Joan Colom

38 Relats, 40 Comentaris
4842 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83

Últims relats de Joan Colom

Últims comentaris de l'autor

  • Joan Colom | 28-03-2018

    Ella va perdre el seu home a l'abril de 2016. Jo, a la meva dona, a l'abril de 2017. Això i el fet d'haver-la vist sovint al Mercat del Ninot, de Barcelona, fa almenys trenta anys (sembla que llavors residia al barri i que ara tornarà a viure-hi), va permetre que tinguéssim un breu intercanvi d'impressions just abans de començar l'acte. Jo ja firmaria per tenir la meitat de la vitalitat que traspua aquesta dona.

    A VilaWeb hi ha una entrevista del 5 de març del 2017, feta a València. És interessant perquè toca temes personals, literaris i polítics.

  • Joan Colom | 17-03-2018

    En relació a les "pel·lícules que tenen a veure amb el silenci", com deia a l'inici del relat, n'hi deu haver un fotimer. Fins i tot reduint la selecció a aquelles en què el mot "silenci" figura en el títol, el conjunt deu ser vastíssim. Avui he entrat a Relats amb la intenció d'afegir-ne tres més, però m'he trobat que ja havien publicat les entregues 5 a 9 de "Adoctrinament?" i, tot seguit, aquest mateix relat. Tanmateix, no em resisteixo a citar aquests tres films perquè són força representatius, cadascun en el seu gènere:

    1955: "Conspiració de silenci", de John Sturges.

    1956: "El món del silenci", de Jacques-Yves Cousteau (el llibre es deia "El món silenciós").

    1991: "El silenci dels anyells", de Jonathan Demme.

    Si en voleu més, en tindreu a dojo entrant en el cercador de Google amb "filmaffinity silencio" (sense les cometes).

    Pel que fa al "silenci dels administradors de 'Relats en Català'", tinc l'obligació moral de fer una puntualització: tot i que de vegades el seu silenci és gairebé tan inquietant com el de Déu, jo tampoc havia enviat les nou entregues el mateix dia, i no m'estranyaria que de primer hagués tramès 1 i 2 (publicades el 19 de febrer), després 3 i 4 (14 de març), i finalment les restants 5 a 9 (16 de març). També és cert que de la primera a la darrera tramesa no va transcórrer més d'una setmana, mentre que de la primera a l'última publicació ha passat gairebé un mes. Però probablement el flux de relats tampoc no deu ser uniforme, i en determinats moments l'equip de redacció deu haver de fer front a acumulacions considerables.

  • Joan Colom | 14-03-2018

    Em recorda quan vaig deixar de fumar, fa trenta anys. Els primers sis mesos necessitava portar a la butxaca un paquet de tabac, que mai no vaig arribar a obrir, per si de cas. Si algun dia me'l descuidava, havia de tornar a casa per endur-me'l.

  • Joan Colom | 16-02-2018

    Aquest relat és la versió esporgada d'un altre, que duia per títol "Joc de miralls", es va publicar el dia 9-02-2018 i encara resultava més avorrit perquè el temps de lectura estimat era de 9 minuts. Així que l'he eliminat.

  • Joan Colom | 02-01-2018

    Ja pots pujar-hi de peus, i no és només CaixaBank o el BBVA sinó tots els bancs. Però, ja que parlaves del segon, te n'explico una de bona de l'amic Carles; vull dir una bona jugada que li ha fet el BBVA aquest any que acabem de deixar enrere.

    En 1970, una de les coses que calia fer per donar-se d'alta en el Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya i Balears (des de fa molt, només de Catalunya) era obrir un compte en una d'aquestes dues entitats: Banc Atlàntic o Banca Catalana. En aquella època cap dels dos sabia qui era Jordi Pujol, tret de les pintades "PUJOL LLIBERTAT" a les carreteres dels primers seixanta, però, com que era del domini públic que l'Atlàntic estava lligat a l'Opus Dei, tots dos vam optar per la segona opció. Com a arquitecte en exercici jo em vaig passar més tard a la Caixa d'Arquitectes, però l'amic Carles va romandre a Banca Catalana (a l'oficina de Passeig de Gràcia 84, que va ser la central molts anys), absorbida pel BBVA en el 2000. Fins i tot quan va decidir desprendre's de l'automòbil (abans que canviessin de sentit de circulació el carrer Mallorca, que de tota la vida havia estat de Llobregat a Besós, li resultava còmode anar-hi en cotxe, perquè amb el servei d'autobanc ubicat al soterrani 1 ho podia resoldre tot sense baixar del vehicle) va seguir anant a peu al Passeig de Gràcia, perquè quan periòdicament retirava diners (una de les seves rareses ha estat no voler mai targeta de crèdit, ni tan sols de dèbit) els hi donaven sense rondinar amb els bitllets que demanava, a diferència de les oficines més properes a casa.

