Cercador
Un amor, molts dies: el dia que la mare va fer quaranta anys (dia 2 de 10)
Un relat de: Mònica RU- Compartir:
En Carles va mirar-se la Montserrat amb un gest de clemència.
—Montserrat, realment vas tenir moments molt amorosos i alegres amb el teu exmarit. Li hauries d’haver perdonat les relliscades, ell en el fons només n’estava de tu, la prova més evident és que no ha entrat cap més dona en aquesta casa.
La Montserrat, la mare, era i és una dona amb uns principis i valors innegociables, de vegades hem estat temps sense parlar-nos perquè ella només ho veia blanc o negre i jo no puc suportar això. Per mi la vida és plena de colors i tonalitats.
Encara recordo el dia que la mare va fer quaranta anys, el pare li va preparar una festassa que ben segur poca gent rep com a regal. Em va semblar més que exagerat, feia l'efecteque estàvem en un casament en comptes d'en un aniversari, sí, d’acord, quaranta anys és la porta a la maduresa, però tampoc n’hi havia per tant. Dedueixo que el pare, com que coneixia la sensibilitat de la mare, devia pensar més val passar-se que quedar curt. D’acord, la mare s’ho mereixia.
Aquell dia ens vam llevar tota la família ben aviat, havíem de rebre els convidats al voltant de les quatre de la tarda. El pare va organitzar una mena de berenar-còctel, tot molt xic, molt engalanat, molt de repipisme, i molt de menjar, beure i música, fins i tot, va llogar un trio que va amenitzar tota la vetllada, primer amb música de fons, després més animada per engrescar als convidats a la conversa i rialles, finalment amb música de ball i per tancar la gresca, doncs, no podia faltar la música romàntica. Ho vam celebrar al jardí, com no podia ser d’altra manera: la mare i les seves plantes, era el dia de lluir-les totes esplendoroses. Va venir tota la família: tiets, tietes, cosins, cosines, avis paterns i materns, amics comuns dels pares, amigues de la mare, algun veí i família, etc. Tot plegat ens vam ajuntar unes cent cinquanta persones, que deunidó, encara no entenc com vam arribar a cabre al jardí.
Jo tenia en aquell moment setze anys, era una noieta més aviat tímida, tenia l’atractiu de la mare i el caràcter del pare. La iaia Dolors, encara era viva en aquell moment, sempre em deia que era una noia massa gran per l’edat que tenia, que no era una bellesa descomunal, però sí una noia que cridava l’atenció, que tenia un no-sé-què molt especial. Aquell dia la mare probablement només va arribar a dir-me bon dia quan va entrar a la cuina per esmorzar, no es va recordar de mi ni dels meus germans en tot el dia. Normal, era el seu dia. La mare estava avesada a ser la nineta dels ulls de tothom, del seu pare, del seu marit, dels seus fills.
Jo vaig estar tota la festa deambulant com un zombi enmig de tots els convidats, responent les bajanades que anaven preguntant o afirmant. Amb la meva discreció, anava responent breument i intentava buscar algú amb qui em sentís mínimament còmoda, però res, només els meus germans i la iaia. Quan el trio ja tocava la música divertida per animar-nos a ballar, en què la majoria ja anàvem una mica beguts i molt menjats, vaig veure de lluny el senyor Carles, amb un gintònic a la mà i mirant-me. Em vaig sentir com despullada per la seva mirada. Vaig enrojolar, vaig girar la vista i vaig fer veure que no havia vist res. Per un instant, vaig sentir el meu cos desitjat, estava confosa. I ara, amb el temps, m'adono que ell també va notar alguna cosa de mi. Tant que va girar cua tot avergonyit i va encetar conversa amb algú del voltant, el que fos, per no sentir, per no desitjar.
Aquell moment, penso que va ser l’instant més eròtic de la meva vida. Sí, amb setze anys amb un quarenton que podia ser el meu pare.
En Carles era un home solter, havia conegut moltes dones, però mai havia trobat la dona que el fes decidir a formar una família, com la resta dels seus amics. Era el solter d’or, el que es rifaven totes les solterones. Tanmateix, ell era una persona que no tenia com a objectiu ser pare de família i espòs consagrat. Ell buscava gaudir de la vida, no tenir lligams, agafar el primer barco i fotre el camp a un destí incert. Conèixer i fer amistats amb gent d’arreu del món. Ell deia que tenia coneguts a tot arreu, però molt pocs amics al cor. Cada vegada que venia a casa a xerrar amb el pare ens duia postals d’indrets insòlits de la Terra, i tots quedàvem bocabadats.
La festa ja estava en el seu punt àlgid, la mare ja havia bufat les espelmes, ja havia obert els regals, “ai, no calia”, “això és massa per mi”, “només vull la vostra presència i companyia”. Que n’arribava a saber de fer el paper! De sobte, mentre jo estava aplaudint el discurs de lloança del pare a la mare, vaig sentir una veu greu rere el seu clatell:
—Maria, quins pares més macos que tens, estima’ls sempre.
Em vaig girar uns quaranta-cinc graus, sense arribar a mirar-li els ulls i vaig xiuxiuejar:
—Senyor Carles, i el pare també té el millor amic que podria conèixer.
En pocs minuts tornava a gaudir d’un instant seductor. L’anterior mirada, la seva veu arran d’orella, la seva mà sobre la meva espatlla…
Aleshores en Carles va encetar una conversa de tiet, de com va conèixer el pare, del perquè encara perdurava l’amistat, d’alguns períodes on s’havien perdut de vista, però que sempre acabaven retrobant-se. D’aventures que havien tingut plegats. Li explicava i explicava, i jo embadalida escoltant-lo o gaudint de la seva veu i del seu posat, de la seva mirada…
I de sobte, la mare a la pista de ball va cridar el Carles perquè hi anés a ballar amb ella. Evidentment ell va correspondre a la invitació. I jo, amb cara de gelosia, que “m’has tret un home que m’agradava”, vaig girar cua i vaig anar-me’n cap a la zona dels còctels, on hi havia tot el jovent fent-la petar, esperant que acabés la festa amb alguna pujada de to.
Eren les onze de la nit, la mare i el pare van acomiadar tots els convidats, el servei i els músics. Van quedar els quatre joves acabant d’escurar els copons de còctel i escoltant música des del tocadiscos del pare.
En Carles va anar a la biblioteca amb el pare per fer l’última copa i comentar la jugada de la festa. Al cap d’uns tres quarts d’hora, vaig veure com en Carles sortia de la biblioteca. Tenia ganes d’un petit comiat amb ell, no havíem acabat la conversa quan la mare ens havia interromput. Així que, en veure’l sortir, vaig anar cap a dintre, amb l’excusa que havia d’anar al lavabo i me’l vaig trobar just al davant.
—Ai, Maria, me’n vaig maca, estic molt cansat i el teu pare ja va a dormir també.
—Sí, Carles, clar, jo tampoc trigaré gaire a anar al llit, estic rebentada, però els tetes no en tenen mai prou.
Se'm va apropar i em va besar a la galta, i em va dir a cau d’orella:
—A reveure, Maria, truca’m quan vulguis si vols xerrar amb algú o fer un cafè, no tinguis vergonya.
Va tirar la pilota al seu teulat, em tocaria fer el següent pas.
—Montserrat, realment vas tenir moments molt amorosos i alegres amb el teu exmarit. Li hauries d’haver perdonat les relliscades, ell en el fons només n’estava de tu, la prova més evident és que no ha entrat cap més dona en aquesta casa.
La Montserrat, la mare, era i és una dona amb uns principis i valors innegociables, de vegades hem estat temps sense parlar-nos perquè ella només ho veia blanc o negre i jo no puc suportar això. Per mi la vida és plena de colors i tonalitats.
Encara recordo el dia que la mare va fer quaranta anys, el pare li va preparar una festassa que ben segur poca gent rep com a regal. Em va semblar més que exagerat, feia l'efecteque estàvem en un casament en comptes d'en un aniversari, sí, d’acord, quaranta anys és la porta a la maduresa, però tampoc n’hi havia per tant. Dedueixo que el pare, com que coneixia la sensibilitat de la mare, devia pensar més val passar-se que quedar curt. D’acord, la mare s’ho mereixia.
Aquell dia ens vam llevar tota la família ben aviat, havíem de rebre els convidats al voltant de les quatre de la tarda. El pare va organitzar una mena de berenar-còctel, tot molt xic, molt engalanat, molt de repipisme, i molt de menjar, beure i música, fins i tot, va llogar un trio que va amenitzar tota la vetllada, primer amb música de fons, després més animada per engrescar als convidats a la conversa i rialles, finalment amb música de ball i per tancar la gresca, doncs, no podia faltar la música romàntica. Ho vam celebrar al jardí, com no podia ser d’altra manera: la mare i les seves plantes, era el dia de lluir-les totes esplendoroses. Va venir tota la família: tiets, tietes, cosins, cosines, avis paterns i materns, amics comuns dels pares, amigues de la mare, algun veí i família, etc. Tot plegat ens vam ajuntar unes cent cinquanta persones, que deunidó, encara no entenc com vam arribar a cabre al jardí.
Jo tenia en aquell moment setze anys, era una noieta més aviat tímida, tenia l’atractiu de la mare i el caràcter del pare. La iaia Dolors, encara era viva en aquell moment, sempre em deia que era una noia massa gran per l’edat que tenia, que no era una bellesa descomunal, però sí una noia que cridava l’atenció, que tenia un no-sé-què molt especial. Aquell dia la mare probablement només va arribar a dir-me bon dia quan va entrar a la cuina per esmorzar, no es va recordar de mi ni dels meus germans en tot el dia. Normal, era el seu dia. La mare estava avesada a ser la nineta dels ulls de tothom, del seu pare, del seu marit, dels seus fills.
