Joan Colom

59 Relats, 76 Comentaris
12260 Lectures
Valoració de l'autor: 9.64

Últims relats de Joan Colom

Últims comentaris de l'autor

  • Joan Colom | 19-10-2018

    Totalment d'acord: a mesura que anem entomant les patacades de la vida, la pell se'ns fa més gruixuda (com quan li neixen noves capes a la ceba, invertint la teva metàfora) i la sensibilitat va quedant ofegada. Però una cosa és un enduriment gradual, a petits salts que normalment es corresponen amb les patacades, i d'això en diuen "procés de maduració", i un altre de ben diferent patir-ho com qui diu d'un dia per l'altre, que és la vivència que intentava descriure en el relat. Això de veure un cadellet i reconciliar-me amb la vida, per molt emprenyat o abatut que estigués, em passava no fa encara tres anys.

    Ara trobo a faltar aquest petit estímul i d'altres que contribuïen a donar un sentit a la meva vida. Però ho deixo aquí, perqué la meva intenció no era transmetre mal rotllo a ningú...

  • Joan Colom | 21-09-2018

    "Spain is different" era un eslògan publicitari promogut el els anys seixanta del passat segle pel llavors Ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne.

    Jo també sóc republicà, però entenc que alguna diferència hi ha entre una monarquía absoluta i una de parlamentària, en què se suposa que la sobirania resideix en el poble. Teòricament aquest és el cas d'Espanya.

    El Marroc és un regne amb parlament. Suècia també. En una gradació entre ambdós paradigmes, caldria veure on se situa realment Espanya.

  • Joan Colom | 07-09-2018

    Potser m'havia precipitat. Claredat no n'hi ha massa, però almenys li he trobat un sentit: ell no sent l'impuls d'abandonar el corral si abans no intenta aconseguir el que cerca; i [s'esdevé un d'aquests dos fets:]
    fent un bot, arrabassa una ovella,
    "o bé",
    mentre salta, és ferit per un dard que una mà lleugera li etziba.

  • Joan Colom | 07-09-2018

    Em sembla una mica agafat pels pèls recórrer a un passatge de La Ilíada per demostrar que una frase llarga pot tenir força, com correspon a tot bon poema èpic. Tanmateix, quant a claredat, no acabo de veure la pertinència de l'alternativa que bascula sobre la conjunció+adverbi "o bé".

    Aprofito l'avinentesa per confessar que em vaig quedar amb un pam de nas, en veure que els espais en blanc que havia deixat a l'inici de cadascuna de les 7 línies de l'exemple de definició de funció en LISP (defun ARXIU ...), en la resposta conjunta a Montseblanc i a Aleshores, eren ignorats olímpicament per l'editor de textos de Relats. Desconec si hi ha algun tag d'HTML per respectar aquests espais, així que em limito a manifestar el meu disgust, perquè amb un sagnat progressiu no es redueix el nombre d'estúpids parèntesis però la seva estructura de niament queda reforçada visualment.

  • Joan Colom | 03-09-2018

    A Montseblanc:

    En el teu comentari "Un any després..." em qualificaves de bon observador. Tu encara n'ets més, de bona observadora, perquè jo no vaig adonar-me que el mot "xiclet" també apareixia en el relat "Tindré la síndrome de Gerald Ford?" fins després d'haver enviat el d'ara.

    Pel que fa a la disjuntiva entre alliçonar i prohibir, sap greu haver de recórrer al segon procediment, que hauria de ser radical (prohibir la comercialització de xiclets, que deu ser el que fan a Singapur), perquè un cop a la boca del consumidor ja es fa difícil veure'l mastegar i molt més pescar-lo in fraganti tirant-los a terra. A banda de la contextualització que fas: que la prioritat de solucionar aquest problema és baixa en relació a d'altres de més peremptoris.

    Tant tu com Aleshores confieu amb el valor terapèutic de l'escriptura creativa. Us dono la raó quan l'escriptor ja està immers a la feina, perquè almenys llavors deixa de mirar-se el melic, tret que la temàtica sigui introspectiva. El més dificil és posar-s'hi.

    A Aleshores:

    Si tu ja reconeixes "... no sé,...", jo t'asseguro que encara ho sé menys. D'entrada, m'afalagues dient que el relat esta ben escrit i que aconsegueixo expressar les idees amb eficàcia. Doncs t'he de confessar que no aspiro a més, perquè conec els meus límits i mai no m´he proposat fer Literatura en majúscula ni tenir un estil personal, almenys conscientment.

    M'ha deixat de pedra que m'animis a construir frases més llargues, quan aquesta és precisament una tendència arrelada que procuro reprimir, tot i que no sempre me'n surto. Així que abaixo la guàrdia, munto complexes estructures amb oracions subordinades, incisos entre parèntesis i altres galindaines que només serveixen perquè el lector es perdi pel camí. A mi ja m'agradaria escriure telegràficament, com deia Josep Pla que s'havia de fer, tot i que ell tampoc no sempre se'n sortia. Quant a la profusió de parèntesis, aquest vici l'arrossego de sempre, però crec que se'm va accentuar per haver programat en LISP (LISt Processing, encara que els bromistes diuen que l'acrònim ve de Lost In Stupid Parentheses). Veieu una sencilla definició de funció i us adonareu del poder addictiu d'aquest llenguatge de programació:
    (defun ARXIU (/ B)
    (setq B (substr TXT 1 1))
    (if (/= (substr A 10 1) B)
    (progn
    (close ARX)
    (setq A (strcat "SHS-" B ".txt")
    ARX (open A "w")))))

    Quan en la resposta a Josep Maria deia que la història dels xiclets no tenia cap intenció metafòrica, només pretenia evitar que els lectors perdessin el temps cercant significats estranys en un segon nivell de lectura, perquè no n'hi havia o, si és que sí que n'hi havia algun, jo no el coneixia. Així que, si insisteixes a cercar-li un sentit transcendent, tú mateix. Com a molt, en lloc d'un objecte en aparença banal o poc perillós però que esdevé letal, t'aconsellaria considerar que l'absència d'intenció dolosa no garanteix que una acció no pugui perjudicar algú. O, burxant en el refranyer, recuperar el que afirma que de bones intencions l'infern n'és ple.

  • Joan Colom | 31-08-2018

    No sé si la vida, tard o d'hora, ens dóna explicacions de tot. Però sí que acostuma a passar que els enigmes més inquietants semblen trivials, un cop descoberts. Es allò de "Elemental, doctor Watson, elemental!"

  • Joan Colom | 30-08-2018

    No t'has passat, Josep Maria: ¡només faltaria que no poguessis manifestar tot allò que et vingui de gust, tingui poc o molt a veure amb les motivacions del meu escrit!

    En principi, la història dels xiclets mastegats, escupits, trepitjats reiteradament i meteoritzats (pols, aigua, radiació solar), fins adherir-se al paviment com una paparra a la pell del seu hoste, no tenia cap intenció metafòrica. Només era un toc d'atenció als ciutadans, en particular als consumidors de xiclets, que en la seva major part (i en això estic d'acord amb tu) obren per pura inconsciència quan els llencen a terra.

    El que passa és que volia introduir el tema justificant el perquè no se me n'havia acudit algun de menys negre. I aquí sí que he aprofitat per confirmar que la tendència que ja apuntava en la resposta al teu comentari a propòsit del relat "Reinventar-se?", ni més ni meys que una recaiguda en la depressió, havia anat a més.

  • Joan Colom | 24-07-2018

    Com que aquest relat l'han publicat ara però feia més d'un mes que l'havia enviat, em sembla que l'estimació "el veig més viu que altres vegades" i la predicció "no trigarà a donar aquest altre pas" referida a l'afició a sentir música, han perdut vigència. L'amic Carles sempre havia reconegut que la fórmula mitjançant la qual pensava assolir un nou equilibri (muntar-se la vida a València, amb curtes estades a Barcelona, cada dos mesos, per atendre assumptes rutinaris) no era sostenible perquè no podria seguir posant-la en pràctica indefinidament, però és que darrerament torna a somicar dient que ja es conforma a tenir raonablement a ratlla l'ansietat, però que no li troba cap al·licient a la vida que porta, no s'imagina cap activitat amb què superar aquesta apatia i que l'únic moment dolç del dia és quan se'n va a dormir i perd el món de vista. Estic per suggerir-li que, que quan vagi a veure l'especialista li pregunti si darrera d'aquests alts i baixos no s'amagarà una ciclotímia (forma lleu de transtorn bipolar), però em fa por afegir-li una obsessió a les que ja arrossega. En fi, que ja s'ho farà.

  • Joan Colom | 04-07-2018

    El joc anava de pel·lícules que tractessin sobre el silenci o en què aparegués aquesta paraula en el títol, però ja m'està bé parlar de bon cine, sense més.

    Veig que t'agraden les pel·lis llargues. He vist la trilogia d'"El Padrí", com gairebé tothom, i l'única objecció és que cada part l'he trobada menys interessant que la precedent. Quant a "La conquesta de l'Oest" suposo que l'hauré vista, però l'únic que recordo ara mateix és que hi sortia la Carolyn Jones en un petit paper.

    Pel que fa al silenci dels administradors de "Relats en Català", he arribat a pensar si podria ser una manera sibil·lina de suggerir als relataires la conveniència de fer un donatiu de tant en tant. I aquí és on no entenc perquè no accepten procediments tan senzills com la transferència bancària, que en el cas del banc amb què jo opero representa només una despesa postal de 0,42 €. Doncs no: sembla que s'ha de fer mitjançant targeta, de crèdit o de dèbit, o compte PayPal. Aquest mateix matí he anat al banc per assabentar-me de si l'apertura d'un compte PayPal o les operacions sobre aquest compte generaven despeses i m'han dit que no, però que per obrir-lo necessitava associar-lo a un segon compte amb targeta, i aquest sí que en generava. I jo, mentre l'Estat no obligui als ciutadans a operar amb diners de plàstic, ja en tinc prou amb el paper moneda lliure de comissions.

  • Joan Colom | 02-07-2018

    De nou, el silenci metafísic de Relats en Català, que està trigant molt a publicar-me "Reinventar-se?". Aprofito per afegir-ne una pel·lícula més a la llista:

    2016: "Silenci", de Martin Scorsese.

    No fa massa l'he poguda veure per ordinador. M'estranyava que el títol no em sonés i he descobert la raó: la van estrenar el gener de 2017, i en aquella època m'havia bolcat tan exclusivament en la malaltia de la meva dona que estava desconnectat del món exterior.

  • Joan Colom | 27-06-2018

    Ai, els donuts!
    Tens tota la raó. Si m'hagués acostumat a portar a la cartera allò estrictament imprescindible, probablement no hauria agafat tant de gruix i, malgrat la meva pobra condició física, no m'hauria molestat tant dur-la a la butxaca del pantaló quan m'assec.
    El que passa és que sóc rutinari de collons i, tret que una contradicció massa evident m'obligui a revisar algun costum, tendeixo a mantenir-los inamovibles; així evito prendre decisions, que és una situació que m'incomoda perquè és quan més m'adono de la meva vulnerabilitat.
    ¿Vols creure que més d'una vegada m'ha passat pel cap enviar un relat que duria per títol "Elogi de la rutina", de categoria Assaig i Humor?

  • Joan Colom | 26-06-2018

    Fa més d'una setmana que vaig enviar el relat "Reinventar-se?", en què feia esment del teu "Viure a la intempèrie" del 10 de juny, que casualment precedeix el meu "Tindré la Síndrome de Gerald Ford?". Potser la causa de la demora és l'acumulació d'originals, ara que molts estudiants ja s'han examinat i tècnicament estan de vacances.

    Per això, perquè potser la cosa va per llarg, he decidit enviar-te ara el comentari que tenia previst per a quan publiquessin el meu. I dir-te que admiro el teu coratge. No sé fins a quin punt la teva actitud d'ultrapassar permanentment la teva zona de confort és una fugida cap endavant o que, en saber que el temps de què disposes és limitat (de fet, tots tenim un temps limitat, però preveure'n la durada, ni que sigui aproximada, és molt diferent), mentre puguis no vols deixar de VIURE, així en majúscules, creixent amb noves experiències cada dia.

  • Joan Colom | 25-06-2018

    En realitat, allò que tracta sobre el món dels programes telescombraries (en valencià, encara hi podríem afegir un sinònim: telefems) és la novel·la "De tot cor", del barceloní Andreu Martín. Aquesta novel·la va ser triada com a lectura per a debatre en el Club de Lectura Arrancapins, de València, del qual n'és membre l'amic Carles. Curiosament, l'amic Carles i el protagonista d'aquesta novel·la, l'inspector en cap Pedro Miralles, tenien en comú una circumstància personal: en tornar a casa hi havia nou probabilitats contra deu que es trobessin a la dona enganxada a la tele, extasiada amb algun d'aquests programes. La diferència és que la dona de l'inspector Miralles, la Luisa, també és un personatge de ficció, mentre que la dona de l'amic Carles, la Paca, era un personatge real. I si utilitzo el temps pretèrit és perqué precisament avui es compleixen catorze mesos de la seva mort.

    I en el debat sobre la novel·la, l'amic Carles no es va poder estar de lamentar les moltes discussions que havia tingut amb la Paca a propòsit d'aquests programes, per la molt diferent consideració que els mereixien.

  • Joan Colom | 25-06-2018

    Subscric tot allò que ha manifestat Unicorn Gris sobre el relat de Ricardet. Si de cas, en la meva calitat de barceloní resident a la ciutat de València, substituiria
    "El valencià és una varietat dialectal del català igual que ho és el català occidental o el mallorquí" per
    "El valencià és una varietat dialectal de la llengua catalana, igual que ho és el català occidental, el català central o el balear".

  • Joan Colom | 25-06-2018

    Doncs de debò que em sap greu desil·lusionar-te, però no tenia previst cap segona part, perquè l'únic que podia despertar interès en la primera era veure que la incògnita s'anava inflant com una bombolla, fins a l'espetec final. Però un cop desvelat el misteri, caldria jugar amb altres cartes, com per exemple veure com la protagonista arriba a casa carregada fins al capdemunt, proclamant amb orgull quants euros s'ha estalviat aprofintant les rebaixes, com el marit tremolós repassa el tiquet de compra per saber quants euros s'ha polit la seva dona en realitat i, aclaparat per la desesperació, es precipita al buit des del balcó.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: