natural, erradicant els instints o modificant-los (només de pensar en aquesta possibilitat, que sens dubte seria instrumentalitzada pels poderosos, sento calfreds).

  • Joan Colom | 10-08-2017

    Potser sí. També havia pensat que l'individu en qüestió podia ser un client que hagués trobat el cafè o el cigaló massa calent i hagués aprofitat per anar al vàter del bar o per donar un tomb. La veritat és que em vaig adonar de la seva presència quan es va plantar davant de la tauleta i va prendre el got, però no podria assegurar si sortia del bar o si venia pel carrer. De tota manera, que només fes un glop i fins passats deu minuts no s'acabés la consumició ja és ben estrany, perquè si tan fred volia el cafè li hagués pogut demanar un glaçó al cambrer.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: