La dels sobrenoms

Vaig néixer de manera adventícia, així com tu. De joveneta era vergonyosa com les meves germanes, però a diferència d’elles, he ocultat els meus secrets fins a l’últim moment. Recordo com em desdibuixava entre la multitud i passava desapercebuda, com una més. Crec que la meva mediocritat em va ser una sort i, potser, una desgràcia pels del meu voltant. Tot i fer-me gran, mantenia una figura esllanguida i apocada que m’ajudava a ser percebuda com un ésser innocu, gairebé digne de complaença. Fins que vaig deixar anar tot el que duia a dins. Sabia que em mirarien, que m’assenyalarien, que parlarien de mi… Però res no em va impedir fer la meva. I vaig esclatar com un cor travessat per una daga amb l’empunyadura negra.

I així va ser: em miraven, m’assenyalaven i parlaven de mi. I aleshores vaig descobrir el meu talent: brandar els meus llavis tornassolats com un sofista a l’àgora. Gairebé tot el poble estava sotmès als meus efectes esbalaïdors. Certament, sentir que tenia el control em va incitar a continuar ordint aquella trama. El temps va anar passant i vaig tenir unes criatures precioses. Ningú no sospitava de res. Bé, excepte una persona: el pagès. Vociferava contra mi tothora. De mica en mica, els recels van anar brotant pel poble, fins que tothom va acabar donant-li la raó. Es va dictar —de forma unànime— la sentència de mort de la meva família i jo. Volien erradicar-nos perquè la nostra existència era un impediment per la bonança integral de l'entorn on vivíem. Les persones amb més commiseració deien que teníem dret a viure, però només al marge.

Ara que em queden pocs segons de vida, et revelaré els meus secrets. Efectivament, el meu delicte és la meva voluntat. Qui diria que voler viure i donar vida fossin punibles? I potser et preguntes per què ho haig de mantenir en secret… Doncs bé, és el que comporta ser una rosella —o com em diguis— en un camp de blat... Si tingués consciència, així com tu, oi que tindria un judici de bona planta?