rautortor

141 Relats, 479 Comentaris
81068 Lectures
Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.


Últims relats de rautortor

  • Quan arribi l’estiu

    rautortor - 25-06-2019 - 126 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    Novament arriba el solstici d'estiu i, amb ell, dies lluminosos i una nit plena de foc i festa, la nit de Sant Joan. Bona revetlla a tothom! més

  • La fotografia

    rautortor - 17-05-2019 - 161 Lectures - 7 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Com en altres ocasions els personatges són reals, tot i que la història i les situacions han estat modificades en pro del discurs narratiu. Això sí, la fotografia, la ignomínia i la presó són absolutament verídiques. més

  • Poeta i poesia

    rautortor - 19-04-2019 - 217 Lectures - 7 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Què és ser poeta, què, poesia? L’un i l’altra se senten mediatitzats per les anomenades muses, per l'etèria inspiració, pel coneixement de la llengua i llurs recursos. Al capdavall, el joc mutu esdevé com una perspectiva, sempre pendent dels punts de fuga. Bona diada! més

  • Una nit a la biblioteca

    rautortor - 13-04-2019 - 223 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Una nova història escrita de més enllà del gual. Els personatges citats no pressuposen cap tria excloent. més

  • Sakura, llàgrimes de primavera

    rautortor - 08-04-2019 - 285 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    L’equinocci primaveral sempre és benvingut. No només perquè és florit -l’hivern, la tardor i l’estiu, també tenen els seus atractius-, sinó perquè suposa una embranzida cap a la renaixença de tot plegat. més

  • Save the last dance [for me]

    rautortor - 19-03-2019 - 171 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Una història inversemblant sobre un xoc de sensibilitats: un intríngulis conceptual entre l’amor i l’amistat. més

  • La damisel·la

    rautortor - 20-02-2019 - 252 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Heus ací una nova història de més enllà del gual, cuinada a partir de personatges reals introduïts a posta en situacions fictícies i amb noms imaginaris. més

  • Precisament avui

    rautortor - 19-02-2019 - 258 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Un any més l’enyorança m’empeny a escriure uns versos en memòria de la meva estimada mare, que al cel sigui. més

  • L’olivera

    rautortor - 18-01-2019 - 347 Lectures - 8 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Un nou relat de records, meitat verídics -els llocs, les persones, els detalls- meitat ficció -la història. més

  • Molinet de vent

    rautortor - 01-01-2019 - 279 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    El pas del temps fa possible dies com aquests. Cada vegada que el firmament, el nostre firmament dóna una volta sencera ens regala un cap d’any. Bon ninou a tothom. més

  • Obsessió en Tres De

    rautortor - 18-12-2018 - 219 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Segon capítol del recull de relats que he aplegat sota el títol de Cròniques de més enllà del gual, expressió manllevada del gran mestre Màrius Torres. més

  • On el mar no és de ningú

    rautortor - 13-12-2018 - 267 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Amb la globalització es fa difícil parlar de celebracions del Nadal sense tenir en compte la realitat que ens envolta com, per exemple, les migracions. Bones festes. més

  • El casalot

    rautortor - 13-11-2018 - 296 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Anys cinquanta. Crònica familiar a mig camí entre la realitat i la ficció. més

  • Tríptic de tardor

    rautortor - 15-10-2018 - 290 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Una triple visió de l’estació tardoral des de les diverses accepcions del mot. més

  • Retrobament

    rautortor - 07-10-2018 - 341 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Poema escrit en el vint-i-cinquè aniversari de la mort del meu pare. Som d'una generació que evocar i honorar els familiars i amics difunts encara forma part de la nostra manera de ser. més

Últims comentaris de l'autor

  • rautortor | 12-06-2019

  • rautortor | 25-05-2019


    La teua habilitat en poetitzar la vida quotidiana et fa especialment admirable. No deixes cap element al tinter ni cap de les seves característiques perquè hom pugui identificar allò que és i representa. I no només és de destacar aquesta fidelitat amb la realitat, també hi afegeixes el teu toc poètic, la teva sensibilitat devers allò que t’envolta, la teva mirada de poeta.
    L’enhorabona per confegir escrits tan bells i gràcies per compartir-los.
    Raül

  • rautortor | 23-05-2019

    Hola, PERLA DE VELLUT

    En primer lloc, cal que la fotografia estigui incorporada en un web -no val si només la tens en el teu ordinador. D’aquesta fotografia has d’obtenir-ne l’adreça que ho aconseguiràs amb el botó dret del ratolí. Cal que el resultat acabi en jpg.
    Després hauràs d’utilitzar la fórmula que t’adjunto més avall -jo te la escriuré amb parèntesis, però tu els hauràs de canviar de la següent manera: ( per <, i ) per >. D’acord?

    L’exemple correspon a la fotografia que he fet servir per il·lustrar el Niporepte 266.

    (center)(img src=https://ep00.epimg.net/elpais/imagenes/2019/03/22/album/1553246979_991021_1553253589_album_normal.jpg width=480 height=300)(/center)

    La part central, des de https fins a jpg, correspon a l’arxiu de la fotografia.

    No sé si m’he explicat prou bé. Tu, prova-ho en un post del fòrum fins que te’n surtis.

    Bona sort, amic.

  • rautortor | 19-05-2019


    Gairebé havia oblidat la meua primera càmera, però el teu relat me l’ha retornat a la memòria. Aquell primer “projecte de càmera” va ser la causa de la meva afecció a la fotografia. M’havia tocat amb els punts de la xocolata. Ara no recordo si va ser amb les tauletes de Torras o les d’Elgorriaga. Es tractava d’un cos de pasta negra amb obturador manual i objectiu fix. Els rodets de pel·lícula eren de 6 per 6 cms. que s’havien de moure manualment. Si no ho feies, podies impressionar una fotografia sobre una altra. Realment, per mi va resultar la creativitat al poder. Encara guardo algunes d’aquelles fotografies. Fins aquí la meva història.
    Pel que fa al teu relat, que has confegit mitjançant un diàleg d’allò més verídic, ens has explicat un entranyable episodi de la vida rural d’aquells temps, tan familiars pels qui ja tenim certa edat. Les mosses, els seus festejadors, les anècdotes del ball, la fàbrica, la sirena -al meu poble la sirena de la sucrera marcava els torns de la vida del poble-, l’estoig de cuiro de les Verlisa, el pedrís, fer morros, la bata...
    Una vegada més, gràcies per l’evocació.
    Fins la propera convocatòria. Jo no hi faltaré.

  • rautortor | 19-05-2019


    Oh, el cine!- el “cini” que dèiem per les terres de ponent. Els diumenges no eren veritables diumenges sense la/les pel·lícules i, si podia ser, d’acció. Quan no era així, podia més la fal·lera de les imatges que les pròpies preferències. Encara recordo que la sala es manifestava unànime a qualsevol incidència de les seqüències cinematogràfiques. Els aplaudiments, els salts d’alegria després del duel final o, santa innocència!, quan arribava el setè de cavalleria. Pobres indis! I també, quan apareixia el protagonista a la pantalla se sentia un “Eeeell” col·lectiu i si era la protagonista se sentia igualment un “Eeeeella” corejat.
    I, mirant una mica enrere, el meu pare que es deia David de nom, tothom el coneixia com el Dàvid, amb accent pla. Jo sempre he arribat a la conclusió que, atès que era l’únic que duia aquest nom i com que no sabien la pronúncia correcta, hi van influir els noms dels actors i herois cinematogràfics com, per exemple, David Niven, David Crocket...
    Gràcies per reviscolar aquest records tan i tan familiars.
    Fins una altra, Joan

  • rautortor | 17-05-2019

    El relat que m'has comentat, Obsessió en Tres De, està relacionat amb un d'anterior, en concret, El casalot. Espero que així puguis comprendre'l una mica millor.

  • rautortor | 17-05-2019

    Moltes gràcies pels teus amables comentaris. Ara mateix estic una mica enfeinat, però tan prompte com m'alliberi de la feina, donaré un tomb pels teus relats i aprofitaré per comentar-te. El fet que ens comentin sempre és agradable i estimulador.

    Repeteixo. Gràcies, PERLA DE VELLUT

  • rautortor | 13-04-2019


    Tot i que sembla innecessari, voldria afegir,

    Sent demà, els vigilants van entrar corrent al dipòsit de llibres perquè els sensors havien captat uns sorolls anòmals a l’interior. En arribar a la zona P 833 -poesia catalana-, es van topar amb la meva despulla, sense senyals de violència però amb un rictus de satisfacció inenarrable al rostre.

  • rautortor | 10-04-2019

    ... l’heroi de torn. És el mateix que fan ara els meus néts després de veure una pel·lícula del que sigui, mentre no sigui d’amor o de besets. Ésser l’heroi estar molt sol·licitat. I com que són tres, la cosa no és massa fàcil, tret que es tracti d’alguna dels venjadors o de dibuixos amb protagonistes que van de colla.
    Espero cada relat teu amb il·lusió, pensant en quins records em revifaràs. Avui m’he vist en acció, si no en un idíl·lic clos tancat com el teu, en mil i un indrets del poble, fins i tot al cementiri vell. Recordo un xicot que vivia a Barcelona i que cada estiu feia cap al poble. Els seus avis tenien un corral clos on hi instal·lava el campament dels “bons”. Per entrar a formar part del destacament s’havia de passar un prova duríssima. El candidat o candidats havien de portar una vespa viva. Ni més ni menys. Quins estius, senyor!
    I a propòsit dels tebeos, m’has fet recordar el discurs que vaig pronunciar ara farà uns deu anys amb motiu de la gran distinció que em van regalar en posar el meu nom a una biblioteca. Si em permets te n’adjunto un fragment. Gràcies i sort.

    “Des del bressol estava predestinat a ser un lector àvid i pertinaç. El meu pare, de família pagesa i humil, va fer de paleta –perquè no li van deixar ser bomber per culpa de la guerra, segons explicava–, però, quan jo vaig néixer, ja s’havia llegit tots els best sellers del moment. Des del Comte de Montecristo a Madame Bovary o des de Moby Dick a Allò que el vent s’endugué. I seguia llegint, al migdia, al vespre, malgrat les contrarietats. Ara, però, s’havia de conformar amb novel·letes de “l’oeste”. La qüestió era llegir, com fos. I la meva germana gran –mestressa de casa i també lectora irreductible– li feia d’assessora literària, ja que era l’encarregada de canviar-li les novel·les a la botiga de queviures –no hi havia quiosc al poble. Pel pare eren les de Marcial Lafuente Estefanía, mentre que a ella, en aquells temps, li pertocava Corín Tellado –tot i que, sovint, es decantava per les d’acció.
    Així, doncs, em va resultar fàcil afiliar-me al seu club de lectura i al gust de llegir. A casa no hi faltaven mai els còmics –abans en dèiem, patufets–, de compra o de préstec. Roberto Alcázar y Pedrín, el Jabato, el Capitán Trueno, el TBO, Pulgarcito o DDT. I, de tant en tant, sempre hi havia qui ens deixava algun Tarzán, Hazañas Bélicas, Flash Gordon, el Príncipe Valiente, el Coyote o el Guerrero del Antifaz. Ens eren familiars el Reporter Tribulete, Carpanta, Zipi y Zape, Mortadelo y Filemón, la família Ulises, Melitón Pérez y els grans invents del TBO. La qüestió era llegir, repeteixo. I entre tants còmics en castellà, esporàdicament teníem accés, els privilegiats, a alguns exemplars de l’antic En Patufet. Realment una experiència insòlita en aquelles circumstàncies.”

  • rautortor | 09-04-2019


    Una història ben trobada i amb aquell pèl d’ironia que et caracteritza. Al DNI de molts de nosaltres no hi posa “poeta”, però hi podria posar. I si no hem intentat de comprar cap armari ha estat perquè amb les noves tecnologies ho tenim tot guardat en discos, més o menys durs, i en ordinadors més o menys capaços.
    Tots -jo si més no- esperem que algun dia, quan el cor faci figa i el cervell no doni per gaire gran cosa més, alguna ànima caritativa faci un recull de tot el que hem escrit i, si pot, ho publiqui, que no es perdi sisplau. De totes maneres arreplego la idea del armari, una bona solució per facilitar-li una mica les coses. Gràcies pel consell.
    Au, salut i rebolica, amic Ramon.

  • rautortor | 21-03-2019


    Malgrat la falç que escapça la memòria, l’ahir existeix en la part més íntima, als racons que encara resten incòlumes de la malaltia de la gent gran. És allí on revifen les experiències més entendridores i emotives viscudes al llarg de molts i molts anys. Així esdevenen el darrer reducte de la felicitat que embolcalla els dies de la vellesa.
    Abans del ball de l’envelat que evoca l’Angeleta, ens has fet una descripció acuradíssima dels ets i uts dels personatges -com ja ens tens acostumats. Només hi ha mancat com a colofó l’aplaudiment de la resta de residents, probablement absents dins dels seus mons.

    No sé si l’has llegit, però tinc un escrit que acaba precisament en una residència d’ancians. Si hi vols donar un cop d’ull, és aquest
    Laura o l’home que mai no somreia

    Ah, el nom d’Angeleta m’ha dut a la memòria la que fou la meva dispesera durant els primers anys de treball a l’arxiu provincial de Lleida. Entranyable.

  • rautortor | 20-03-2019

    



  • rautortor | 20-02-2019


    Ens has demostrat amb fets fefaents que la immersió a l’escola és una eina immillorable i recomanable d’incorporació a la llengua i a les rutines de la nova societat on ha fet cap la petita Aya. I en aquest cas les cançonetes populars l’han ajudat a donar les primeres passes vers l’assoliment d’una nova llengua.
    D’altra banda, el teu relat, entranyable i tendre, m’ha fet especial il·lusió ja que tinc una neta de mare japonesa que també es diu Aya. Ella va haver de passar també per aquesta situació, a Londres però. Ara tot el dia parla en anglès i, a més a més, corregeix contínuament el parlar anglès -no gaire ortodox- del meu fill.
    L’enhorabona, novament, per la selecció del relat de gener i per la lliçó narrativa d’aquest de febrer tan i tan detallista, com sempre.

  • rautortor | 22-01-2019

    Quant al teu comentari, t’agraeixo els elogis que dediques al meu relat. De debò. I respecte a la darrera línia que tu trobes innecessària i postissa, t’he de confessar que, en un principi, estava decidit a prescindir-ne. Ara bé, com que en la narració hi participen altres personatges, vaig pensar que era just que ells també hi donessin aquell punt de versemblança que demanava una història meitat verídica i meitat ficció. D’altra banda, estic d’acord que la frase trenca el ritme narratiu, la màgia i el misteri que el relat porta implícits.
    Gràcies pels teus consells. Ja saps que sempre són ben rebuts.

    Del teu bell poema de comiat, adreçat, més que més, a tots aquells que ens hem enganxat a l’engrescadora aventura d’RC, em quedo amb la darrera estrofa.

    Potser un dia retorni
    i d'un home fosc
    aquí en tingueu noticia
    si sabeu cercar em trobareu
    no tan lluny, ben a prop.

  • rautortor | 19-01-2019


    Novament t’has decidit pel joc binari. Després del fantàstic De pedra i de neu, ens tornes a sorprendre amb la dualitat del fang -d’on tots procedim segons els llibres bíblics- i l’amor -d’on tots ens agradaria haver procedit. Aquesta vegada és el joc entre un nadó i una mare artista que s’inspira davant un bloc d’argila, mentre acull la criatura ben a prop del cor. I en aquesta simbiosi filio-maternal ens portes mitjançant un bell artifici a l’inici de tot plegat, la línia de la vida, un ventre ple, uns mugrons turgents, descripció que clous amb un bellíssim pacte signat amb engalba blanca.
    Cada vegada que veig alguna mare amb la criatura dins un farcell com el que tu descrius amb tanta perfecció, com en un manual d’ús, em recordo del teu relat.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: