rautortor

128 Relats, 405 Comentaris
64466 Lectures
Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.



Últims relats de rautortor

Últims comentaris de l'autor

  • rautortor | 16-10-2018


    On diu
    Però la ventolera de les circumstàncies
    ha capgirat intencions i propòsits,
    m’ha deixat les branques nues
    d’idees, de desitjos, de colors.


    Queda així

    Però les crues ventades de la realitat
    han capgirat intencions i propòsits,
    m’han deixat les branques nues
    d’idees, de desitjos, de colors.


    Gràcies, Nil, pel teus comentaris sempre precisos i adients i per l’advertiment a propòsit del mot ventolera. Estava convençut de l’autenticitat del mot, però havia oblidat que, en català, només és vàlid com a adjectiu.

  • rautortor | 21-05-2018


    ...acusador, jutge i testimoni (Usatge 88, Nullus unquam). La cosa ve de lluny, ni més ni menys que dels Usatges de Barcelona.
    La teva visió del tema, tot i ser agosarada en aquests moments, no és impossible. La raó i el sentit comú ajuden a acceptar punts de vista diferents. O, si més no, canvis de tarannà. Aquell martelleig incessant, dura lex, sed lex, es pot suavitzar si s’accepta una sola premissa: la societat ha canviat més de pressa que el codi penal. A partir d’aquí, poden aparèixer els dubtes i desaparèixer la jactància; es poden superar els tecnicismes per arguments raonats i entenedors; si es vol i encara que resulti atípic, hom pot mirar cap enfora, a societats tradicionalment més obertes i empàtiques.

    Comptat i debatut, el que s’imposa no és la llei pura i dura, sinó el sentit comú. O, si vols, la caritat, malgrat tantes pressions, coaccions i intromissions alienes.

    Bon relat. Fins la propera.

  • rautortor | 20-05-2018


    Malgrat el límit de caràcters has aconseguit un relat ple de detalls, detalls que ens transporten als records i a les històries del segar i batre. Sobretot als qui tenim ja una certa edat. Són els efectes de les històries sorgides d’una bona ploma. A més, tu, amb una facilitat envejable, vas entrelligant l’anècdota amb un vocabulari adient i saborós, tot ell amanit de sabor a terra, rostolls, garbes, càntirs de terrissa negra... a pagès.
    I a tot plegat, hi afegeixes un acte de caritat ple de tendresa, una mare alletant el fill delerós d’una veïna. Quan jo era petit, les dides espontànies sovintejaven. Sense anar més lluny, la meva pròpia mare mentre jo era encara un nadó. Això és el que em va explicar ma germana gran. Una segona raó per la qual m’ha emocionat el teu relat.
    Fa temps vaig escriure alguns poemes sobre els records d’infantesa. Encara els tinc penjats a Relats. Te’ls ofereixo per si hi vols donar un cop d’ull.

    Camí de l’era

    Pessigolles d’enyor

    Bé, sort i fins la propera.

  • rautortor | 20-05-2018


    Què és l’enemistat? Què, la rancúnia? Quan faig aquestes preguntes em ve a la memòria l’experiència del meu pare. Ell i son germà, carn i ungla des de petits, es van enemistar per culpa d’una discussió amb motiu d’uns drets de llenyar a la bultra familiar que havien arrabassat els familiars de la cunyada del pare. I aquest desamor durà fins que el meu oncle va caure malalt terminal. Fins aleshores no van fer les paus. Tota una vida allunyats per una raó fútil i, en principi, fàcil de superar. Una llàstima. Sort, però, d’aquest darrer acte d’amor. Tota una lliçó per mi i per tots aquells del meu entorn als qui vaig intentar convèncer en casos semblants. Sense aconseguir-ho, malauradament. Amb aquesta intenció els vaig dedicar -debades, segueixen enemistats- el sonet A l’alba serà tard, del qual te n’adjunto els tercets.

    Per què és sorruda l’ombra dels ofesos
    si tard o d’hora el sol se n’anirà
    tot matisant la llum? Bellesa i gestos

    de serenor, pretext per desclucar
    la nit de la mirada, que ens té presos.
    ... i mentrestant, a l’alba pot ser tard
    .

    Bé, fins la propera temporada. Salutacions amicals.

  • rautortor | 11-05-2018

    ...malgrat tot. Set d’amor no correspost per culpa d’un mur bastit d’indiferència. Aquesta situació només es podia superar amb un exercici de caritat fraternal. Les teves protagonistes troben la porta secreta i a través d’ella renaixen a la vida, malgrat els lligams i el naufragi provocats per la depressió. Em plauen l’optimisme i les renaixences, sempre m’han plagut. I així, en el teu relat torna l’aigua que duu la saó necessària perquè arrels presumptament seques tornin a llucar i a fruitar.
    Bona descripció, poètica i sentida d’un retrobament vital després de superar entrebancs que semblaven impossibles de vèncer.

  • rautortor | 07-05-2018


    Fora de cobertura

    -I la sang? Què se n’ha fet de la sang?, preguntà el comissari.
    -No t’amoïnis, Ortís. Que és un bon xicot i un bon professional, malgrat els fets. Et puc assegurar que li ha donat el curs correcte i convenient. I també que, com a mínim, en trobareu un parell de bosses a les neveres del cirurgià. Es el que pretenia, obtenir “justicia” a la seva manera
    -No pareixes massa content, messié
    , insistí mirant-se’l de fit a fit.
    -No, mon amí, en absolut. Tinc molta pena, per ell i per mi. Fou un alumne excel·lent i era un gran metge. Tothom t’ho dirà. Però, d’ençà que vaig descobrir que era l’assassí, tinc un rau-rau que em tortura.
    -Com? Es que te sents culpable?
    , s’estranyà el comissari.
    -Sí, sens dubte. Un mestre, sense pretendre-ho, intenta transferir als alumnes, a més a més dels coneixements, una forma de veure i afrontar la vida. Educa persones que poden ser el viu retrat de les seves aspiracions i no s’adona que algun d’ells ho pot arribar a portar fins a límits dramàtics. Maleït perfeccionisme el meu!
    -Venga, vamos! Prenem un cafetito?
    -No, Ortís, no. Ho sento. Avui només tinc ganes de pensar i resar, per no plorar. Ja em passaràs la seva declaració. Veuràs com us ho explica tot, fil per randa. Me’l conec. Au revoire, mon amí!

  • rautortor | 30-04-2018


    ...té vida. Ho has clavat. Has aconseguit una atmosfera angoixant, real, tangible. En tots els sentits. La teva és una narració que t’atrapa des del primer moment i només desitges que aparegui l’esperança que tots tenim a punt per quan passin aquestes coses. I, com que en el fons som positius i vitalistes, apareix i ens salva, a la protagonista i als lectors que esperem que així sigui.
    Et felicito per relat i per la selecció.

  • rautortor | 24-04-2018


    Als que inexorablement ens anem fent grans, relats com aquest ens omplen d’il·lusió. Pourquoi pas moi? Vet aquí el crit d’esperança dels nostres anys seixanta. Doncs, això. La teva Elvira ens en mostra el camí. I ens anima a poder veure, palpar, concretar en una realitat els desitjos. Una dona amb un gran cor i un foc interior envejable, tot i la murga dels ossos i l’edat. Benvolguda i envejada Elvira, espero que la teva infusió de gessamí et faci recobrar l’embranzida que et manté viva i lluitadora.

    Molt bé, Aleix. Saps encomanar virtuts com ningú altre. Gràcies.

  • rautortor | 22-04-2018


    Enmig de la nit neix una història ajornada durant molt de temps que, pel que sembla, ara sí arribarà a bon termini. La descripció de les fluctuacions i dubtes de l’autora et van introduint dins la seva ment i et fan còmplice dels seus titubejos. Així mateix t’encomana els vius sentiments d’enyorança i d’esperança per acabar el relat que un dia havia promès al seu amic.
    Certament, com diu l’Enriqueta Viladoms, el teu esdevé un relat escrit “a quatre mans”.

  • rautortor | 19-04-2018


    Naturalitat, riquesa de detalls, vocabulari acurat i saborós, flaire de terra i d’un temps autèntics. Entre les meves amistats hi ha més d’una tieta com la teva, esperançades en una mena de príncep blau, grana, verd o daurat.
    En fi, un relat optimista malgrat l’obstinada procrastinació.

    Recordes la tieta de Serrat?
    Cada dia el mateix,/ agafar l’autobús / per treballar al despatx / d'un advocat gandul, / amb qui en altre temps / ella es feia l'estreta. Doncs, això.

    M’ha plagut llegir el teu relat. L’enhorabona.

  • rautortor | 15-03-2018


    Breu, concís, com sempre, amb aquell punt d’ironia que el fa especialment interessant. De fet, la fe no necessita de massa paraules.
    Benvingut a la nova temporada. Feia dies que no llegíem res teu.

  • rautortor | 25-02-2018


    Fa de bon llegir la teva visió vitalista de la mort. He conegut altres persones que pensen com tu, molt compromesos amb idees esotèriques i amb religions orientals. Són visions i creences que certament t'aporten un plus d'optimisme, però que t'exigeixen una gran dosi de fe, virtut que no es fonamenta en la raó sinó en quelcom molt més íntim i deslligat de la voluntat. Se'n té o no se'n té.
    De totes maneres, quan miro el futur des d'aquestes perspectives, m'asserena pensar en la possibilitat que així sigui. De moment, quan tot això trontolla, em refugio en els sentiments i en la poesia, una manera de convertir en real allò que costa de demostrar.
    Quant als pares i als essers estimats, continuo parlant amb ells o amb el que resta encara viu d'ells, refugiant-me en els records i pensant que quan algú mor no mor del tot. I això m'asserena i m'ajuda a no sentir-me tan sol.
    Pel que fa a la casualitat o la causalitat de la mort, em costa acceptar-ho en les morts violentes o prematures; en canvi, en casos d'eutanàsia o de malalties de llarga durada i fins i tot en morts de pena, hi estic d'acord. Ho referma la meva experiència amb el traspàs de la meva mare -desnonada pels metges, durant l'agonia a casa seva em va dir Fill, si que costa morir-se- o la del meu pare que cada cop que li revenia el dolor exclamava amb cara il·lusionada, Ara, ara.... En fi, és el que penso de tot plegat.

    Gracies per retornar-me l'esperança sobre l'existència de l'ànima i de la pervivència més enllà de la mort.

  • rautortor | 23-02-2018


    Una crònica anunciada i mai volguda. L'única veritat és que la mort és indefugible, malgrat les promeses de metges i capellans. Hi ha qui diu que tots tenim el nostre dia i que sort tenim de no conèixer-lo. Mes, quan t'arriba l'experiència i, a més a més, hom la pateix en algú tan proper com una mare o un pare, la tristesa, l'enyorança i fins i tot la ràbia s'apoderen de tu.

    El teu poema ens porta pas a pas, detall a detall, pel camí luctuós que et van convertir en orfe en cosa de dies. Al poema s'hi nota dolor, desconsol, incredulitat i enyor. El teu somni premonitori dóna pas a tot un seguit d'episodis fatals. Qui més qui menys podria parlar de les seves pròpies vivències. Vivències de mort i acomiadament. Dolor i tristesa, en definitiva.

    Quant d'amor hi ha rere les teues galtes de jove octogenària o el morí de pena referit al teu pare. I quanta de soledat i enyorança quan deixes anar la teva reflexió final, hi penso tant encara... Com jo, benvolgut Nil, que encara escric poemes en els aniversaris, el vint-i-u de febrer ma mare i l'onze d'octubre mon pare, alguns dels quals encara estan penjats al web de Relats.

  • rautortor | 07-02-2018


    Un dia el metge del poble li va dir a la meva mare, Tresa, tens el cel guanyat. Ella li va replicar, Doctor, el cel aquí, allà el que Déu vulgui. Aquest era l'objectiu que ens marcaven des de petits, com tu molt bé expliques, o el cel o l'infern. I el camí quedava marcat indefectiblement per deu esgraons. D'aquest deu, els sisè era el més relliscós. Mortal de necessitat.
    Permet-me que afegeixi una anècdota al meu comentari. Algú alguna vegada em va explicar que al seu col·legi de monges a les noies els tenien prohibit netejar-se després d'orinar, no fos cas que es toquessin... I clar, aquesta situació deixa tocat a qualsevol.
    Això, les noies. Els nois, en principi gaudíem de més llibertat i de més possibilitats de transgredir. De totes maneres, havies de passar pel confessionari. I sempre que no passessis per un seminari.
    Benvinguda novament a la festa relataire. Esperem els teus escrits sempre plens d'alegria, llibertat i poesia.

  • rautortor | 07-02-2018


    Hi ha gent que diu que les virtuts no s'aprenen, se'n té o no se'n té, que depèn de la predisposició natural. En canvi, ens has demostrat amb aquest relat tan ben trenat que se'n pot aprendre.
    Durant els anys de joventut, qui més qui menys s'apuntava a exercicis espirituals, quan encara no existien ni el ioga ni les activitats de relaxació mental i vivencial. De tant en tant calia desconnectar del present i de les rutines perilloses, i també de les addiccions.
    Atès el que ens exposes amb tant de detall, als lectors ens arriba una alenada de satisfacció en descobrir que, definitivament, la Júlia i la Remei van recuperar l'equilibri personal. Així i tot, només els cal una vuitena virtut de cara al futur, la perseverança.
    Ens anem llegint.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: