Joan Colom

101 Relats, 152 Comentaris
29592 Lectures
Valoració de l'autor: 9.57

Últims relats de Joan Colom

Últims comentaris de l'autor

  • Joan Colom | 25-06-2020

    Han passat dos mesos i mig i el teu diagnòstic no ha quedat obsolet. És mes: crec que quan més temps passi més encertat semblarà, i potser encara es quedarà curt.

    Pel que fa a les objeccions de SrGarcia, suposo que quan escrivies "La economia privada no funciona, només l’activitat dirigida pel govern pot fer front a les necessitats, no al que diu el mercat que són les necessitats", més aviat volies dir "La economia privada no funciona, només l’activitat dirigida per un govern disposat a intervenir el mercat sempre que calgui pot fer front a les necessitats, no al que diu el mercat que són les necessitats".

  • Joan Colom | 24-06-2020

    Me n’alegro, que em faci llegir sense embarbussaments fins al final i que els elements del discurs estiguin ben lligats. No aspiro a res més quan envio un text a Relats, perquè sóc conscient de les meves limitacions: per exemple, jo mai no podria escriure poesia o relats per a infants, i menys encara amb la facilitat —només aparent, suposo— amb què et surten a tu.

    Res d’enginyer: sóc un professor retirat, d’expressió gràfica a l’enginyeria, tot i que la meva titulació acadèmica és la d’arquitecte i que durant deu anys vaig intentar obrir-me camí en aquest món, sense èxit. Però, de professionals que quan els treus de la seva especialitat són gairebé analfabets, n’he conegut tants "de Ciències" com "de Lletres", que —si no ets molt jove, ja ho deus saber— és com abans qualificaven els qui havien estudiat Humanitats.

    Quant a la mort, ja n’hi ha prou que els humans siguem l’única espècie en què tots els individus sabem que ens hem de morir; a sobre, només caldria que en coneguéssim la causa, el dia i l’hora. La mort de Li, que s’hi queda en el primer infart, ja la voldríem tots, en un món utòpic en què poguéssim escollir una mort a la carta. Disortadament, hi ha malalties que no deixen cap marge a l’esperança i sobre les quals el pronunciament pot ser que la mort arribi el més tard o el més aviat possible, depenent de la persona i de les circumstàncies.

  • Joan Colom | 21-06-2020

    No tanta imaginació i fantasia com et penses, SrGarcia: potser és el relat de ficció en què hi ha més elements manllevats de la realitat. En citaré només dos.

    El tema me’l va inspirar el gat de la sort que tenien en el forn-cafeteria on cada matí anava a buscar el café amb llet per endur-me a casa, mentre no va ser possible prendre-me’l en el bar habitual a causa de la pandèmia. Crec que ja l’havia vist els primers dies i la sensació que m’havia donat era que estava completament aturat. Fins que un matí, potser perquè van trigar una mica més a preparar-me el cafè amb llet, m’hi vaig fixar millor i vaig adonar-me que el braç esquerre aixecat no estava completament quiet sinó que tenia un lleu moviment pulsatiu. De seguida vaig pensar que allà hi havia matèria primera per a un relat.

    Una cosa que pot xocar és que, en l'episodi dels turistes que fugen del restaurant sense pagar, parli concretament d'italians. És que els tinc mania, als habitants de la península mediterrània veïna? Gens ni mica. Només que els protagonistes de la història real que vaig presenciar un mes d'agost —seria entre 1985 i 1995— en el Restaurant Feliu de Platja d’Aro, eren italians.

  • Joan Colom | 04-06-2020

    Costa, de dir tant en tres minuts; amb poema inclòs, que fins i tot jo, que sóc tan receptiu per a la poesía com deien que Napoleó ho era per a la música, he gaudit.
    El millor: la nota d'aclariment sobre el benemèrit institut.

  • Joan Colom | 03-06-2020

    Crec que les reaccions a què fas esment van ser episodis molt puntuals. Tampoc és que tingui una opinió extraordinària de la nostra societat, quant a maduresa i grau de civisme, però cal reconèixer que no s’han produït les actituds xenòfobes contra ciutadans xinesos que alguns pronosticaven. Em refereixo al fet que, dies abans que fos declarat l’Estat d’Alarma, la majoria de negocis regentats per xinesos —singularment bars, restaurants i basars— ja havien anat abaixant portes, i hi havia qui ho atribuïa a la por a represàlies, en aparèixer els xinesos com a responsables de la pandèmia.

    Jo comparteixo la opinió majoritària sobre aquest fet curiós: si tancaven el negoci era perquè les notícies de familiars residents a la Xina els parlaven d’exhaustives mesures de seguretat, i es feien creus de la parsimònia amb què les autoritats espanyoles afrontaven el tema.

  • Joan Colom | 17-05-2020

    Ves per on, jo també estaba llegint l'"Ensayo sobre la ceguera" de Saramago, en versió castellana, quan van començar a precipitar-se les coses. Tot i que abans havia d'enllestir la lectura de la novel·la histórica "El desordre de les dames", de l'escriptora valenciana Pepa Guardiola, i que aquesta la tenia impressa en paper, format que trobo més agradable, de totes totes, sempre que podia tornava a la de Saramago: malgrat la incomoditat de llegir el text a la pantalla de l'ordinador portátil, el tema depriment i la peculiar puntuació de l'autor, no em resultava tan feixuga com l'altra.

    T'hauràs preguntat a què obeïa aixó d'enllestir abans la lectura d'una de les novel·les, i és ben senzill: com que miro d'ocupar-me el temps al màxim, participo d'un club de lectura en valencià i de tres tertúlies en castellà, una literària, una cinematogràfica i una tercera sobre temes proposats prèviament. En aquest cas, la trobada per comentar "El desordre de les dames" amb l'autora era el 25 de març, i la tertulia per debatre "Ensayo sobre la ceguera" el 5 d'abril.

  • Joan Colom | 16-05-2020

    Maldar o no maldar, vet aquí la qüestió. I, ja que sense haver-ho pretès em trobo jugant amb aquest infinitiu, passaré a un nom propi i a un altre de comú però en castellà, tots tres amb la mateixa fonètica: maldar, Maldà i maldad (maldat, equivalent de l’últim en català, ja sabem que no sona ben bé igual perquè la t es pronuncia). Tot això m’ho ha dut a la memòria una anècdota de principis del 2000, quan la valenciana amb qui em vaig casar aquell mateix any va venir a viure a Barcelona. Era castellanoparlant però entenia perfectament el català i, quan convenia, el parlava, en la variant valenciana. En aquella època jo freqüentava sovint el Cine Maldà, que feia programes dobles, en VOSE i a un preu mòdic. Fins que la Paca no em va acompanyar per primera vegada en aquesta sala, ubicada a l’antic Palau del Baró de Maldà, que ocupa l’entrada a les Galeries Maldà des del carrer del Pi, i no va llegir "Maldà", no es va desfer el malentès: abans d'això, sempre que li comentava per telèfon les pel·lícules que havia vist en el Maldà, es fotia un tip de riure. No se'n sabia avenir que un cine es pogués anomenar Maldad.

  • Joan Colom | 17-03-2020

    Com que el triangle era més aviat surrealista, tenia interès en què el context fos gairebé realista, i per això vaig enviar el relat el 28 de febrer tot pensant que el publicarien el 29. Llàstima que no ho vaig encertar!

  • Joan Colom | 10-03-2020

    Si volies baixar-te l'arxiu PDF amb els SHS 211 al 216, t'hauràs quedat amb un pam de nas, en trobar-te amb l'avís d'error 404—File not found.
    L'error no era teu sinó meu, perquè l'adreça que vaig escriure estava equivocada. Per no esborrar el relat i haver d'esperar dues setmanes més a que el tornin a publicar, l'adreça correcta l'he posada en aquest autocomentari: si fas clic en l'hipertext del paràgraf que tens tot seguit, ja veuràs com ara sí que funciona.

    — Si vols l'arxiu PDF amb els SHS 211 al 216 (enunciats i solucions), fes clic aquí.

  • Joan Colom | 09-03-2020

    Celebro que t'hagi fet riure. I que consti que se'm va ocórrer abans de les primeres notícies sobre el coronavirus. Publicat ara, podría semblar una broma de mal gust sobre les vies de contagi.

  • Joan Colom | 28-02-2020

    Me n'he adonat que el relat havia estat publicat íntegrament, i és molt probable que l'escapçament del segon paràgraf, amb què vaig trobat-me ahir, fos un problema temporal de visualització, que hauria pogut superar refrescant el contingut de la pestanya del navegador. No m'havia passat amb cap altre relat, i no m'estranyaria que el fenòmen tingués a veure en el canvi de Windows 7 a Windows 10 que vaig haver d'efectuar fa un mes.

  • Joan Colom | 27-02-2020

    És la segona vegada que ho intento i el segon paràgraf em surt escapçat. Com que n'ignoro la causa (), aquí teniu la part que faltava:

    … Però tothom coincidia que els protocols per captenir-se a casa i a la feina eren excessius i redundants; en canvi, el carrer i els espais públics gairebé eren ignorats. I tanmateix, era en aquests àmbits on les conseqüències de trencar l'abstinència eren més imprevisibles.

  • Joan Colom | 23-01-2020

    Si se'n pogués assabentar, el Sr. Atlètic estaria molt content d'anar guanyant adeptes. Gràcies, en nom seu!

  • Joan Colom | 23-01-2020

    Per tancar aquesta evocació dels "cines de barri" coneguts (la majoria de reestrena, però també els que en deien "de reestrena preferent" i els que van assajar la fórmula "sala de repertori") que van anar tancant o que van passar a ser d'estrena, recordo que l'any 1995 van tancar els dos últims: a Gràcia el "Texas" i a Horta el "Dante". Curiosament, després d'un temps tancats, tots dos van passar a la cadena Lauren, com a multisala d'estrena, però no es van mantenir gaires anys: el primer va ser recuperat per Ventura Pons, amb el nom original i una oferta variada de pel·lícules ja estrenades, i del segon no en sé res.

    Per sort, el "Maldà", a les galeries d'igual nom, en el Barri Gòtic, va seguir funcionant uns anys amb programes dobles en versió original subtitulada a l'espanyol, i després d'alguns canvis segueix funcionant amb diverses pel·lícules al llarg del dia. I ho deixo aquí, perquè la nostàlgia és un estat anímic que podem permetre'ns de tant en tant, com qui es pren una copeta, però que no és saludable abusar-ne i acabar ancorats en el passat.

  • Joan Colom | 20-01-2020

    Fent memòria, aquí tens la llista de cines (no només "de barri", sinó també d'estrena) on recordo haver anat i que ja no existeixen: ABC, Albéniz (abans Manelic), Alborada, Alcázar, Alex, Alexandra, Alexis, Alondra, América, Aquitania (abans Infanta), Arcadia, Arenas, Aristos, Arkadin, Ars, Astor, Astoria, Atenas, Atlanta, Avenida, Avenida de la Luz, Bailén, Balmes, Bohemio, Borrás, Bosque, Calderón, Capitol, CAPSA, Casablanca, Cataluña, Central, Céntrico, Cervantes, Club Coliseum, Condal, Continental, Cristina, Dante, Diagonal, Doré (abans Dorado), Empórium, Eslava, Excélsior, Fantasio, Fémina, Filmoteca C/ Mercaders, Florida, Galerías Condal, Galileo, Gayarre, Gloria, Goya, Guinart (Sant Feliu de Ll.), Iris, Kursaal, La Farga (L'Hospitalet de Ll.), Liceo, Lido, Loreto, Mahón, Maldá, Maragall, Maryland, Miria, Mistral, Moderno, Montecarlo, Moratin, Nápoles, Niza, Novedades, Nuevo, Padró, Palacio del Cinema, París, Pelayo, Petit Pelayo, Poliorama, Princesa, Principal Palacio, Provenza, Publi, Regina, Regio Palace, Renoir Les Corts, Rex, Rialto, Roma (abans Oriente), Rondas, Savoy, Spring, Texas, Tívoli, Urgel, Urquinaona, Vallespir, Vergara, Victoria (Fabra i Puig), Victoria (L'Hospitalet de Ll.), Waldorf, Windsor. Quant a la possibilitat de menjar-hi calent, recordo haver menjat conill amb sanfaina, que la meva mare duia en una carmanyola, en el cine Vallespir, a la frontera entre els barris de Sants i de Les Corts. D'entrepans, ja no te'n parlo...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: