I tant que té vida més enllà del Repte... i mort!
Ens presentes un coitus més aviat "ruptus" que "interruptus". Has aconseguit un relat molt adient amb les darreres modes de vampirs i zombis. Veig que t’has tret la disfressa de poeta i t’has posat la bata de metge forense. El resultat final segur que tindrà un alt grau d’acceptació. Com l’hauríem de classificar, bestial, brutal, ferotge...? Potser sí, però, d’una intensitat i ritme narratius envejables.

I tot això sense llençols!

Raül

...em posaven i em transportaven dins d’un cabàs, còmode i mollenc. No eren moments per pensar en bressols. Es l’anècdota que fa més personal i delitós el teu cove.
Tu hi duus o hi tens guardat tot un món, íntim i sensual alhora. Sensacions que es clouen en un desig arran de pell. El meu en tenia a mi, a punt de començar a gaudir de la tendresa de ma mare –avui, precisament avui, fa vint-i-cinc anys que la vaig perdre, pobreta!.

M’agrada el teu cove màgic i farcit de sentiments.

Raül

Un conte ple d’imaginació com m’hagués plagut d’escriure pels meus fills. De totes maneres, em queda encara l’oportunitat de fer-ho algun dia pels meus néts.
Hi ha moments que em recorden el Petit Príncep de Saint-Exupéry i altres que m’atansen al món i als personatges de Tim Burton, quan no m’evoquen la munió de monstres divertits i estrafolaris que dibuixava el meu fill petit Hèctor, l’artista de la família.
Un conte digne de figurar en algun llibre de text de segon o tercer de primària. M’atreu en particular el desenllaç, “jo podria ser científic, i dibuixant, i encara més coses...” Una decisió francament oberta, positiva i engrescadora.

L’enhorabona!

Raül

... que vaig perdre ma mare. Massa temps. I la recordo encara avui, ja sigui amb la ment, amb el cor o amb la buidor de les mans que no la troben. Li he dut un ciclamen a la tomba amb l’esperança de veure el seu somriure dibuixat als núvols que passaven pel cementiri.
I, enguany, li llegiré aquest bell poema que tu vas escriure per la teva. Crec que li agradarà, segur que sí!

Gràcies pel regal, Pilar.

Raül

I si et pot servir de consol, et convido a llegir el poema que jo vaig escriure a la meva, ara fa vint-i-cinc anys. El trobaràs amb el títol “Mare”.

... era una teoria apassionant. Gràcies per atansar-me a l’actualitat científica i per descobrir-me que l’empatia pot arribar a tenir una força transcendental en les vicissituds del nostre origen. Arribats a aquest punt de l’estratègia evolutiva, em semblen d’una genialitat i d’una delicadesa sublims les expressions “el desig d’ell que em convoca a noces; d’amor per ell m’abruso”, i sobretot, en una demostració sublim d’acceptació, “llenço endintre meu els meus propis dards de verí, per no ferir-lo quan estigui a dintre seu”.

Molt millor així.

Raül

No sé si mai t’has dedicat a l’ensenyament. Els que sí ho hem fet, recordem somnis similars. Una mena d’il•luminació celestial, a l’estil de les aparicions religioses –els sants, santons o profetes se solien comunicar així amb la divinitat-, o potser millor, una simple i brillant intuïció –maleïda intuïció, ai las!, perquè et trenca el son. A partir d’aquí, tenies dues possibilitats, o et llevaves a escriure la troballa o te la repeties una i mil vegades per tal de no oblidar-la. El nostre cervell sembla que sempre barrina.
Ara bé, en el teu cas la cosa es complica. El somni –o el que sigui- arriba a formar part de la teva existència i et fa sentir protagonista vital de tots el coneixements i misteris que el configuren.
Com sempre, el teu admirable estil narratiu impregna de drama un simple –o no tan simple- raonament sobre l’origen de les espècies, el nostre origen al cap i a la fi.

Gràcies.

Raül

Després del diagnòstic del doctor Carles poques coses es poden afegir a la definició de l’statu quo del relat.
El que sí es nota és una necessitat desesperada de deixar enrere els espectres del mal que no paren de burxar i reobrir les velles ferides. La llista de referents és gairebé exhaustiva: “olors velles, penjar el que queda de mi, si deixo el meu cos potser podré descansar, dolor negre, quelcom sense veu que tiba tots els músculs endintre, el mal, el mal, crema i crema, treure’m això que em fa sofrir...”; fins que no queda cap més remei que l’acceptació, com fa el gos de la faula que es mostra transigent amb la cadena a què el lliguen cada vespre per tal d’assegurar-se el menjar.
No és el gos –pobre animal!- són els fantasmes de la por, emboscats sota el coixí.
I, mentrestant, l’amor es queda en gris primordial, els pulmons són l’estígia fatal, hom enfolleix potser per sobreviure, la vida és una aventura perillosa, sotrac mortal però no definitiu... En fi, malsons de matinada. “Em desperto perduda i tremolant; molla i freda”; però viva!

Una cosa més. D’ençà que vaig llegir el teu comentari al relat de Lindgren, començo a lligar alguns caps. O tal volta m’equivoco.

Excel•lent relat. Demostres una habilitat extraordinària a l’hora de marcar els temps i les pauses necessàries per aconseguir una narració dramàtica intensa i creïble.

Raül

I, a propòsit de tot plegat, t'has llegit el meu sonet "Com caçador furtiu"?

Només això.

Raül

La persistència de les arrels nuades atorga al teu poema tot el dramatisme que hi darrere d’un sentiment massa fort. Les emocions no les controlem i, molt menys, si ens arriben de forma sobtada i en un context de forta receptivitat. Però, cal ser valent, que la covardia ens arrastra indefectiblement cap a eixides sense esperança. Ser capaç d’oblidar, encara que sigui renunciant a les armes i a la lluita, és la millor de les respostes al desconsol, ja que ho fas “al doll de la certesa / on moren / les efímeres de tarda, / on surten els estels / sense que hi siguis”. Sí, surten els estels i els pots contemplar cada vespre, encara que sigui en soledat. I, al capdavall, les arrels dels lliris continuaran nuant-se i superaran els antics nusos que t’ofegaven.

Belles imatges i un poema contundent.

Raül

Cronista de l’amor dinàmic, de l’amor pas a pas. Estimar no és un acte instantani, consta de moltes temptatives, de tantes o més facetes que un diamant. I tu ens transportes al llarg i ample dels teus poemes per tots aquests moments previs, imaginaris o reals –la literatura, si més no, els fa concrets i tangibles. Des de la gestació d’una idea més o menys tòpica, fins a les primeres experiències adolescents sovint trencades per decepcions abruptes i dramàtiques, o fins al “terratrèmol que m'esquerda cèl•lula a cèl•lula, prejudici a prejudici, frustració a frustració”. Fins que s’arriba a l’instant temerari que convida a alliberar-se. I és aleshores quan tries menar-te vers el seu “pol magnètic” –metàfora deliciosa! I, engarlandat de somnis, un cop purificat, travesseu plegats la porta goig enllà.

Així i tot, els pols magnètic són traïdors i imprevisibles. Impliquen la convivència dels dos sentiments que constitueixen la base dels sentiments, l’amor i l’odi. El poeta Catul prou que ho sabia quan va escriure en el poema 85, “Odio i estimo. Si em preguntes com és això possible, no ho sé. Només sé que a mi em passa i em te crucificat.”

Et felicito i em felicito cada cop que et llegeixo.

Raül

´... tot i que, sovint, és mentidera.

Voldria dormir, només dormir,
per refugiar-me en els somnis
com quan era petit.

Per desgràcia, la por i els malsons ens assetgen amatents sota el coixí.

Bon relat, Marta.

Raül

Renyar-te, volia dir.

Per això, mai no renyiria amb tu. Ja ho saps.

Raül

La desesperació del nadó segur que es confon amb el xiscle d'amargura de la pobra i desesperada mare.

Als que hem perdut algun fill tot just nàixer, en llegir aquest poema -tan actual per desgràcia-, se'ns fa un nus a l'ànima i ens omple d'inquietud.

Neix, el veus a la incubadora, tan bonic i tan tendre, i quan tornes al cap d'una hora escassa, el ginecòleg et diu que ha tingut un problema respiratori sever -cosa molt probable en un prematur i amb els mitjans hospitalaris dels anys setanta pero...- i que, si li serveix de consol, l'hem batejat in articulo mortis, com et quedes?

No sé si donar-te les gràcies per recordar-m'ho o renyir-te.

Amb tot, et felicito sincerament per un relat tan ben escrit i tan contundent alhora -com tu sols fer i molt bé.

Raül

L’eternitat sempre és estranya. En principi, no ens correspon en tant que éssers mortals, però des de que el món és món la cobegem amb delit.
Els uns la cerquen amb la ment, altres amb obres que han de durar més que el bronze (Horaci), i altres amb la consciència, el camí més feixuc. La consciència és traïdora, sense ella voler, ens fa creure allò que no podem abastar ni amb la ment ni amb les obres, ens fa sentir únics i transcendents. La consciència, l’ànima, l’esperit... Qui toca tot això? I qui ho mou?
Com tu dius hi ha un dia, el darrer, que ens farà insensibles o eterns. Qui ho sap?

En llegir el teu poema, he recordat que en tenia un de semblant. Et convido a llegir-lo: Animula vagula.

Com ets Joan? Comencem bé l’any, amic!

Raül

Ben dit, Carles.
Després de llegir el teu no-poema, un es queda una mica més asserenat, però igual de trist, o encara més. Algú ho havia de dir, penses. I va i ho trobes escrit, com a tu t'hagués agradat d'escriure-ho.
Bona catarsi. Gràcies.

I, mentrestant...
el altres déus, els senzills, els venerables, els Déus,
somiquejant potser i parant la galta endebades,
són a la gàbia del colom
i rere les cromàtiques i lluents reixes de l’arc de Sant Martí
mouen el cap. Només.

Bon any, malgrat tot.

Raül