rautortor

142 Relats, 521 Comentaris
52771 Lectures
Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.

I si us ha picat la curiositat i voleu saber més de mi, podeu trucar sobre aquesta porta digital. Està oberta de bat a bat.

Can 64. Raül

Últims relats de rautortor

  • Ofici de tenebres

    rautortor - 09-12-2014 - 26 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 7 minuts

    Heus ací la raó per la qual Francesc de Santa-Clara sentia aversió a la carrera sacerdotal. Tot va començar durant un ofici de tenebres mentre ell era escolà. Extret del recull de relats, Diari d’un escolà. més

  • Mon petit món

    rautortor - 05-12-2014 - 48 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Només cal donar un tomb pels telenotícies per adonar-te de la deriva catastròfica que va adquirint el planeta i els qui l’habitem. Algú, algun dia, em va aconsellar que, si volia tranquil·litat, no escoltés ni llegís les notícies. Però, evidentment, no sóc cap estruç. més

  • El noi de l’Hortènsia [2]: Entre misses i missals

    rautortor - 01-12-2014 - 164 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    On havia anat a parar el nadó arrabassat a la jove Hortènsia de Torredà? Heus ací alguns detalls de la seva infantesa. més

  • La primera abraçada

    rautortor - 10-11-2014 - 369 Lectures - 8 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    La nostra societat no sempre ha acceptat comportaments contraris a la norma preestablerta per una societat intransigent, moralista i encarcarada. I les dones, sobretot, n’han patit les conseqüències. més

  • Rere l’octubre hi ha el silenci

    rautortor - 16-10-2014 - 141 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Puntual, arriba novament el fatídic onze d’octubre, aquell matí atziac en què vaig perdre la mirada, la veu i la presència del meu pare. Com cada any, amb els meus versos el veig, l’escolto i em dóna la mà. més

  • La tardor m’enutja, la tardor m’encisa

    rautortor - 12-10-2014 - 137 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    La tardor és una paradoxa, un veritable equívoc. Tardor i edat madura solen coincidir en un mateix argument. La urgència dels anys contrasta amb la bellesa dels boscos. Bellesa efímera i silenciosa. La calma, el vent; la llar, el fred. Mes, qui no estima la tardor? més

  • El dia després o després del dia

    rautortor - 22-09-2014 - 113 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    A la vida sempre hi ha moments especials, sublims. Mes, quan l’eufòria minva, quan tot s’ha acabat, la nostra propensió al desànim, a l’enyorament, al decaïment “postcoital”, ens condueix a la desmoralització i al desencant. D’això tracta el poema. més

  • Una nova aurora

    rautortor - 09-09-2014 - 115 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Dedicat a Catalunya. Concurs "Somnis Tricentenaris" més

  • Auca del ben morir

    rautortor - 08-08-2014 - 288 Lectures - 17 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Al fòrum aquests dies s’ha suscitat el tema de la vellesa i la decrepitud que sovint comporta. Fet i fet, com s’afronta el camí cap a la mort. L’allan lee ens demanava consells sobre com acompanyar un ancià en aquesta etapa de la vida. més

  • Si em moro abans que tu

    rautortor - 06-08-2014 - 148 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Fer-se gran és dialogar de tant en tant amb la mort, aquella fita inalterable de qualsevol vida. Diuen que els amants, sobretot si ja són grans, solen morir, si no plegats, amb molt poc temps de diferència. Coses de l’enyor. més

  • M’hauré d’acostumar a la soledat

    rautortor - 30-07-2014 - 275 Lectures - 7 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Té justificació la infidelitat? N’hi ha d’obra, de pensament, sexuals i emocionals. Enamorar-se d’una altra persona i intimar-hi, sense saber perquè, són coses que passen. El perdó no és el remei, això mai no es perdona del tot. més

  • Blanc esquinçat

    rautortor - 18-07-2014 - 249 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Escriure és viure. Per això, quan descobrim la força vital de la poesia, resulta dramàtic trobar-te, de sobte, buit, la ment en blanc, “morta d’inanició” davant el repte impol·lut d’un foli. Com és possible? Són els déus, envejosos de la nostra creativitat. Segur! més

  • Solstici

    rautortor - 30-06-2014 - 169 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    La nit de sant Joan sempre ha estat una escapada corporal i mental vers la màgia de l’alliberament; des de petits. amb les fogueres de barri, fins a l’edat adulta, amb la reivindicació dels símbols d’autoafirmació. més

  • La cova de les quatre creus

    rautortor - 06-05-2014 - 230 Lectures - 7 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    A tot arreu hi ha alguna història considerada infamant i, per tant, encoberta per in sécula seculòrum. Fins que, un dia, una tarda massa avorrida, un grup de nois la destapa per casualitat. ARC a la ràdio, mes de maig. Misteri. més

  • Malalt de primavera

    rautortor - 22-04-2014 - 357 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Per Sant Jordi una floreta, meitat rosa meitat poesia. Que tingueu una bona diada! més

Últims comentaris de l'autor

  • rautortor | 14-12-2014

    No sé ben bé quan va començar aquesta incongruència. Tal vegada, els espartans que ensinistraven el jovent per a la guerra des del bressol i refusaven els incapaços llençant-los des de dalt d’una muntanya. Qui sap si amb les guerres recents, les mundials –em ve a la memòria la pel·lícula El pont de 1959–, la civil espanyola –la lleva del biberó– o les més actuals i dramàtiques, les que ens expliquen via telenotícies des de l’Àfrica, la cosa empitjorà fins als límits que tu, magistralment, ens exposes.

    Certament, si penses una mica sobre aquesta realitat, se t’esborrona l’ànima i, de cop, et vénen ganes de maleir fins a la nàusea tothom qui fa possible i permet tanta barbàrie.

    Com sempre has encertat plenament el tema i has posat el dit en la part més cruenta de la llaga. Es nota que has estat, ets i seràs home de protesta social.

    Raül

  • rautortor | 14-12-2014

    ...el pobre nen necessitava algú que li fes companyia.
    No cal que et digui que, de pares que ho van tenir tot i que, d’altra banda, necessiten emmirallar-se en el propi fill, n’hi ha per donar i per vendre. El teu relat n’és una mostra encertadíssima, tant des del punt de vista de l’observació de la realitat, com de la manera com ho expliques.
    Destacaria la insistència en remarcar entre parèntesi el perquè de cada joguina i, fins i tot, del conte –per si algú encara no se n’havia adonat.
    La teva és una prosa fluïda i ben estructurada, a banda de l’originalitat de les històries que ens presentes.
    Gràcies per compartir-la.

  • rautortor | 11-12-2014

    Durant els estius del poble hi havia unes hores especialment prohibides, les de la migdiada. De fet, eren les més interessants pels infants, imagino que era a causa d’estar vetades pels pares o pels avis. Aquelles hores eren de migdiada obligada. Així i tot, havia aconseguit d’escapar-me pel balcó més d’una vegada. Però, les escapades es van acabar quan em van descobrir. Aleshores em tancaven amb clau a les cambres del pis superior de la casa. I, just a les tres, m’obrien la porta. Ara bé, de migdiada no recordo haver-ne fet cap ni una. Em passava les hores de recés regirant tots els baguls de les golfes a la cerca d’algun tresor. Eines antigues, bitllets de la república...
    Al meu poble, en realitat, hi havia un perill afegit, la sèquia i el riu que, amb la calor que feia, exercien sobre nosaltres, canalla de vuit o deu anys, una atracció invencible. Si ens hi banyàvem sense permís ho fèiem de pèl a pèl, és clar, i després ens empolsinàvem les cames per despistar.
    A poc a poc, també vam donar el pas de la tolla del teu relat i de la contemplació furtiva de les xicotes que si anaven a banyar. Certament, alguna cosa havia canviat dintre nostre que impregnava de desig els pensaments, els somnis i les converses dels amics.

    Deixa que et recomani un poema que parla de tot això,
    Somnis d’estiu.
    I algun més que hi ha a la meva pàgina sota el títol genèric de Pessigolles d’enyor.

    Sempre és un plaer llegir-te.

    Raül

  • rautortor | 13-11-2014

    La cosmologia esotèrica parla de jerarquies al mateix temps que insisteix en la cerca de la perfecció. Morir, segons ells, és tan sols el pas a una nova dimensió, un lloc on els jerarques ens jutjaran conforme als nostres mèrits. Certament, tornar no sempre resulta una opció desitjada, però, si els jutges consideren que cal tornar per millorar, no hi ha cap més remei.
    El teu relat m’hi ha transportat. Així i tot, la descripció acurada de l’entorn i els detalls insospitats que hi introdueixes el fan, més que versemblant, real. I també, irònicament divertit. L’escena del banc és antològica.
    M’ha intrigat l’aranya tatuada. Té algun significat que se m’escapa? Quan al càstig, realment, és una gran troballa del narrador, i original.
    M’agrada la literatura que ens ofereixes. Té un toc d'ironia i naturalitat francament envejable.

  • rautortor | 13-11-2014

    Quan Amfitrió s’adonà de la infidelitat d’Alcmena, s’enfurismà tant que decidí abandonar-la. Aleshores, es produí el miracle. Des de l’Olimp el pare Zeus va confessar la seva culpa, fet que va calmar el marit enganyat. Anys més tard, es va repetir l’escena. Ara, l’esposa es deia Maria i el marit ofès, Josep. A partir d’aleshores els herois s’integraren al càsting dels creatius de Marvel.
    Però, arribaren els dies en què l’home, a la manera de Frankenstein, creà els seus propis herois cibernètics. Així nasqué l’Hèracles del teu relat. Els opositors, seguint l’estil de la gelosa Hera, van intentar treure’l de circulació des del primer moment. Ni serpents ni altres entrebancs aconseguirien el seu objectiu. Els nous imitadors dels déus generadors de vida heroica, vetllarien per la seva nissaga, dotant-los d’un poder extraordinari. L’únic problema, però, raïa en el fet que, possiblement, a aquesta criatura artificial, tal com li passava a l’autèntic heroi mitològic, la força muscular el privava dels valors intel·lectuals, per no esmentar els sentiments. Així i tot, com dius amb molt d’encert, el destí també disposa de lírica en la seva implacable ironia.
    Un bon relat, original i culte, amic Edgard.

  • rautortor | 11-11-2014

    La coma que separa el subjecte del verb és un error que caldrà corregir a la frase

    Hortènsia passava els dies enmig d’una pau esdolceïda..

    La causa ha estat la supressió d’un connector entre comes que vaig eliminar del text primer, però vaig oblidar la coma en qüestió.
    Perdoneu el lapsus.

  • rautortor | 10-11-2014


    Em conec, em sé, em visc. Perquè no hi hagi cap mena de dubte de la teva sinceritat, d’una revolada ens situes al bell mig de la confessió. Tu i la teva ombra, amb els teus pensaments i la teva consciència. No hi pot faltar la condició femenina i la maternitat o la condició poètica i l’infantament d’un poema. No és resignació la teva actitud envers la perfecció, és maduresa i clarividència davant el repte de viure. Tampoc oblides els errors com tampoc t’absols d’ells perquè sí; no és l’arrogància la teva manera de ser, sinó l’acceptació de ser com ets, sense subterfugis. Què hi ha més entranyable que el racó personal i intransferible del món interior, on cadascú –si ho vol i és capaç d’aconseguir-ho– va fent i desfent el cabdell de la pròpia vida. Em penso, em trobo, em respiro i espero que la mort m’empenyi a la claror.

    Una lliçó de saviesa, Aurora. De fons i de forma.

  • rautortor | 06-09-2014


    Impressionant, per la forma i el contingut. Si bé el tema és breu, el mite de Minos, el déu Posidó i el toro blanc, amb la posterior passió cega de Pasífae envers el brau, causa i efecte del càstig diví –ai, els déus, que rancuniosos ells!– i la participació de l’enginyós i hàbil Dèdal, la teva epístola en tres capítols li ha donat una dimensió digna d’una antologia. Pensa que, com a professor de clàssiques jubilat, n’he gaudit en profunditat, no només per la familiaritat del tema, sinó per la bellesa poètica i el toc eròtic que li has atorgat. Certament, m’agradaria aprofundir en el comentari d’imatges, situacions, estat d’ànim dels personatges, descripció de moments i circumstàncies, però allargaria en excés el meu comentari. Però et prometo que el donaré a conèixer a gent que, com jo, en gaudirà plenament. Ara bé, em quedo amb aquest passatge, per la intensa càrrega d’erotisme, tragèdia i desengany que transmet. I pel toc elegant d’una prosa culta i precisa.

    Així és com, riota dels déus, aquella matinada vaig passar de ser calze dels olis d'Hermes i Afrodita, a ser pedra tova i salnitrosa per a la llepada d'ungulats. El brau, llengua executora dels designis d’Eros, no em llepava a mi, Dèdal. Llepava, golut i desapassionat, la crosta de sal que m'havia deixat la mar untuosa mentre Posidó em violava escadusserament dissolt en l'aigua.

    No sé d’on et ve aquesta afecció per la mitologia. Com molt bé dius a la sinopsi inicial –el que més m’agrada dels mites és la veritat que contenen–, cal endinsar-se de tant en tant en els mites i llegir-ne i rellegir-ne aquestes veritats. Les criatures humanes, les divines i totes les interrelacions vitals que els poetes clàssics ens transmeteren, ens han d’ajudar a entendre la tragèdia i la bellesa que la vida viscuda de bat a bat ens ofereix. Passió, dolor, misteri, amor, desig, por, esperança, llibertat, enginy, saviesa, imaginació, altivesa, menyspreu, càstig i triomf, decepció i glòria.

    Gràcies, Sínia, per aquest magnífic relat.

    Raül

    Si vols, pots donar un tomb pels meus poemes i, segurament, hi trobaràs una bona mostra de la meva simpatia pels mites.
    I una altra cosa, has intentat de presentar el teu relat als concursos de la revista Auriga?

  • rautortor | 13-08-2014


    Els espais tenen vida, la que nosaltres els encomanem. Cada topant, cada racó, cada objecte queden impregnats pels bocins de vida que hi anem deixant. I, al mateix ritme que nosaltres ens fem grans, ells ens acompanyen, silenciosos i dòcils. En especial, la casa, mentre emmarca tots i cadascun dels moments, la casa i jo ens habitem l’una a l’altra. És una convivència discreta, estoica i íntima, silenciosament fèrtil.

    Veig que segueixes fidel al teu estil, observant i poetitzant la quotidianitat. Ai, si les parets parlessin!

    Bon estiu, Aurora.

  • rautortor | 09-08-2014

    Atesa la temàtica dels meus dos darrers poemes i pel fet d’haver-los tipificat com a biogràfics, si algú ha pensat que alguna cosa no funcionava en la meva salut, pot quedar-se tranquil, estic bé, o com diu la gent del meu poble, anem fent, gràcies a Déu.

    La raó d’haver-los escrit cal cercar-la en dos fets recents. D’una banda, la setmana passada el meu nét de quatre anys es va enderiar en preguntar-me contínuament padrí, si em moro abans que tu, em trobaràs a faltar? Tal com us ho dic.
    L’altre motiu va ser la crida desesperada de l’allan lee a propòsit dels conflictes emocionals que tenia en la seva relació amb un parent dependent.
    Finalment, la decisió de tipificar-los com a biogràfics la vaig prendre perquè tots dos poemes estan escrits des de la meva perspectiva i experiència personal, no són ficticis.

    Gràcies per llegir-me i opinar.
    Raül

  • rautortor | 31-07-2014


    Per què? Se n’ha parlat molt de la possibilitat d’ésser immortal, per això els humans, veient que ells no n’eren, es van inventar éssers superiors que ho fossin. Així i tot, alguns d’ells, condemnats a patir vexacions i càstigs eterns, demanaven contínuament la seva fi, la dolça mort. Certament, acceptar-la suposa un extra de felicitat.

    Però el teu relat, no va per aquí. Tu has volgut intuir l’existència d’un únic ésser capaç de viure, pel cap baix, tres-cents anys. D’aquesta manera només ell es pot fer una idea del tot contrastada del significat de la història, de la importància relativa dels projectes, de la transcendència momentània de les reivindicacions i de la consolidació o del fracàs de qualsevol iniciativa. Evidentment, només ell pot mirar-se els esdeveniments des del filtre de la relativitat.
    I, honorant Isaac Asimov, només ell podia ésser veritablement ateu i rebutjar per sistema qualsevol superstició o convicció sense fonament. Havia après al llarg de tres segles fins a quin punt podien fer mal els fanatismes, sobretot religiosos. Només un robot, un cervell cibernètic tindria prou recursos per suportar tanta imbecil·litat humana. Amb el fàcil que resulta ésser tant sols un humà.

    Bones vacances, Edgar

    Raül

    P.S. He llegit el teu relat esdrúixol i el trobo francament interessant i divertit. Com es nota que estem de vacances. Aprofita-les, escriu de valent.

  • rautortor | 31-07-2014

    ...l’opulència i la pobresa. Què són uns centímetres d’acer? En aquest cas, esdevenen un congost infranquejable. D’altra banda, els qui tenen mitjans per plantar-hi ponts i facilitar-ne els accessos, o no saben com fer-ho o no volen. I certament, amic, aquesta realitat ens encongeix el cor a les persones de bona voluntat.

    Quant al poema, has triat els verbs adients per confegir una història quotidiana, aparentment anodina baixo al caixer, obro la porta, tusso, trec els bitllets, acabo i surto, però que té el seu contrapunt dramàtic. Efectivament, per a una persona compromesa i amb la sensibilitat social sempre a flor de pell, les circumstàncies que acompanyen l’acció l’home assegut al caixer, niu de fum, de llit i rajoles, és un home com jo li provoquen una reacció solidària, el fan pensar i observar la poca distància, gairebé imperceptible –però aparentment insalvable–, que hi ha entre la riquesa i la pobresa, entre l’estat del benestar i la privació de mínims. I recorda amb insistència l’altre jo que m’ha dit adéu al caixer, cremant la seva solitud.

    Com sempre, Aleix, has sabut trobar les paraules justes per denunciar aital injustícia. I ho has fet amb elegància i humanitat –m’afegeixo a la valoració de l’Allan.

    Novament, gràcies.

    Raül

  • rautortor | 19-07-2014


    La serenor davant la mort és quelcom connatural amb la saviesa. Si hom sap que ha de morir, indefectiblement, per què tant de sotsobre? Recordo amb emoció les darreres paraules de la meva mare –una dona que s’esborronava quan sentia parlar de la mort–, fill, si que costa morir-se!

    I per qui creu que més enllà de la darrera porta hi haurà un retrobament, un gaudi etern de tot allò que en vida ens ha agradat, només cal llegir aquest escrit per adonar-se que tenir paüra és, senzillament, un acte d’ignorància.

    Carme, m’ha plagut, sobretot, la segona part, allí on comences a repartir bocins de felicitat, tot i la teva absència carnal. Un acte immens de generositat.

    Raül

  • rautortor | 07-07-2014

    Sé que t'agraden els consells i que els agraeixes, per això, goso adreçar-me novament al teu esperit inquiet i àvid d’aprendre i perfeccionar-te com a escriptora.

    A propòsit d’aquest tipus de poesia, de caràcter pretesament popular i adreçada més que més a la mainada, s’imposa un estil que contempli amb tot rigor la rima i, sobretot, la mètrica. Els versos han de ser de mesura idèntica i les estrofes d’estructura uniforme, que les faci fàcilment cantables.
    Per exemple, a la primera estrofa, que és la que marca la pauta a seguir, tenim un esquema, 3-5-5-3, tot i que el quart vers, en tenir el final en síl·laba plana, desdiu una mica del primer vers que, en principi, acaba en aguda, però, en aquest cas no importa massa.
    Ara bé, quan passem a la segona estrofa, en llegir el segon vers, ens quedem encallats perquè ens falta una síl·laba. Si vols mantenir el mot filla com a final de vers, podries afegir-hi un li al principi, és a dir, li diu sa filla. Però, a partir d’aquí ja la cosa es complica i no es manté en absolut la proposta inicial.
    Des del meu modest punt de vista, caldria reescriure el poema perquè resultés molt més harmònic i rítmic.

    Ah, una altra cosa, hauries de revisar a fons l’ortografia. Un accent mal posat o una errada ortogràfica et desmaneguen un poema i, encara que el fons sigui molt bo, el resultat és inacceptable. Ja t’ho vaig insinuar en l’anterior comentari.
    Per exemple, faralló s’accentua, i també àvia, què dius, cantó.

    A propòsit de la meva persona, si vas a la meva biografia veuràs que no sóc gironí, sinó de Menàrguens (La Noguera). Segur que em confons amb una altra persona.

    Perdona els retrets, estan escrits amb bona intenció. Imagino que és per deformació professional. Com podràs comprovar, si et llegeixes la biografia, sóc professor jubilat.

    Raül

  • rautortor | 22-05-2014


    El fons, molt bé; la forma pot millorar-se. Què et sembla així?

    En el faralló dels nostres dies,
    En despertar,
    Congriem les minses engrunes
    De la força que resta
    En asclar la nit en somnis.

    Segueixo les teves indicacions M'agradaria que si algú em llegeix , s'aturi a deixar un comentari per ajudar-me a fer-ho millor.

    Ens anem llegint.

    Raül

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: