Joan Colom

78 Relats, 94 Comentaris
18162 Lectures
Valoració de l'autor: 8.93

Últims relats de Joan Colom

Últims comentaris de l'autor

  • Joan Colom | 29-05-2019

    Alguna cosa ha passat, perque l'ús de la cursiva es limitava a la cita de Machado de la primera línia. No només s'ha omès el punt i a part, i la cursiva s'ha estès a tota la resposta a Kefas, sinó que s'ha propagat fins al seu comentari.

  • Joan Colom | 29-05-2019

    "Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora"
    A la majoria de valencians monolingües (perquè només parlen castellà) no crec ni que els escaigui això de miserables: jo em limitaria a titllar-los de pobres d'esperit. En realitat han mamat aquesta situació de sempre: la d'una ciutat profundament castellanitzada; o, per ser exactes, desvalencianitzada, perquè el castellà el parla tothom arreu de l'estat, si us plau per força.

    Aquesta pobresa d'esperit s'estén a molts valencianoparlants que, quan s'adrecen a un monolingüe o a un grup on només hi ha un monolingüe, es passen al castellà perquè, diuen, seguir en valencià seria de mala educació. Els costa d'entendre que, quan una persona que ha nascut o porta vivint anys al País Valencià no ha fet cap esforç per entendre la llengua autòctona, ja no dic parlar-la, és més que un mal educat: és algú amb una absoluta manca d'empatia i que, òbviament, no es mereix aquesta deferència.

  • Joan Colom | 18-04-2019

    No sóc tan jove com tu (1947), però també dibuixava tebeos. Si la meva mare no em portava al cine, aprofitava els dijous a la tarda, que era quan els Maristes donaven festa, per fer-ne amb unes cartolines A-5 del banc on treballava el meu pare, a dues cares. Tenia un únic client: un company de classe que me'ls pagava a deu cèntims.

  • Joan Colom | 09-04-2019

    Sí que n'és, de curiós, l'ús del llenguatge. Recordo que, a l'època daurada de Hollywood, els nostres pares parlaven dels artistes de cine, referint-se als actors de renom. En canvi, no s'acostumava a dir artista de teatre sinó actor de teatre; tret que es tractés de vedets, que, llavors sí, eren artistes de revista...

  • Joan Colom | 08-04-2019

    Gràcies, iong txon!: et faré cas. Fins i tot denunciaré com a ofensiu el comentari Thanks de sedobre. Pel que he vist, havia fet cinc comentaris més, tots acabats amb un enllaç: a instagram gifts (aquest també l'havia valorat amb 10), a ingrum (sense valorar), a pickbee (s. v.), a instagram search (s. v.) i a www.hotmail.com (s. v.).

    Pel que fa a la resta d'intrusos, ducklife havia fet catorze comentaris més, però els altres tres només havien comentat el meu relat 4! permutacions (incomplet).

  • Joan Colom | 28-03-2019

    Com de costum, tens més raó que un sant. Titllar d'irresponsables als relataires no només és exagerat sinó ofensiu, i no s'hi val a tractar de justificar-me pretextant que sóc de la confraria del got mig buit.

    A tot estirar en podria dir agosarats, però, com tu dius molt bé, ni això, perquè l'única manera d'arribar al domini del llenguatge és posar-s'hi, exposant-se als errors.

  • Joan Colom | 12-03-2019

    Ni punt de comparació amb la fina ironia que gastes tu: et prodigues poc, però quan ho fas l'encertes de ple. Si el meu relat té algun mèrit no és pas literari sinó d'això que en diuen "superació personal": posar fre a la tendència a escriure jeremiades que arrossego de fa temps; és una bona teràpia per a mi i una manera d'evitar que els lectors em considerin un malastruc i defugin els meus relats només veure'n l'autoria.

  • Joan Colom | 04-02-2019

    Bravissimo!

  • Joan Colom | 19-10-2018

    Totalment d'acord: a mesura que anem entomant les patacades de la vida, la pell se'ns fa més gruixuda (com quan li neixen noves capes a la ceba, invertint la teva metàfora) i la sensibilitat va quedant ofegada. Però una cosa és un enduriment gradual, a petits salts que normalment es corresponen amb les patacades, i d'això en diuen "procés de maduració", i un altre de ben diferent patir-ho com qui diu d'un dia per l'altre, que és la vivència que intentava descriure en el relat. Això de veure un cadellet i reconciliar-me amb la vida, per molt emprenyat o abatut que estigués, em passava no fa encara tres anys.

    Ara trobo a faltar aquest petit estímul i d'altres que contribuïen a donar un sentit a la meva vida. Però ho deixo aquí, perqué la meva intenció no era transmetre mal rotllo a ningú...

  • Joan Colom | 21-09-2018

    "Spain is different" era un eslògan publicitari promogut el els anys seixanta del passat segle pel llavors Ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne.

    Jo també sóc republicà, però entenc que alguna diferència hi ha entre una monarquía absoluta i una de parlamentària, en què se suposa que la sobirania resideix en el poble. Teòricament aquest és el cas d'Espanya.

    El Marroc és un regne amb parlament. Suècia també. En una gradació entre ambdós paradigmes, caldria veure on se situa realment Espanya.

  • Joan Colom | 07-09-2018

    Potser m'havia precipitat. Claredat no n'hi ha massa, però almenys li he trobat un sentit: ell no sent l'impuls d'abandonar el corral si abans no intenta aconseguir el que cerca; i [s'esdevé un d'aquests dos fets:]
    fent un bot, arrabassa una ovella,
    "o bé",
    mentre salta, és ferit per un dard que una mà lleugera li etziba.

  • Joan Colom | 07-09-2018

    Em sembla una mica agafat pels pèls recórrer a un passatge de La Ilíada per demostrar que una frase llarga pot tenir força, com correspon a tot bon poema èpic. Tanmateix, quant a claredat, no acabo de veure la pertinència de l'alternativa que bascula sobre la conjunció+adverbi "o bé".

    Aprofito l'avinentesa per confessar que em vaig quedar amb un pam de nas, en veure que els espais en blanc que havia deixat a l'inici de cadascuna de les 7 línies de l'exemple de definició de funció en LISP (defun ARXIU ...), en la resposta conjunta a Montseblanc i a Aleshores, eren ignorats olímpicament per l'editor de textos de Relats. Desconec si hi ha algun tag d'HTML per respectar aquests espais, així que em limito a manifestar el meu disgust, perquè amb un sagnat progressiu no es redueix el nombre d'estúpids parèntesis però la seva estructura de niament queda reforçada visualment.

  • Joan Colom | 03-09-2018

    A Montseblanc:

    En el teu comentari "Un any després..." em qualificaves de bon observador. Tu encara n'ets més, de bona observadora, perquè jo no vaig adonar-me que el mot "xiclet" també apareixia en el relat "Tindré la síndrome de Gerald Ford?" fins després d'haver enviat el d'ara.

    Pel que fa a la disjuntiva entre alliçonar i prohibir, sap greu haver de recórrer al segon procediment, que hauria de ser radical (prohibir la comercialització de xiclets, que deu ser el que fan a Singapur), perquè un cop a la boca del consumidor ja es fa difícil veure'l mastegar i molt més pescar-lo in fraganti tirant-los a terra. A banda de la contextualització que fas: que la prioritat de solucionar aquest problema és baixa en relació a d'altres de més peremptoris.

    Tant tu com Aleshores confieu amb el valor terapèutic de l'escriptura creativa. Us dono la raó quan l'escriptor ja està immers a la feina, perquè almenys llavors deixa de mirar-se el melic, tret que la temàtica sigui introspectiva. El més dificil és posar-s'hi.

    A Aleshores:

    Si tu ja reconeixes "... no sé,...", jo t'asseguro que encara ho sé menys. D'entrada, m'afalagues dient que el relat esta ben escrit i que aconsegueixo expressar les idees amb eficàcia. Doncs t'he de confessar que no aspiro a més, perquè conec els meus límits i mai no m´he proposat fer Literatura en majúscula ni tenir un estil personal, almenys conscientment.

    M'ha deixat de pedra que m'animis a construir frases més llargues, quan aquesta és precisament una tendència arrelada que procuro reprimir, tot i que no sempre me'n surto. Així que abaixo la guàrdia, munto complexes estructures amb oracions subordinades, incisos entre parèntesis i altres galindaines que només serveixen perquè el lector es perdi pel camí. A mi ja m'agradaria escriure telegràficament, com deia Josep Pla que s'havia de fer, tot i que ell tampoc no sempre se'n sortia. Quant a la profusió de parèntesis, aquest vici l'arrossego de sempre, però crec que se'm va accentuar per haver programat en LISP (LISt Processing, encara que els bromistes diuen que l'acrònim ve de Lost In Stupid Parentheses). Veieu una sencilla definició de funció i us adonareu del poder addictiu d'aquest llenguatge de programació:
    (defun ARXIU (/ B)
    (setq B (substr TXT 1 1))
    (if (/= (substr A 10 1) B)
    (progn
    (close ARX)
    (setq A (strcat "SHS-" B ".txt")
    ARX (open A "w")))))

    Quan en la resposta a Josep Maria deia que la història dels xiclets no tenia cap intenció metafòrica, només pretenia evitar que els lectors perdessin el temps cercant significats estranys en un segon nivell de lectura, perquè no n'hi havia o, si és que sí que n'hi havia algun, jo no el coneixia. Així que, si insisteixes a cercar-li un sentit transcendent, tú mateix. Com a molt, en lloc d'un objecte en aparença banal o poc perillós però que esdevé letal, t'aconsellaria considerar que l'absència d'intenció dolosa no garanteix que una acció no pugui perjudicar algú. O, burxant en el refranyer, recuperar el que afirma que de bones intencions l'infern n'és ple.

  • Joan Colom | 31-08-2018

    No sé si la vida, tard o d'hora, ens dóna explicacions de tot. Però sí que acostuma a passar que els enigmes més inquietants semblen trivials, un cop descoberts. Es allò de "Elemental, doctor Watson, elemental!"

  • Joan Colom | 30-08-2018

    No t'has passat, Josep Maria: ¡només faltaria que no poguessis manifestar tot allò que et vingui de gust, tingui poc o molt a veure amb les motivacions del meu escrit!

    En principi, la història dels xiclets mastegats, escupits, trepitjats reiteradament i meteoritzats (pols, aigua, radiació solar), fins adherir-se al paviment com una paparra a la pell del seu hoste, no tenia cap intenció metafòrica. Només era un toc d'atenció als ciutadans, en particular als consumidors de xiclets, que en la seva major part (i en això estic d'acord amb tu) obren per pura inconsciència quan els llencen a terra.

    El que passa és que volia introduir el tema justificant el perquè no se me n'havia acudit algun de menys negre. I aquí sí que he aprofitat per confirmar que la tendència que ja apuntava en la resposta al teu comentari a propòsit del relat "Reinventar-se?", ni més ni meys que una recaiguda en la depressió, havia anat a més.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: