rautortor

140 Relats, 480 Comentaris
49330 Lectures
Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.

I si us ha picat la curiositat i voleu saber més de mi, podeu trucar sobre aquesta porta digital. Està oberta de bat a bat.

Can 64. Raül

Últims relats de rautortor

  • M’hauré d’acostumar a la soledat

    rautortor - 30-07-2014 - 64 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Té justificació la infidelitat? N’hi ha d’obra, de pensament, sexuals i emocionals. Enamorar-se d’una altra persona i intimar-hi, sense saber perquè, són coses que passen. El perdó no és el remei, això mai no es perdona del tot. més

  • Blanc esquinçat

    rautortor - 18-07-2014 - 110 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Escriure és viure. Per això, quan descobrim la força vital de la poesia, resulta dramàtic trobar-te, de sobte, buit, la ment en blanc, “morta d’inanició” davant el repte impol·lut d’un foli. Com és possible? Són els déus, envejosos de la nostra creativitat. Segur! més

  • Solstici

    rautortor - 30-06-2014 - 83 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    La nit de sant Joan sempre ha estat una escapada corporal i mental vers la màgia de l’alliberament; des de petits. amb les fogueres de barri, fins a l’edat adulta, amb la reivindicació dels símbols d’autoafirmació. més

  • La cova de les quatre creus

    rautortor - 06-05-2014 - 152 Lectures - 7 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    A tot arreu hi ha alguna història considerada infamant i, per tant, encoberta per in sécula seculòrum. Fins que, un dia, una tarda massa avorrida, un grup de nois la destapa per casualitat. ARC a la ràdio, mes de maig. Misteri. més

  • Malalt de primavera

    rautortor - 22-04-2014 - 261 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Per Sant Jordi una floreta, meitat rosa meitat poesia. Que tingueu una bona diada! més

  • El cony d’Helena i la guerra de...

    rautortor - 19-04-2014 - 168 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Ara, de gran, he volgut evocar Horaci. Abans d’Helena, deia a les Sàtires, més d’un cony havia estat causa de guerra, però l’esdeveniment s’havia perdut en l’anonimat. Doncs, bé, en això estem, per deixar constància de la meva pròpia epopeia. més

  • Cant primaveral

    rautortor - 19-03-2014 - 171 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Persèfone, la filla dissortada de Demèter, tornava amb sa mare sis mesos cada any a partir del mes de març. La mare, deessa de la fertilitat, manifestava la seva alegria fent que la natura rebentés de vida i colors. La primavera arriba, celebrem-ho joiosament. més

  • Si no fos

    rautortor - 15-03-2014 - 208 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Gairebé a totes les viles hi ha un banc o pedrís freqüentat per la gent gran on passen revista al passat, al present i al futur. Ai, el futur, si no fos... El poema, però, juga més amb l’expressió que amb el banc pròpiament dit. RPV 274 més

  • Per bruixa i metzinera

    rautortor - 10-03-2014 - 129 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Corria l’any 1616. Francina Redorta, una vídua remeiera veïna de Menàrguens, fou acusada de bruixa, jutjada i condemnada a la forca a Castellserà, sota la jurisdicció de Poblet. Relat recuperat a propòsit del concurs ARC a la ràdio de relats històrics. més

  • Bon cop de falç

    rautortor - 03-03-2014 - 221 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Menàrguens, 1644. L’exèrcit francès s’establí a l’horta, mentre l’estat major decidia fortificar Térmens. En marxar cap a Balaguer els reemplaçaren els espanyols, assolant el poc que restava dempeus. El poble romangué despoblat durant més de deu anys. més

  • Flors de pensament

    rautortor - 20-02-2014 - 141 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    Cada vint-i-u de febrer retorno a Menàrguens, al cementiri. Allí els tinc, la mare i el pare, i m’hi sento a gust recordant tot allò que va fer possibles tants anys de felicitat. més

  • Mirada

    rautortor - 18-02-2014 - 154 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Si mires al fons d’uns ulls, deia jo en un poema, pots trobar-hi la raó d'ésser de tota una vida, de portes endins i de cara enfora. Una mirada pot esdevenir la invitació a entrar dins l’ànima d’algú altre. Amb el teu permís besllum i el de Carles Gomila. més

  • Amor platònic

    rautortor - 06-02-2014 - 278 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    L’amor és realment un sentiment multiforme. Que si mitges taronges, alter egos o conquestes a primera vista. N’hi ha per dar i beneir. Si no, aquí en teniu una mostra difícilment creïble. Possible? Per què no? ARC a la Ràdio, de color rosa. més

  • Les portes de la mar

    rautortor - 29-01-2014 - 473 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Descobrir l’amor és com endinsar-se en una mar desconeguda i seductora, entre el vaivé de les ones i l’escuma que es fon damunt la sorra. més

  • El perfum

    rautortor - 28-01-2014 - 239 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    L'amor, l'amant, l'enamorada... La primavera encén i atia qualsevol foc i actua com un veritable catalitzador de la sensualitat. Al final, però, la resposta se sol trobar molt a la vora. més

Últims comentaris de l'autor

  • rautortor | 31-07-2014


    Per què? Se n’ha parlat molt de la possibilitat d’ésser immortal, per això els humans, veient que ells no n’eren, es van inventar éssers superiors que ho fossin. Així i tot, alguns d’ells, condemnats a patir vexacions i càstigs eterns, demanaven contínuament la seva fi, la dolça mort. Certament, acceptar-la suposa un extra de felicitat.

    Però el teu relat, no va per aquí. Tu has volgut intuir l’existència d’un únic ésser capaç de viure, pel cap baix, tres-cents anys. D’aquesta manera només ell es pot fer una idea del tot contrastada del significat de la història, de la importància relativa dels projectes, de la transcendència momentània de les reivindicacions i de la consolidació o del fracàs de qualsevol iniciativa. Evidentment, només ell pot mirar-se els esdeveniments des del filtre de la relativitat.
    I, honorant Isaac Asimov, només ell podia ésser veritablement ateu i rebutjar per sistema qualsevol superstició o convicció sense fonament. Havia après al llarg de tres segles fins a quin punt podien fer mal els fanatismes, sobretot religiosos. Només un robot, un cervell cibernètic tindria prou recursos per suportar tanta imbecil·litat humana. Amb el fàcil que resulta ésser tant sols un humà.

    Bones vacances, Edgar

    Raül

    P.S. He llegit el teu relat esdrúixol i el trobo francament interessant i divertit. Com es nota que estem de vacances. Aprofita-les, escriu de valent.

  • rautortor | 31-07-2014

    ...l’opulència i la pobresa. Què són uns centímetres d’acer? En aquest cas, esdevenen un congost infranquejable. D’altra banda, els qui tenen mitjans per plantar-hi ponts i facilitar-ne els accessos, o no saben com fer-ho o no volen. I certament, amic, aquesta realitat ens encongeix el cor a les persones de bona voluntat.

    Quant al poema, has triat els verbs adients per confegir una història quotidiana, aparentment anodina baixo al caixer, obro la porta, tusso, trec els bitllets, acabo i surto, però que té el seu contrapunt dramàtic. Efectivament, per a una persona compromesa i amb la sensibilitat social sempre a flor de pell, les circumstàncies que acompanyen l’acció l’home assegut al caixer, niu de fum, de llit i rajoles, és un home com jo li provoquen una reacció solidària, el fan pensar i observar la poca distància, gairebé imperceptible –però aparentment insalvable–, que hi ha entre la riquesa i la pobresa, entre l’estat del benestar i la privació de mínims. I recorda amb insistència l’altre jo que m’ha dit adéu al caixer, cremant la seva solitud.

    Com sempre, Aleix, has sabut trobar les paraules justes per denunciar aital injustícia. I ho has fet amb elegància i humanitat –m’afegeixo a la valoració de l’Allan.

    Novament, gràcies.

    Raül

  • rautortor | 19-07-2014


    La serenor davant la mort és quelcom connatural amb la saviesa. Si hom sap que ha de morir, indefectiblement, per què tant de sotsobre? Recordo amb emoció les darreres paraules de la meva mare –una dona que s’esborronava quan sentia parlar de la mort–, fill, si que costa morir-se!

    I per qui creu que més enllà de la darrera porta hi haurà un retrobament, un gaudi etern de tot allò que en vida ens ha agradat, només cal llegir aquest escrit per adonar-se que tenir paüra és, senzillament, un acte d’ignorància.

    Carme, m’ha plagut, sobretot, la segona part, allí on comences a repartir bocins de felicitat, tot i la teva absència carnal. Un acte immens de generositat.

    Raül

  • rautortor | 07-07-2014

    Sé que t'agraden els consells i que els agraeixes, per això, goso adreçar-me novament al teu esperit inquiet i àvid d’aprendre i perfeccionar-te com a escriptora.

    A propòsit d’aquest tipus de poesia, de caràcter pretesament popular i adreçada més que més a la mainada, s’imposa un estil que contempli amb tot rigor la rima i, sobretot, la mètrica. Els versos han de ser de mesura idèntica i les estrofes d’estructura uniforme, que les faci fàcilment cantables.
    Per exemple, a la primera estrofa, que és la que marca la pauta a seguir, tenim un esquema, 3-5-5-3, tot i que el quart vers, en tenir el final en síl·laba plana, desdiu una mica del primer vers que, en principi, acaba en aguda, però, en aquest cas no importa massa.
    Ara bé, quan passem a la segona estrofa, en llegir el segon vers, ens quedem encallats perquè ens falta una síl·laba. Si vols mantenir el mot filla com a final de vers, podries afegir-hi un li al principi, és a dir, li diu sa filla. Però, a partir d’aquí ja la cosa es complica i no es manté en absolut la proposta inicial.
    Des del meu modest punt de vista, caldria reescriure el poema perquè resultés molt més harmònic i rítmic.

    Ah, una altra cosa, hauries de revisar a fons l’ortografia. Un accent mal posat o una errada ortogràfica et desmaneguen un poema i, encara que el fons sigui molt bo, el resultat és inacceptable. Ja t’ho vaig insinuar en l’anterior comentari.
    Per exemple, faralló s’accentua, i també àvia, què dius, cantó.

    A propòsit de la meva persona, si vas a la meva biografia veuràs que no sóc gironí, sinó de Menàrguens (La Noguera). Segur que em confons amb una altra persona.

    Perdona els retrets, estan escrits amb bona intenció. Imagino que és per deformació professional. Com podràs comprovar, si et llegeixes la biografia, sóc professor jubilat.

    Raül

  • rautortor | 22-05-2014


    El fons, molt bé; la forma pot millorar-se. Què et sembla així?

    En el faralló dels nostres dies,
    En despertar,
    Congriem les minses engrunes
    De la força que resta
    En asclar la nit en somnis.

    Segueixo les teves indicacions M'agradaria que si algú em llegeix , s'aturi a deixar un comentari per ajudar-me a fer-ho millor.

    Ens anem llegint.

    Raül

  • rautortor | 22-05-2014


    El romanticisme –tant el literari com el vital– no ha mort, per molt que alguns intentin demostrar el contrari. El teu relat n’és una mostra. Tant en el tema com en el text.

    Comences contraposant hàbilment antònims: llevant quiet, ponent tempestuós; platja somiada, port d’asfalt, sofre i rates. I enmig de la dicotomia, fantasmes cercant l’escalfor d’un cos.
    I comença la història: l’encaputxat i el gat negre –petit diable amb cua i orelles, camí del cementiri amb un orgue modern perquè no oblidem que la trama no queda lluny dels nostres dies. Així i tot, et prens la llicència d’atansar-te al món clàssic: la porta s’obrirà a canvi d’unes monedes.

    Un cop dins del mausoleu –no hi podia faltar– ens insinues el perquè de tot plegat amb l’epitafi de l’entrada. Elisenda interpreta Bach i Roger, tal vegada, es manifesta lluminós rere la llosa del sepulcre...

    Ella amb la música a les venes –gran imatge–, fatalment malalta; ell, cirurgià donant d’amor, d’alegria i d’òrgans –aquest detall, de moment, ens desconcerta. I passa l’inevitable, el suïcidi, pactat amb el diable, perquè tingui un final feliç que tan bé expressen les darreres paraules de l’enamorat.

    Vixit ut semper viveret –va viure per continuar vivint– trobem escrit al mausoleu de Bernat de Vilamarí, al claustre del monestir de Montserrat. En el teu cas, potser caldria dir va morir perquè seguissin vivint. I tot, tot, per amor.

    Un gran relat, Olga.

    Raül

  • rautortor | 21-05-2014


    Coneixes el meu nom, tu que m’esperes?. No cal, quan qui parla és l’amor que es mou com un ser intangible, però fetiller, per terra, mar i aire. I, quan et toca –ai, les fletxes dels amorets!–, com n’és de difícil negar-s’hi. Tan aviat té forma de somriure de sal picant, com de pluja fina i paraigua, o de lluna riallera, o d’ona recent nascuda. Tant és, la decisió ja no depèn de la voluntat, sense saber, ella s’ha apropat, perquè ha sentit un crit d’amor i esgarrifances.

    Deliciós, Aleix, sobretot si ella té nom.

    Raül

    P.S. M’ha recordat el meu poema Confidències, ja que tots dos palesen el toc delectable d’una revelació de sentiments.

  • rautortor | 20-05-2014


    Se sol dir que la realitat supera la ficció. Però és justament en la realitat que els escriptors ens inspirem per atrevir-nos a imaginar situacions com la que tu ens expliques amb molt bona literatura. No és la primera vegada que he llegit una història semblant a la teva, els amors de nora i sogre. Els uns es perden en explicar-ne els motius, un marit avorrit, una nora insatisfeta, un sogre interessant...

    En canvi, tu ens l’has presentat com a història de misteri. I, a més a més, amb mestria. T’has ben assegurat d’enganxar-nos des de la primera línia: la caixa forta que no s’obre. Qui més qui menys vol saber què coi hi deu haver a dintre. Després, per acabar-ho d’adobar ens introdueixes les darreres voluntats d’un pare amoïnat pels seus secrets íntims, reprimeix la temptació, llença-ho al foc.

    Tot seguit, ens mig expliques allò que justificarà el mot final. Els canvis d’humor, l’anuència de la jove, les sortides...

    Finalment, després de fer-nos cinc cèntims del caràcter indecís i absent del marit que és incapaç de recordar la data real del naixement de sa mare, ens obres la caixa i allí apareix, per fi, la cinta vermella del títol lligant les cartes del sogre...i amant.

    Un gran relat, certament. No tan imaginari per no ser real, ni tan real per que no pugui ser imaginat.

    Raül

  • rautortor | 20-05-2014


    Els maleficis, a vegades, no són cosa de bruixes ni bruixots, són cosa de morts. Des de sempre s’ha sentir dir, que descansi en pau, perquè ens deixi en pau, es podria afegir.

    Tu ho has deixat ben clar en el teu relat. Aquí és un camafeu, però podria ser qualsevol altra cosa. Allò que pertany al món subterrani és allí on ha de romandre, ningú no té dret a apropiar-se’n perquè sí. De totes maneres, no se sap ben bé com, però sempre torna al lloc d’on mai no havia d’haver sortit.

    Un relat interessant, ben explicat i amb la dosi necessària de misteri perquè t’atrapi des d’un bon principi.

    Raül

  • rautortor | 12-05-2014


    En un ambient calcat del despatx sinistre d’un Philip Marlowe o Sam Spade, ens ofereixes un relat de novel·la “negra” ple de suspens i de sabor americà. L’oficina fosca, la persiana –preciosa la imatge Les anelles de fum del cigar assagen una dansa amb les partícules de pols al pentagrama de llum que es filtra per les làmines de la persiana–, el whisky, la porta vidriada, la rossa platí... I en aquest context ens planteges els fets amb la parsimònia que exigeix la conjuntura. A poc a poc, ens atanses i ens allunyes amb mestria del tema principal. Fins que el cop de sort, que encara ho sembla més amb el clau salvatge del protagonista, es converteix en tragèdia.

    El Tu contundent de la rossa ens situa al bell mig del clímax. Però encara no ho és tot. La clau del cas arriba al darrer mot amb la contundència d’un tret a la templa.

    Crim perfecte? No sé, no sé, que l’última en disparar ha estat ella, i les empremtes... Així i tot, la mala pècora ho tenia tot molt ben planejat.

    Un gran relat, amic Carles, digne d’un guió del mestre Hitchcock.

    Raül

  • rautortor | 11-05-2014


    La memòria dels viatges no perdura si algú no en fa la crònica. Ni tampoc les vivències ni, molt menys, les anècdotes de tot i de tots plegats. Un llarg viatge en autocar convida a la convivència i, de tant en tant, en sorgeix una amistat gràcies al fet de compartir confidències.
    El teu relat posseeix la frescor i la proximitat d’algú que sap observar i valorar tots aquests sentiments.

    Algun dia, seguint el teu exemple, hauré d’escriure el meu propi quadern de bitàcola del nostre viatge de noces a Itàlia en autocar, dotze dies inoblidables. La confident, en el nostre cas, es deia Amèlia, una senyora gran enamorada de l’amor jove.

    Raül

  • rautortor | 09-05-2014


    A vegades amb els néts juguem a robar l’ombra o a trepitjar-la. Evidentment, el joc és innocent i infantil. El teu cas, però, duu l’empremta d’un misteri molt ben explicat.

    Veig que has triat el desert on se solen perdre les persones, els animals –bastant menys que les persones– i les coses, les que més. A partir d’ara hi podrem afegir també les ombres. Difícil conjuntura tractant-se d’un desert on el sol no troba cap nosa per generar ombres. A partir d’aquí, vas introduint diferents enginys o pautes de solució, dignes d’un conte de Roald Dahl o Gerald Durrell, per citar-ne alguns, a fi i efecte de descobrir l’anomalia. Un os llarg, l’home i el gos, la dona de l’uniforme verd, el jubilat amatent i, fins i tot, el Google o un saurí.
    S’havia d’anar a la policia o a urgències?, et preguntes. Finalment, la teva narració deriva cap al país de les meravelles. Era el gat que, com un bon felí enamorat, havia desaparegut enduent-se la seva ombra i la teva.

    Un relat enigmàtic i inversemblant, però altament imaginatiu, per la qual cosa no puc sinó felicitar-te sincerament.

    Ah, si ve a tomb, quan juguem a les ombres, algun dia els explicaré el teu conte als meus néts. Segur que sí.

    Raül

  • rautortor | 09-05-2014


    Durant la nit de difunts tot és possible. Encara que ningú no ho cregui. Les ànimes, segons els esotèriques, tenen aquestes coses. Qui més qui menys, sobretot la gent gran, ens podria explicar més d’un cas. Aquestes manifestacions es produïen en temps passats, quan el xivarri era moderat o nul i hi havia temps i oportunitats d’estar a l’aguait d’aquests fenòmens.

    Això és un relat, certament, imaginari i ben exposat. Però, i si fos veritat? El petit Albert se’n va anar amb l’espectre número tretze o, tal vegada, aquell espectre era ell mateix que va voler acomiadar-se de la gent. Tot un detall per part seva.

    Raül

  • rautortor | 09-05-2014


    Estic amb tu, necessitem temps per passejar, cercar i observar, escoltar, tocar, resseguir, tancar els ulls i veure, sentir xerrameques, comptar onades, mirar bocabadat, endevinar paraules, temps per a ser perdut, temps SFR (com el de les teves matrícules, és a dir, sense fer res)..., hi ha temps més ben malaguanyat?

    Un poema, Jordi, que vessa optimisme a dojo. Una reflexió en veu alta que caldria tenir en compte. Cal viure a ritme lent, amb temps per pair les vivències, per construir un món de records, per adonar-nos que estem vius.

    Aprofito l’avinentesa per adreçar-te al meu discurs de jubilació d’ara farà vuit anys. No sé si l’has llegit. És aquest Benvolguda Cal·líope. I, en concret, a aquest fragment:

    Jubilar-se, sobretot, vol dir temps. Temps per ser i per estar, per anar i per venir, per gaudir-lo i per donar-lo, per conrear-lo i per perdre’l –sí, per deixar de fer i somiar truites. Temps per delectar-se en la lectura, per temptejar versos i literatures, per recordar vivències i moments, per intentar posar en solfa projectes de tota una vida. Temps pels amics i pels amats, ja no tant pels joves i més pels mancats de companyia. Temps per viatjar, sense pressa i sense terminis. Temps daurat i preciós.

    Gràcies per recordar-nos que el temps és un bé molt preuat que cal emprar amb seny i delectació.

    Raül

  • rautortor | 07-05-2014


    Poema apassionadament sensual. Tots els ventres, tots els llavis, / ben endins de la mar / plena. El clímax final ve precedit de tot un seguit d’imatges d’una voluptuositat esclatant. Despullem-nos de la pell perquè ens limita; mans plenes en indrets de carn blanca, bes molsut, cal·ligrama foll i erecte, remors penetrants, llengües viatgeres... Imatges que es clouen en tres versos de factura exquisida, més ençà / de l’escalf de l’alè / ofegat per la boca / entreoberta. I si no n’hi havia prou amb la bellesa dels mots, hi afegeixes un toc formal, una pausa serena i carnal, entreoberta, plena, que ens ajuda a ascendir fins a la culminació d’aquest instant irrepetible en la plenitud del plaer.

    Un poema digne de figurar en una antologia de poesia eròtica.
    No és gens fàcil saber exposar aquests moments de passió amb les paraules justes i suficients, tan belles i plenes d’inspiració.

    Gràcies per confegir un poema tan exquisit.

    Raül

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: