rautortor

139 Relats, 445 Comentaris
74971 Lectures
Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.


Últims relats de rautortor

  • Poeta i poesia

    rautortor - 19-04-2019 - 21 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Què és ser poeta, què, poesia? L’un i l’altra se senten mediatitzats per les anomenades muses, per l'etèria inspiració, pel coneixement de la llengua i llurs recursos. Al capdavall, el joc mutu esdevé com una perspectiva, sempre pendent dels punts de fuga. Bona diada! més

  • Una nit a la biblioteca

    rautortor - 13-04-2019 - 108 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Una nova història escrita de més enllà del gual. Els personatges citats no pressuposen cap tria excloent. més

  • Sakura, llàgrimes de primavera

    rautortor - 08-04-2019 - 194 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    L’equinocci primaveral sempre és benvingut. No només perquè és florit -l’hivern, la tardor i l’estiu, també tenen els seus atractius-, sinó perquè suposa una embranzida cap a la renaixença de tot plegat. més

  • Save the last dance [for me]

    rautortor - 19-03-2019 - 96 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Una història inversemblant sobre un xoc de sensibilitats: un intríngulis conceptual entre l’amor i l’amistat. més

  • La damisel·la

    rautortor - 20-02-2019 - 160 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Heus ací una nova història de més enllà del gual, cuinada a partir de personatges reals introduïts a posta en situacions fictícies i amb noms imaginaris. més

  • Precisament avui

    rautortor - 19-02-2019 - 173 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Un any més l’enyorança m’empeny a escriure uns versos en memòria de la meva estimada mare, que al cel sigui. més

  • L’olivera

    rautortor - 18-01-2019 - 229 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Un nou relat de records, meitat verídics -els llocs, les persones, els detalls- meitat ficció -la història. més

  • Molinet de vent

    rautortor - 01-01-2019 - 201 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    El pas del temps fa possible dies com aquests. Cada vegada que el firmament, el nostre firmament dóna una volta sencera ens regala un cap d’any. Bon ninou a tothom. més

  • Obsessió en Tres De

    rautortor - 18-12-2018 - 129 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Segon capítol del recull de relats que he aplegat sota el títol de Cròniques de més enllà del gual, expressió manllevada del gran mestre Màrius Torres. més

  • On el mar no és de ningú

    rautortor - 13-12-2018 - 204 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Amb la globalització es fa difícil parlar de celebracions del Nadal sense tenir en compte la realitat que ens envolta com, per exemple, les migracions. Bones festes. més

  • El casalot

    rautortor - 13-11-2018 - 219 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Anys cinquanta. Crònica familiar a mig camí entre la realitat i la ficció. més

  • Tríptic de tardor

    rautortor - 15-10-2018 - 234 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Una triple visió de l’estació tardoral des de les diverses accepcions del mot. més

  • Retrobament

    rautortor - 07-10-2018 - 253 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Poema escrit en el vint-i-cinquè aniversari de la mort del meu pare. Som d'una generació que evocar i honorar els familiars i amics difunts encara forma part de la nostra manera de ser. més

  • El mestre Dadiu [i 8]: Epíleg[s]

    rautortor - 21-09-2018 - 207 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 5 minuts

    Aquest epíleg està escrit per aclarir una mica aquells detalls que han pogut quedar obscurs per un mutis entre bambolines. Atesa la brevetat exigida pel concurs, s’imposa un breu esponjament de la trama. més

  • Amb la màgia del foc

    rautortor - 23-07-2018 - 129 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    Novament, el solstici d'estiu. I amb ell, el foc i tot el que representa dins el nostre costumari. Bona revetlla, amics, i bon estiu! més

Últims comentaris de l'autor

  • rautortor | 13-04-2019


    Tot i que sembla innecessari, voldria afegir,

    Sent demà, els vigilants van entrar corrent al dipòsit de llibres perquè els sensors havien captat uns sorolls anòmals a l’interior. En arribar a la zona P 833 -poesia catalana-, es van topar amb la meva despulla, sense senyals de violència però amb un rictus de satisfacció inenarrable al rostre.

  • rautortor | 10-04-2019

    ... l’heroi de torn. És el mateix que fan ara els meus néts després de veure una pel·lícula del que sigui, mentre no sigui d’amor o de besets. Ésser l’heroi estar molt sol·licitat. I com que són tres, la cosa no és massa fàcil, tret que es tracti d’alguna dels venjadors o de dibuixos amb protagonistes que van de colla.
    Espero cada relat teu amb il·lusió, pensant en quins records em revifaràs. Avui m’he vist en acció, si no en un idíl·lic clos tancat com el teu, en mil i un indrets del poble, fins i tot al cementiri vell. Recordo un xicot que vivia a Barcelona i que cada estiu feia cap al poble. Els seus avis tenien un corral clos on hi instal·lava el campament dels “bons”. Per entrar a formar part del destacament s’havia de passar un prova duríssima. El candidat o candidats havien de portar una vespa viva. Ni més ni menys. Quins estius, senyor!
    I a propòsit dels tebeos, m’has fet recordar el discurs que vaig pronunciar ara farà uns deu anys amb motiu de la gran distinció que em van regalar en posar el meu nom a una biblioteca. Si em permets te n’adjunto un fragment. Gràcies i sort.

    “Des del bressol estava predestinat a ser un lector àvid i pertinaç. El meu pare, de família pagesa i humil, va fer de paleta –perquè no li van deixar ser bomber per culpa de la guerra, segons explicava–, però, quan jo vaig néixer, ja s’havia llegit tots els best sellers del moment. Des del Comte de Montecristo a Madame Bovary o des de Moby Dick a Allò que el vent s’endugué. I seguia llegint, al migdia, al vespre, malgrat les contrarietats. Ara, però, s’havia de conformar amb novel·letes de “l’oeste”. La qüestió era llegir, com fos. I la meva germana gran –mestressa de casa i també lectora irreductible– li feia d’assessora literària, ja que era l’encarregada de canviar-li les novel·les a la botiga de queviures –no hi havia quiosc al poble. Pel pare eren les de Marcial Lafuente Estefanía, mentre que a ella, en aquells temps, li pertocava Corín Tellado –tot i que, sovint, es decantava per les d’acció.
    Així, doncs, em va resultar fàcil afiliar-me al seu club de lectura i al gust de llegir. A casa no hi faltaven mai els còmics –abans en dèiem, patufets–, de compra o de préstec. Roberto Alcázar y Pedrín, el Jabato, el Capitán Trueno, el TBO, Pulgarcito o DDT. I, de tant en tant, sempre hi havia qui ens deixava algun Tarzán, Hazañas Bélicas, Flash Gordon, el Príncipe Valiente, el Coyote o el Guerrero del Antifaz. Ens eren familiars el Reporter Tribulete, Carpanta, Zipi y Zape, Mortadelo y Filemón, la família Ulises, Melitón Pérez y els grans invents del TBO. La qüestió era llegir, repeteixo. I entre tants còmics en castellà, esporàdicament teníem accés, els privilegiats, a alguns exemplars de l’antic En Patufet. Realment una experiència insòlita en aquelles circumstàncies.”

  • rautortor | 09-04-2019


    Una història ben trobada i amb aquell pèl d’ironia que et caracteritza. Al DNI de molts de nosaltres no hi posa “poeta”, però hi podria posar. I si no hem intentat de comprar cap armari ha estat perquè amb les noves tecnologies ho tenim tot guardat en discos, més o menys durs, i en ordinadors més o menys capaços.
    Tots -jo si més no- esperem que algun dia, quan el cor faci figa i el cervell no doni per gaire gran cosa més, alguna ànima caritativa faci un recull de tot el que hem escrit i, si pot, ho publiqui, que no es perdi sisplau. De totes maneres arreplego la idea del armari, una bona solució per facilitar-li una mica les coses. Gràcies pel consell.
    Au, salut i rebolica, amic Ramon.

  • rautortor | 21-03-2019


    Malgrat la falç que escapça la memòria, l’ahir existeix en la part més íntima, als racons que encara resten incòlumes de la malaltia de la gent gran. És allí on revifen les experiències més entendridores i emotives viscudes al llarg de molts i molts anys. Així esdevenen el darrer reducte de la felicitat que embolcalla els dies de la vellesa.
    Abans del ball de l’envelat que evoca l’Angeleta, ens has fet una descripció acuradíssima dels ets i uts dels personatges -com ja ens tens acostumats. Només hi ha mancat com a colofó l’aplaudiment de la resta de residents, probablement absents dins dels seus mons.

    No sé si l’has llegit, però tinc un escrit que acaba precisament en una residència d’ancians. Si hi vols donar un cop d’ull, és aquest
    Laura o l’home que mai no somreia

    Ah, el nom d’Angeleta m’ha dut a la memòria la que fou la meva dispesera durant els primers anys de treball a l’arxiu provincial de Lleida. Entranyable.

  • rautortor | 20-03-2019

    



  • rautortor | 20-02-2019


    Ens has demostrat amb fets fefaents que la immersió a l’escola és una eina immillorable i recomanable d’incorporació a la llengua i a les rutines de la nova societat on ha fet cap la petita Aya. I en aquest cas les cançonetes populars l’han ajudat a donar les primeres passes vers l’assoliment d’una nova llengua.
    D’altra banda, el teu relat, entranyable i tendre, m’ha fet especial il·lusió ja que tinc una neta de mare japonesa que també es diu Aya. Ella va haver de passar també per aquesta situació, a Londres però. Ara tot el dia parla en anglès i, a més a més, corregeix contínuament el parlar anglès -no gaire ortodox- del meu fill.
    L’enhorabona, novament, per la selecció del relat de gener i per la lliçó narrativa d’aquest de febrer tan i tan detallista, com sempre.

  • rautortor | 22-01-2019

    Quant al teu comentari, t’agraeixo els elogis que dediques al meu relat. De debò. I respecte a la darrera línia que tu trobes innecessària i postissa, t’he de confessar que, en un principi, estava decidit a prescindir-ne. Ara bé, com que en la narració hi participen altres personatges, vaig pensar que era just que ells també hi donessin aquell punt de versemblança que demanava una història meitat verídica i meitat ficció. D’altra banda, estic d’acord que la frase trenca el ritme narratiu, la màgia i el misteri que el relat porta implícits.
    Gràcies pels teus consells. Ja saps que sempre són ben rebuts.

    Del teu bell poema de comiat, adreçat, més que més, a tots aquells que ens hem enganxat a l’engrescadora aventura d’RC, em quedo amb la darrera estrofa.

    Potser un dia retorni
    i d'un home fosc
    aquí en tingueu noticia
    si sabeu cercar em trobareu
    no tan lluny, ben a prop.

  • rautortor | 19-01-2019


    Novament t’has decidit pel joc binari. Després del fantàstic De pedra i de neu, ens tornes a sorprendre amb la dualitat del fang -d’on tots procedim segons els llibres bíblics- i l’amor -d’on tots ens agradaria haver procedit. Aquesta vegada és el joc entre un nadó i una mare artista que s’inspira davant un bloc d’argila, mentre acull la criatura ben a prop del cor. I en aquesta simbiosi filio-maternal ens portes mitjançant un bell artifici a l’inici de tot plegat, la línia de la vida, un ventre ple, uns mugrons turgents, descripció que clous amb un bellíssim pacte signat amb engalba blanca.
    Cada vegada que veig alguna mare amb la criatura dins un farcell com el que tu descrius amb tanta perfecció, com en un manual d’ús, em recordo del teu relat.

  • rautortor | 18-01-2019


    No sembla just que al capdavall de tot plegat es jutgi negativament a les persones per una sola taca al seu CV. Sempre s’ha dit que els pinzells s’han de netejar exhaustivament abans de tocar la pintura blanca. Som així d’exigents amb els altres. No serà per enveja? per amor al morbo? per la felicitat que pot provocar la denigració dels millors?
    D’altra banda, tinc entès que la major part d’arquitectes surten de la facultat amb la idea de dissenyar edificis singulars, obres de gran volada. Ara bé, la realitat és ben diferent. Per tal de sobreviure, si convé, comencen dissenyant granges o edificis de pisos sense cap altra finalitat que es facin de pressa i que com més millor. De totes maneres, el teu arquitecte es passà cinc pobles en el seu disseny de pisos tipus bresca de rusc. Aleshores, tot i que la balança de mèrits s’hauria de comptabilitzar com les pensions, en aquest cas la taca potser sí que ha estat de tinta permanent.

    Així i tot, el contacte amb polítics i gent influent... En aquests casos sant Pere no mana, si hom té un salconduit en regla... clau al pany i que li vagi bé senyor!

    Benvingut novament a la palestra literària i benvinguda sia la teva fina i efectiva ironia.

  • rautortor | 04-01-2019

    Si el vols llegir, el trobaràs a On el mar no és de ningú.

  • rautortor | 04-01-2019


    En els nostres darrers escrits, curiosament, hem coincidit en la temàtica. Tu, amb un relat on jugues amb una composició cromàtica, efectiva i contundent, per explicar-nos la trista i injusta realitat dels emigrants. Els colors es dilueixen i barregen dramàticament; les ones gelatinoses són un metrònom de vida o mort; la nit és negra com la pell. I, al bell mig de l’aquarel·la, com en una proporció àuria, apareix el leitmotiv del drama: una embarcació gairebé transparent pels ulls que no saben ni volen mirar. Finalment són les llàgrimes del espectador, humides com el mar, les que l’obliguen a tancar la macabra finestra del televisor. Un relat directe, dur, una denúncia inajornable contra aquest món benestant que no vol compartir res, ni allò que els sobra.
    Jo, en canvi, m’he decantat per un poema, una nadala trista, on he intentat dibuixar un natalici, un “pessebre” contra la injustícia i la manca de solidaritat devers els emigrants que venen del sud, d’on no somriu la primavera. Si el vols llegir, el trobaràs a On el mar no és de ningú.

    L’enhorabona pel relat que has aconseguit bastir. Que tinguem un bon any, ple de literatura i poesia.

  • rautortor | 16-12-2018




    Fotografia de Juan Medina

  • rautortor | 15-12-2018



    Fotografia de Massimo Sestini

  • rautortor | 14-11-2018


    La Clarividència Sompson

     photo la Vidncia habillee com il faut_zpsn4ontxmz.jpg


    El Prepuci Clavari Claver

     photo el Prepuci somicant_zpshdxgzsfj.jpg


    Els xinesos

    xinesos clau photo xinesos clau1_zpsuz3lbdpr.jpg

  • rautortor | 14-11-2018


    Novament ens has transportat al món rural. Amb la teva peculiar manera d’escriure i de narrar, amb aquest vocabulari tan adient, ens has immergit en un context molt familiar, sobretot pels qui ja tenim una certa edat.
    Aquesta vegada ens planteges un cop de mala sort per un bon pagès, diligent i treballador, a causa de les inclemències d’una tempesta que no s’esperava. De totes maneres, l’has dotat d’una gran dosi de creativitat i de giny que, al cap i a la fi, li ha salvat la vida encara que ha hagut de pagar un molest tribut.
    Em plauen les teves descripcions i la dinàmica de la narració que en un crescendo intens -un parrac de neu, espessa cortina de flocs, ho entapissà tot de blanc, el vent, els ulls clucs, li apilonava la neu davant les cames- ens condueixen a un final “gairebé” feliç.
    Mentre el llegia m’han vingut a la ment els drames rurals de Víctor Català, dels quals recordo el recull Vida mòlta de l’Editorial Selecta, tal vegada un dels primers llibres que vaig llegir en català.
    Així mateix, com a professor de clàssiques, m’ha cridat l’atenció l’esquena d’en Pitus suportant tot el pes del cel, talment com si es tractés del gegant Atlas. O la referència a plantar pruneres o pomeres, la fruita de les quals potser ell no arribaria a tastar mai. Saps que Ciceró, glossant al poeta Estaci, va escriure arbores serit diligens agrícola quarum fructus ipse numquam aspiciet? Si fa no fa, el que tu dius.

    Bona feina, Enriqueta. Comences amb molt bon peu el concurs d’enguany.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: