Ells

Sento el soroll de les onades que fuetegen les roques i el soroll del vent que esvalota les branques dels pins. A ells, però, ja no els sento. Deuen haver marxat.

Obro una mica els ulls, només una mica. Sobre meu, entremig de les copes dels arbres del bosc, veig un cel negre esquitxat d’estrelles. Torno a tancar els ulls. Em fa por que ells encara hi siguin i s’adonin que estic viva.

M’han deixat dins d’una de les trinxeres que hi ha al bosc. Les fulles dels pins que encatifen la meva tomba se’m claven com agulles a l’esquena. Intento moure les cames, però el dolor a l’entrecuix em crema per dins. Hi apropo les mans i noto el líquid enganxós que surt de la meva vagina. Sento la seva olor barrejada amb l'olor metàl·lica de la sang.

Tinc la gola seca. Obro la boca i aspiro l’aire humit del mar. Les costelles em fan molt mal. Escupo sense força i la saliva regalima per la meva barbeta, pel meu coll. El coll també el tinc adolorit. Recordo com un d’ells el premia amb les seves mans.

M’agafo a les vores de la trinxera i faig força amb els braços i la panxa per poder-me incorporar. No tinc prou força i caic una vegada i una altra dins del forat. Descanso. No puc deixar que el dolor em venci. Haig de sortir d’aquí abans que ells tornin.

Quan aconsegueixo sortir, rodolo sobre la catifa d’agulles i em quedo estirada boca terrosa al costat del forat. Quieta. Estic esgotada i el dolor a les costelles i a l’entrecuix s’ha fet insuportable. Em deixo anar.

No sé quanta estona he estat inconscient, però ja s’ha fet clar i sento carrisquejar les cigales. En mig del seu cant monòton capto unes veus, unes passes que s’apropen, un gos que borda. Algú crida el meu nom. Son ells? Tinc por.

El gos és el primer a arribar on soc jo. M’ensuma i em llepa la cara mentre mou la cua. Els mossos i els sanitaris arriben just després.