rautortor

130 Relats, 414 Comentaris
68135 Lectures
Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.



Últims relats de rautortor

Últims comentaris de l'autor

  • rautortor | 16-12-2018




    Fotografia de Juan Medina

  • rautortor | 15-12-2018



    Fotografia de Massimo Sestini

  • rautortor | 14-11-2018


    La Clarividència Sompson

     photo la Vidncia habillee com il faut_zpsn4ontxmz.jpg


    El Prepuci Clavari Claver

     photo el Prepuci somicant_zpshdxgzsfj.jpg


    Els xinesos

    xinesos clau photo xinesos clau1_zpsuz3lbdpr.jpg

  • rautortor | 14-11-2018


    Novament ens has transportat al món rural. Amb la teva peculiar manera d’escriure i de narrar, amb aquest vocabulari tan adient, ens has immergit en un context molt familiar, sobretot pels qui ja tenim una certa edat.
    Aquesta vegada ens planteges un cop de mala sort per un bon pagès, diligent i treballador, a causa de les inclemències d’una tempesta que no s’esperava. De totes maneres, l’has dotat d’una gran dosi de creativitat i de giny que, al cap i a la fi, li ha salvat la vida encara que ha hagut de pagar un molest tribut.
    Em plauen les teves descripcions i la dinàmica de la narració que en un crescendo intens -un parrac de neu, espessa cortina de flocs, ho entapissà tot de blanc, el vent, els ulls clucs, li apilonava la neu davant les cames- ens condueixen a un final “gairebé” feliç.
    Mentre el llegia m’han vingut a la ment els drames rurals de Víctor Català, dels quals recordo el recull Vida mòlta de l’Editorial Selecta, tal vegada un dels primers llibres que vaig llegir en català.
    Així mateix, com a professor de clàssiques, m’ha cridat l’atenció l’esquena d’en Pitus suportant tot el pes del cel, talment com si es tractés del gegant Atlas. O la referència a plantar pruneres o pomeres, la fruita de les quals potser ell no arribaria a tastar mai. Saps que Ciceró, glossant al poeta Estaci, va escriure arbores serit diligens agrícola quarum fructus ipse numquam aspiciet? Si fa no fa, el que tu dius.

    Bona feina, Enriqueta. Comences amb molt bon peu el concurs d’enguany.

  • rautortor | 13-11-2018


    Diuen que no hi ha millor saviesa que la humilitat. Recordes la dita de Sòcrates? Efectivament, quan hom es vanta i de la vanitat en fa la seua manera de viure, no pot suportar el fracàs. Ara bé, potser és anar massa lluny deixar-se portar per la temptació estúpida del suïcidi. Fins aquí els comentaris morals.
    Pel que fa al teu escrit, em sembla encertat el paral·lelisme entre dues realitats tan separades en el temps, encara que sigui en clau futurista. I també que incloguis la majestuosa Estrella de la Mort en l’àmbit de l’arquitectura. Moltes vegades confonem les obres d’enginyeria com a obres de caràcter tecnològic i ens oblidem de la seua component arquitectònica.
    M’ha fet il·lusió l’homenatge a la saga Star Wars. Amb els meus néts no ens en perdem ni una. I sobretot a l’estúpid sistema de ventilació. Genial Luke Skywalker!
    Bé, pel que veig has tornat amb moltes ganes als microrelats. Benvingut siguis. Ens anirem llegint.

  • rautortor | 16-10-2018


    On diu
    Però la ventolera de les circumstàncies
    ha capgirat intencions i propòsits,
    m’ha deixat les branques nues
    d’idees, de desitjos, de colors.


    Queda així

    Però les crues ventades de la realitat
    han capgirat intencions i propòsits,
    m’han deixat les branques nues
    d’idees, de desitjos, de colors.


    Gràcies, Nil, pel teus comentaris sempre precisos i adients i per l’advertiment a propòsit del mot ventolera. Estava convençut de l’autenticitat del mot, però havia oblidat que, en català, només és vàlid com a adjectiu.

  • rautortor | 21-05-2018


    ...acusador, jutge i testimoni (Usatge 88, Nullus unquam). La cosa ve de lluny, ni més ni menys que dels Usatges de Barcelona.
    La teva visió del tema, tot i ser agosarada en aquests moments, no és impossible. La raó i el sentit comú ajuden a acceptar punts de vista diferents. O, si més no, canvis de tarannà. Aquell martelleig incessant, dura lex, sed lex, es pot suavitzar si s’accepta una sola premissa: la societat ha canviat més de pressa que el codi penal. A partir d’aquí, poden aparèixer els dubtes i desaparèixer la jactància; es poden superar els tecnicismes per arguments raonats i entenedors; si es vol i encara que resulti atípic, hom pot mirar cap enfora, a societats tradicionalment més obertes i empàtiques.

    Comptat i debatut, el que s’imposa no és la llei pura i dura, sinó el sentit comú. O, si vols, la caritat, malgrat tantes pressions, coaccions i intromissions alienes.

    Bon relat. Fins la propera.

  • rautortor | 20-05-2018


    Malgrat el límit de caràcters has aconseguit un relat ple de detalls, detalls que ens transporten als records i a les històries del segar i batre. Sobretot als qui tenim ja una certa edat. Són els efectes de les històries sorgides d’una bona ploma. A més, tu, amb una facilitat envejable, vas entrelligant l’anècdota amb un vocabulari adient i saborós, tot ell amanit de sabor a terra, rostolls, garbes, càntirs de terrissa negra... a pagès.
    I a tot plegat, hi afegeixes un acte de caritat ple de tendresa, una mare alletant el fill delerós d’una veïna. Quan jo era petit, les dides espontànies sovintejaven. Sense anar més lluny, la meva pròpia mare mentre jo era encara un nadó. Això és el que em va explicar ma germana gran. Una segona raó per la qual m’ha emocionat el teu relat.
    Fa temps vaig escriure alguns poemes sobre els records d’infantesa. Encara els tinc penjats a Relats. Te’ls ofereixo per si hi vols donar un cop d’ull.

    Camí de l’era

    Pessigolles d’enyor

    Bé, sort i fins la propera.

  • rautortor | 20-05-2018


    Què és l’enemistat? Què, la rancúnia? Quan faig aquestes preguntes em ve a la memòria l’experiència del meu pare. Ell i son germà, carn i ungla des de petits, es van enemistar per culpa d’una discussió amb motiu d’uns drets de llenyar a la bultra familiar que havien arrabassat els familiars de la cunyada del pare. I aquest desamor durà fins que el meu oncle va caure malalt terminal. Fins aleshores no van fer les paus. Tota una vida allunyats per una raó fútil i, en principi, fàcil de superar. Una llàstima. Sort, però, d’aquest darrer acte d’amor. Tota una lliçó per mi i per tots aquells del meu entorn als qui vaig intentar convèncer en casos semblants. Sense aconseguir-ho, malauradament. Amb aquesta intenció els vaig dedicar -debades, segueixen enemistats- el sonet A l’alba serà tard, del qual te n’adjunto els tercets.

    Per què és sorruda l’ombra dels ofesos
    si tard o d’hora el sol se n’anirà
    tot matisant la llum? Bellesa i gestos

    de serenor, pretext per desclucar
    la nit de la mirada, que ens té presos.
    ... i mentrestant, a l’alba pot ser tard
    .

    Bé, fins la propera temporada. Salutacions amicals.

  • rautortor | 11-05-2018

    ...malgrat tot. Set d’amor no correspost per culpa d’un mur bastit d’indiferència. Aquesta situació només es podia superar amb un exercici de caritat fraternal. Les teves protagonistes troben la porta secreta i a través d’ella renaixen a la vida, malgrat els lligams i el naufragi provocats per la depressió. Em plauen l’optimisme i les renaixences, sempre m’han plagut. I així, en el teu relat torna l’aigua que duu la saó necessària perquè arrels presumptament seques tornin a llucar i a fruitar.
    Bona descripció, poètica i sentida d’un retrobament vital després de superar entrebancs que semblaven impossibles de vèncer.

  • rautortor | 07-05-2018


    Fora de cobertura

    -I la sang? Què se n’ha fet de la sang?, preguntà el comissari.
    -No t’amoïnis, Ortís. Que és un bon xicot i un bon professional, malgrat els fets. Et puc assegurar que li ha donat el curs correcte i convenient. I també que, com a mínim, en trobareu un parell de bosses a les neveres del cirurgià. Es el que pretenia, obtenir “justicia” a la seva manera
    -No pareixes massa content, messié
    , insistí mirant-se’l de fit a fit.
    -No, mon amí, en absolut. Tinc molta pena, per ell i per mi. Fou un alumne excel·lent i era un gran metge. Tothom t’ho dirà. Però, d’ençà que vaig descobrir que era l’assassí, tinc un rau-rau que em tortura.
    -Com? Es que te sents culpable?
    , s’estranyà el comissari.
    -Sí, sens dubte. Un mestre, sense pretendre-ho, intenta transferir als alumnes, a més a més dels coneixements, una forma de veure i afrontar la vida. Educa persones que poden ser el viu retrat de les seves aspiracions i no s’adona que algun d’ells ho pot arribar a portar fins a límits dramàtics. Maleït perfeccionisme el meu!
    -Venga, vamos! Prenem un cafetito?
    -No, Ortís, no. Ho sento. Avui només tinc ganes de pensar i resar, per no plorar. Ja em passaràs la seva declaració. Veuràs com us ho explica tot, fil per randa. Me’l conec. Au revoire, mon amí!

  • rautortor | 30-04-2018


    ...té vida. Ho has clavat. Has aconseguit una atmosfera angoixant, real, tangible. En tots els sentits. La teva és una narració que t’atrapa des del primer moment i només desitges que aparegui l’esperança que tots tenim a punt per quan passin aquestes coses. I, com que en el fons som positius i vitalistes, apareix i ens salva, a la protagonista i als lectors que esperem que així sigui.
    Et felicito per relat i per la selecció.

  • rautortor | 24-04-2018


    Als que inexorablement ens anem fent grans, relats com aquest ens omplen d’il·lusió. Pourquoi pas moi? Vet aquí el crit d’esperança dels nostres anys seixanta. Doncs, això. La teva Elvira ens en mostra el camí. I ens anima a poder veure, palpar, concretar en una realitat els desitjos. Una dona amb un gran cor i un foc interior envejable, tot i la murga dels ossos i l’edat. Benvolguda i envejada Elvira, espero que la teva infusió de gessamí et faci recobrar l’embranzida que et manté viva i lluitadora.

    Molt bé, Aleix. Saps encomanar virtuts com ningú altre. Gràcies.

  • rautortor | 22-04-2018


    Enmig de la nit neix una història ajornada durant molt de temps que, pel que sembla, ara sí arribarà a bon termini. La descripció de les fluctuacions i dubtes de l’autora et van introduint dins la seva ment i et fan còmplice dels seus titubejos. Així mateix t’encomana els vius sentiments d’enyorança i d’esperança per acabar el relat que un dia havia promès al seu amic.
    Certament, com diu l’Enriqueta Viladoms, el teu esdevé un relat escrit “a quatre mans”.

  • rautortor | 19-04-2018


    Naturalitat, riquesa de detalls, vocabulari acurat i saborós, flaire de terra i d’un temps autèntics. Entre les meves amistats hi ha més d’una tieta com la teva, esperançades en una mena de príncep blau, grana, verd o daurat.
    En fi, un relat optimista malgrat l’obstinada procrastinació.

    Recordes la tieta de Serrat?
    Cada dia el mateix,/ agafar l’autobús / per treballar al despatx / d'un advocat gandul, / amb qui en altre temps / ella es feia l'estreta. Doncs, això.

    M’ha plagut llegir el teu relat. L’enhorabona.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: