rautortor

157 Relats, 526 Comentaris
92035 Lectures
Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.


Últims relats de rautortor

  • Espurnes

    rautortor - 19-06-2020 - 129 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Després de tres mesos vivint una primavera des de la llunyania i sense poder tastar de prop la vida que sempre ens regala, és el moment de demanar l’alliberament dels esperits enclaustrats de grat o per força. més

  • La ciutat buida

    rautortor - 19-06-2020 - 24 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    La pandèmia que estem patint ara mateix m’ha portat a un relat amb un rerefons en certa manera apocalíptic. més

  • Una flor trista

    rautortor - 30-04-2020 - 71 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    Corria l’any 1968, la meva vida es trobava enmig d’un cúmul de dubtes i d’incerteses, a més d’un pessimisme provocat per una existència rutinària i insulsa que no conduïa enlloc. Així va néixer aquest poema. més

  • 6. Carta d’amor [des de l’amagatall]

    rautortor - 14-04-2020 - 113 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Una breu història d’amor en forma de dietari escrita des de l’amagatall d’un fugitiu de guerra. Els missatges foren trobats aleatòriament en diferents ports de pescadors de la costa dels països catalans. més

  • Haikus del desamor

    rautortor - 03-04-2020 - 125 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Enmig de la soledat de la reclusió, que, en el meu cas, ha comportat un allunyament, m’he sentit atret pels mals pensaments. Per tant, ara, tot emulant Catul, espero que la figuració d’una ruptura revitalitzi els sentiments dels amants. Coses de viure en clau de sol. més

  • 5. En Martí Sanmartí

    rautortor - 17-03-2020 - 245 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Qui més qui menys ha conegut algun rodamón singular, captaire i bon jan. El que us presento té alguna retirada amb lo Manelet, un mendicant que, de petit, rondava pel meu poble. més

  • Fins que caiguin les fulles

    rautortor - 17-03-2020 - 130 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Enguany, malgrat tot, tornarà la primavera. Quan s’assoleix certa edat, en veure l’eufòria de les hormones alterant el ritme vital de la gent, un es mira i pensa que aquest rebombori ja no és per mi. Aquesta vegada m’he posat en la pell d’un arbre centenari. més

  • La falda

    rautortor - 16-02-2020 - 120 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Cada vint-i-u de febrer em revenen a la memòria les darreres hores en companyia de la meua estimada mare. Trenta-tres anys ja d’aquell moment infaust. Per això, any rere any la recordo amb allò que tant m’agrada, escriure-li un poema. més

  • Pecador empedreït

    rautortor - 12-02-2020 - 128 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Arribat el moment, fins i tot els personatges més roïns tenen sortides aparentment il·lògiques i paradoxals. més

  • L’auca del gran diluvi

    rautortor - 15-01-2020 - 138 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Aquest relat vol ser una reivindicació de l’art pictòrica com a cronista d’un temps passat. I, alhora, una declaració antibel·licista a partir d’una elegia d’Albi Tibul, Quis fuit, horrendos primus qui protulit enses? més

  • Bon dia, esperança

    rautortor - 15-12-2019 - 222 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Poema escrit en referència a l’actualitat sobre els problemes del clima. Dedicat a Greta Thunberg -polèmiques a part- i al filòsof Charles Péguy pel seu llibre El misteri dels Sants Innocents i per les seves paraules sobre l’esperança. Bones festes. més

  • Bella vellesa

    rautortor - 15-12-2019 - 202 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Ja en la plenitud dels temps madurs m’ha plagut confegir aquest elogi de la vellesa. més

  • Elogi de la dolenteria

    rautortor - 15-12-2019 - 153 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Vol ser una reflexió sobre la incomprensió davant casos de comportament que superen els cànons d’allò que se suposa políticament i sociològica diferent al comú de la gent. més

  • L’escarment

    rautortor - 20-11-2019 - 272 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Una reflexió a propòsit de la inquietud mundial sobre el canvi climàtic. Malmetem el món o malmetem el nostre món? Sigui com sigui, la terra sobreviurà. Segurament. més

  • Com d’una deu de llum i eclipsis

    rautortor - 14-10-2019 - 198 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Un any més, ja són vint-i-sis, em plau rememorar la meua vida al costat del pare, que en pau descansi. més

Últims comentaris de l'autor

  • rautortor | 23-05-2020


    T’he de confessar que mentre escrivia el relat, a més a més de la sensació de desemparança que m’han provocat aquests dos mesos i escaig de confinament -l’estic passant a Madrid, lluny de la meva esposa-, em vaig recordar del meu pare. D’ell, em venen a la memòria els comentaris que feia cada vegada que perdia algun coetani o company de partida, mira com van caient, cada cop ens anem quedant més sols. I, d’altra banda, quan va despertar de l’anestèsia de la darrera intervenció quirúrgica, es va enderiar que algú li havia robat la pel·lícula. I en relació al tallem final, recordo amb emoció els seus ara, ara!, cada vegada que les fiblades del dolor es feien presents.
    Ben bé podia haver seguir aquesta via, però em va semblar massa intimista i amb una simbologia més pròpia d’un poema que de ben segur escriuré un dia o altre. Per això em vaig decantar per un tema més adient i actual, la soledat del supervivent. En aquest cas, el tallem tant podia ser d’un fictici director de cinema -poc creïble i poc convincent, incapaç d’alleugerir l’esglai del possible lector- com d’una mena de demiürg misericordiós; respecte al decorat, més que una tramoia, l’he incorporat pensant en un món real, que no és tal sinó un simple circumstància.
    Ah, i molt agraït pel teu amable i elogiós comentari.

  • rautortor | 22-05-2020


    Com és habitual en els teus versos, ens ofereixes a flaixos carregats de sensibilitat un poema protagonitzat pels dits dels amants. Dits i pell confegeixen tot un repertori “enjogassat” d’una nit especial, on ella, transmutada en formosa lluna, respon amb paraules tendres i dolces a un amant que en el llit de noces desferma tota la força del seu amor apassionat, sense reserves.
    Veig que segueixes i insisteixes en el tema amorós que tants i tants versos que la inspiració t’ha regalat i ens regales.
    Sempre és agradable de llegir poemes tan romàntics.

  • rautortor | 20-05-2020


    Comences amb una feliç paradoxa. Coses dels temps que ens ha tocat viure, sobretot durant aquests darrers mesos. Després vas desgranant la magrana de la tragèdia. Aquesta situació ens ha deixat moltíssimes realitats difícils de comprendre i que corprenen només de pensar-hi. Morir-se sol, morir-se intentant viure i fer viure, morir-se quan no toca... La Bet et fa plorar, però el seu plançó et trasllada cap al futur. Incert, això sí, després de viure aquest malson que no acaba de cloure’s i que ens amenaça amb tornar. Com és possible?
    El joc de dates que ens planteges m’ha portat a la ment la meua realitat familiar. En aquest cas és la xifra 1. La meva germana gran va néixer l’onze de novembre, la petita, el dia u, jo l’onze de setembre, ma mare va morir el 21 de febrer i el pare, l’onze d’octubre.
    Tornant al teu relat, m’ha entendrit el cor el diàleg final amb la petita Lluïsa. Pensaràs que mirar-te vol dir plorar; tu ja m’entens, oi que sí?; esmorzarem llàgrimes amb llet, la dansa del rotet...Tu m’ajudaràs, oi que sí? Tendre, però tràgic, com entre els clàssics, amic.
    M’alegro de retrobar-te per RC. Nosaltres estem bé.
    Ah, gràcies pel teu amable comentari.

  • rautortor | 19-05-2020


    ...La ciutat buida, pretén ser una possibilitat entre un milió de la realitat. Ja sigui per una pandèmia o per una espècie d’hecatombe provocada per la mala llet que la humanitat gasta, sobretot per part de governs bel·licosos i bel·licistes que no tenen cap tipus ni ganes de remordiment si passa quelcom com el que descric.
    D’altra banda, com que he nascut optimista de mena, hi he afegit un final amorosit -que podia ben bé estalviar-me-, un deus ex machina que alleugerís en el lector la desgràcia que això suposaria. El que no he volgut aclarir és si el que pronuncia tallem! és un director de cinema o un déu misericordiós que ens vol evitar tant de sofriment.
    Espero haver-te aclarit una miqueta els teus dubtes al respecte.

  • rautortor | 19-05-2020


    Aquest gest esdevé un coronament màgic d’un relat portat sigil·losament fins al final. De totes maneres l’actitud de l’esposa en els prolegòmens de la festa ja pronosticava un resultat especial: feia anys que no li venia de gust sortir, el “seu” Llorenç -atenció amb les cometes-, s’adobà una mica la cara, s’endormiscà tan bon punt es creuà el cinturó de seguretat. Així i tot, el ritme de la cloenda ens fa pensar en un desenllaç diferent, potser no tan “feliç” com realment és: Un viatge? No, millor.
    Una excel·lent cirereta al regal literari que ens has fet al llarg i ample del concurs que ara finalitza. Espero que ens trobarem i ens llegirem durant el proper. Així mateix, desitjo i espero que la salut t’acompanyi. Nosaltres estem bé.

  • rautortor | 03-04-2020


    Et felicito per haver recuperat aquesta manera d’escriure que a tots ens va plaure en algun moment de la nostra singladura d’aprenents de poetes. A banda d’això, la delicadesa del tema i les imatges que ens regales fan del teu poema una petita joia.
    En aquest joc de paraules, hi veig unes llàgrimes personals, com les flors de la primavera i les fulles de la tardor. Una mare es mereix això i molt més. T’ho dic per experiència.

    Perdona si creus que no llegeixo tot el que ens fas arribar de la teva fecunda inspiració. Et vaig llegint regularment, encara que no et comenti. No sempre tinc el temps i l’oportunitat de fer-ho. Ho sento. Crec que mereixes que, com a mínim, et torni l’obsequi que ens fas a tots plegats amb els teus amables comentaris.

    Res més, de moment.

  • rautortor | 18-03-2020


    Recordes la cançó dels Sirex Que se mueran los feos...? Doncs, això. En el teu cas, però, no era pel gust de la noia -que, segons diuen o deien, sempre s’enreden o enredaven amb el més gamberret de la classe-, sinó per pressions familiars. Ai les pressions del llinatge! Ni que fossin reis i haguessin de mantenir la sang blava. Jo, que he investigat bastant per arxius i en documents del set-cents i vuit-cents, de matrimonis de conveniència n’he trobat més d’un i més de dos, amb uns capítols matrimonials que ho deixaven tot lligat i ben lligat. I també ho recordo, ara de gran, per confessions de les meves germanes, que al poble n’hi hagué i molts. Allò de mantenir o sumar patrimoni. Aleshores la qüestió física o de comportament no significaven gaire gran cosa. I, com a contrapartida, més d’una s’havia refugiat d’amagatotis al llit de l’amor de la seva vida.
    En el teu relat, ens has posat en antecedents i ens has regalat una minuciosa i prolixa descripció de detalls i motius que provocaven la incredulitat del pobre amant “silenciós” i de la gent del poble.
    Per sort o per desgràcia, tot s’arregla al regne de Sant Pere.

  • rautortor | 16-03-2020


    Has fet gala de posseir un gran domini sobre la paleta i com treure-li un meravellós profit. Ens has personalitzat un element paisatgístic primordial en les aquarel·les. A banda de ser-ne element necessari per aquesta tècnica artística, la manera com aquest estil pictòric la tracta -cosa que no és gens fàcil- ofereix uns resultats magnífics.
    Gràcies pel repertori de colors i per indicar-nos el camí més adient per treure tota la bellesa possible a les tonalitats que rep i reflecteix l’aigua.
    Gràcies també per aquest relat tan pintoresc i colorista. Es nota que n’ets tota una experta. Felicitats en nom de l’aigua.

  • rautortor | 16-03-2020


    I n’hi ha prou en el teu relat. Alguns pensen que la boira és blanca, però no saben què és la boira. Cegallosa en diuen a Fraga i tenen tota la raó. La boira té tots els colors però no en deixa veure clarament cap d’ells, com la primavera que embolcalla.
    En aquesta història n’hi has posat dues de boires. La del mirall i la de sempre. La primera per descriure’ns el personatge, tot i que no n’has dit gaire gran cosa, ha estat suficient per fer-nos-en càrrec. La segona l’has descrita en acció. M’ha portat a la memòria els meus viatges les nits de boira des de Vallfogona o Lleida a Menàrguens. Molt dramàtics en algunes ocasions ja que en aquells temps no hi havia marcades les línies laterals.
    I, finalment, el toc final. Vermell. Vermell de sang fent-nos témer el pitjor. Pobre senglar!
    Un nou encert. Et felicito.

  • rautortor | 05-03-2020


    O són els polítics els qui no volen ni la veritat, ni la bona fe, ni la bonhomia? Vade retro bona persona! Aquí, com molt bé dius, volem teatralitat, una mica de mala llet i molta barra. Just tot el que li mancava al pobre Jan. És tan bona persona que fins i tot accepta el rebuig amb un patètic potser tenen raó. En conec més d’un de bon jan com en Bonapasta. I no només en la política, sinó també en la feina.
    Com sol ser habitual en tu, ens expliques una història que fas d’allò més creïble per l’acurada redacció, estructura i composició literària que et caracteritza.
    Sempre és un plaer llegir-te, ja sigui en prosa com en poesia.

  • rautortor | 23-02-2020


    Sempre m’ha agradat escriure sonets. Fins el punt que en vaig escriure una col·lecció sota el títol “Sonets de l’edat sàvia”. Compendi que vaig presentar a concurs i es va quedar finalista perquè el van considerar massa purista i parnassià.

    Per això m’ha complagut llegir el teu, tan ben travat, fidel als principis de la tècnica sonetista com molt bé expliques a la introducció. D’altra banda, tot i la dificultat, has sabut trobar els mots adequats perquè la rima no sigui un obstacle pel contingut. Així mateix t’agraeixo que hagis retut aquest homenatge tat merescut a la poesia, encara que sigui en un context jovial i afable, fins i tot amb l’al·legat mediambiental dels tercets. Al capdavall, erigeixes la poesia al grau d’elixir saludable. Com ha de ser i com jo, personalment, entenc.

    Si et vols atansar a algun dels meus sonets, en trobaràs sis o set a la meua pàgina, penjats durant l’any 2016.

  • rautortor | 16-02-2020


    Els teus poemes traspuen sentiments a dojo, i amor, molt d’amor. Tot amanit amb una gran dosi d’imatges i metàfores.
    La metàfora principal ja la insinues al títol, Tronada. Realment és una tempesta de sentiment, on l’amistat clou la composició en l’únic lloc on podia aparèixer dins una tronada, els núvols.
    Coincideixo amb Ness i el seus elogis per aquests quatre versos, És sensible la meua lletra.... Son versos que a molts de nosaltres ens hagués agradat escriure. Et felicito.

    Així mateix, et felicito pel poema-cal·ligrama dedicat a la teva mare al fòrum. No entenc per què l’has posat allí. Pel fòrum hi passa menys gent i això priva de gaudir-lo a molts altres relataires que segurament t’ho agrairien.

    Ah, i gràcies, moltes gràcies pels teus amables comentaris. Espero anar-te comentant tots els teus que tinc endarrerits.

  • rautortor | 14-02-2020


    Veig que t’has passat al club del balaguerí Edgar. I ho has fet amb un intrigant sine nomine. Quan ningú ni tan sols gosa posar-li nom... què deu haver fet aquest misteriós i malvat pecador?

  • rautortor | 23-01-2020


    Art. Ningú no posa en dubte que el protocol i la litúrgia de cuinar uns bons canalons constitueixen una autèntica obra d’art, ancestral, però. Tècnica i procediments apresos des de la infantesa, quan aquella primera mare ho ensenyà a la seva filla -en aquells temps era cosa de dones- i aquesta ho posà en pràctica quan li tocà, per transmetre-ho al seu torn.
    Efímer. Tinc els meus dubtes. Quan s’han menjat, s’ha acabat? Ni molt menys. El regust, saborós i entranyable, de momen et queda a la gola i després a la memòria; tant que et fa desitjar vivament que aviat torni a ser vint-i-sis de desembre.
    Ens has ofert una descripció acuradíssima, íntima i familiar. Un relat magnífic. L’enhorabona.

  • rautortor | 01-01-2020

    ...haz que apruebe esta assignatura”. Aquesta inscripció manuscrita a la primera pàgina dels llibres de text es va convertir en una mena d’antídot als fracassos escolars. Però, després del primer suspens inesperat, em vaig adonar que la jaculatòria no servia i que només hi havia una solució, els colzes.
    Ara bé, el conjur més fort que vaig presenciar a l’internat va ser el d’un alumne que va agafar el santcrist que tenia penjat a l’habitació i el va amenaçar de submergir-lo dins una palangana d’aigua que havia posat al balcó durant els mesos d’hivern. Conjur, per cert, que tampoc va funcionar. El que sí va provocar és que la penitència que li va imposar el confessor va ser sonada.
    Anècdotes a part, el teu relat, com sol ser habitual, m’ha transportat novament a la infantesa i a tot allò que conformava la nostra educació, sovint més religiosa que acadèmica. Cosa que t’agraeixo per tot allò que suposa de retorn als anys feliços, malgrat tot.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: