Joan Colom

55 Relats, 60 Comentaris
8257 Lectures
Valoració de l'autor: 9.60

Últims relats de Joan Colom

Últims comentaris de l'autor

  • Joan Colom | 24-07-2018

    Com que aquest relat l'han publicat ara però feia més d'un mes que l'havia enviat, em sembla que l'estimació "el veig més viu que altres vegades" i la predicció "no trigarà a donar aquest altre pas" referida a l'afició a sentir música, han perdut vigència. L'amic Carles sempre havia reconegut que la fórmula mitjançant la qual pensava assolir un nou equilibri (muntar-se la vida a València, amb curtes estades a Barcelona, cada dos mesos, per atendre assumptes rutinaris) no era sostenible perquè no podria seguir posant-la en pràctica indefinidament, però és que darrerament torna a somicar dient que ja es conforma a tenir raonablement a ratlla l'ansietat, però que no li troba cap al·licient a la vida que porta, no s'imagina cap activitat amb què superar aquesta apatia i que l'únic moment dolç del dia és quan se'n va a dormir i perd el món de vista. Estic per suggerir-li que, que quan vagi a veure l'especialista li pregunti si darrera d'aquests alts i baixos no s'amagarà una ciclotímia (forma lleu de transtorn bipolar), però em fa por afegir-li una obsessió a les que ja arrossega. En fi, que ja s'ho farà.

  • Joan Colom | 04-07-2018

    El joc anava de pel·lícules que tractessin sobre el silenci o en què aparegués aquesta paraula en el títol, però ja m'està bé parlar de bon cine, sense més.

    Veig que t'agraden les pel·lis llargues. He vist la trilogia d'"El Padrí", com gairebé tothom, i l'única objecció és que cada part l'he trobada menys interessant que la precedent. Quant a "La conquesta de l'Oest" suposo que l'hauré vista, però l'únic que recordo ara mateix és que hi sortia la Carolyn Jones en un petit paper.

    Pel que fa al silenci dels administradors de "Relats en Català", he arribat a pensar si podria ser una manera sibil·lina de suggerir als relataires la conveniència de fer un donatiu de tant en tant. I aquí és on no entenc perquè no accepten procediments tan senzills com la transferència bancària, que en el cas del banc amb què jo opero representa només una despesa postal de 0,42 €. Doncs no: sembla que s'ha de fer mitjançant targeta, de crèdit o de dèbit, o compte PayPal. Aquest mateix matí he anat al banc per assabentar-me de si l'apertura d'un compte PayPal o les operacions sobre aquest compte generaven despeses i m'han dit que no, però que per obrir-lo necessitava associar-lo a un segon compte amb targeta, i aquest sí que en generava. I jo, mentre l'Estat no obligui als ciutadans a operar amb diners de plàstic, ja en tinc prou amb el paper moneda lliure de comissions.

  • Joan Colom | 02-07-2018

    De nou, el silenci metafísic de Relats en Català, que està trigant molt a publicar-me "Reinventar-se?". Aprofito per afegir-ne una pel·lícula més a la llista:

    2016: "Silenci", de Martin Scorsese.

    No fa massa l'he poguda veure per ordinador. M'estranyava que el títol no em sonés i he descobert la raó: la van estrenar el gener de 2017, i en aquella època m'havia bolcat tan exclusivament en la malaltia de la meva dona que estava desconnectat del món exterior.

  • Joan Colom | 27-06-2018

    Ai, els donuts!
    Tens tota la raó. Si m'hagués acostumat a portar a la cartera allò estrictament imprescindible, probablement no hauria agafat tant de gruix i, malgrat la meva pobra condició física, no m'hauria molestat tant dur-la a la butxaca del pantaló quan m'assec.
    El que passa és que sóc rutinari de collons i, tret que una contradicció massa evident m'obligui a revisar algun costum, tendeixo a mantenir-los inamovibles; així evito prendre decisions, que és una situació que m'incomoda perquè és quan més m'adono de la meva vulnerabilitat.
    ¿Vols creure que més d'una vegada m'ha passat pel cap enviar un relat que duria per títol "Elogi de la rutina", de categoria Assaig i Humor?

  • Joan Colom | 26-06-2018

    Fa més d'una setmana que vaig enviar el relat "Reinventar-se?", en què feia esment del teu "Viure a la intempèrie" del 10 de juny, que casualment precedeix el meu "Tindré la Síndrome de Gerald Ford?". Potser la causa de la demora és l'acumulació d'originals, ara que molts estudiants ja s'han examinat i tècnicament estan de vacances.

    Per això, perquè potser la cosa va per llarg, he decidit enviar-te ara el comentari que tenia previst per a quan publiquessin el meu. I dir-te que admiro el teu coratge. No sé fins a quin punt la teva actitud d'ultrapassar permanentment la teva zona de confort és una fugida cap endavant o que, en saber que el temps de què disposes és limitat (de fet, tots tenim un temps limitat, però preveure'n la durada, ni que sigui aproximada, és molt diferent), mentre puguis no vols deixar de VIURE, així en majúscules, creixent amb noves experiències cada dia.

  • Joan Colom | 25-06-2018

    En realitat, allò que tracta sobre el món dels programes telescombraries (en valencià, encara hi podríem afegir un sinònim: telefems) és la novel·la "De tot cor", del barceloní Andreu Martín. Aquesta novel·la va ser triada com a lectura per a debatre en el Club de Lectura Arrancapins, de València, del qual n'és membre l'amic Carles. Curiosament, l'amic Carles i el protagonista d'aquesta novel·la, l'inspector en cap Pedro Miralles, tenien en comú una circumstància personal: en tornar a casa hi havia nou probabilitats contra deu que es trobessin a la dona enganxada a la tele, extasiada amb algun d'aquests programes. La diferència és que la dona de l'inspector Miralles, la Luisa, també és un personatge de ficció, mentre que la dona de l'amic Carles, la Paca, era un personatge real. I si utilitzo el temps pretèrit és perqué precisament avui es compleixen catorze mesos de la seva mort.

    I en el debat sobre la novel·la, l'amic Carles no es va poder estar de lamentar les moltes discussions que havia tingut amb la Paca a propòsit d'aquests programes, per la molt diferent consideració que els mereixien.

  • Joan Colom | 25-06-2018

    Subscric tot allò que ha manifestat Unicorn Gris sobre el relat de Ricardet. Si de cas, en la meva calitat de barceloní resident a la ciutat de València, substituiria
    "El valencià és una varietat dialectal del català igual que ho és el català occidental o el mallorquí" per
    "El valencià és una varietat dialectal de la llengua catalana, igual que ho és el català occidental, el català central o el balear".

  • Joan Colom | 25-06-2018

    Doncs de debò que em sap greu desil·lusionar-te, però no tenia previst cap segona part, perquè l'únic que podia despertar interès en la primera era veure que la incògnita s'anava inflant com una bombolla, fins a l'espetec final. Però un cop desvelat el misteri, caldria jugar amb altres cartes, com per exemple veure com la protagonista arriba a casa carregada fins al capdemunt, proclamant amb orgull quants euros s'ha estalviat aprofintant les rebaixes, com el marit tremolós repassa el tiquet de compra per saber quants euros s'ha polit la seva dona en realitat i, aclaparat per la desesperació, es precipita al buit des del balcó.

  • Joan Colom | 20-06-2018

    Tots els paràgrafs (79 a 88) havien d'anar en lletra cursiva.
    He preferit deixar-ho així per preservar l'ordre de les entregues.

  • Joan Colom | 06-06-2018

    Ja he ampliat una miqueta el meu lèxic amb això de la dismorfofòbia. Gràcies!

    Parlant de fòbies i fílies, suposo que qualsevol dia em publicaran un relat molt curt (per a mi, escriure'n un que es pugui llegir en un minut ja és tot un rècord) que vaig enviar la setmana passada, amb el títol de "Convergència oniomaníaca". Ja sé que una mania no és ben bé una fília i que associar al gènere femení això de l'afany compulsiu de comprar pot semblar masclista, però ara per ara és així.

    I et puc anunciar que avui o demà n'escriuré un altre que durà per títol "La síndrome de Gerald Ford" i serà estrictament autobiogràfic, perquè estarà inspirat en un fet que em va passar ahir a la nit (al migdia havia arribat a València): sortint d'una sessió de cinefòrum vaig perdre la cartera, amb tots els carnets. Encara sort que no hi duia targetes bancàries! Mai no n'he volgut tenir, ni de crèdit ni de dèbit.

  • Joan Colom | 07-05-2018

    Em sembla d'aquelles persones que, més que tenir un ideari polític (que el té: potser massa "falcó" per figurar a França en la formació de Macron) té un ego que se'l trepitja, o sigui que jo tampoc el veig marcint-se quatre anys a l'oposició.

  • Joan Colom | 30-04-2018

    Poder confiar en poca gent és trist. Però si no poguéssim confiar en ningú, això ja seria insuportable.

  • Joan Colom | 26-04-2018

    No vas desencaminat, perquè no sols és que posi en perill la seva vida, creuant el carrer en vermell i cames ajudeu-me, sinó també la dels demés. Però que li hagin pispat la cartera no em sembla un càstig proporcionat. Potser una bona multa...

  • Joan Colom | 28-03-2018

    Ella va perdre el seu home a l'abril de 2016. Jo, a la meva dona, a l'abril de 2017. Això i el fet d'haver-la vist sovint al Mercat del Ninot, de Barcelona, fa almenys trenta anys (sembla que llavors residia al barri i que ara tornarà a viure-hi), va permetre que tinguéssim un breu intercanvi d'impressions just abans de començar l'acte. Jo ja firmaria per tenir la meitat de la vitalitat que traspua aquesta dona.

    A VilaWeb hi ha una entrevista del 5 de març del 2017, feta a València. És interessant perquè toca temes personals, literaris i polítics.

  • Joan Colom | 17-03-2018

    En relació a les "pel·lícules que tenen a veure amb el silenci", com deia a l'inici del relat, n'hi deu haver un fotimer. Fins i tot reduint la selecció a aquelles en què el mot "silenci" figura en el títol, el conjunt deu ser vastíssim. Avui he entrat a Relats amb la intenció d'afegir-ne tres més, però m'he trobat que ja havien publicat les entregues 5 a 9 de "Adoctrinament?" i, tot seguit, aquest mateix relat. Tanmateix, no em resisteixo a citar aquests tres films perquè són força representatius, cadascun en el seu gènere:

    1955: "Conspiració de silenci", de John Sturges.

    1956: "El món del silenci", de Jacques-Yves Cousteau (el llibre es deia "El món silenciós").

    1991: "El silenci dels anyells", de Jonathan Demme.

    Si en voleu més, en tindreu a dojo entrant en el cercador de Google amb "filmaffinity silencio" (sense les cometes).

    Pel que fa al "silenci dels administradors de 'Relats en Català'", tinc l'obligació moral de fer una puntualització: tot i que de vegades el seu silenci és gairebé tan inquietant com el de Déu, jo tampoc havia enviat les nou entregues el mateix dia, i no m'estranyaria que de primer hagués tramès 1 i 2 (publicades el 19 de febrer), després 3 i 4 (14 de març), i finalment les restants 5 a 9 (16 de març). També és cert que de la primera a la darrera tramesa no va transcórrer més d'una setmana, mentre que de la primera a l'última publicació ha passat gairebé un mes. Però probablement el flux de relats tampoc no deu ser uniforme, i en determinats moments l'equip de redacció deu haver de fer front a acumulacions considerables.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: