Joan Colom

50 Relats, 51 Comentaris
6751 Lectures
Valoració de l'autor: 9.60

Últims relats de Joan Colom

  • Tindré la Síndrome de Gerald Ford?

    Joan Colom - 10-06-2018 - 60 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 8 minuts

    Deien d'ell que no tenia prou neurones per poder mastegar xiclet i caminar simultàniament. més

  • Convergència oniomaníaca.

    Joan Colom - 10-06-2018 - 53 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    De cop i volta vaig tornar a la realitat, tot adonant-me que estava corrent pel carrer. més

  • L'assassí era l'autor (i 3)

    Joan Colom - 28-05-2018 - 91 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 8 minuts

    La policia em va telefonar al cap de cinc dies. L'ensurt va ser majúscul. La raó de tot l'enrenou ja me la van avançar: a l'amic Carles l'havien trobat mort divendres a la seva casa de València, víctima d'un homicidi segons tots els indicis. més

  • L'assassí era l'autor (2)

    Joan Colom - 28-05-2018 - 28 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    Tret de l'originalitat d'ambientar una novel·la negra en el món dels mitjans especialitzats en donar curs a les més baixes passions, tots els altres aspectes de "De tot cor" van ser durament criticats. més

  • L'assassí era l'autor (1)

    Joan Colom - 28-05-2018 - 48 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    En la trobada de maig del Club de Lectura Arrancapins, per comentar la novel·la d'Andreu Martín "De tot cor", l'única valoració positiva que se'n va fer venia de la circumstància que la trama policíaca se situés en el món dels programes teleescombraries. més

  • Superintel·ligència artificial (i 5)

    Joan Colom - 28-05-2018 - 28 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Com que avui fa dues setmanes del préstec de "Superinteligencia: caminos, peligros y estrategias", havia de decidir si el renovava per dues setmanes més o retornava el llibre. He optat per treure-me'l del damunt. més

  • Superintel·ligència artificial (4)

    Joan Colom - 12-05-2018 - 58 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    En la línia de l'entrega precedent i en relació a un hipotètic sistema d'IA amb comprensió lectora, verificable mitjançant la capacitat d'elaborar resums, se m'acudeixen algunes qüestions literàries. més

  • Superintel·ligència artificial (3)

    Joan Colom - 12-05-2018 - 38 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Per a mi, "entendre" no té tant a veure amb la capacitat de contestar preguntes relatives al contingut d'un llibre (un mal estudiant ho pot fer en un examen, copiant d'amagat) com amb saber fer-ne un resum. més

  • Superintel·ligència artificial (2)

    Joan Colom - 10-05-2018 - 44 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    El neguit me'l provocava una incògnita que sorgeix inevitablement de la resposta transcrita: si aquesta tecnologia pot fer qualsevol treball intel·lectual millor que nosaltres, aleshores ¿en què emprarem el temps els humans? més

  • Superintel·ligència artificial (1)

    Joan Colom - 02-05-2018 - 61 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    Com que a hores d'ara sembla que això dels vehicles autònoms (sense conductor) és el súmmum, ¿es pot afirmar, per exemple, que són més que sistemes experts, perquè incorporen algorismes d'aprenentatge automàtic? més

  • La cartera... Qui els va parir!

    Joan Colom - 25-04-2018 - 139 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Feia poc que el pas de vianants estava en vermell i vaig veure que s'aproximava el meu autobús. més

  • El fitxatge de Ciutadans.

    Joan Colom - 25-04-2018 - 122 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    La proposta de Ciutadans de fitxar Manuel Valls com a candidat a l'alcaldia de Barcelona representa triar un jacobí ben genuí, per haver exercit de jacobí de dretes en el país dels jacobins. més

  • La Colometa s'explica, però ¿s'explica bé? (i 2)

    Joan Colom - 19-04-2018 - 55 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 10 minuts

    Sorprèn que la descripció de la casa on la Colometa va a fer feines, pels matins, sigui tan exhaustiva i difícil de seguir com innecessària per deixar ben retratada la gasiveria i estretor de mires de la família petitburgesa que hi viu. més

  • La Colometa s'explica, però ¿s'explica bé? (1)

    Joan Colom - 17-04-2018 - 44 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 8 minuts

    Una descripció que em veig incapaç de representar-me mentalment: un quadre penjat en una paret a casa de la senyora Enriqueta, al començament del capítol IV. més

  • Què se n'ha fet, dels llavis de la Colometa?

    Joan Colom - 17-04-2018 - 92 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Sembla mentida, però aquesta divagació, més pròpia de les anomenades "revistes del cor", me l'ha suggerida la lectura de l'obra més coneguda de Mercè Rodoreda, proposada en el Club de Lectura Arrancapins, de València. més

Últims comentaris de l'autor

  • Joan Colom | 20-06-2018

    Tots els paràgrafs (79 a 88) havien d'anar en lletra cursiva.
    He preferit deixar-ho així per preservar l'ordre de les entregues.

  • Joan Colom | 06-06-2018

    Ja he ampliat una miqueta el meu lèxic amb això de la dismorfofòbia. Gràcies!

    Parlant de fòbies i fílies, suposo que qualsevol dia em publicaran un relat molt curt (per a mi, escriure'n un que es pugui llegir en un minut ja és tot un rècord) que vaig enviar la setmana passada, amb el títol de "Convergència oniomaníaca". Ja sé que una mania no és ben bé una fília i que associar al gènere femení això de l'afany compulsiu de comprar pot semblar masclista, però ara per ara és així.

    I et puc anunciar que avui o demà n'escriuré un altre que durà per títol "La síndrome de Gerald Ford" i serà estrictament autobiogràfic, perquè estarà inspirat en un fet que em va passar ahir a la nit (al migdia havia arribat a València): sortint d'una sessió de cinefòrum vaig perdre la cartera, amb tots els carnets. Encara sort que no hi duia targetes bancàries! Mai no n'he volgut tenir, ni de crèdit ni de dèbit.

  • Joan Colom | 07-05-2018

    Em sembla d'aquelles persones que, més que tenir un ideari polític (que el té: potser massa "falcó" per figurar a França en la formació de Macron) té un ego que se'l trepitja, o sigui que jo tampoc el veig marcint-se quatre anys a l'oposició.

  • Joan Colom | 30-04-2018

    Poder confiar en poca gent és trist. Però si no poguéssim confiar en ningú, això ja seria insuportable.

  • Joan Colom | 26-04-2018

    No vas desencaminat, perquè no sols és que posi en perill la seva vida, creuant el carrer en vermell i cames ajudeu-me, sinó també la dels demés. Però que li hagin pispat la cartera no em sembla un càstig proporcionat. Potser una bona multa...

  • Joan Colom | 28-03-2018

    Ella va perdre el seu home a l'abril de 2016. Jo, a la meva dona, a l'abril de 2017. Això i el fet d'haver-la vist sovint al Mercat del Ninot, de Barcelona, fa almenys trenta anys (sembla que llavors residia al barri i que ara tornarà a viure-hi), va permetre que tinguéssim un breu intercanvi d'impressions just abans de començar l'acte. Jo ja firmaria per tenir la meitat de la vitalitat que traspua aquesta dona.

    A VilaWeb hi ha una entrevista del 5 de març del 2017, feta a València. És interessant perquè toca temes personals, literaris i polítics.

  • Joan Colom | 17-03-2018

    En relació a les "pel·lícules que tenen a veure amb el silenci", com deia a l'inici del relat, n'hi deu haver un fotimer. Fins i tot reduint la selecció a aquelles en què el mot "silenci" figura en el títol, el conjunt deu ser vastíssim. Avui he entrat a Relats amb la intenció d'afegir-ne tres més, però m'he trobat que ja havien publicat les entregues 5 a 9 de "Adoctrinament?" i, tot seguit, aquest mateix relat. Tanmateix, no em resisteixo a citar aquests tres films perquè són força representatius, cadascun en el seu gènere:

    1955: "Conspiració de silenci", de John Sturges.

    1956: "El món del silenci", de Jacques-Yves Cousteau (el llibre es deia "El món silenciós").

    1991: "El silenci dels anyells", de Jonathan Demme.

    Si en voleu més, en tindreu a dojo entrant en el cercador de Google amb "filmaffinity silencio" (sense les cometes).

    Pel que fa al "silenci dels administradors de 'Relats en Català'", tinc l'obligació moral de fer una puntualització: tot i que de vegades el seu silenci és gairebé tan inquietant com el de Déu, jo tampoc havia enviat les nou entregues el mateix dia, i no m'estranyaria que de primer hagués tramès 1 i 2 (publicades el 19 de febrer), després 3 i 4 (14 de març), i finalment les restants 5 a 9 (16 de març). També és cert que de la primera a la darrera tramesa no va transcórrer més d'una setmana, mentre que de la primera a l'última publicació ha passat gairebé un mes. Però probablement el flux de relats tampoc no deu ser uniforme, i en determinats moments l'equip de redacció deu haver de fer front a acumulacions considerables.

  • Joan Colom | 14-03-2018

    Em recorda quan vaig deixar de fumar, fa trenta anys. Els primers sis mesos necessitava portar a la butxaca un paquet de tabac, que mai no vaig arribar a obrir, per si de cas. Si algun dia me'l descuidava, havia de tornar a casa per endur-me'l.

  • Joan Colom | 16-02-2018

    Aquest relat és la versió esporgada d'un altre, que duia per títol "Joc de miralls", es va publicar el dia 9-02-2018 i encara resultava més avorrit perquè el temps de lectura estimat era de 9 minuts. Així que l'he eliminat.

  • Joan Colom | 02-01-2018

    Ja pots pujar-hi de peus, i no és només CaixaBank o el BBVA sinó tots els bancs. Però, ja que parlaves del segon, te n'explico una de bona de l'amic Carles; vull dir una bona jugada que li ha fet el BBVA aquest any que acabem de deixar enrere.

    En 1970, una de les coses que calia fer per donar-se d'alta en el Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya i Balears (des de fa molt, només de Catalunya) era obrir un compte en una d'aquestes dues entitats: Banc Atlàntic o Banca Catalana. En aquella època cap dels dos sabia qui era Jordi Pujol, tret de les pintades "PUJOL LLIBERTAT" a les carreteres dels primers seixanta, però, com que era del domini públic que l'Atlàntic estava lligat a l'Opus Dei, tots dos vam optar per la segona opció. Com a arquitecte en exercici jo em vaig passar més tard a la Caixa d'Arquitectes, però l'amic Carles va romandre a Banca Catalana (a l'oficina de Passeig de Gràcia 84, que va ser la central molts anys), absorbida pel BBVA en el 2000. Fins i tot quan va decidir desprendre's de l'automòbil (abans que canviessin de sentit de circulació el carrer Mallorca, que de tota la vida havia estat de Llobregat a Besós, li resultava còmode anar-hi en cotxe, perquè amb el servei d'autobanc ubicat al soterrani 1 ho podia resoldre tot sense baixar del vehicle) va seguir anant a peu al Passeig de Gràcia, perquè quan periòdicament retirava diners (una de les seves rareses ha estat no voler mai targeta de crèdit, ni tan sols de dèbit) els hi donaven sense rondinar amb els bitllets que demanava, a diferència de les oficines més properes a casa.

    Doncs bé, sense consulta prèvia però deixant clar que tots els canvis els feien en interès del client, li van comunicar que el passarien de l'oficina de Passeig de Gràcia 84, on feia 46 anys que tenia els calerons, a una de nova (i més allunyada) a Passeig de Gràcia 25, i que a més li canviarien el número de compte (gairebé tots els dígits, i no només els d'oficina). Això sí: li han cobrat 2 euros pel nou talonari de xecs i, quan ha de fer una operació ordinària (aquesta nova oficina només és per contactar, preferentment amb cita prèvia, amb els agents comercials) ha d'anar a una tercera oficina, a Consell de Cent 357, on, per accedir a un mostrador atès per persones molt educades, això sí, ha d'agafar un tiquet i esperar el torn. Igual que t'ha passat a tu i suposo que a centenars de milers de clients... ¿o n'hauríem de dir xais?

  • Joan Colom | 27-12-2017

    A Sr. Garcia li recordaria que el dia dels Sants Innocents (de la llufa, de la burla fàcil, etc.), per obra i gràcia de la capacitat que tenen les celebracions USA de generar comportaments mimètics arreu del món, ja ha passat del 18 de desembre a una data indeterminada que enguany ha caigut en 24 de novembre: vols més presa de pèl que això del Black Friday?

    A Nil de Castell Ruf li diria que una cosa és quedar-se sol quan un ho desitja i un altre, de ben diferent, quedar-se sol senzillament perquè tots els éssers estimats amb qui havies celebrat nadals s'han anat quedant pel camí. Quant a aquells nadals amb els pares, fas bé en evocar-los i sentir-te reconfortat tot i que que ja pertanyin al passat, perquè efectivament és llei de vida. El que ens diferencia és que tu ets de la confraria del got mig ple i jo de la del got mig buit: si el meu metabolisme m'ho permetés. no me n'aniria a París ni a cap altre lloc del món; em quedaria a casa, m'arrauliria en el llit i entraria en hibernació fins passat Reis.

  • Joan Colom | 20-12-2017

    Se m'acut més d'una raó perquè hagis escollit la Casa Fuster, de Lluís Domènech i Montaner, per il·lustrar el meu conte de Nadal. Però, sigui quina sigui, queda molt bé. Gràcies a tu.

  • Joan Colom | 14-09-2017

    Res no és inalterable, certament, y encara menys les lectures que hom pot fer d'una obra d'art. Però en el relat només pretenia manifestar les meves preferències, tot i que quan un les expressa amb insistència sempre hi ha la intenció implícita de guanyar adeptes. He de confessar que no m'he molestat a buscar en Youtube interpretacions que s'aproximessin al to festiu que propugno i que podria venir donat per una soprano que cantés "El cant dels ocells" a un ritme una mica més viu que el de Casals (no molt més), sobre un fons de veus blanques. Si no em quedés un mínim sentit del ridícul (que encara me'n queda: no us feu il·lusions) em posaria a cantar-ho jo mateix i us ho penjaria en algun lloc. Sortosament no tinc coneixements musicals, si no potser m'hauria guanyat la vida destrossant ("versionant", que en diuen ara) composicions d'altri. Ja de jovenet em donava per imaginar-me la peça "Think for Youself" del disc "Rubber Soul" de The Beatles (composta pel seu guitarra solista George Harrison), interpretada a un ritme més lent i amb ressonàncies wagnerianes per una orquestra simfònica amb una potent secció de metalls. Anys més tard se'm va ocórrer que l'himne nazi "Horst Wessel Lied" (també coneguda com "Die Fahne Hoch") podia transformar-se en un tòrrid txa-txa-txa si el sincopàvem lleugerament i li posàvem una incisiva percussió. La meva irreverència fins i tot s'havia atrevit amb Sant Johann Sebastian i la seva Cantata "Wachet auf, ruft die Stimme" (BWV 140), en concret amb el quart moviment (el coral per a tenor "Zion hört die Wächter singen"), que veia interpretat per una banda escocesa desfilant, darrera del timbaler major que enlairava rítmicament la maça tot marcant un tempo solemne, mentre el redoblament de tambors posava ordre entre els gemecs de les gaites.

  • Joan Colom | 13-09-2017

    Quan en la meva primera resposta a "plomadacer" (21-08-2017) feia esment de l'adoctrinament catòlic era per referir-me al nostre entorn cultural més immediat, però la meva al·lusió podia estrendre's perfectament a totes les altres esglèsies cristianes: ortodoxes, reformades i unificades, excloents o sincrètiques; no tinc preferències quant a l'aversió que personalment em produeixen les expressions religioses sotmeses a una autoritat terrenal amb l'exclusiva de legitimar-ne la interpretació. En aquest sentit, el relat el vaig concebre al marge de visions transcendents, però el lector sempre és lliure de descobrir-ne aspectes inèdits: l'Umberto Eco ja parlava d'això en la seva "Opera Aperta" de 1962.

  • Joan Colom | 12-09-2017

    Dissortadament mai no m'ha donat per llegir narrativa de ciència-ficció i, si em preguntessis per què, no sabria què dir-te. Tanmateix sí que he llegit obres de divulgació científica de mestres de la ciència-ficció (singularment d'Isaac Assimov) i he vist amb entusiasme pel·lícules basades en literatura d'aquest gènere: "2001, una odisea de l'espai" (cinc vegades!), Blade Runner (tres) o Farenheit 451 (només una). Així que no he llegit "La ciudad y las estrellas", però acabo de trobar una sinopsi a la Wikipedia i, francament, no volia anar tan lluny. El meu relat només era una crítica (força tòpica, ho reconec) sobre la deshumanització que porta aparellada la xarxa global, que facilita contactes interpersonals virtuals però alhora ens allunya dels presencials, però sobretot pretenia ser-ho sobre el que anomeno "papanatisme tecnològic": aquests friquis de la novetat capaços de plantar-se a fer cua de matinada per ser dels primers a comprar l'últim model de qualsevol cosa que es posarà a la venda i que automàticament desqualificarà el model precedent, convertint-lo en andròmina obsoleta.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: