rautortor

74 Relats, 242 Comentaris
26416 Lectures
Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.

I si us ha picat la curiositat i voleu saber més de mi, podeu trucar sobre aquesta porta digital. Està oberta de bat a bat.

Can 64. Raül

Últims relats de rautortor

  • Ofici de tenebres [2]

    rautortor - 16-01-2015 - 71 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 6 minuts

    Després de l’escàndol de l’ofici de tenebres es procedí a la purificació de l’Enriqueta Redorta mitjançant un exorcisme cruel i sàdic. Nosaltres hem imaginat la possibilitat que els testimonis fossin dos, l’escolà narrador i, accidentalment, el noi de l’Hortènsia. més

  • El noi de l’Hortènsia [3]: El seminarista

    rautortor - 07-01-2015 - 127 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    L’adolescència de Francesc de Santa-Clara no fou gens fàcil, malgrat la seva destacada personalitat. Tothora l’acompanyaven i el turmentaven determinades obsessions i malsons, records horripilants de quan havia sigut escolà. més

  • Ofici de tenebres

    rautortor - 09-12-2014 - 60 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 7 minuts

    Heus ací la raó per la qual Francesc de Santa-Clara sentia aversió a la carrera sacerdotal. Tot va començar durant un ofici de tenebres mentre ell era escolà. Extret del recull de relats, Diari d’un escolà. més

  • Mon petit món

    rautortor - 05-12-2014 - 99 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Només cal donar un tomb pels telenotícies per adonar-te de la deriva catastròfica que va adquirint el planeta i els qui l’habitem. Algú, algun dia, em va aconsellar que, si volia tranquil·litat, no escoltés ni llegís les notícies. Però, evidentment, no sóc cap estruç. més

  • El noi de l’Hortènsia [2]: Entre misses i missals

    rautortor - 01-12-2014 - 203 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    On havia anat a parar el nadó arrabassat a la jove Hortènsia de Torredà? Heus ací alguns detalls de la seva infantesa. més

  • La primera abraçada

    rautortor - 10-11-2014 - 410 Lectures - 8 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    La nostra societat no sempre ha acceptat comportaments contraris a la norma preestablerta per una societat intransigent, moralista i encarcarada. I les dones, sobretot, n’han patit les conseqüències. més

  • Una nova aurora

    rautortor - 09-09-2014 - 150 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Dedicat a Catalunya. Concurs "Somnis Tricentenaris" més

  • La cova de les quatre creus

    rautortor - 06-05-2014 - 249 Lectures - 7 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    A tot arreu hi ha alguna història considerada infamant i, per tant, encoberta per in sécula seculòrum. Fins que, un dia, una tarda massa avorrida, un grup de nois la destapa per casualitat. ARC a la ràdio, mes de maig. Misteri. més

  • El cony d’Helena i la guerra de...

    rautortor - 19-04-2014 - 293 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Ara, de gran, he volgut evocar Horaci. Abans d’Helena, deia a les Sàtires, més d’un cony havia estat causa de guerra, però l’esdeveniment s’havia perdut en l’anonimat. Doncs, bé, en això estem, per deixar constància de la meva pròpia epopeia. més

  • Per bruixa i metzinera

    rautortor - 10-03-2014 - 206 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Corria l’any 1616. Francina Redorta, una vídua remeiera veïna de Menàrguens, fou acusada de bruixa, jutjada i condemnada a la forca a Castellserà, sota la jurisdicció de Poblet. Relat recuperat a propòsit del concurs ARC a la ràdio de relats històrics. més

  • Bon cop de falç

    rautortor - 03-03-2014 - 280 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Menàrguens, 1644. L’exèrcit francès s’establí a l’horta, mentre l’estat major decidia fortificar Térmens. En marxar cap a Balaguer els reemplaçaren els espanyols, assolant el poc que restava dempeus. El poble romangué despoblat durant més de deu anys. més

  • Flors de pensament

    rautortor - 20-02-2014 - 209 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    Cada vint-i-u de febrer retorno a Menàrguens, al cementiri. Allí els tinc, la mare i el pare, i m’hi sento a gust recordant tot allò que va fer possibles tants anys de felicitat. més

  • Amor platònic

    rautortor - 06-02-2014 - 351 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    L’amor és realment un sentiment multiforme. Que si mitges taronges, alter egos o conquestes a primera vista. N’hi ha per dar i beneir. Si no, aquí en teniu una mostra difícilment creïble. Possible? Per què no? ARC a la Ràdio, de color rosa. més

  • Els reis passen de nit

    rautortor - 07-01-2014 - 247 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Certament, l’afany de comprar i posseir s’ha menjat l’encís de les coses senzilles. Així i tot, encara hi ha qui, la nit de reis, espera que algú es recordi d’ell i encerti a regalar-li, de sorpresa, allò que sap que li farà il·lusió. més

  • Històries calentes fora d’hora punta

    rautortor - 01-01-2014 - 600 Lectures - 8 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Qualsevol lloc és bo –diuen– per aconseguir plaer. Una masturbació discreta, un orgasme en públic... Coses que passen o que poden passar. ARC a la ràdio 2013-2014. Gener de color verd. més

Últims comentaris de l'autor

  • rautortor | 28-01-2015


    Mercè, abans de res, gràcies pel teu amable comentari.

    Hi ha una cosa que vull comentar-te a propòsit del comportament de Francesc de Santa-Clara en relació amb l'encontre sexual que va resultar tan accidentat. En principi, podria tractar-se d'una resposta lògica en un xicot que s'ha criat enmig d'un ambient estricte i excessivament rigorós. Però hi havia quelcom mes.

    Emmarcant el relat en qüestió, hi ha penjats dos relats amb el títol d'Ofici de tenebres. Allí podràs veure el perquè d'algunes actituds i reaccions del protagonista.

    Només això.

  • rautortor | 25-01-2015


    Va haver-hi un temps en què l’adolescència era la porta veritable d’accés al futur. Tot i la seva aparent barbàrie, la iniciació marcava el camí a seguir al llarg i ample de la vida d’un home obligat a viure en un entorn hostil. Val a dir que no eren abandonats a la seva sort, ans al contrari. Des d’infants els adults de la tribu els ensinistraven a fi i efecte de reeixir vencedors de la prova. Només els despreocupats, els ganduls i els deixats de la mà dels seus progenitors tenien realment difícil sortir-ne indemnes. Entre les virtuts d’aquells temps destacaríem la noblesa, l’esforç i la companyonia, l’amistat entre iguals i la supervisió constant dels superiors.
    Les jungles actuals ja no compten ni amb aquestes virtuts ni amb la transcendència dels valors que atorguen sentit a la vida. Generalment, cadascú campa a la seva pròpia voluntat i caprici. Tot i que viuen en un entorn obert i còmode, sigui per desídia o per abandonament, el converteixen en rude i cruel. La major part de les actituds violentes són fruit de la incapacitat d’assolir l’excel·lència. Cal adquirir notorietat al preu que sigui. Aleshores, els perills es creen i multipliquen indefinidament i, sense guia ni consell, hom cau fàcilment en la violència gratuïta i injustificada.

    La teva ha estat una observació fidedigna de la realitat adolescent actual que ha convertit, dissortadament, la companyonia en lligams eterns de violència sense sentit. Observació que ens has presentat mitjançant un paral·lelisme de realitats antitètiques. La primera respon a lligams naturals i autèntics, en la segona els motius són ficticis i banals.

    Jo ho veig així.

  • rautortor | 22-01-2015


    Certament, la vida és molt injusta. Sobretot per un adolescent. Mira que agradar-li bojament una noia a la qual faria tan i tan feliç, i aquesta, la inconscient, fixar-se en un altre xicot que segurament passa d’ella! És que el món està mal configurat. I això que, segons el teu relat, som al 2101!
    Ara seriosament. La teva manera de tractar les reaccions humanes és molt peculiar. Et vas convertint en un cronista social irònic alhora que sincer. Com qui no vol la cosa poses el dit a la llaga a propòsit d’alguns comportaments molt habituals però no sempre assenyats ni racionals. Certament, no és corrent esperar reaccions assenyades en un adolescent, però tampoc s’hauria de descartar que ni hagués encara que fos una mica.
    I tornant a la ironia, em plau recordar ara el teu penúltim relat a propòsit del trèvol de quatre fulles. I, especialment, el final.
    Molt bé, Edgar.

  • rautortor | 22-01-2015


    Ja des de la infància ens van pujar amb la idea inamovible que érem pecadors. Venials i mortals. Cura amb els mortals! I en aquest context ens van convertir en esclaus del confessionari. Encara recordo, examen de consciència, dolor dels pecats, propòsit d’esmena, confessió dels pecats i complir la penitència. Ai si et deixaves encara que fos una avemaria! Així i tot, els pecats grossos –els que pagaven la pena– no arribaven fins a l’adolescència.
    El confessor –pel que semblava, promotor de càstigs i d’inferns–, insistia una vegada i una altra nen, no ho tornis a fer, eh?. I nosaltres, experts en atorgar llarga vida a tot allò que ens agradava, ens preguntàvem tàcitament, aleshores, per què serveix confessar-se?.
    M’ha plagut remembrar, encara que sigui d’esquitllada, aquells anys de càstigs eterns i de control ferri dels bons costums, sobretot els del sisè manament –la resta, de fet, gairebé no comptaven.
    Quant al text, l’has confegit amb una tàctica interessant i reeixida, situar el moment amb fets i esdeveniments prou coneguts. D’altra banda, m’ha plagut la manera de pensar d’en Cecili Trepat. Si peco ja em confessaré, però no em priveu d’una nova migdiada al terrat amb la veïna del segon!

    Ah, jo vaig deixar de confessar-me el dia que el canonge confessor va començar a dictar-me els pecats que, segons ell, havia comès, el poca-solta!, per no dir quelcom més gruixut.

  • rautortor | 21-01-2015

    Hi ha moltes maneres de morir. Cap d’elles satisfà ningú. Així mateix, hi ha moltes maneres d’arribar a la mort. Unes més lògiques que d’altres. La dels joves, difícilment es poden explicar.
    Això no obstant, la del jove del teu relat caldria encabir-la dins de les morts per amor. Potser sembli absurd, però no deixa de ser versemblant. Quantes vegades, joves adolescents, no ens havíem plantejat aquesta situació, Si em moria abans que tu, tu què faries?.
    Aquesta és la reflexió. Quant al text, fent gala de la teva mestria, ens has presentat el cas des de la rauxa, amb una força que colpeix, que fins i tot justifica la tragèdia. Després, com qui passava per allí, la clous amb l’asèpsia d’un telenotícies, anunciat per algú incapaç d’entendre el rerefons de la crua –però, si és que es pot dir, romàntica– realitat.

  • rautortor | 16-01-2015

    Val a dir que aquest relat i els del noi de l’Hortènsia, juntament amb els respectius llocs i personatges, són fruit de la imaginació i que qualsevol coincidència amb la realitat és casual, tot i que, sovint, la realitat supera la ficció.

  • rautortor | 14-12-2014

    No sé ben bé quan va començar aquesta incongruència. Tal vegada, els espartans que ensinistraven el jovent per a la guerra des del bressol i refusaven els incapaços llençant-los des de dalt d’una muntanya. Qui sap si amb les guerres recents, les mundials –em ve a la memòria la pel·lícula El pont de 1959–, la civil espanyola –la lleva del biberó– o les més actuals i dramàtiques, les que ens expliquen via telenotícies des de l’Àfrica, la cosa empitjorà fins als límits que tu, magistralment, ens exposes.

    Certament, si penses una mica sobre aquesta realitat, se t’esborrona l’ànima i, de cop, et vénen ganes de maleir fins a la nàusea tothom qui fa possible i permet tanta barbàrie.

    Com sempre has encertat plenament el tema i has posat el dit en la part més cruenta de la llaga. Es nota que has estat, ets i seràs home de protesta social.

    Raül

  • rautortor | 14-12-2014

    ...el pobre nen necessitava algú que li fes companyia.
    No cal que et digui que, de pares que ho van tenir tot i que, d’altra banda, necessiten emmirallar-se en el propi fill, n’hi ha per donar i per vendre. El teu relat n’és una mostra encertadíssima, tant des del punt de vista de l’observació de la realitat, com de la manera com ho expliques.
    Destacaria la insistència en remarcar entre parèntesi el perquè de cada joguina i, fins i tot, del conte –per si algú encara no se n’havia adonat.
    La teva és una prosa fluïda i ben estructurada, a banda de l’originalitat de les històries que ens presentes.
    Gràcies per compartir-la.

  • rautortor | 11-12-2014

    Durant els estius del poble hi havia unes hores especialment prohibides, les de la migdiada. De fet, eren les més interessants pels infants, imagino que era a causa d’estar vetades pels pares o pels avis. Aquelles hores eren de migdiada obligada. Així i tot, havia aconseguit d’escapar-me pel balcó més d’una vegada. Però, les escapades es van acabar quan em van descobrir. Aleshores em tancaven amb clau a les cambres del pis superior de la casa. I, just a les tres, m’obrien la porta. Ara bé, de migdiada no recordo haver-ne fet cap ni una. Em passava les hores de recés regirant tots els baguls de les golfes a la cerca d’algun tresor. Eines antigues, bitllets de la república...
    Al meu poble, en realitat, hi havia un perill afegit, la sèquia i el riu que, amb la calor que feia, exercien sobre nosaltres, canalla de vuit o deu anys, una atracció invencible. Si ens hi banyàvem sense permís ho fèiem de pèl a pèl, és clar, i després ens empolsinàvem les cames per despistar.
    A poc a poc, també vam donar el pas de la tolla del teu relat i de la contemplació furtiva de les xicotes que si anaven a banyar. Certament, alguna cosa havia canviat dintre nostre que impregnava de desig els pensaments, els somnis i les converses dels amics.

    Deixa que et recomani un poema que parla de tot això,
    Somnis d’estiu.
    I algun més que hi ha a la meva pàgina sota el títol genèric de Pessigolles d’enyor.

    Sempre és un plaer llegir-te.

    Raül

  • rautortor | 13-11-2014

    La cosmologia esotèrica parla de jerarquies al mateix temps que insisteix en la cerca de la perfecció. Morir, segons ells, és tan sols el pas a una nova dimensió, un lloc on els jerarques ens jutjaran conforme als nostres mèrits. Certament, tornar no sempre resulta una opció desitjada, però, si els jutges consideren que cal tornar per millorar, no hi ha cap més remei.
    El teu relat m’hi ha transportat. Així i tot, la descripció acurada de l’entorn i els detalls insospitats que hi introdueixes el fan, més que versemblant, real. I també, irònicament divertit. L’escena del banc és antològica.
    M’ha intrigat l’aranya tatuada. Té algun significat que se m’escapa? Quan al càstig, realment, és una gran troballa del narrador, i original.
    M’agrada la literatura que ens ofereixes. Té un toc d'ironia i naturalitat francament envejable.

  • rautortor | 13-11-2014

    Quan Amfitrió s’adonà de la infidelitat d’Alcmena, s’enfurismà tant que decidí abandonar-la. Aleshores, es produí el miracle. Des de l’Olimp el pare Zeus va confessar la seva culpa, fet que va calmar el marit enganyat. Anys més tard, es va repetir l’escena. Ara, l’esposa es deia Maria i el marit ofès, Josep. A partir d’aleshores els herois s’integraren al càsting dels creatius de Marvel.
    Però, arribaren els dies en què l’home, a la manera de Frankenstein, creà els seus propis herois cibernètics. Així nasqué l’Hèracles del teu relat. Els opositors, seguint l’estil de la gelosa Hera, van intentar treure’l de circulació des del primer moment. Ni serpents ni altres entrebancs aconseguirien el seu objectiu. Els nous imitadors dels déus generadors de vida heroica, vetllarien per la seva nissaga, dotant-los d’un poder extraordinari. L’únic problema, però, raïa en el fet que, possiblement, a aquesta criatura artificial, tal com li passava a l’autèntic heroi mitològic, la força muscular el privava dels valors intel·lectuals, per no esmentar els sentiments. Així i tot, com dius amb molt d’encert, el destí també disposa de lírica en la seva implacable ironia.
    Un bon relat, original i culte, amic Edgard.

  • rautortor | 11-11-2014

    La coma que separa el subjecte del verb és un error que caldrà corregir a la frase

    Hortènsia passava els dies enmig d’una pau esdolceïda..

    La causa ha estat la supressió d’un connector entre comes que vaig eliminar del text primer, però vaig oblidar la coma en qüestió.
    Perdoneu el lapsus.

  • rautortor | 10-11-2014


    Em conec, em sé, em visc. Perquè no hi hagi cap mena de dubte de la teva sinceritat, d’una revolada ens situes al bell mig de la confessió. Tu i la teva ombra, amb els teus pensaments i la teva consciència. No hi pot faltar la condició femenina i la maternitat o la condició poètica i l’infantament d’un poema. No és resignació la teva actitud envers la perfecció, és maduresa i clarividència davant el repte de viure. Tampoc oblides els errors com tampoc t’absols d’ells perquè sí; no és l’arrogància la teva manera de ser, sinó l’acceptació de ser com ets, sense subterfugis. Què hi ha més entranyable que el racó personal i intransferible del món interior, on cadascú –si ho vol i és capaç d’aconseguir-ho– va fent i desfent el cabdell de la pròpia vida. Em penso, em trobo, em respiro i espero que la mort m’empenyi a la claror.

    Una lliçó de saviesa, Aurora. De fons i de forma.

  • rautortor | 06-09-2014


    Impressionant, per la forma i el contingut. Si bé el tema és breu, el mite de Minos, el déu Posidó i el toro blanc, amb la posterior passió cega de Pasífae envers el brau, causa i efecte del càstig diví –ai, els déus, que rancuniosos ells!– i la participació de l’enginyós i hàbil Dèdal, la teva epístola en tres capítols li ha donat una dimensió digna d’una antologia. Pensa que, com a professor de clàssiques jubilat, n’he gaudit en profunditat, no només per la familiaritat del tema, sinó per la bellesa poètica i el toc eròtic que li has atorgat. Certament, m’agradaria aprofundir en el comentari d’imatges, situacions, estat d’ànim dels personatges, descripció de moments i circumstàncies, però allargaria en excés el meu comentari. Però et prometo que el donaré a conèixer a gent que, com jo, en gaudirà plenament. Ara bé, em quedo amb aquest passatge, per la intensa càrrega d’erotisme, tragèdia i desengany que transmet. I pel toc elegant d’una prosa culta i precisa.

    Així és com, riota dels déus, aquella matinada vaig passar de ser calze dels olis d'Hermes i Afrodita, a ser pedra tova i salnitrosa per a la llepada d'ungulats. El brau, llengua executora dels designis d’Eros, no em llepava a mi, Dèdal. Llepava, golut i desapassionat, la crosta de sal que m'havia deixat la mar untuosa mentre Posidó em violava escadusserament dissolt en l'aigua.

    No sé d’on et ve aquesta afecció per la mitologia. Com molt bé dius a la sinopsi inicial –el que més m’agrada dels mites és la veritat que contenen–, cal endinsar-se de tant en tant en els mites i llegir-ne i rellegir-ne aquestes veritats. Les criatures humanes, les divines i totes les interrelacions vitals que els poetes clàssics ens transmeteren, ens han d’ajudar a entendre la tragèdia i la bellesa que la vida viscuda de bat a bat ens ofereix. Passió, dolor, misteri, amor, desig, por, esperança, llibertat, enginy, saviesa, imaginació, altivesa, menyspreu, càstig i triomf, decepció i glòria.

    Gràcies, Sínia, per aquest magnífic relat.

    Raül

    Si vols, pots donar un tomb pels meus poemes i, segurament, hi trobaràs una bona mostra de la meva simpatia pels mites.
    I una altra cosa, has intentat de presentar el teu relat als concursos de la revista Auriga?

  • rautortor | 13-08-2014


    Els espais tenen vida, la que nosaltres els encomanem. Cada topant, cada racó, cada objecte queden impregnats pels bocins de vida que hi anem deixant. I, al mateix ritme que nosaltres ens fem grans, ells ens acompanyen, silenciosos i dòcils. En especial, la casa, mentre emmarca tots i cadascun dels moments, la casa i jo ens habitem l’una a l’altra. És una convivència discreta, estoica i íntima, silenciosament fèrtil.

    Veig que segueixes fidel al teu estil, observant i poetitzant la quotidianitat. Ai, si les parets parlessin!

    Bon estiu, Aurora.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: