El teu magnífic relat, assaig, monòleg..., des del meu punt de vista, té més d’una lectura. D’una banda, destaca la finor irònica del monòleg que pretén aconseguir tot el contrari del que diu. I, a fe de món, que ho aconsegueix. Només cal llegir tot aquest seguit de felicitacions que t’han arribat en forma de comentaris. La literatura és una droga, dius, i jo hi afegiria que també és un tomb pel paradís, una medicina per l’ànima. Onanisme exhibicionista, estímul cerebral, impudícia, depravació, evasió, delicte, pecat... hi ha res millor en aquest món?

La segona lectura ens porta a situacions, desgraciadament, no tan iròniques. Encara existeixen, perquè n’hi ha hagut i n’hi haurà, civilitzacions que actuen com l’hipotètic delator del teu escrit. Però, en aquest cas, sense la finor ni l’elegància de la teva ironia. I no m’estic referint als bombers incendiaris de Fahrenheit 451, estic pensant en les cultures intransigents i obscurantistes de tots els temps, encara avui vigents.

Senyor jutge, no m’escolti. He tingut un atac d’enveja pensant en la felicitat de tota aquesta gent.

Un magnífic escrit, sí senyor.

Raül

No fa massa, parlant amb el Josep Borrell, em comentava que a la nostra edat la poesia ens porta indefectiblement al record i la nostàlgia, a passar comptes i a revisar el perquè de tot plegat. A mirar el pas del temps des de l’experiència i a deixar constància dels sentiments i de les vivències. Ens anem convertint en allò que diuen la saviesa de la gent gran.

Tu, amb aquest poema tan ben travat i amb quatre estrofes definitives, ens fas passar davant els ulls tot allò que significa una vida sencera. Sense cloure, això sí, el darrer capítol, aquell que ens mou a recordar i deixar constància de tot el que han suposat els altres tres. El teu poema és, en realitat, un diari vital.

Amb un llenguatge ric en imatges i sensacions, ens vols explicar qui eres, qui vas ser, qui ets i qui vols ser. El resultat ha esdevingut un poema que consagra una escriptora i que marca una fita.

El temps comença, esdevé, passa i t'augura un futur ric i esponerós, on el vers i la paraula et servaran viva i ferma.

Que així sigui, amiga Aurora.

Raül

–bellíssima imatge– deu ser el lloc de privilegi per observar tot allò que s’esdevé amunt i avall de la vida. I amb aquesta informació de primera mà, tot el nostre món s’estremeix amb l’arribada de la primavera –matins clars amb cirerers florits. Amb poques paraules has donat un tomb pels camins de les estacions. Deixes enrere els focs de l’hivern i esperes pacient l’arribada dels fruits. I tot això s'esdevé al bell mig de la primavera. I amb ella, t’engalanes d’il·lusió i d'esperança, al voltant i a redós de la tendresa personificada per les flors del cirerer –la sakura del poble japonès.

Un bell poema, delicat i ple de sentit. Gràcies per donar llustre i qualitat poètica a la meva proposta de RPV.

Raül

M’encanten els científics. Són capaços de descobrir el perquè de les paraules i de les idees que transporten. No en tenen prou amb l’emoció, van més enllà, fins l’ADN de tot plegat, i això, certament, a mi em captiva.

Amic, com aquell que no diu res, has fet una descripció acuradíssima del fet poètic. Ens has aportat una visió estereoscòpia de la poesia.

Primer, ens atanses al Iin i al iang, al blanc i al negre, a l’emoció i a la raó, al plaer i a la sang, a l’instint i a la reflexió, al seny i a la follia, a tot allò que constitueix la raó de ser de la poesia.

Després, fent honor al teu tarannà professional –cirurgià, poeta, músic, quin dels tres?–, ens trasllades a través de neurones, neurotransmissors, química i matemàtica a la causa i gènesi dels mots i les seves estratègies, a la ment on tot es fabrica, el bo i el dolent –aquí s’imposa una mica d’erudició, allò que s’atribueix a Plini el Jove, cap llibre és tan dolent que no se’n pugui aprofitar algun detall. I goses afirmar amb una seguretat que corprèn, la inspiració no existeix, és atzar, conjunció fortuïta en un instant precís, inevitable. Inevitable, bell adjectiu, oportuníssim.

Finalment, confesses davant tothom la teva visió musical de la poesia, la fas harmonia, ritme, vibració, batec i sintonia. Aquella sintonia que tots els poetes demanem al lector, maldant per aconseguir, no el seu beneplàcit sinó la seva simpatia i afinitat per emprendre plegats un viatge apassionant. És aleshores quan cadascú en fa la seva pròpia poesia. I ens converteixes a tots en poetes. I per art d'encanteri, poesia som tu, i tu, i tu... i jo.

Gràcies, Carles.

Raül

Per què la realitat sovint està renyida amb els somnis? Només hi trobo una resposta: que aquells qui tenen el poder no entenen res de res del món dels somnis ni dels sentiments senzills que conformen una vida feliç.

El teu relat és massa real. Arriba justament al punt més viu i sagnant de la nafra. Hi ha gent que fa temps que s'ha esborrat de la civilització. Jo, de moment, encara tinc el refugi dels escrits, però no crec que em duri massa. Conviure amb tanta desgràcia, et contagia de decepció i de ràbia, tant si vols com no. I viure així no convé a la nostra precària salut corporal i espiritual.

Has descrit la realitat com és ara mateix i en llegir el text dol i cou. Però és el que hi ha. Aleshores, necessitem gent com tu que sap dir les coses pel seu nom.
Sempre és millor saber que ignoriar. La solució de l'estruç mai no ha estat una solució. Ni en somnis.

Bon treball.

Raül

De principi a fi, la vida és això, un passeig per l’abecedari que inclou el nom de tots els sentiments.

El teu poema no ha estat gens improvisat. S’hi nota una reflexió profunda i un saber situar els moments i les experiències en el lloc més oportú. Des de l’abrigall matern al zenit ineludible. Noms i adjectius plens de realitat i d’emoció. Una mena de retrat vital de qui ha viscut a bastament i profundament, amb la mirada atenta i el cor a l’aguait de les sensacions més íntimes.

Gràcies, Carme, per aquest poema, digne de tenir penjat al llenç de la ment, per llegir-lo i rellegir-lo de tant en tant.

Raül

Un capellà tradicional –els d’ara no sé com s’ho fan, no vaig a missa– havia de creure sense cap mena de dubte tot allò que estava disposat a predicar. Ja que, si un comença a fer-se preguntes, difícilment podrà obtenir el beneplàcit de la jerarquia. Certament es fa difícil esbrinar què passa pel cap d’una persona. Això no obstant, si dia rere dia un sacerdot ha de donar testimoni d’allò que no creu, no trigarà massa a penjar els hàbits.

El mossèn de la teva història és dels tradicionals. És altiu com marca el protocol, és perdonavides perquè des del confessionari s’ha convertit en l’amo de totes les ments i de tots els secrets. A més a més, encara hi ha massa gent que creu que per accedir al paradís s’ha de passar per la benedicció apostòlica i l’eucaristia, és a dir, per les mans d’un capellà. Però, quan parlen de l’amor, sovint es queden curts ja que limiten les manifestacions amoroses amb manaments i prohibicions. Talment sembla que són uns ressentits. Si jo no ho puc fer –però, ho faig, malgrat tot–, vosaltres tampoc, pecadors recalcitrants i impenitents.

Mes, què és la veritat?

Un relat molt proper, sobretot pels que tenim alguns anyets. I molt encertat en el seu plantejament. La frase final, tot i el to irreverent i amb matisos, és digna de figurar entre les frases de Don Camilo, aquell capellà de novel·la creat per Giovanni Guareschi, o aquell Mossèn Tronxo de Josep M. Ballarín. M’agrada el to directe i contundent que has emprat en el teu relat.

Ens anem llegint.

Raül

... volíem ser grans i de grans, petits. Però, això no és cap defecte, en absolut. Això forma part de la nostra segona ànima, aquella que es manifesta a través des somnis.
Jo, de petit, moltes vegades desitjava anar-me’n a dormir per somniar. I, de gran, em passa el mateix. Hi ha somnis que s’han anat repetint al llarg dels anys, amb més o menys matisos, però idèntics en essència. Somnis amb els seus propis paisatges, llocs i indrets, només reals a la nostra ment somniadora. Llocs per on, any rere any, hem passejat, corregut, saltat, volat... Llocs on s’ha forjat la nostra segona personalitat, la de la dimensió onírica, entre la il·lusió i la realitat –segons diuen els experts en somnis. Però, que esdevé, si més no, molt més genuïna i irrepetible que la que ens fa passejar per la vida exterior i tangible.

Un escrit molt ben portat. Has sabut atorgar a unes senzilles escales la categoria de protagonistes d’allò que en diem vida i que conforma el recer dels anhels i la fantasia.
Com sempre, ens has fascinat amb un escrit ple de sensibilitat i de poesia.

Raül

... Déu creà els àngels, molt abans de crear l’univers. O havia de dir Eloi creà...?
Bromes a part, el teu relat no pot ser més original ni més políticament irreverent. Per això m’agrada en especial.

Tot pensant com havies pogut imaginar un escrit d’aquest estil sobre la supèrbia, només puc pensar que amb aquest remake tan ben portat –i no només per l’ús del contestador automàtic, que és una gran troballa– has optat per descriure el primer gran pecat de supèrbia d’ençà que el món és món.
A més, la teva opció ha estat molt reeixida, digna d’un monòleg del mateix Rubianes. Però, no és un divertimento sense substància, en absolut. Cada personatge està ubicat en el lloc precís, allí on la tradició l’ha situat. Cito només alguns detalls, color sofre, pomes i fulles de figuera, diluvi, la lluita entre Llucifer i Miquel, paranoies amb el sexe, la misogínia de Déu, Magda i Maria, les ales, les flames, que has estat tu qui m’ha fet fora, el Dani (o Gabri, segons iong txon)... I què cal dir de la sentència final? Pobre déu, que s’extingeix lentament per raons òbvies, només cal donar un tomb per l’entorn d’opinió més immediat.
Parlava abans d’un relat irreverent. Segur que, no fa massa temps, difícilment hagués passat el nihil obstat de la cúria episcopal –abans la primera censura s’exercia sobre les obres escrites que, si no la passaven, feien cap a la masmorra dels llibres prohibits, al vergonyosament famós índex.

Et felicito, Sílvia, per la teva creativitat i per la qualitat sempre alta de la teva prosa.

Raül

Per molt que semblin deslligats de la realitat o un pèl desorientats respecte al cos principal de la història personal de cadascú, tan sols ho són en aparença. Els petits moments, tot i que poden passar desapercebuts, són, en realitat bocins de vida que ens emocionen, ens corprenen o ens plauen encara que tot just ens toquin. N’hi ha prou, la nostra pell els ha notat, els ha fet seus i ningú no ens els podrà arrabassar de la memòria, malgrat la levitat del seu ésser.

I, al final, un dia o altre –com molt bé dius– es manifestaran en conjunt, confegint harmoniosament aquella rítmica partitura que esmentes i que, si s’han viscut intensament, ens mostraran els misteris que conformen la nostra vida més íntima.
Cal estar a l’aguait de totes les vivències, les grans i, sobretot, les petites, ja que és l’únic tresor que podem guardar a les nostres alforges per gaudir-ne a bastament on i quan més els necessitem.

Fa temps, vaig escriure un sonet on reivindicava la vida en plenitud, moment a moment.

De respirar els instants viu l’alegria,
de tastar-los tots ells complidament,
bo i gaudint dels batecs de cada dia.

Si t’hi vols atansar, és aquest, Hic et nunc.

Raül

Quan perdem la seu perdem una mica l’essència de les arrels. En llegir el teu poema he reviscut la soledat que sento cada cop que torno al poble. La nostra casa, la del castell, aquella que remembrava en un sonet dedicat als meus pares, tan plena de records i vivències, tan plena de tot allò que era meu, que era nostre i només nostre, ja no existeix. Està habitada per gent estranya i els records no poden volar ni tornar als seus amos perquè noves vivències i noves realitats ocupen el seu espai. La casa està dempeus, neta i polida, en canvi, aquella llar de la infantesa –la que tu enyores en la teva elegia– s’ha ensulsiat irremeiablement. De porta endins –on habita la memòria–, s’hi han instal·len les aranyes de l’oblit.

La teva casa va començar a esvanir-se amb la pèrdua del pare; la meva, quan se’n va anar la mare. Sempre hi ha un referent, un centre neuràlgic que conforma aquell hàbitat protector, íntim i curull de calidesa, la falda amorosa que sovint enyorem els qui l’hem perduda. No fa massa, vaig escriure com si intentés justificar, justificar-me davant la història familiar per haver abandonat l’antiga llar, la casa dels meus pares. Si torno, quan tot s’hagi ensulsiat, / quan l’esperança ja no serveixi [...] amb un gran crit / et confessaré els meus sentiments / més íntims. Amb tot, no crec que n’hi hagi prou amb aquest lament.

M’agrada la forma com deixes caure flaixos precisos de imatges, aparentment banals, però que, en realitat, esdevenen nítides pinzellades que defineixen un estat d’ànim. I també m’agradaria destacar la forma com atorgues ple protagonisme als objectes, a les plantes, les parts de l’edifici, sense transcendència per un estrany, però essencials per qui els havia convertit en part substancial de la seva vida.

Una vegada més, ens has captivat, Sílvia.

Raül

El penúltim vers de la segona estrofa creiem que es pot millorar.

Quedaria així:

poc oberts i monòtons, i no gens engrescadors;

En aquesta lliçó de navegant solitari, ens fas avinent un cant preciós a la soledat i a l’enyor d’un amor intens, però desgraciat. Tot allò que es viu en el buc d’un vaixell, certament, deu posseir una vivesa difícil d’oblidar i, molt menys, si la convivència havia estat sincera i entranyable.

Però, com el mar, la vida exigeix algun sacrifici, una tria, davant les múltiples cruïlles amb què ens anem topant. I en alguna d’aquestes opcions podem perdre allò que, si més no a nosaltres, ens produïa felicitat plena.

El poema és rodó, de principi a fi. De la mà d’una imatge marinera visual i creïble, ens transportes –i mai més ben dit– des de la virada inicial on comença el teu enyorament, a descobrir i comprendre el perquè de tanta soledat. I ho amaneixes amb delicioses mostres d’un amor intens i foll, d’aquells que deixen empremtes inesborrables. L’enyorança del seu lloc buit, el contorn de les natges a la bancada –que ben trobat!–, la inexistència del temps, la passió més viva surant a la deriva entre calitges..., just abans de la gran decepció. I, finalment, conclous la singlada amb l’evidència més punyent, sense aquell amor el poeta se sent tan sol i exigu, tan petit, com una engruna enmig de l’oceà immens de la vida.

Què mes vols que et digui? Chapeau, amic!

Raül

Certament, és a finals d’hivern quan tot comença a generar optimisme. La llum, cada cop més diàfana i el dia, cada cop més llarg. Però, també, com molt bé dius, encara els fuets de l’aire i la indisciplina dels núvols ens martiritzen per fer-nos més apetible el canvi que ja s’apropa. I la natura, impacient per recobrar la seva vitalitat, es mostra agosarada davant el gebre que no acaba de desaparèixer del tot. Justament aquesta incertesa converteix el moment en especial i emocionant.

M’agraden les imatges que has trobat per arrodonir aquest poema, breu però intens.

Si et ve de gust, et convido a llegir un sonet que vaig escriure l’any passat, més o menys en aquesta època, que tocava, si fa no fa, el mateix tema:Llàgrimes de gebre.

T’aniré llegint.

Raül

...apta, només, per un escenari modernista com el que ens has dibuixat magníficament en el teu relat. I aquest mosaic carnal ens el retrates detalladament quan la protagonista es desvesteix davant el mirall enorme i delator. Tenia els ulls...

I, com que no hi podia faltar el teu toc mestre, ens el guardes pel final, introduint entre la percepció del cos perfecte – gormanderia, en dius tu– una sensació incòmoda plena d’evocacions. Evocacions que formen part del corc de l’enveja que rosega dia i nit la vanitat de la “senyorita”.

Qui sap si, donant-li un toc macabre, la podies convertir en una mena de rèplica en femení de Vincent Price, l’escultor aquell del film House of Wax –Els crims del museu de cera– que assassinava noies per esculpir-ne, més tard, les figures del seu museu. Però això seria probablement una altra història.

Bon relat, Allan, com sempre.

Raül