Jo vaig estar tota la festa deambulant com un zombi enmig de tots els convidats, responent les bajanades que anaven preguntant o afirmant. Amb la meva discreció, anava responent breument i intentava buscar algú amb qui em sentís mínimament còmoda, però res, només els meus germans i la iaia. Quan el trio ja tocava la música divertida per animar-nos a ballar, en què la majoria ja anàvem una mica beguts i molt menjats, vaig veure de lluny el senyor Carles, amb un gintònic a la mà i mirant-me. Em vaig sentir com despullada per la seva mirada. Vaig enrojolar, vaig girar la vista i vaig fer veure que no havia vist res. Per un instant, vaig sentir el meu cos desitjat, estava confosa. I ara, amb el temps, m'adono que ell també va notar alguna cosa de mi. Tant que va girar cua tot avergonyit i va encetar conversa amb algú del voltant, el que fos, per no sentir, per no desitjar.
Aquell moment, penso que va ser l’instant més eròtic de la meva vida. Sí, amb setze anys amb un quarenton que podia ser el meu pare.
En Carles era un home solter, havia conegut moltes dones, però mai havia trobat la dona que el fes decidir a formar una família, com la resta dels seus amics. Era el solter d’or, el que es rifaven totes les solterones. Tanmateix, ell era una persona que no tenia com a objectiu ser pare de família i espòs consagrat. Ell buscava gaudir de la vida, no tenir lligams, agafar el primer barco i fotre el camp a un destí incert. Conèixer i fer amistats amb gent d’arreu del món. Ell deia que tenia coneguts a tot arreu, però molt pocs amics al cor. Cada vegada que venia a casa a xerrar amb el pare ens duia postals d’indrets insòlits de la Terra, i tots quedàvem bocabadats.
La festa ja estava en el seu punt àlgid, la mare ja havia bufat les espelmes, ja havia obert els regals, “ai, no calia”, “això és massa per mi”, “només vull la vostra presència i companyia”. Que n’arribava a saber de fer el paper! De sobte, mentre jo estava aplaudint el discurs de lloança del pare a la mare, vaig sentir una veu greu rere el seu clatell:
—Maria, quins pares més macos que tens, estima’ls sempre.
Em vaig girar uns quaranta-cinc graus, sense arribar a mirar-li els ulls i vaig xiuxiuejar:
—Senyor Carles, i el pare també té el millor amic que podria conèixer.
En pocs minuts tornava a gaudir d’un instant seductor. L’anterior mirada, la seva veu arran d’orella, la seva mà sobre la meva espatlla…
Aleshores en Carles va encetar una conversa de tiet, de com va conèixer el pare, del perquè encara perdurava l’amistat, d’alguns períodes on s’havien perdut de vista, però que sempre acabaven retrobant-se. D’aventures que havien tingut plegats. Li explicava i explicava, i jo embadalida escoltant-lo o gaudint de la seva veu i del seu posat, de la seva mirada…
I de sobte, la mare a la pista de ball va cridar el Carles perquè hi anés a ballar amb ella. Evidentment ell va correspondre a la invitació. I jo, amb cara de gelosia, que “m’has tret un home que m’agradava”, vaig girar cua i vaig anar-me’n cap a la zona dels còctels, on hi havia tot el jovent fent-la petar, esperant que acabés la festa amb alguna pujada de to.
Eren les onze de la nit, la mare i el pare van acomiadar tots els convidats, el servei i els músics. Van quedar els quatre joves acabant d’escurar els copons de còctel i escoltant música des del tocadiscos del pare.
En Carles va anar a la biblioteca amb el pare per fer l’última copa i comentar la jugada de la festa. Al cap d’uns tres quarts d’hora, vaig veure com en Carles sortia de la biblioteca. Tenia ganes d’un petit comiat amb ell, no havíem acabat la conversa quan la mare ens havia interromput. Així que, en veure’l sortir, vaig anar cap a dintre, amb l’excusa que havia d’anar al lavabo i me’l vaig trobar just al davant.
—Ai, Maria, me’n vaig maca, estic molt cansat i el teu pare ja va a dormir també.
—Sí, Carles, clar, jo tampoc trigaré gaire a anar al llit, estic rebentada, però els tetes no en tenen mai prou.
Se'm va apropar i em va besar a la galta, i em va dir a cau d’orella:
—A reveure, Maria, truca’m quan vulguis si vols xerrar amb algú o fer un cafè, no tinguis vergonya.
Va tirar la pilota al seu teulat, em tocaria fer el següent pas.