És com comentaves tu en el meu relat... Quan t'enamores fugaçment d'algú i, abans de tenir-hi cap contacte, en el teu cap ja us heu casat, heu viscut junts seixanta anys i heu tingut tres fills i quatre gats. Al teu món interior tot està trenat i bastit, i sovint la presència de l’altre s’acaba imposant, potser no de manera tant sobtada com al teu relat. La guerxesa o guenyesa (no sé si existeix aquest mot) podria representar per a mi l’autenticitat de l’altra persona, que és com és i no pas com tu t’havies imaginat...
Un conte psicològicament potent, sí senyor.

Els teus relats animen el meu dia. Les imatges m’acompanyen mentre passo el motxo per casa i remeno la sorra dels gats... Moltes gràcies!

Molt adient pel confinament, ens cal evadir-nos de la crua realitat... ;-)

Sí, sovint jo mateixa també he tingut aquesta sensació: I necessitat també de treure capes fins arribar a descansar en aquest buit serè i tranquil que és el no res...

Una història curiosa i amb ritme. Plena de crítica. He rellegit els teus relats i ara mateix al meu cap em queden dos trets que es repeteixen: prostitutes i gallines empeses per la força del destí.

Tancant el cercle. Proporciona la calma de saber que hem recuperat l'equilibri.

Llegint el teu relat m'han fet venir ganes de poder viatjar en el temps i ser la protagonista del conte. Potser estaria feliç de poder-se quedar al temple, protegida de l'exterior...

En poques frases ben escrites i ben triades, tota una vida. Una relació sense massa sentit. I què? Sembla pensar el protagonista...

M'ha agradat molt el teu relat, SrGarcia. Una història ben trenada, a bon ritme. I tot i la tristor, no he pogut evitar riure en llegir determinades frases.
Ens vam emportar unes quantes gallines?
La mística i la vida de cada dia, amb detalls que ens fan tocar de peus a terra...
Gràcies per aquest relat.

Potser més que si l'esforç paga o no la pena, potser es tracta de concentrar-se en gaudir el moment, sense anticipar o valorar-lo pels seus resultats futurs... El que em sembla a mi actualment és que tot i la intensitat del moment, tot i que puguem gaudir profundament d'aquest fer volar coloms les nostres prediccions acostument a ser força esbiaixades, poc encertades, parcials. I amb el pas dels anys, així que anem copsant que la nostra capacitat d'endevinar el futur és maldestre i patètica, seguim experimentant aquests impulsos...
Encara que no hi trobi explicació, reconec que és màgic i encisador que una presència ens pugui transportar i corprendre en un instant.
Gràcies pel teu comentari, Nil.

Trobo que una vegada oberts els ulls no ens desenganyem de l'amor sinó que anem millorant la nostra manera d'estimar. I anem valorant el que realment ens acosta i ens enriqueix.
Suposo que no t'importarà que utilitzi el teu poema amb els alumnes...
Moltes gràcies!!!