ESCAPADA A RISC

ESCAPADA A RISC

Avui he deixat una dona. Ella hi ha estat completament d'acord. Em pregunto si em sentiré culpable, doncs l'auto-culpabilització és molt freqüent en l'ésser humà civilitzat, i jo en sóc un d'ells.
Que un ésser humà sofreixi per amor és considerada una cosa natural. I tant natural. Doncs no, no, no ho hauria de ser. Diria més: no ho és.
Ens hem acostumat a obeïr el sentiment quan aquest es transforma en esclavitud i hi ha gent ( jo n'he estat testimoni ) que pot arribar al límit del suïcidi, entre molts d'altres negatius fenòmens que hi trobem pel camí, pels camins de l'amor i del desamor.
Jo m'arraparé a mi mateix i faré que la meva estima, ara en va, sigui supèrflua: a la manera de qui no es necessita sinó a si mateix, amb la mena de canvis que això implica. Ho puc fer; no ploraré ni cap a fora ni per dins.
Però potser tinc un plor, un plor molt profund. Em trobo en un claustre d'on no trobo finestró ni per mirar enfora. Aniquilat, frustrat, a la manera d'una víctima lligada per totes bandes a l'esclavatge del seu propi cor, em trobo.
És possible, que jo m'alliberi d'aquest caòtic fruit nostàlgic tant present? M'ho curarà la meva auto-proposada lliure empresa d'agafar nous camins seductors els quals jo tinc l'esperança que superin ( i em facin estar d'allò més bé ), el túnel de la desgraciada infàmia provocada per la dèbil i fràgil mancança que puc arribar a sofrir de manera tant i tant pesada... i potser enganyosa?
No em manca res en el dubte, doncs ja no tinc dubte: ho provaré, provaré d'alçar el vol amb unes ales que naveguin el més dolçament possible per nous cels, abismes i espais.
Ho aconseguiré?


23-11-23
Sergi