    Doncs bé, sense consulta prèvia però deixant clar que tots els canvis els feien en interès del client, li van comunicar que el passarien de l'oficina de Passeig de Gràcia 84, on feia 46 anys que tenia els calerons, a una de nova (i més allunyada) a Passeig de Gràcia 25, i que a més li canviarien el número de compte (gairebé tots els dígits, i no només els d'oficina). Això sí: li han cobrat 2 euros pel nou talonari de xecs i, quan ha de fer una operació ordinària (aquesta nova oficina només és per contactar, preferentment amb cita prèvia, amb els agents comercials) ha d'anar a una tercera oficina, a Consell de Cent 357, on, per accedir a un mostrador atès per persones molt educades, això sí, ha d'agafar un tiquet i esperar el torn. Igual que t'ha passat a tu i suposo que a centenars de milers de clients... ¿o n'hauríem de dir xais?

  • Joan Colom | 27-12-2017

    A Sr. Garcia li recordaria que el dia dels Sants Innocents (de la llufa, de la burla fàcil, etc.), per obra i gràcia de la capacitat que tenen les celebracions USA de generar comportaments mimètics arreu del món, ja ha passat del 18 de desembre a una data indeterminada que enguany ha caigut en 24 de novembre: vols més presa de pèl que això del Black Friday?

    A Nil de Castell Ruf li diria que una cosa és quedar-se sol quan un ho desitja i un altre, de ben diferent, quedar-se sol senzillament perquè tots els éssers estimats amb qui havies celebrat nadals s'han anat quedant pel camí. Quant a aquells nadals amb els pares, fas bé en evocar-los i sentir-te reconfortat tot i que que ja pertanyin al passat, perquè efectivament és llei de vida. El que ens diferencia és que tu ets de la confraria del got mig ple i jo de la del got mig buit: si el meu metabolisme m'ho permetés. no me n'aniria a París ni a cap altre lloc del món; em quedaria a casa, m'arrauliria en el llit i entraria en hibernació fins passat Reis.

  • Joan Colom | 20-12-2017

    Se m'acut més d'una raó perquè hagis escollit la Casa Fuster, de Lluís Domènech i Montaner, per il·lustrar el meu conte de Nadal. Però, sigui quina sigui, queda molt bé. Gràcies a tu.

  • Joan Colom | 14-09-2017

    Res no és inalterable, certament, y encara menys les lectures que hom pot fer d'una obra d'art. Però en el relat només pretenia manifestar les meves preferències, tot i que quan un les expressa amb insistència sempre hi ha la intenció implícita de guanyar adeptes. He de confessar que no m'he molestat a buscar en Youtube interpretacions que s'aproximessin al to festiu que propugno i que podria venir donat per una soprano que cantés "El cant dels ocells" a un ritme una mica més viu que el de Casals (no molt més), sobre un fons de veus blanques. Si no em quedés un mínim sentit del ridícul (que encara me'n queda: no us feu il·lusions) em posaria a cantar-ho jo mateix i us ho penjaria en algun lloc. Sortosament no tinc coneixements musicals, si no potser m'hauria guanyat la vida destrossant ("versionant", que en diuen ara) composicions d'altri. Ja de jovenet em donava per imaginar-me la peça "Think for Youself" del disc "Rubber Soul" de The Beatles (composta pel seu guitarra solista George Harrison), interpretada a un ritme més lent i amb ressonàncies wagnerianes per una orquestra simfònica amb una potent secció de metalls. Anys més tard se'm va ocórrer que l'himne nazi "Horst Wessel Lied" (també coneguda com "Die Fahne Hoch") podia transformar-se en un tòrrid txa-txa-txa si el sincopàvem lleugerament i li posàvem una incisiva percussió. La meva irreverència fins i tot s'havia atrevit amb Sant Johann Sebastian i la seva Cantata "Wachet auf, ruft die Stimme" (BWV 140), en concret amb el quart moviment (el coral per a tenor "Zion hört die Wächter singen"), que veia interpretat per una banda escocesa desfilant, darrera del timbaler major que enlairava rítmicament la maça tot marcant un tempo solemne, mentre el redoblament de tambors posava ordre entre els gemecs de les gaites.

  • Joan Colom | 13-09-2017

    Quan en la meva primera resposta a "plomadacer" (21-08-2017) feia esment de l'adoctrinament catòlic era per referir-me al nostre entorn cultural més immediat, però la meva al·lusió podia estrendre's perfectament a totes les altres esglèsies cristianes: ortodoxes, reformades i unificades, excloents o sincrètiques; no tinc preferències quant a l'aversió que personalment em produeixen les expressions religioses sotmeses a una autoritat terrenal amb l'exclusiva de legitimar-ne la interpretació. En aquest sentit, el relat el vaig concebre al marge de visions transcendents, però el lector sempre és lliure de descobrir-ne aspectes inèdits: l'Umberto Eco ja parlava d'això en la seva "Opera Aperta" de 1962.

  • Joan Colom | 12-09-2017

    Dissortadament mai no m'ha donat per llegir narrativa de ciència-ficció i, si em preguntessis per què, no sabria què dir-te. Tanmateix sí que he llegit obres de divulgació científica de mestres de la ciència-ficció (singularment d'Isaac Assimov) i he vist amb entusiasme pel·lícules basades en literatura d'aquest gènere: "2001, una odisea de l'espai" (cinc vegades!), Blade Runner (tres) o Farenheit 451 (només una). Així que no he llegit "La ciudad y las estrellas", però acabo de trobar una sinopsi a la Wikipedia i, francament, no volia anar tan lluny. El meu relat només era una crítica (força tòpica, ho reconec) sobre la deshumanització que porta aparellada la xarxa global, que facilita contactes interpersonals virtuals però alhora ens allunya dels presencials, però sobretot pretenia ser-ho sobre el que anomeno "papanatisme tecnològic": aquests friquis de la novetat capaços de plantar-se a fer cua de matinada per ser dels primers a comprar l'últim model de qualsevol cosa que es posarà a la venda i que automàticament desqualificarà el model precedent, convertint-lo en andròmina obsoleta.

  • Joan Colom | 12-09-2017

    És que la vida és dura.
    I, a sobre, aquelles vacuïtats, tan de moda, de ser positiu o de ser un mateix, poden jugar males passades: el que és optimista de mena té certament un do, però aquells que som de la "confraria del got mig buit" correm el perill de no trobar la mida justa quan volem superar tendències arrelades.

  • Joan Colom | 12-09-2017

    Encertat i concís... i no segueixo, perquè no vull fer-me pesat.

  • Joan Colom | 04-09-2017 | Valoració: 9

    Un relat doblement rodó, sí senyor/a, com les ulleres coprotagonistes. Que siguin més delicioses amb xocolata (aquell xocolata claret propi de la brioixeria industrial) ja és més discutible, però ara que els administradors de Relats en Catalá són de vacances (ja hi porten ben bé dues setmanes) ens podem permetre aquestes heterodòxies gastronòmiques.

  • Joan Colom | 23-08-2017

    Sí que, ben mirat, es podrien escriure diversos relats de ficció a partir del personatge misteriós del meu relat. I prometo no cobrar drets d'autor als qui recullin el guant.

    Haig d'aclarir que aquest mes d'agost no sempre vaig al mateix lloc a prendre'm el café amb llet, però sempre m'assec en les terrasses. En comptes de llegir el diari, perquè encara em deprimiria més, com et passa a tu, em dedico a resoldre els sudokus de diaris endarrerits, que és una manera força poca-solta de matar el temps però que em serveix per desconnectar, que també va bé de tant en tant. Parlant de sudokus, fa uns dos anys vaig obrir un blog bilingüe on cada setmana en publicava sis de la meva invenció (en deia Sudokus Hexagonals Simètrics, SHS per als amics), amb les seves solucions. Era un treball força més creatiu i que em donava molta més feina però també més trempera. Tanmateix al cap de 52 setmanes exactes vaig decidir suspendre'l, perquè em vaig adonar que la majoria dels escassos visitants (això sí: de tot el món) no passaven de la portada informativa, segurament perquè no sabien com anar a la pàgina d'entrades (si feien servir smartphone en lloc d'ordinador no m'estranya, perquè aquesta portada devia quedar desmanegada). Tornant a les terrasses, la gent que s'hi asseu la veig molt normal.

    En el bar on vaig la resta de l'any m'assec a la barra i, potser perquè hi vaig més d'hora, la fauna de dos quarts de vuit és prou curiosa, sigui dit això amb tot el respecte: des dels que es prenen el primer cigaló o la primera copeta d'anís del dia i al cap de deu minuts la segona, que molt probablement no saben que són alcohòlics, fins al ludòpata mal afaitat que s'enganxa a les màquines escurabutxaques i, també cada deu minuts, demana al cambrer canvi en monedes.

  • Joan Colom | 22-08-2017

    De res. Reflexionar és saludable, sempre que no representi una autoflagel·lació com la del personatge del relat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: