rautortor

136 Relats, 457 Comentaris
45275 Lectures
Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.

I si us ha picat la curiositat i voleu saber més de mi, podeu trucar sobre aquesta porta digital. Està oberta de bat a bat.

Can 64. Raül

Últims relats de rautortor

  • El cony d’Helena i la guerra de...

    rautortor - 19-04-2014 - 33 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Ara, de gran, he volgut evocar Horaci. Abans d’Helena, deia a les Sàtires, més d’un cony havia estat causa de guerra, però l’esdeveniment s’havia perdut en l’anonimat. Doncs, bé, en això estem, per deixar constància de la meva pròpia epopeia. més

  • Cant primaveral

    rautortor - 19-03-2014 - 111 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Persèfone, la filla dissortada de Demèter, tornava amb sa mare sis mesos cada any a partir del mes de març. La mare, deessa de la fertilitat, manifestava la seva alegria fent que la natura rebentés de vida i colors. La primavera arriba, celebrem-ho joiosament. més

  • Si no fos

    rautortor - 15-03-2014 - 129 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Gairebé a totes les viles hi ha un banc o pedrís freqüentat per la gent gran on passen revista al passat, al present i al futur. Ai, el futur, si no fos... El poema, però, juga més amb l’expressió que amb el banc pròpiament dit. RPV 274 més

  • Per bruixa i metzinera

    rautortor - 10-03-2014 - 62 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Corria l’any 1616. Francina Redorta, una vídua remeiera veïna de Menàrguens, fou acusada de bruixa, jutjada i condemnada a la forca a Castellserà, sota la jurisdicció de Poblet. Relat recuperat a propòsit del concurs ARC a la ràdio de relats històrics. més

  • Bon cop de falç

    rautortor - 03-03-2014 - 139 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Menàrguens, 1644. L’exèrcit francès s’establí a l’horta, mentre l’estat major decidia fortificar Térmens. En marxar cap a Balaguer els reemplaçaren els espanyols, assolant el poc que restava dempeus. El poble romangué despoblat durant més de deu anys. més

  • Flors de pensament

    rautortor - 20-02-2014 - 86 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    Cada vint-i-u de febrer retorno a Menàrguens, al cementiri. Allí els tinc, la mare i el pare, i m’hi sento a gust recordant tot allò que va fer possibles tants anys de felicitat. més

  • Mirada

    rautortor - 18-02-2014 - 89 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Si mires al fons d’uns ulls, deia jo en un poema, pots trobar-hi la raó d'ésser de tota una vida, de portes endins i de cara enfora. Una mirada pot esdevenir la invitació a entrar dins l’ànima d’algú altre. Amb el teu permís besllum i el de Carles Gomila. més

  • Amor platònic

    rautortor - 06-02-2014 - 196 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    L’amor és realment un sentiment multiforme. Que si mitges taronges, alter egos o conquestes a primera vista. N’hi ha per dar i beneir. Si no, aquí en teniu una mostra difícilment creïble. Possible? Per què no? ARC a la Ràdio, de color rosa. més

  • Les portes de la mar

    rautortor - 29-01-2014 - 277 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Descobrir l’amor és com endinsar-se en una mar desconeguda i seductora, entre el vaivé de les ones i l’escuma que es fon damunt la sorra. més

  • El perfum

    rautortor - 28-01-2014 - 170 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    L'amor, l'amant, l'enamorada... La primavera encén i atia qualsevol foc i actua com un veritable catalitzador de la sensualitat. Al final, però, la resposta se sol trobar molt a la vora. més

  • Els reis passen de nit

    rautortor - 07-01-2014 - 154 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Certament, l’afany de comprar i posseir s’ha menjat l’encís de les coses senzilles. Així i tot, encara hi ha qui, la nit de reis, espera que algú es recordi d’ell i encerti a regalar-li, de sorpresa, allò que sap que li farà il·lusió. més

  • Històries calentes fora d’hora punta

    rautortor - 01-01-2014 - 360 Lectures - 7 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Qualsevol lloc és bo –diuen– per aconseguir plaer. Una masturbació discreta, un orgasme en públic... Coses que passen o que poden passar. ARC a la ràdio 2013-2014. Gener de color verd. més

  • trenta-u de desembre

    rautortor - 31-12-2013 - 238 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    No resulta fàcil acceptar la roda del temps. Només ens cal una petita dosi d’optimisme per veure les coses positivament i viure la vida amb plenitud. Molt bons auguris per l’any nou! més

  • vint-i-cinc de desembre

    rautortor - 19-12-2013 - 282 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Extasiats amb els records, perdem les hores lamentant tot allò que el temps s’ha endut i oblidem que cada dia és ara i avui. Sort n’hi ha que, mentre badem, algun nét ens estira de la jaqueta i, amb paraules encara a mig fer, ens desitja Bon Nadal. més

  • PS-quatre

    rautortor - 09-12-2013 - 196 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    És el nostre món un espai cibernètic on tots ens movem al caprici d'uns dits? Som o tan sols creiem que som? Hi ha déus creadors o simplement són jugadors? Reminiscències de Matrix, ves per on. ARC A LA RÀDIO. Mes de desembre. més

Últims comentaris de l'autor

  • rautortor | 20-04-2014


    Aquests són els versos que hem esmentat a la introducció.

    nam fuit ante Helenam cunnus taeterrima belli
    causa, sed ignotis perierunt mortibus illi


    Horaci, Sermones, III, 107-108

  • rautortor | 18-03-2014


    A l’hora d’exigir silenci m’has fet recordar el dia que vaig fer cap a Lleida procedent de Vallfogona. Allí, durant la nit, tot era silenci, llevat dels sons naturals del carrer. A Lleida, en canvi, quan encara no existia la variant, tot era soroll. Al principi, certament molt difícil d’assumir; després, un s’hi acostuma.

    Per això, urbanita com ets, fas bé de demanar silenci. I molt més quan expliques tan acuradament els motius de la teva sol·licitud. Tots necessitem silenci, quietud i pau al nostre voltant. Les distraccions solen ser traïdores i dramàtiques, fàcilment et desvien del camí triat i, després, costa tant tornar-hi!

    Espero que el teu clam sigui escoltat i aconsegueixis trobar les decisions correctes per encarar el tram de viatge que et resta de la teva vida.

    Veig que segueixes fidel al teu estil de poetitzar la quotidianitat. Continua per aquest camí.

    Raül

  • rautortor | 11-03-2014


    Quan les coses semblen tan fàcils, és que ho són. Elemental, amic Climent!

    Com ens has ensarronat. A això se’n diu un bon argument. Qui més qui menys hem recordat situacions similars que, o bé no vam saber veure, o bé érem tan badocs que no les vam saber llegir adequadament ni, és clar, aprofitar-les.

    Però, gràcies al teu relat, ens hem tranquil·litzat en veure que hi ha altres sortides molt més bàsiques i raonablement lògiques.

    Bon relat, ple de giny i simpatia, malgrat que la resposta es mereixi un maleïda sigui!.

    Raül

  • rautortor | 11-03-2014

    En començar a llegir la carta, un s’adona que qui l’escriu no és un enamorat qualsevol. Lletraferit o ensinistrat en la retòrica de donar tombs a les coses fent servir paraules erudites, lluny de les expressions més habituals que els amants es dediquen els uns a les altres i viceversa.

    En arribar al darrers paràgrafs de la missiva, descobrim mots i comparacions que evidencien una procedència especial, reliquier, ofrena, ermita, cel·la, fe, intàctil.... I al darrer punt, trobem la resposta a l’enigma. No podia ser altrament. Ai Andreu, mossèn Andreu, malaguanyat per capellà! deia jo en el meu relat .

    L’un i l’altre, llevat dels noms, es podrien complementar perfectament. No trobes?

    Un escrit interessant i curiós. Totalment versemblant, tot i que actualment les coses sembla que van d’una altra manera. Sembla.

    Raül

  • rautortor | 05-03-2014

    Sempre resulta interessant –si més no per mi, professor jubilat de llengües clàssiques– que un jove escriptor rescati la màgia de la mitologia greco-llatina. I si, a més a més, ho fa amb la mestria i concisió que ho has fet tu, encara més. Tots aquests mites acostumaven a anar embolcallats de mil i una històries amb què els poetes enriquien cada un dels personatges. Aquest fet ennobleix encara més la teva sobrietat. Del relat en destacaria l’encert en la tria dels adjectius que ens expliquen sense paraules sobreres el drama de Troia: inevitable profecia, vaticini carregat de mort, paraules buides, incrèduls soldats, vençuda per la bogeria, en aparença innocu.

    La concisió amb què presentes el teu relat demostra que domines la història, tant que no et cal dir-nos ni qui era Cassandra, ni el perquè de la seva dissort, ni la trama laberíntica de la guerra de Troia. Així i tot, algun detall més hagués ajudat a la comprensió del relat, ja que no hi ha massa gent que sigui capaç de comprendre el què, el com i el perquè de la situació.

    De totes maneres, qui sóc jo per desvetllar tot allò que tu, intencionadament, no has volgut dir?

    L’enhorabona, Edgar.

    Raül

    P.S. A propòsit del relat, permet que et recomani un petit llibre –no sé si el coneixes–, es tracta de Ilíada d’Alessandro Baricco, editat per La Magrana.

  • rautortor | 28-02-2014


    Una història molt ben trobada. O l'enamorat és un perfeccionista o és un xicot que encara no ha après a acceptar cap negativa, ni de les flors.

    Recordo dels anys de jove escolta a Andorra que ens visitaren uns boy scouts belgues que ens van ensenyar una forma diferent de llegir els pètals de les margarides. Amb aquest sistema els amants cagadubtes ho tenen molt millor. Cada pètal té més possibilitats que la dicotomia SI/NO, en concret, una entre sis. Fa així:

    Je t'aime
    Un peu
    Beaucoup
    A la folie
    Passionement
    Pas du tout.

    L'enhorabona per la selecció.

  • rautortor | 21-02-2014


    a la mètrica clàssica. És el mateix que fa quatre dies li comentava al Carles Ferran. Hi havia a Lleida un poeta que solia dir que fins que un no escriu un sonet no es pot dir que sigui un poeta. Certament era un exagerat –i, entre tu i jo, no era un poeta gaire bo–, però diu molt a favor de la poesia i dels poetes conrear tots els estils.

    La teva entrada –si més no, oficialment– l’has feta amb un títol que no ofereix cap mena de dubte, senzillament, sonet. I ho has fet reescrivint un poema d’un dels millors sonetistes de la història de la literatura espanyola, Quevedo.
    Has confegit un sonet ardent fins a les cendres i, a aquestes, amb tant de caliu, afecte i tendresa, no els queda cap més remei que esdevenir enamorades.

    Si deixem de banda alguns petits lapsus sense importància, has sabut mantenir l’accent a la sexta síl·laba, tot i que es pot fer la variació de quarta i vuitena; amb les rimes consonants, com marca la norma. En definitiva, has aconseguit una composició reeixida i plausible.

    Repeteixo, atlantis, benvinguda.

    Raül

  • rautortor | 11-02-2014

    i saviesa per saber viure i aprendre a morir. Això ho vaig aprendre del pare des de sempre i de la mare, dies abans de la seva mort. He dit aprendre, però, en realitat, encara no hi tinc massa clar. El problema d’aprendre a saber morir no rau en el dolor ni en el patiment ni en la por, sovint rau en la manca de temps per dur a terme bona part dels projectes vitals. De totes maneres, parlo per mi.

    Envejo l’actitud de l’avi del teu relat, tan serena, tan madura, tan natural. I també la dignitat i aquell punt de delicadesa per salvaguardar la felicitat dels éssers estimats. Quina sort que em tingut li comenta a l’àvia, absent però sempre present en el record dels anys feliços.

    M’agradaria destacar el to i el tempo narratiu amb què has desenvolupat la història, i el toc poètic que il·lumina tot el relat. Has llegit El somriure etrusc de José L. Sampedro? La teva narració m’hi ha portat.

    I, ara mateix, voldria recordar les darreres paraules de la meva mare, Fill, si que costa morir-se! O del meu estimat sogre que, en adonar-se que tot s’acabava, s’incorporà al llit, s’abraçà a la seva dona i tancà els ulls.

    Raül

  • rautortor | 04-02-2014


    Els teus dos darrers poemes –els haikus i aquest que et comento–, per mi, juguen a fet i amagar amb Eros i Tànatos. Segons la mitologia, el primer era el responsable dels desitjos, de la luxúria i de l’amor. Les seves fletxes de punta daurada i plomes de colom tenien el poder d’encomanar –tant als éssers d’estirp divina com als mortals– un amor ineludible; però també podien infondre indiferència si la seva punta era de plom i les plomes de mussol. D’altra banda, Tànatos era la personificació de la mort no violenta, sense sang, germà bessó d’Hipnos, qui regeix el son i els somnis dels humans. Els dos joves eren representats amb ales, tal vegada subjectades amb el teu lli virginal. Eren lleugers i de tacte dolç però implacable. Tànatos, per nosaltres el més temut –és una manera de dir, només cal preguntar a qui ha patit un amor desgraciat– solia portar una papallona com a atribut, i també una torxa invertida que s’apagava fàcilment.

    Aquests poemes segueixen tenint un regust de mal de cor, de tragèdia interior, d’allò que mai no acaba de reeixir i que la por descoloreix. El rovell es menja el ferro vell, jo he caigut i ja no puc aixecar-me... res no va ser com m’esperava. Gira la roda, repeteixes com ho faria la de qualsevol destí malastruc, fins i tot, el dels lliris que emmetzinen i duen la mort. Les mans són pàl·lides, l’amor és verí, la claror és desolada... què queda, de veritat, de la teva pell i de la meva?
    Hauré d’oblidar encara que no pugui fer-ho; la casa és a la sorra, insegura, el llit era vell, però, era terra sagrada. Així i tot, entre el pessimisme sorgeix la imatge d’una vida junts, llegint al sostre, plànols d’amor i desamor, de confiança i dubte, d’abismes, en definitiva. Darrere cada orgasme hi ha una fiblada de soledat, un gaudir tant íntim que fa mal no poder ser un mateix en la dualitat. El cos i l’ànima, per què tan junts i tan separats alhora? Tot es clou en un estimball de vidres trencats tard o d’hora, enmig d’un jaç de sorra amarga.
    Per què ens sedueix tant la teva poesia d’aresta viva i a cor obert? Serà que, malalts de somnis i empatxats de felicitat, qui més qui menys, necessitem una dosi important de realitat que ens purifiqui.

    D’altra banda, els teus escrits ens ajuden a comprendre millor que Eros ens duu a Tànatos i que aquest ens retorna a Eros, que el plaer i el dolor són, de fet, una mateixa realitat que ens abdueix més enllà del que som capaços d’entendre.

    Això no obstant, malgrat el clarobscur dels ambients que dibuixes, sempre hi traspua un incommensurable doll de sentiments lluminosos per qui els sap trobar.

    És el que hi veig.

    Raül

  • rautortor | 29-01-2014

    a la mètrica clàssica. I ho has fet com els grans, amb un sonet espectacular. Un poema que no dóna opció a la imaginació. Tot és clar i evident, però amb una càrrega important de lirisme.
    Entre topònims reals hi vas encabint imatges i metàfores de gran volada. Entre anques i cuixes evoques paisatges, amb el desig dibuixes, pels engonals sobresurten essències i oratges i, quan no, la llengua és furtiva i em crides pel meu nom, i et fons amb el meu crit. Una imatge incandescent i íntima situada al punt exacte de la proporció àuria, que només pot palesar qui ha viscut de molt a prop i intensament aquest moment de clímax que vessa amor i passió per tots costats.
    I clous l’instant amb un tercet antològic. Navegants de dreceres... esbalaïts captius.

    És tot això el que converteix la teva composició en una d’aquelles que fan escola. Aquest poema és una bona notícia pels que seguim fidels als cànons clàssics.

    Gràcies, Carles, en nom de la causa.

    Raül

  • rautortor | 26-01-2014


    A recer del món, a prop de la mare, un aprèn a escoltar. En silenci, amatents, parant bé l’oïda... ho sents, fill?

    Així sabem que les fulles parlen, que els passerells i les caderneres ens poden descobrir tants de secrets!

    És l’olivera, tendra en balanceig, la dansa de mil fulles sense vels. Quin homenatge més poètic a l’arbre estimat, el millor símbol de la constància, serenor i fecunditat de tot un poble!

    Al capdavall, tot ens retorna a l’inici, a la mare. El vent, que és aliè al seu paisatge, regira, enlaira, cabdella i descabdella.... És l’amo de tot. Ell fa i desfà al seu albir. Nosaltres sempre a recer, sempre amatents... i l’aire sempre fidel, sempre amic, malgrat que no ho sembli.

    Un bell poema, Núria. Quants de records m’ha desvetllat, de debò.

    Raül

  • rautortor | 23-01-2014


    Recordo, de quan era petit, les meves experiències a prop de l’aigua, entre sèquies, el rierol de Farfanya i el Segre. Algunes són emocionalment plaents; altres, però, realment sinistres. La memòria em duu als estius de la infantesa. Nedar, perdre’s per les bultres, pescar, amb el pare, primer, i després amb els amics. Les tolles del riu, els estelladors de la sèquia, tot m’evoca moments entranyables.
    Però, el meu locus amoenus, de cop sobte, es convertí d’idíl·lic en sòrdid i repugnant. L’escuma i les pudors industrials de la paperera de Balaguer –Porcioles & Co.– es menjaren la vida i la bellesa del nostre riu estimat. Del temps de Can 64 –enguany farà cinquanta anys de l’aventura– tinc escrita una cançó, El funeral del riu, on em queixo i denuncio aital destrucció.

    L’han mort
    sense culpa ni raó,
    com una cosa més.


    El teu poema es mou pel pantà de Sau, suposo. D’ell recordo el campanar de Sant Romà, emergint i immergint-se dramàticament, intentant recordar-nos que és allí, sense culpa ni raó, com el meu riu.
    I com sempre ens sorprens amb la contundència de les teves imatges. Imatges que atorguen al poema aquell punt de dramatisme a què ens tens tan acostumats. Tornar-se cendra, esventrar-se, la fusta esquinçada gruny, aire dissortat, em lliga amb ànsia l’espinada, la llar de foc desastrada, esquers de carn de rata... I la història ens trasllada a evocacions personals i sensacions que podem intuir, que no conèixer del tot, però que ens captiven.

    I, enmig de la tragèdia, fas aparèixer oportunament com un lenitiu contrapunt –o com el referent real del drama– els admirats records, purs i brillants, que mai no tornaran. Oh cedres de la meva infantesa, oh canyar calent al sol1

    Qui més qui menys tenim el nostre gran peix, real o imaginari, que campava lliure i amenaçador pel riu o l’estany i que d’una estrebada ens havia trencat el sedal i fins i tot la canya. Però, nosaltres en lloc de fugir espaordits, hi havíem tornat i tornat –debades, això sí– cercant novament aquella sensació de poder a les nostres mans. Segurament, com el teu Peix reial, era capaç de dominar el sol i la lluna quan era plena.

    He gaudit intensament de la teva forma d’escriure poesia.

    Raül

  • rautortor | 19-01-2014

    El mite de la jove Persèfone i sa mare Demèter és un dels més amables i optimistes de la mitologia grecollatina. La noia fou raptada pel déu dels inferns. Quan se’n va assabentar Demèter, deessa de la fertilitat, va ordenar que tota la vida vegetal s’aturés. El món esdevingué un desert. El pare dels déus va haver d’intervenir. Aleshores, tots plegats van arribar a un pacte. Persèfone, cada any, tornaria sis mesos amb sa mare, durant la primavera i l’estiu. L’esclat de la natura no és cap altra cosa que la immensa alegria de Demèter en retrobar-se amb la seva filla.

    Tu necessites jacints, Demèter la seva filla. La trobada entre ambdues no falla mai. Els teus jacints floriran, en pots estar ben segura. La síndrome del paper blanc és molt freqüent entre els escriptors, però a diferència de les heroïnes mitològiques, no cal esperar la primavera. Quan menys t’ho esperis sorgirà l’espurna que t’ha de guiar per dies fecunds i plens de bona poesia. Tal com diu en Carles, no has de patir, tens inspiració de sobres.

    Has confegit un poema magnífic, amb imatges dignes d’una gran poetessa.

    Raül

  • rautortor | 08-01-2014

    Certament, has aconseguit un relat rodó. No hi falta cap dels ingredients que se li suposen a un relat ben escrit, en estructura i contingut.

    Algú ha dit que hi ha una gran dosi de poesia, amanida d’un erotisme exquisit. Jo m’adhereixo al seu comentari, de dalt a baix.

    Se’m fa difícil comentar una història que m’atreveixo a qualificar de perfecta. Només puc reconèixer l’excel·lència del teu talent d’escriptor.

    No deixis d’escriure, mestre, que els aprenents necessitem emmirallar-nos en relats com aquest.

    Incondicional

    Raül

  • rautortor | 18-12-2013


    Davant d’aquest arbre guarnit de records, amb el somriure abstret pels pensaments i la nostàlgia, sempre hi ha algun infant que t’estira de la jaqueta i et desitja amb paraules a mig fer, BON NADAL!.

    Justament això, aquí i ara, Aurora, bones festes!

    Raül

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: