Com deixar de viure del record i de la esperança que tornaràs?

Com ens deixo enrere?
Com deixo anar el teu somriure, la teva veu i els teus dits acariciant-me?

Com oblido aquells passejos agafats de la mà? Aquelles abraçades per l'esquena i els teus "t'estimo" a cau d'orella?

Com no pensar-te? Com no pensar que després de tot el que ens hem donat, després de tot el que hem viscut, aquest amor sigui com les pel·lícules i tornis? Sempre he sentit a dir que si és real tornarà. Com deixar anar aquesta idea?

Perquè et penso i ens penso i m'està costant esborrar el futur que vam escriure un dia en una llibreta.

Com deixo de viure dels nostres records i començo a avançar sense tu? "Allà on vagis jo aniré" ens dèiem, ho recordes? Com deixo de sentir que encara estàs aquí quan ja fa tant que vas marxar?

No tornaràs oi? Si no tornaràs, per què encara sento que ens queda molt per viure? Per què encara crec en un nosaltres?

Com faig per què l'esperança de que tornaràs no em consumeixi i pugui aprendre a viure sense tu?

No hi ha dia que no pensi en nosaltres. És impressionant l'impacte que pot tenir una persona sobre de la teva vida. Encara em sorprenc sobre com em feies sentir, em feies volar tan alt. És increïble el que podem arribar a sentir per una persona malgrat que ens hagi fet tant mal.

Sempre ens recordaré amb bons ulls, t'ho prometo. Et guardaré en el record.

Com diu la meva mare, ara ja sé com vull que m'estimin. El que ella no sap és que jo vull que qui m'estimis siguis tu.

T'estimo i et trobo a faltar.

Lluna