rautortor

109 Relats, 352 Comentaris
48242 Lectures
Valoració de l'autor: 9.92

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.



Últims relats de rautortor

  • Fallaires del solstici

    rautortor - 28-06-2017 - 36 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    El solstici d’estiu sembla que, d’antuvi, era un moment de reunió i d’afirmació social. Amb el temps i a causa de les contaminacions religioses i culturals es va convertir en una festa del foc, d’un foc que crema andròmines i que convida a la celebració. més

  • Autoestop [i 7]: Home, sweet home!

    rautortor - 09-05-2017 - 97 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    S’atansa el final del viatge que, per cert, ha resultat més complicat que altres vegades. Qui deu ser aquesta ment maquinadora de què parla el protagonista? No serà pas l’autor de la història? Tot és possible. més

  • Sota un cirerer florit [amb el permís de J.M. Serrat]

    rautortor - 19-04-2017 - 127 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Sant Jordi, una rosa i un llibre, flors i lectures. Com cada any, un poema. més

  • Pressentiment

    rautortor - 15-04-2017 - 99 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Què és la primavera? És, potser, l’espectacle de les flors, el canvi de les condicions atmosfèriques, l’ebullició de la natura? O és més aviat, un canvi d’humor -hormonal, tal vegada-, o una de les múltiples emocions per on es mou la vida? Trieu i remeneu! més

  • Autoestop[6]: Viatge extrasensorial

    rautortor - 13-04-2017 - 121 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Al globus turístic alguna cosa va passar. El nostre protagonista ha viscut una experiència extrasensorial o hi havia quelcom més. Caldrà esbrinar què hi ha de tot plegat. més

  • Elogi de l’horitzó

    rautortor - 16-03-2017 - 158 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    A ciutat vivim massa temps mirant a terra i intentant inútilment de veure els estels. Això m’ha fet pensar en els clàssics, segons els quals els detalls propers ens podem fer perdre la perspectiva de la vida. més

  • Autoestop[5]: El xicot de la caputxa

    rautortor - 06-03-2017 - 127 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Els esdeveniments porten al nostre autoestopista a experiències noves i impensables abans de sortir de casa. Això no obstant, no acaba de fer net de les vivències anteriors. més

  • Vinc de la soledat

    rautortor - 28-02-2017 - 148 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    El proppassat dia vint-i-u ha fet trenta anys de la mort de la meua mare. Cada any per aquestes dates li dedico uns versos, una mena d’antídot contra la soledat de l'orfenesa. més

  • Autoestop[4]: Camí de la platja

    rautortor - 05-02-2017 - 154 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    L’autoestopista, una mica cansat de tants ensurts i aventures no desitjades, opta per una passejada a peu, xino-xano, camí de la platja. Així i tot, no es podrà alliberar dels incidents viscuts. més

  • Autoestop [3]: Raindrops keep falling on my head...

    rautortor - 16-01-2017 - 190 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Escriure sobre un viatge en bicicleta m’ha transportat sense voler al film Butch Cassidy and the Sundance Kid i al tema musical de Burt Bacharach. Uns bons, deliciosos records, per cert. més

  • A pesar de la boira

    rautortor - 31-12-2016 - 260 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Per un nou any benèvol, fecund i plaent. més

  • Sonata d’hivern

    rautortor - 19-12-2016 - 170 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Nadal i hivern des de l’experiència. Vivències i reflexions, sentiments i realitat, melangia i esperança. Bones festes a la gran família de Relats en Català! més

  • Autoestop [2]: Des de la cruïlla

    rautortor - 13-12-2016 - 226 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    L’autoestopista d’aquesta història vol continuar viatjant de franc. més

  • Autoestop

    rautortor - 17-11-2016 - 258 Lectures - 7 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    La soledat de l’autoestopista portada a l’extrem en una hipotètica carretera del mig oest americà. més

  • Pluja d’esperança a ciutat

    rautortor - 13-11-2016 - 134 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    Què es pot fer quan un amic jau al llit del dolor i no troba el camí del remei? Escriure un nou guió al destí: intentar que l’amo dels fils incorpori un deus ex machina a l’obra i hi ordeixi un final feliç, malgrat l’hivern. més

Últims comentaris de l'autor

  • rautortor | 12-07-2017


    Tot una declaració de principis. Pel que fa al pobres mortals no existeix vida sense la mort. I, contraposant les paraules –contrapet, en diuen alguns–, no existiria la mort sense la vida. Així i tot, com tu ens descrius de forma precisa i emotiva, cadascuna tenen i posseeixen un tarannà propi.
    Per fer-nos avinents els conceptes, els fas jugar amb la por. I, realment, aquest joc ens arriba molt profundament, directe al cor. De la mort destaques el dolor, la soledat “freda” –un epítet molt reeixit–, la indefensió davant tot el que deixem enrere. De la vida, la possibilitat de no viure-la amb tots els sentits, de perdre’n el sabor genuí que posseeix i que, per desgràcia, moltíssima gent viuen sense adonar-se’n.
    Però, el teu cor t’ha inspirat la idea de cohesionar-les, la una i l’altra, amb l’amor, el personal i l’altruista, el generós, l’universal, sense passivitat ni indiferència.

    Però, tens sort, Aurora, de trobar una mà i una mirada amables, el suport ideal per superar qualsevol por.

    Sincerament, has bastit un poema important, transcendent, fins i tot, un resum de tot allò que som i volem ser. Et felicito.

  • rautortor | 03-07-2017


    Com n’és de saludable una dutxa ensems! Però el teu poema li ret justícia i les imatges que ens transmets la fan especialment apetible. Com si no? Resseguint tots i cadascun dels centímetres de pell humida –un a un, sense deixar-ne cap, perquè tots tenen el seu encant; i sobretot, jugant, amb tot el que això comporta, fins on la imaginació i el desig mutus demanin. Junts, a fregar de pell, el teu cos i el seu, tremolant i gaudint ensems. La “lluent reguera de gotes” la deixareu “camí dels llençols” per culminar allí els jocs de l’amor, “tan humits com la set després de la sal”.
    Un poema plaent i especialment íntim. Quants de records!

    Aleix, fa molt de temps que no comento i no és pas per falta de ganes. Avui he iniciat una nova etapa –o això espero. Gràcies pels teus comentaris, sempre tan fidels i precisos.

    A propòsit dels termes “fendir” i “teürgs” del meu poema sobre els fallaires, vull expressar la sensació de tallar la fosca amb la llum de les falles com ho podria fer un ganivet o la quilla d’una nau; els anomeno “teürgs” perquè els imagino com a éssers que exerceixen la seva màgia devers els mons celestes.

  • rautortor | 21-11-2016


    A propòsit del final que alguns comentaristes em demaneu, a l’hora de cloure el relat havia pensat en diferents possibilitats.
    Amb tot, vaig optar perquè fos una simple anècdota d’un autoestopista amb mala sort. Tan sols vaig intentar que la situació fos, si més no, versemblant.
    De totes maneres, no descarto la possibilitat de continuar més endavant el viatge de retorn a casa.

  • rautortor | 15-09-2016 | Valoració: 10


    Algú ha dit –sense raó, penso– que quan hom escriu massa sobre els records és que ha començat a fer-se vell. Des del meu punt de vista, no és la vellesa el que comença sinó l’edat madura, el temps de la collita. Després de tants i tants anys vivint amb plenitud, és arribat el moment de recollir els fruits, de posar el blat a la sitja i procurar que no se’n perdi ni un sol gra. Escriure sobre els records no és fer cap testament, és tot just el contrari, és reviure amb delectació tot allò que ens ha bastit, dissenyat, agençat i moblat tal com som, per dins i per fora.
    Quant al text, em reitero en l’anterior comentari sobre la interrelació entre fets i pensaments, i la naturalitat amb què et serveixes del flashback. A banda d’això, aquesta vegada has vestit el teu relat d’una gran càrrega poètica amb imatges força reeixides. El pas del temps difuminant llocs, transitats amb petulància d’adolescent, plens de trets màgics, competicions cercant mirades amb impaciència per culpa de la imminent i inevitable separació. Una realitat aquesta que, com molt bé dius, es tractava tan sols d’un compàs d’espera. Després vindrien les trobades, a vegades furtives, però sempre màgiques. Amb tot, em quedo amb el crescendo final, on et deixes anar pels calfreds de les sensacions, les mans, la cintura, els cossos, la pell, les palpitacions, els ulls encegadors i uns llavis dibuixant una rialla. I amb el nus a la gola espentejant unes llàgrimes.
    Certament, ets un excel·lent observador dels racons de la memòria, Andreu.
    Ah, i gràcies per l’amabilitat dels teus comentaris als meus sonets.

  • rautortor | 27-06-2016

     photo 84aca93f-3614-4b7c-b74b-ec5b362ffd54_zpsp7c2hsja.jpg

  • rautortor | 31-05-2016 | Valoració: 10


    Abans de res, benvingut a RC! Aquí trobaràs tot allò que un escriptor, o aprenent d’escriptor, desitja, lectors! Lectors que s’endinsin en les teves històries i que s’impliquin en allò que vols comunicar. De tant en tant, rebràs al teu correu l’avís que algú ha comentat el teu relat, fet que, de ben segur, t’animarà a anar escrivint.

    Quant al teu relat, a mi personalment em porta a temps pretèrits en què vaig passar per tràngols similars. Jo només tenia dotze anys i mai no havia sortit de casa. Per això m’ha estat fàcil comprendre tot el que de forma magnífica i amb tant de detall ens exposes. Tot i que la situació és diferent i les experiències d’ambdós no coincideixen en l’espai/temps, el resultat final no divergeix massa entre l’una i l’altra.
    M’ha semblat tot un encert la interrelació constant que ens presentes entre realitat i ment, entre fets i pensaments. I també la progressió del fil argumental que ens porta pels diferents moments claus, els més dramàtics, de la narració, l’entrada a la residència, la trobada o la cerca de cares amigues, l’accés al menjador i la sortida –gloriosa sortida per un adolescent–, els dubtes a l’hora d’escollir una llitera... I tot, absolutament tot, amanit amb les teves cavil·lacions, temors, recels i titubejos. Amb això ens has demostrat que ets un excel·lent observador dels racons de la memòria i tot el que ella evoca.

    Bé, continua publicant i ja ens anirem llegint, amic.

    Raül

  • rautortor | 25-05-2016


    Algú algun dia en què estàvem parlant sobre la lectura de diferents diaris d’una mateixa jornada informativa i de les seves repercussions pernicioses per la ment, em va comentar, ras i curt, no llegeixis diaris. És difícil de fer-li cas, sobretot si tens una ment curiosa, però, així i tot, no deixava de tenir raó. Com els protagonistes del teu minúscul relat ple de sentit comú.
    Respecte al teu escrit –t’has superat amb rècord de concisió–, em quedo amb el temps verbal que has emprat, apagaren, és a dir, foren capaços de fer-ho, la qual cosa no es pot dir de la immensa majoria de telespectadors.
    Imagino que coneixes la frase atribuïda a l’inefable Groucho Marx. Trobo la televisió molt educativa. Cada cop que algú l’encén, me’n vaig a la biblioteca i llegeixo un llibre.
    Això no obstant, les teves tres paraules crec que van més enllà de criticar la rutina de veure la televisió, ja que ens dones la possibilitat de prescindir, per la raó que cadascú vulgui, d’un mitjà de comunicació massa adotzenat i, sovint, políticament incorrecte. Com els

  • rautortor | 17-05-2016


    El rebuig a la guerra i la propensió al pacifisme ja ve de lluny. En època clàssica, per posar algun exemple, trobem Aristòfanes i la seva Lisístrata i el poeta romà Tibul amb el desè poema del volum primer de les Elegies, que em plau especialment i que fa:

    Quis fuit, horrendos primus qui protulit enses?
    Quam ferus et vere ferreus ille fuit!
    Tum caedes hominum generi, tum proelia nata,
    Tum brevior dirae mortis aperta via est.


    Qui va brandar per primera vegada les terribles espases?
    Fou veritablement insensible i cruel qui ho va fer!
    Aleshores aparegueren les guerres i les mortaldats humanes
    i així es va abreujar el camí cap a la funesta mort.

  • rautortor | 26-04-2016


    Aquesta vegada vam coincidir en la tria del personatge, un telèpata professional. Amb una petita diferència, però. El teu va cometre l’inexplicable error de sortir de l’armari –una imatge molt encertada per distreure el lector i sorprendre’l al final. En canvi, el meu se’n va guardar prou bé de dir res. Però, no tan sols pel fet de ser telèpata sinó per les imprevisibles conseqüències per la seva condició d’hermafrodita.
    Vull destacar la manera com has conduït la narració. A partir del títol ens has portat magistralment per tot un seguit d’equívocs i dobles sentits que ens han dut a conclusions precipitades que no feien preveure el final que ens has regalat. Bona feina, xicot!

    Quant al meu hermafrodita, tal com explico al text introductori, he intentat de recuperar la figura del fill d’Hermes i Afrodita, personatge mitològic que, atesa la seva doble faceta sexual, provocava l’interès i l’admiració de déus i homes que el consideraven un coneixedor perfecte de les dues identitats sexuals i dels suposats secrets que aquest fet suposa.

    Fins una altra.

  • rautortor | 25-04-2016


    Fa dies que no comento res. Coses de l’estat d’ànim, suposo. Avui m’he proposat de tornar a posar fil a l’agulla i dir la meva als relats que vaig llegint. No he comentat, però sí que he anat llegint bona part del que es publica a RC.
    Quant al teu relat, tot i ser mínim –però bo– com ens tens acostumats, no deixa de tenir una bona dosi de lèxic, un simpàtic toc d’erudició. Amb tot no hi falta la corresponent pinzellada de naturalitat amanida amb regust d’ironia. T’ho dic perquè sóc de poble i sé de què parlo.
    Voldria remarcar la teva frase L’únic xafardeig era que no hi havia xafardejos. Certament, aquesta afirmació, que seria un bàlsam per qui no és partidari de les xafarderies, per un tafaner de mena és com si hagués arribat la fi del món.
    A banda d’això i per arrodonir la teva llista de sinònims, et recomano de visitar el bloc de Ramon Camats, en concret, l’article Antropologia de l’escurçó. T’hi portarà aquest link, https://rcamats.wordpress.com/page/37/

    Bé, d’ara endavant ens anem llegint i comentant. Bona sort.

  • rautortor | 10-01-2016


    O també podia haver dit, cercant l’amor en temps convulsos, plens d’injustícia i mancats de compassió? Una nadala autèntica escrita oportunament, atesos els moments que ens ha tocat de viure. Els mots i les imatges que fas servir ajuden a fer efectiva la denúncia -bressol eixut (infants que moren ofegats al mar), aixopluc i escalfor (camps de refugiats), ella confia (tots esperen trobar comprensió i futur), segueix l’espòs (famílies senceres fugen de la guerra)...
    D’altra banda, m’ha plagut que tractis explícitament allò que omple de significat el Nadal, allò que la tradició ens ha ensenyat –sovint ens fa vergonya escriure sobre el tema (qüestions de respecte multicultural?). De totes maneres, només caldria treure la majúscula del mot “Verge” perquè tot resultés políticament correcte. Això no obstant, a mi em sembla molt més autèntic que ho hagis escrit en majúscula.

    Fa molt de temps que no comento res. No et sabria explicar el perquè. Coses que passen, que van i vénen, vet aquí. Ara mateix, amb aquest comentari acabo de trencar el lapse.

    Que tinguis/tingueu/tinguem un bon any.

  • rautortor | 26-10-2015


    El dia 5 d’aquest mes d’octubre moria a Andorra la Neus d’Areny-Plandolit, la musa inspiradora d’aquesta cançó. Pel que jo recordo, la Neus era una persona alegre, un doll de simpatia i sinceritat, sempre disposada a col·laborar, una persona que es feia estimar. Ella fou per mi un d’aquells amors primerencs d’adolescència, desgraciats de mena, mai segellats ni per un bes. De totes maneres, la cançó que li vaig dedicar em va servir per mantenir viva, encara que fos mentalment, aquella flameta afectiva.

    Ara bé, hi ha un detall que no em podré perdonar mai. Durant els gairebé cinquanta anys de vida de la cançó, ni una sola vegada, que jo sàpiga, la vaig cantar en presència seva. Inversemblant però cert.

    Neus, Maria-Neus, reposa en pau i que el pes de la terra et sigui lleuger.

  • rautortor | 22-05-2015


    Què tindrà l’amor que qui el descobreix i el viu té la impressió que serà etern? Com tan bé has descrit en el primer paràgraf, aquesta és la sensació que omple la vida de la teva protagonista. A remarcar les imatges els revolts de la teva geografia, viure gratant el cel, fent pessigolles als núvols, flotant pel món com un suro.
    Per desgràcia, la realitat ensenya que res és perdurable, que tot és contingent, mortal i, malauradament, qualsevol dia pot desaparèixer. I aquest fet provoca el que tu, de manera lúcida, has definit com a petites morts. Sortosament, aquestes morts no són mortals en sentit estricte, accepten supervivents, tot i que en el camí hagin hagut de deixar algun bocí de la pròpia vida.

    Un relat magnífic, farcit de sinceritat i de naturalitat i, també, d’una dosi de literatura d’alta volada. L’enhorabona, una vegada més.

  • rautortor | 21-05-2015


    La cinta de seda unia els dos volums de les Œuvres poétiques d'Adam de Saint-Victor (edició de 1858-1859) per la pàgina 41 del volum primer [I-41] i la 189 del segon [II-189]; així mateix, els números 8 i 1 feien referència a les estrofes que apareixien a les respectives pàgines:

    Cur, quod Virgo peperit,
    Est Judaeis scandalum?


    [Per quina raó, el que la Verge parí
    és motiu d’escàndol pels jueus?]


    Salve, mater Salvatoris,
    Vas electum, vas honoris,
    Vas coelestis gratiae;
    Ab aeterno vas provisum,
    Vas insigne, vas excisum
    Manu Sapientiae!


    [Salve, mare del Salvador,
    vas d’elecció, vas d’honor,
    vas de la gràcia celestial;
    vas predestinat des de l’eternitat,
    vas insigne, vas excavat
    per la mà de la Saviesa Divina.]

    A més a més, cal remarcar que entre les imatges marianes de la capella hi havia una marededéu sagrari que Arnau havia comprat a un antiquari mallorquí. D’altra banda, val a dir que ambdues cites es refereixen al dietari original, ja sigui per facilitar indicis del lloc on estava guardat, ja sigui per insistir en la importància que tenia respecte del bon nom de la família i de la seva seguretat i salvaguarda de cara a possibles atacs de qualsevol persona hostil.

    De moment, deixem a la perspicàcia de cada lector la interpretació de l’entrellat.

  • rautortor | 18-05-2015


    Tot i que ens has endinsat en el món mitològic per excel·lència on el destí era innegociable fins i tot per als déus, has portat el teu relat a la dicotomia de l’atzar i la causa. Evidentment els grans mitòlegs no acceptarien el teu suggeriment, però els poetes i els literats gaudim de la llibertat dels creadors de realitats diferents a les que proposa l’ortodòxia.
    Als mites una mort pronosticada pels averanys era una mort segura. El que no se sabia era el quan i el com, però sí qui en seria el causant.

    A propòsit d’aquest mite, aviat farà un parell d’anys que vaig escriure aquest poema, Dànae sota la pluja, poema que cloïa amb aquesta pregunta, Hi ha algú, per ventura, que hagi esquivat mai el seu destí?.

    Com a professor de clàssiques –jubilat, això sí– em plauen especialment aquests relats. I més si estan escrits amb la mestria i concisió a què ens tens acostumats.

    Bona sort, Edgar, i gràcies pels teus elogis als meus relats.

    Raül

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: