... afirmar el teu darrer vers. Fa mal a l’ànima i evidencia un estat de desencís, frustració i desesperació terribles. D’altra banda, aquests versos descriuen amb un realisme sorprenent la malaltia de la fam que corseca per dins i per fora. Algú, algun dia, va dir que els poetes ens en sortim millor amb els sentiments extrems. Certament, costa posar fre al corrent impetuós de les emocions. És bo que així sigui. És una opinió, però.

A propòsit del teu comentari, ja imagino que tot el que escrius no respon sempre a experiències viscudes, però la teva sensibilitat et fa imaginar-les talment com si ho fossin. Jo, en canvi, com que ja tinc els meus anys, he recollit al llarg de la vida moments tràgics i punyents que m’han obligat a treure de dins sentiments molt poderosos. Amb tot, m’he adonat que no és cosa de viure-ho o no, és cosa del caràcter.

En aquest poema has fet teu l’immens sofriment dels infants i les seves mares que, per culpa de la fam, tal volta hagin convertit en una asseveració certa que la millor sortida sigui la que tu els ofereixes d’una forma magistral en dir que és més vida morir.

Un poema dramàtic i que caldria que el llegissin aquells que tenen alguna força i molt poder per solucionar tant de dolor i de martiri injustos.

Una abraçada

Raül

P.S. L’amic Emili és el de la part esquerra de la foto, l’altre, efectivament, sóc jo amb divuit o dinou anyets.

... optimista, amable i ben portat, volia dir.

Quants de nosaltres no ens hem emocionat amb els sonets de Quevedo i, en especial, amb el que inspira el teu poema, optimista, amable i en portat. Imagino que els tres segles que et dones de marge són per coincidir, si fa no fa, amb els que ha tardat Quevedo per conduir-te a aquests versos.

Quan l’he llegit, m’ha vingut a la ment un poema que vaig escriure ara fa una quarantena d’anys, dedicat a una tomba paleocristiana ocupada simultàniament per dos cossos i acabada de descobrir al jaciment de Bobalà, prop de Seròs (Segrià).
Si no et sap greu, te l’adjunto perquè acompanyi, conjuntament amb el teu, el nostre petit homenatge al gran Francisco de Quevedo.

El bes és fred,
és freda l'abraçada i el llit.
Avui, ossos enamorats,
cendra i pols de pau gastada
en el silenci d'un cobrellit de llosa.
Avui, esguards sense ulls,
mirar-se sense mirar-se,
en la intimitat d'un amor d'ahir.
Avui, estretor de mans
recelosa, dit entre dit,
retorn d'un jove llenguatge ja mort.
Avui, l'amor que ahir resava:
«Quan serem os i os,
quan serem cendra consumida i barrejada
ens trobarem de nou,
més nets i més lliures,
volant pels somnis del nostres fills».

Gràcies per oferir-me aquesta oportunitat i l’enhorabona pel poema.

Raül

A la vida els cops sobtats d‘un destí sense compassió sovint ens deixen buits i sense sortida. Però la fragilitat de la vida s’ha de vèncer amb la força de l’optimisme i, si anem a mirar, amb la contundència de les estadístiques fiables. Ara bé, l’optimisme no és precisament el que campa pels teus poemes. Em sobta tanta desesperació: que apaguin el sol, que ja no el necessito; ulls que et ploren quan t’arriba / el despertar maleït, / i no veuen cap sortida / quan és més vida morir.

Així i tot, sempre hi ha un motiu i sol ser una absència “injustificada” i, sovint, fatal. Per què te’n vas tan prompte...?
Tots hem passat per moments així. Si et serveix de consol et deixo el meu crit de desconcert i de disconformitat davant la pèrdua d’un bon amic, ara farà uns dotze anys.

¿No és llei de vida
que el sol es pongui i que la nit caigui
damunt de la vesprada?
Per què te’n vas
just a les postres, quan ja era a punt
la nostra sobretaula?
[...]
¿No és llei de vida
que els fruits madurin quan l’aura freda
conclou la temporada?
Per què t’allunyes
si la saó remulla els solcs
de la llavor fruitada?
[...]
¿No és llei de vida
que el nen menut creixi al seu temps
i arribi a l’edat sàvia?
Per què has privat
la teva gent i els teus companys
de la teva paraula?[...]

Ser capaç d’escriure quan els sentiments dolorosos ens tenen atrapats, és un gran què.
M’agrada com escrius i, sobretot, l’enorme doll d’humanitat que aboques als teus escrits.

Raül

És a dir, Pepe. Les històries desmitificadores sempre m'han semblat interessants. Tot i així, les religions n'estan farcides d´històries d'aquest estil. Només cal que et donis un tomb per la mitologia, de qualsevol color i indret.
La que més s'assembla al problema dels nostre pobre Josep, és la d'Amfitrió, enganyat per un pare dels déus, Zeus, massa afeccionat als adulteris.
Així i tot, quan Amfitrió s'adona que el pare dels déus s'ha tirat a la seva dona, ho accepta amb dignitat i -cosa admirable!- fins i tot, com si es tractés d'un honor.

I, a propòsit de Sant Josep, has llegit el llibre de Gustavo Martín Garzo El lenguaje de las fuentes? Te'l recomano.

Un bon text, simpàtic i original.

He fet cap al teu dolor per casualitat. Fa vint-i-cinc anys que vaig perdre ma mare i sóc conscient del dolor, íntim i intens, que acompanya aquesta pèrdua. I sempre que trobo algú que ha passat pel mateix desconsol li faig ofrena del poema que vaig escriure quan va morir la meva pobra mare.
Tu dius, de tu, amor, vull un xic de tu. Efectivament, quan s’estima molt, fins i tot un xic és més que suficient.

Si vols llegir el meu poema, te n’adjunto el link. A mi em va ajudar, espero que a tu també et serveixi per alleujar, encara que sigui una mica, el dolor.

Mare

O, si vols, el darrer que vaig escriure tot recordant-la a RC.

Capvespre al cementiri

Raül

El teu relat ben bé podia començar, La Magdalena entrava a la Boqueria.... La Magdalena seria ma germana. Ella va anar a “servir” a Barcelona quan jo tenia set o vuit anys. Aquesta migració interna s’havia convertit en una mena de sortida necessària, sobretot per les noies de poble. La destinació eren famílies benestants arrelades al poble que, o bé col•locaven les noies de minyones a casa seva o bé els cercaven alguna família de bones referències que en necessités. Al final, aquesta iniciativa els serví per conèixer els aires de la capital i, si més no, per incorporar a la seva vida i, per extensió, a la família nous coneixements, sobretot, culinaris. A banda, és clar, quedaven també casos com el de la Consol, noies que s’havien quedat prenyades fora del matrimoni. Eren altres temps, però.

T’agraeixo especialment el teu relat pels records i sensacions que m’ha fet reviure, i reivindico per la teva manera d’escriure un elogi prou merescut i el meu reconeixement personal. Aconsegueixes un clima familiar i proper, farcit dels colors, olors, imatges i detalls entranyables com aquelles fotos de marges dentats. I crida l’atenció el teu ampli coneixement d’aquells ambients, del nom de les coses i de la forma de procedir de tots aquells personatges.

Ha estat un plaer llegir un text tan fresc, malgrat la distància en el temps.

Una abraçada per tu i per la teva mare, i per ella en especial, la més cordial de les felicitacions.

Raül

Què pesades que són algunes persones. Toca que te toca, pessiguets, preguntes impertinents, cercant semblances..., en fi, importunant sense parar, ni sense miraments. Ara, imagina’t que es tracta de trigèmins, com és el meu cas, la cosa es multiplica per tres i els comentaris no poden ser més enutjosos i estúpids.

M’ha agradat el teu relat. Com ja és habitual en els teus escrits, ens vas portant cap a un desenllaç inesperat i contundent, comme il faut. Això sí, havent dit tot el que calia dir i ben exposat, amb tots els ets i uts necessaris perquè la composició resulti rodona.

Gràcies per ajudar-me a ridiculitzar a tota aquesta gent paparra que, o no en saben més o són pesats de mena, però que, quan els veus, si pots, canvies de vorera.

Bona feina!

Després de tota una sèrie de poemes exultants, testimonis d’uns més que sucosos somnis, ara ens sorprens amb una mena de retorn a la realitat, però en to menor. Els records són, a vegades, mals consellers. Sense adonar-nos-en els hem magnificat i ens passa pel cap la perillosa idea de creure que qualsevol temps passat fou millor. I per superar aquest estat d’ànim només cal pensar que en totes les etapes de la vida hem cregut el mateix. Mira que en som de capriciosos: quan som petits volem ser grans i a l’inrevés. En què quedem?

M’encanta com ho dius: Vinc d’aquell record i obro els ulls / desvetllat pel soroll d’aquest poema.... I et trobes cara a cara amb la teva realitat –solcs, ulls cansats, la vida esgarrapadora, sospiro entregat, em conformo de ser viu...-, per culpa d’un mirall? Ai els miralls, quantes decisions equivocades no han provocat!

Jo, en canvi, feia servir els miralls en sentit figurat, com a dipòsits plens de vida i d’experiències amables que calia preservar com un àlbum de fotos. Te n’adjunto dues petites mostres.

Des dels miralls que el tracte arreu encunya,
sembla no res l’espai que ens esgarria,
tant si l’enyor agrest el cor domina
com si s’oculta el sol de les paraules.

Mes, dels amics que tard o d’hora acuden
des del mirall mig desatès d’un àlbum,
dolls de caliu tornen d’un llarg silenci,
dolça trobada.

Per quan, un altre dels teus deliciosos somnis?

Estiguis bo, amic Joan.

Raül

L’Etna rondina,
la Carme l’acarona...
Segur que es calma.

Per aprendre a dominar la por, l’estúpida, irreal i mentidera por dels infants, cal reivindicar la participació inestimable de les àvies i, per herència, de les mares. Elles, conscients del poder que pot exercir la sensació de por sobre els nens petits, ens han ajudat a tots a vèncer-la a través dels contes i dels viatges a móns imaginaris. Tu has sabut endolcir el món inquietant de Sangtraït i hi has encabit, a l’estil del món meravellós que creà Lewis Carroll per la seva Alícia, éssers entranyables i fabulosos com són les libèl•lules i els peixos ambivalents, que esdevindran, a la fi, estrelles reals i amables en un món imaginari.

Fins que la nena poruga –contra la seva voluntat- esdevindrà una heroïna capaç de superar la seva obsessió nocturna que, tot i adonar-se que s’ha fet fosc, ja no sent cap temor, ans al contrari.

Bona tasca, àvia/àvies! I bon conte, deòmises!

Raül

I, ja entrats en matèria, has llegit el meu poema sobre la por infantil? És una altra manera de desmitificar aquestes pors infantils. Si et sembla bé de llegir-lo...

Por mentidera

Un mai no s’acostuma a tot allò que trenca o, si més no, mascara la naturalitat. Amb el que ens ha costat trobar tot jugant els millors raconets del cos estimat! I, al mateix ritme que nosaltres envellíem, vam aprendre a gaudir de l’envelliment natural d’ambdós cossos. No hi ha mentida pitjor que la que va vinculada a l’aparença d’allò que no s’és.

Gràcies per donar-me la raó en aquest tema. I, així mateix, gràcies de part de l’enamorat del conte per obrir-li els ulls en el teu relat tan simpàtic o tan agredolç, segons es miri.

Raül

La vida està plena de moments crucials en què cal prendre decisions que poden afectar tota una vida. Un d’aquests moments és –o hauria de ser- l’amor. No s’ha de triar a la babalà, ni tampoc cal fer-ho després d’una anàlisi excessivament prudent i circumspecta. Cal escoltar la veu del “cor”, de fet, les pessigolles que hom sent sempre que apareix la persona que ens emociona.

Al film Casablanca, Ingrid Bergman, la dama dels ulls lluminosos, la nostra vella dama, ha de triar entre la companyia d’un marit idealista que va encativar la seva adolescència somiadora, i la passió d’un aventurer capaç d’encendre el desig que fa real l’amor més intens –i veritable, afegiria- entre un home i una dona. L’elecció final d’Ilsa, la vella dama, ens deixà a tots nosaltres –antics espectadors- dubitatius, decebuts, en definitiva. Tots haguéssim triat l’enigmàtic, Rick Blaine, l’enamorat aventurer. Al teu relat no ho podies exposar millor quan dius Ell m’estimava encara, i va mirar per mi; jo l’estimava encara, i vaig mirar pel meu marit.

D’altra banda, si tenim en compte que es tractava d’una pel•lícula, els guionistes ens podien donar aquesta alegria. Però, de fet, eren altres temps. Això no obstant, la porta quedà oberta amb l’expressió que ha transcendit els anys i les modes. Aquell Sempre ens quedarà París s’ha convertit per tots nosaltres en el reducte emocional que justifica qualsevol decisió dubtosament afortunada en les preferències amoroses.

Gràcies, Carles, per traslladar-nos a aquells dies en què Casablanca era un referent no només cinematogràfic sinó també personal; i per haver recuperat, de passada, la imatge de la idolatrada dama envellint entre els seus somnis, els seus amors i la seva enyorança.

Raül

Aquest crit desesperat el trobem al poema El corb d’Edgar Allan Poe, I digué el corb: “Jamai més.” Però, als poetes, éssers sensibles en excés, ens queden encara forces per treure del nostre interior sentiments, bé que contradictoris, i deixar-los anar perquè els puguem fer més nostres.
L’edat i els ensurts davant de la mort propera i familiar m’han fet més melancòlic, alhora que més fort en circumstàncies d’immensa tristesa. I sempre he trobat empara en els records, els bons records, i en haver sabut escriure tot allò que m’hagués agradat de dir en persona a aquells que he perdut.
Però, això sí, mai no he arribat a superar el fet de no haver pogut acomiadar-me d’ells. “Ahir eres viu, avui ets mort, i no et vaig poder dir adéu”. Si a tu t’ha passat, com sembla ser, ho sento, de debò.

Et convido a llegir algun dels poemes de comiat que tinc penjats a la meva pàgina de RC.

Mare

Cendra de clavells

Capvespre al cementiri

Diada de dol

Una abraçada

Raül

Després de trametre't el comentari, vaig pensar en convidar-te a llegir els meus tributs poètics a la memòria dels pares. No sé si els has llegit. Així i tot, te'ls vull fer arribar. Tots estan a la meva pàgina de RC.

Però, si vols,

Mare

Cendra de clavells

Capvespre al cementiri

Una abraçada

Raül