Joan Colom

21 Relats, 36 Comentaris
2778 Lectures
Valoració de l'autor: 9.80

Últims relats de Joan Colom

  • Que l'estel que guia els Reis d'Orient no sigui fluorescent!

    Joan Colom - 06-01-2018 - 46 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 6 minuts

    Benvolguts Reis d'Orient, no us vull demanar cap regal per a mi, ans al contrari us proposaré una mesura d'estalvi: que ignoreu totes aquelles cartes en què el remitent us demani un estoig de marcadors fluorescents de més de dos colors. més

  • Els caixers automàtics somien xais elèctrics?

    Joan Colom - 31-12-2017 - 85 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 7 minuts

    Un cop esmorçat, havia decidit anar a l'oficina de CAIXABANK ("La Caixa") de Muntaner/Rosselló, que una amiga del barri li havia indicat que era la més propera des que van tancar la d'Urgell/Provença. més

  • Benaurats els qui han pogut gaudir de la immersió lingüística en català!

    Joan Colom - 31-12-2017 - 30 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    El meu últim relat,"Un cor molt gran", que dedicava al partit polític Ciutadans, acabava amb un toc d'alerta en relació a un dels seus principals cavalls de batalla: derogar la immersió lingüística. més

  • Un cor molt gran.

    Joan Colom - 31-12-2017 - 59 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Diuen tenir un cor tan gran que els cap alhora Catalunya, Espanya i Europa. més

  • Festes de Nadal per a solitaris, nostàlgics i amargats.

    Joan Colom - 18-12-2017 - 132 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    ¡Tant de bo hi hagués un calendari vital alternatiu...! més

  • El Nadal d'anar a dalt.

    Joan Colom - 15-12-2017 - 208 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Com que els tiets gaudien d'una posició discretament acomodada, els pares i jo dinàvem a casa dels avis, en el segon segona, però després d'una breu sobretaula amb torrons i xampany, pujàvem a la dels tiets, en el tercer primera, per seguir la festa. més

  • El relat del relat.

    Joan Colom - 14-12-2017 - 55 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 17 minuts

    A LA VANGUÀRDIA del dimecres 5 de gener de 2000, en la seva col·laboració setmanal "El Runrun", Quim Monzó va escriure l'article "El tema del tema", títol que tres anys més tard donaria nom al recull dels articles apareguts entre 1999 i 2001, editat per Quaderns Crema. més

  • Els catalans no ens ho hem trobat tot pagat.

    Joan Colom - 29-11-2017 - 55 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 5 minuts

    El retorn a València el dijous 9 de novembre, després de dos mesos d'absència, ja constituïa en si mateix una obligació assumida a contracor, però les circumstàncies sobrevingudes que tot seguit exposaré encara m'han fet més difícil el dia a dia. més

  • "Vanitas vanitatum et omnia vanitas"

    Joan Colom - 15-11-2017 - 57 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 12 minuts

    Ja des de petit, el seu avi i padrí Salvador li va anar barrinant el cap, fent-lo responsable del que considerava un valuós llegat: una biblioteca ben assortida i la memòria d'una nissaga documentada fins al gloriós avantpassat Carlos Favre d'Aunoy Macarty. més

  • "Sic transit gloria mundi"

    Joan Colom - 01-11-2017 - 74 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 9 minuts

    Tant l'amic Carles com jo, que compartim l'interès per la Pintura, sabem que hi ha un subgènere dels bodegons que du per títol "Sic transit gloria mundi", "Vanitas vanitatum et omnia vanitas" o, simplement, "Vanitas". He adoptat el primer per al present relat, que pretén ser la continuació de la història d'aquella vella cassola. més

  • Els diners seran sempre nostres!

    Joan Colom - 19-10-2017 - 134 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    A TVE mai a la vida podran concebre un programa com el "Polònia" dels dijous al vespre en TV3. més

  • Aquella vella cassola.

    Joan Colom - 08-10-2017 - 112 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 13 minuts

    L'amic Carles té mala peça al teler. Havia trobat una manera de descarregar adrenalina sortint al balcó cada vespre a les deu. Com un home-orquestra, ho feia provist d'una vella cassola d'alumini, d'un cullerot d'acer inoxidable i d'un sorollós xiulet de plàstic. més

  • "I Have a Dream"

    Joan Colom - 04-09-2017 - 223 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    Dedicat als usuaris compulsius del mòbil, sobretot a aquells que no el deixen en pau ni tan sols quan van pel carrer, de vegades per la seva esquerra, sense mirar si se'ls apropa algú de front. més

  • No vull un "Cant dels ocells" fúnebre.

    Joan Colom - 04-09-2017 - 153 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    L'altre dia veia per la tele una concentració a la Plaça Catalunya de Barcelona, en memòria de les víctimes del terrorisme en aquesta ciutat i a Cambrils. Es va fer el silenci i una violoncel·lista va interpretar "El cant dels ocells". més

  • Endavant!

    Joan Colom - 20-08-2017 - 241 Lectures - 9 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Ostres, ja hi som!: vermell. més

Últims comentaris de l'autor

  • Joan Colom | 02-01-2018

    Ja pots pujar-hi de peus, i no és només CaixaBank o el BBVA sinó tots els bancs. Però, ja que parlaves del segon, te n'explico una de bona de l'amic Carles; vull dir una bona jugada que li ha fet el BBVA aquest any que acabem de deixar enrere.

    En 1970, una de les coses que calia fer per donar-se d'alta en el Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya i Balears (des de fa molt, només de Catalunya) era obrir un compte en una d'aquestes dues entitats: Banc Atlàntic o Banca Catalana. En aquella època cap dels dos sabia qui era Jordi Pujol, tret de les pintades "PUJOL LLIBERTAT" a les carreteres dels primers seixanta, però, com que era del domini públic que l'Atlàntic estava lligat a l'Opus Dei, tots dos vam optar per la segona opció. Com a arquitecte en exercici jo em vaig passar més tard a la Caixa d'Arquitectes, però l'amic Carles va romandre a Banca Catalana (a l'oficina de Passeig de Gràcia 84, que va ser la central molts anys), absorbida pel BBVA en el 2000. Fins i tot quan va decidir desprendre's de l'automòbil (abans que canviessin de sentit de circulació el carrer Mallorca, que de tota la vida havia estat de Llobregat a Besós, li resultava còmode anar-hi en cotxe, perquè amb el servei d'autobanc ubicat al soterrani 1 ho podia resoldre tot sense baixar del vehicle) va seguir anant a peu al Passeig de Gràcia, perquè quan periòdicament retirava diners (una de les seves rareses ha estat no voler mai targeta de crèdit, ni tan sols de dèbit) els hi donaven sense rondinar amb els bitllets que demanava, a diferència de les oficines més properes a casa.

    Doncs bé, sense consulta prèvia però deixant clar que tots els canvis els feien en interès del client, li van comunicar que el passarien de l'oficina de Passeig de Gràcia 84, on feia 46 anys que tenia els calerons, a una de nova (i més allunyada) a Passeig de Gràcia 25, i que a més li canviarien el número de compte (gairebé tots els dígits, i no només els d'oficina). Això sí: li han cobrat 2 euros pel nou talonari de xecs i, quan ha de fer una operació ordinària (aquesta nova oficina només és per contactar, preferentment amb cita prèvia, amb els agents comercials) ha d'anar a una tercera oficina, a Consell de Cent 357, on, per accedir a un mostrador atès per persones molt educades, això sí, ha d'agafar un tiquet i esperar el torn. Igual que t'ha passat a tu i suposo que a centenars de milers de clients... ¿o n'hauríem de dir xais?

  • Joan Colom | 27-12-2017

    A Sr. Garcia li recordaria que el dia dels Sants Innocents (de la llufa, de la burla fàcil, etc.), per obra i gràcia de la capacitat que tenen les celebracions USA de generar comportaments mimètics arreu del món, ja ha passat del 18 de desembre a una data indeterminada que enguany ha caigut en 24 de novembre: vols més presa de pèl que això del Black Friday?

    A Nil de Castell Ruf li diria que una cosa és quedar-se sol quan un ho desitja i un altre, de ben diferent, quedar-se sol senzillament perquè tots els éssers estimats amb qui havies celebrat nadals s'han anat quedant pel camí. Quant a aquells nadals amb els pares, fas bé en evocar-los i sentir-te reconfortat tot i que que ja pertanyin al passat, perquè efectivament és llei de vida. El que ens diferencia és que tu ets de la confraria del got mig ple i jo de la del got mig buit: si el meu metabolisme m'ho permetés. no me n'aniria a París ni a cap altre lloc del món; em quedaria a casa, m'arrauliria en el llit i entraria en hibernació fins passat Reis.

  • Joan Colom | 20-12-2017

    Se m'acut més d'una raó perquè hagis escollit la Casa Fuster, de Lluís Domènech i Montaner, per il·lustrar el meu conte de Nadal. Però, sigui quina sigui, queda molt bé. Gràcies a tu.

  • Joan Colom | 14-09-2017

    Res no és inalterable, certament, y encara menys les lectures que hom pot fer d'una obra d'art. Però en el relat només pretenia manifestar les meves preferències, tot i que quan un les expressa amb insistència sempre hi ha la intenció implícita de guanyar adeptes. He de confessar que no m'he molestat a buscar en Youtube interpretacions que s'aproximessin al to festiu que propugno i que podria venir donat per una soprano que cantés "El cant dels ocells" a un ritme una mica més viu que el de Casals (no molt més), sobre un fons de veus blanques. Si no em quedés un mínim sentit del ridícul (que encara me'n queda: no us feu il·lusions) em posaria a cantar-ho jo mateix i us ho penjaria en algun lloc. Sortosament no tinc coneixements musicals, si no potser m'hauria guanyat la vida destrossant ("versionant", que en diuen ara) composicions d'altri. Ja de jovenet em donava per imaginar-me la peça "Think for Youself" del disc "Rubber Soul" de The Beatles (composta pel seu guitarra solista George Harrison), interpretada a un ritme més lent i amb ressonàncies wagnerianes per una orquestra simfònica amb una potent secció de metalls. Anys més tard se'm va ocórrer que l'himne nazi "Horst Wessel Lied" (també coneguda com "Die Fahne Hoch") podia transformar-se en un tòrrid txa-txa-txa si el sincopàvem lleugerament i li posàvem una incisiva percussió. La meva irreverència fins i tot s'havia atrevit amb Sant Johann Sebastian i la seva Cantata "Wachet auf, ruft die Stimme" (BWV 140), en concret amb el quart moviment (el coral per a tenor "Zion hört die Wächter singen"), que veia interpretat per una banda escocesa desfilant, darrera del timbaler major que enlairava rítmicament la maça tot marcant un tempo solemne, mentre el redoblament de tambors posava ordre entre els gemecs de les gaites.

  • Joan Colom | 13-09-2017

    Quan en la meva primera resposta a "plomadacer" (21-08-2017) feia esment de l'adoctrinament catòlic era per referir-me al nostre entorn cultural més immediat, però la meva al·lusió podia estrendre's perfectament a totes les altres esglèsies cristianes: ortodoxes, reformades i unificades, excloents o sincrètiques; no tinc preferències quant a l'aversió que personalment em produeixen les expressions religioses sotmeses a una autoritat terrenal amb l'exclusiva de legitimar-ne la interpretació. En aquest sentit, el relat el vaig concebre al marge de visions transcendents, però el lector sempre és lliure de descobrir-ne aspectes inèdits: l'Umberto Eco ja parlava d'això en la seva "Opera Aperta" de 1962.

  • Joan Colom | 12-09-2017

    Dissortadament mai no m'ha donat per llegir narrativa de ciència-ficció i, si em preguntessis per què, no sabria què dir-te. Tanmateix sí que he llegit obres de divulgació científica de mestres de la ciència-ficció (singularment d'Isaac Assimov) i he vist amb entusiasme pel·lícules basades en literatura d'aquest gènere: "2001, una odisea de l'espai" (cinc vegades!), Blade Runner (tres) o Farenheit 451 (només una). Així que no he llegit "La ciudad y las estrellas", però acabo de trobar una sinopsi a la Wikipedia i, francament, no volia anar tan lluny. El meu relat només era una crítica (força tòpica, ho reconec) sobre la deshumanització que porta aparellada la xarxa global, que facilita contactes interpersonals virtuals però alhora ens allunya dels presencials, però sobretot pretenia ser-ho sobre el que anomeno "papanatisme tecnològic": aquests friquis de la novetat capaços de plantar-se a fer cua de matinada per ser dels primers a comprar l'últim model de qualsevol cosa que es posarà a la venda i que automàticament desqualificarà el model precedent, convertint-lo en andròmina obsoleta.

  • Joan Colom | 12-09-2017

    És que la vida és dura.
    I, a sobre, aquelles vacuïtats, tan de moda, de ser positiu o de ser un mateix, poden jugar males passades: el que és optimista de mena té certament un do, però aquells que som de la "confraria del got mig buit" correm el perill de no trobar la mida justa quan volem superar tendències arrelades.

  • Joan Colom | 12-09-2017

    Encertat i concís... i no segueixo, perquè no vull fer-me pesat.

  • Joan Colom | 04-09-2017 | Valoració: 9

    Un relat doblement rodó, sí senyor/a, com les ulleres coprotagonistes. Que siguin més delicioses amb xocolata (aquell xocolata claret propi de la brioixeria industrial) ja és més discutible, però ara que els administradors de Relats en Catalá són de vacances (ja hi porten ben bé dues setmanes) ens podem permetre aquestes heterodòxies gastronòmiques.

  • Joan Colom | 23-08-2017

    Sí que, ben mirat, es podrien escriure diversos relats de ficció a partir del personatge misteriós del meu relat. I prometo no cobrar drets d'autor als qui recullin el guant.

    Haig d'aclarir que aquest mes d'agost no sempre vaig al mateix lloc a prendre'm el café amb llet, però sempre m'assec en les terrasses. En comptes de llegir el diari, perquè encara em deprimiria més, com et passa a tu, em dedico a resoldre els sudokus de diaris endarrerits, que és una manera força poca-solta de matar el temps però que em serveix per desconnectar, que també va bé de tant en tant. Parlant de sudokus, fa uns dos anys vaig obrir un blog bilingüe on cada setmana en publicava sis de la meva invenció (en deia Sudokus Hexagonals Simètrics, SHS per als amics), amb les seves solucions. Era un treball força més creatiu i que em donava molta més feina però també més trempera. Tanmateix al cap de 52 setmanes exactes vaig decidir suspendre'l, perquè em vaig adonar que la majoria dels escassos visitants (això sí: de tot el món) no passaven de la portada informativa, segurament perquè no sabien com anar a la pàgina d'entrades (si feien servir smartphone en lloc d'ordinador no m'estranya, perquè aquesta portada devia quedar desmanegada). Tornant a les terrasses, la gent que s'hi asseu la veig molt normal.

    En el bar on vaig la resta de l'any m'assec a la barra i, potser perquè hi vaig més d'hora, la fauna de dos quarts de vuit és prou curiosa, sigui dit això amb tot el respecte: des dels que es prenen el primer cigaló o la primera copeta d'anís del dia i al cap de deu minuts la segona, que molt probablement no saben que són alcohòlics, fins al ludòpata mal afaitat que s'enganxa a les màquines escurabutxaques i, també cada deu minuts, demana al cambrer canvi en monedes.

  • Joan Colom | 22-08-2017

    De res. Reflexionar és saludable, sempre que no representi una autoflagel·lació com la del personatge del relat.

  • Joan Colom | 22-08-2017

    De res. Reflexionar és saludable, sempre que no representi una autoflagel·lació com la del personatge del relat.

  • Joan Colom | 21-08-2017

    Doncs ja pot ser perquè, tot i que la distància en el temps ha anat esfumant la precisió del record, jo diria que abans d'asseure's a taula ja n'hi havia més d'un que anava pet.

  • Joan Colom | 21-08-2017

    Doncs em sembla que, si ho has entès així, no em mereixo el 9 que m'has atorgat generosament, perquè en certa manera volia suggerir just el contrari:

    En el primer paràgraf, el protagonista probablement ja venia barrinant quan, en anar a travessar un carrer pel pas de vianants, es troba amb el semàfor en vermell. Mentre espera que canvii a verd, segueix el seu discurs, cada vegada més negatiu. Entre la gent de la meva generació, aquest perfil és prou abundant: l'adoctrinament catòlic començava amb allò que tots naixíem amb el pecat original, és a dir, culpables, i certa militància d'esquerres tenia sempre a punt la comminació a "fer autocrítica" per neutralitzar tot intent de discutir el dogma o l'autoritat jeràrquica. Si en això hi afegim que el bon home potser té tendències depressives, no ha d'estranyar el que pensa, perquè segurament va pel món amb l'autoestima per terra.

    Tot i així, en un desesperat intent de tallar aquest cercle viciós d'autodesqualificacions, adoptar una actitud positiva i anar per feina, descrit en el segon paràgraf, és tanta l'energia que hi posa que, sense adonar-se que el semàfor segueix en vermell, les cames se li posen en marxa com obeint una ordre (endavant!) que, de moment, únicament havia formulat metafòricament.

    En el tercer paràgraf, l'única moralitat que posa en evidència el tràgic desenllaç és que, més enllà d'encomanar-se a Déu o al Diable, no s'hi val a badar.

  • Joan Colom | 17-08-2017

    Sí però, si et plau, no ho facis amb mozzarella.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: