Autobiografia d'un gos, III

III

Era un nen gras -fort hagués dit la seva mare-, vestit ridículament, amb uns pantalonets curts de color verd que deixaven veure les seves cames com petits troncs, un gorret a ratlles vermelles, una camisa del mateix color tensada per el greix i un anorac blau amb dibuixets . La seva cara desbordava...obesitat -la seva mare hagués preferit felicitat- Jo em trobava a l'acabament del bosc, visible taca blanca i peluda entre el verd dels matolls. El nen, que reia i reia i em senyalava amb el seu dit inflat, mirava a la conductora del vehicle: la seva mare. La senyora, amb un somriure de pur èxtasi contemplava al seu àngel sobrealimentat disposada a complaure'l un cop més. Era una dona altiva -excepte amb el seu petit Cal·lígula-, amb dos grans arracades blanques que penjaven de les orelles com boles de neu, un nas romà immens i un rostre estranyament artificial. Amb les mans al volant del cotxe -que vaig descobrir a posteriori que s'anomenava tot terreny (tot i que només era emprat, en la majoria d'ocasions, per a portar a l'angelet a l'escola i a fer compres i que, per tant, impedia que demostres ser un tot terreny)- assentia al seu fill. Jo en aquells moments em trobava en un estat d'estupor, la carretera semblava tenir un efecte hipnòtic amb mi i no em vaig adonar bé del que realment va succeir i, d'altra banda, per rés del món hauria tornat a endinsar-me en aquell bosc horrible. Així, aquell nan gegant, després de riure per haver-me descobert allà, tant feble, com un peluix, havia inquirit a la seva marona per dur-me amb ells al seu palau. Ella, com no podia ser d'altre forma, va aturar d'immediat el vehicle i es va aplanar als desitjos del seu petit dèspota. Aquest ja s'apropava a mi i jo, que fins ara no havia estat gaire conscient d'aquell fenomen apropant-se'm -qui sap si potser m'hauria aventurat a creuar la carretera- i en un horrorós moment em vaig veure entre la terrible abraçada d'aquell cadell humà, que m'estrenyia, m'estirava dels cabells i em deia coses tot rient "Que bufó el pobre gosset!! Mare, mare!! Mira!! Es meu!! Meu!!" Ja em trobava a l'interior del vehicle i mirava, entre els corpulents bracets que em fèiem de presó, amb ulls plorosos, a la conductora que ni tant sols va dirigir la seva vista cap amí, essent els seus ulls únicament pendents de la carassa vermellenca que fruïa amb la seva nova joguina. Oh lector!! Novament l'Home, que en la meva establia creia un company, es tornava en Dimoni als meus ulls! Durant tot el trajecte al palau el nen em duia en braços i m'acariciava de forma absolutament desagradable, gairebé estirant-me dels cabells -es una costum humana acariciar als animals com a signe d'afecte, creient que aquest sempre estan entusiasmats de rebre la suau mà: doncs bé lector, proba a acariciar al forner, a la fruitera, a la peixatera o al teu veí, no renego d'una mà tendre i amiga, però si d'una mà indiferent o de la mà d'aquell nen- No vaig gosar grunyir i, per sorpresa meva, per el meu estat de desgast físic, vaig acabar dormint-me al vell mig d'aquella tortura. No recordo el temps que romanguí adormit, en la dolça inconsciència, però sí recordo el despertar. Per desgracia meva i com esdevindria norma, els meus despertars no estaven destinats a produir-me plaer per un temps. Era a un terra pelut -una catifa-, certament còmode, i al cel, com si fos una presencia -en realitat era al pis superior- escoltava aquella rialla, aquell riure infantil del dia anterior, entre el xipolleig de l'aigua. Donant unes passes sobre la suau catifa que m'acariciava podia contemplar aquell salo immens, ple d'objectes estranys per a mi que després foren anomenats: un gran sofà de tres peces front una immensa televisió, a banda i banda prestatgeries plenes de llibres gruixuts i, darrere de la tele unes finestres que donaven al gran jardí particular dels meus captors. Les rialles del monstre disminuïen -potser la seva mare l'ensabonava- i jo mirava amb ulls plorosos la gespa del jardí: la meva llibertat. A totes aquestes noves impressions s'hi va afegir la meva primera relació animal fora de l'establia d'Estevet. Un figura negre va aparèixer a una banda de la catifa i, contemplant-me amb un somriure d'altivesa -que posteriorment identificaria amb la mare del nas gran- des dels seus ulls grocs em va dir "Així que el greixos príncep s'ha encapritxat de tu..." Fins ara la seva posició, amb les cames del davant estirades i les posteriors flexionades i la cua envoltant-lo, l'hi conferien als meus ulls una qualitat d'estàtua així que em va sorprendre quan va començar a caminar per la catifa, creuant-la en la meva direcció i ensumant amb un deix de fastig "Estàs certament en un estat lamentable, gosset" Vaig aventurar la pregunta sobre a Què i a Qui estava parlant. "Oh! Entenc! No ets un rodamón... T'han tret de casa o quelcom per l'estil: Soc el que ells en diuen un gat. Segons ells, també, ara mateix tindries que desitjar mossegar-me com a enemics mortals que som però es una mera faula." Després de mirar-me, caragolejant al meu voltant sense fer soroll, amb pas delicat, digué "Et compadeixo" A la meva pregunta del perquè de la seva compassió va respondre, aturant-se i tornant a adoptar la posició d'estàtua "Jo estic protegit de l'influencia del nen, no soc un capritx d'ell, sinó de la seva mare, i ella..." Va romandre en silenci, mirant-me amb aquells ulls que no parpellejaven i finalment va dir "Ella...es més delicada amb les seves joguines..." En poca estona vaig entendre el veritable significat d'aquelles paraules: el nen, encara en la banyera -plena de joguines de tota mena- va ordenar a la seva mare que em portes davant la seva presencia, i que, estant tant "brutot el gosset", el més correcte era introduir-me a l'aigua amb ell. Recordo poques experiències tant desagradables. La mare, seguint ordres del seu príncep em va dur al pis de dalt, al bany, i em va deixar en braços del capritxos dimoni. Primer em va submergir amb força, creient-me ja que no respiraria més i irritat per el sabó als ulls que no em deixaven veure, em va treure de cop. En cap moment la mare va insinuar la poca higiènica pràctica del seu fill i la crueltat i es limitava a contemplar amb un somriure. El nen em refregava amb les seves manotes, amb una esponja, i quan em considerava prou net em ficava -inclòs el cap- a l'aigua. Després d'una estona va semblar avorrir-se de mi dient "El gosset no riu" i em va llençar amb violència a fora i va tornar a les seves joguines de plàstic. La mare, amb indiferència i probablement perquè no taques la casa, em va assecar amb una tovallola i em va tornar a deixar al saló on el gat negre dormia fet una bola. En deixar-me, l'orella de l'animal es va moure, va obrir un ull i, veient el meu estat de terror em semblà que es va compadir. Les seves paraules ho confirmaren "Escolta...ara sortirà de la banyera i qui sap si tornarà a voler jugar amb tu...-en aquest punt va estirar tot el seu cos- Maleït nen... M'has donat llàstima, segueix-me" Atemorit el vaig seguir fora de la catifa fins al que era la cuina i va indicar una porta, amb una petita trapa a la part inferior. "Marxa, ella em deixa lliure...Ella em tracta bé, però el nen...per sort no gossa apropar-se a amí..." El soroll de la grotesca i irritant rialleta va tornar. "Corre!! Fuig!!" Novament, vaig fugir. En girar-me, abans de que la trapa baixes, vaig divisar la figura de l'estàtua negre que es llepava.