rautortor

98 Relats, 330 Comentaris
41331 Lectures
Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.



Últims relats de rautortor

  • Temps de renaixença

    rautortor - 27-06-2016 - 71 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Que les fogueres de sant Joan tenen un rerefons salutífer és un fet notori, sobretot abans. S’hi solia cremar els mals endreços i, per extensió, tot allò negatiu i perniciós. Per tant, podrien ser una bona excusa per assajar una renaixença. més

  • La guerra inútil

    rautortor - 17-05-2016 - 127 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Qualsevol guerra esdevé inútil. La violència despulla de raó a aquell que l’exerceix. A més, no existeix cap controvèrsia que no es pugui solucionar amb el diàleg i els pactes. Si més no, això és el que pensem els pacifistes. més

  • En clau de lletres

    rautortor - 02-05-2016 - 160 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    Heus ací un poema amb doble lectura. Per una banda, vol ser un homenatge a la literatura en totes les seves manifestacions. Però també s’hi palesa un intent per identificar autor i obra literària. més

  • Maleïda sinalefa!

    rautortor - 16-04-2016 - 311 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Els malentesos per culpa d’una simple sinalefa lligada a un mot de gènere comú solen ser habituals en la parla quotidiana. En alguns casos poden arribar a ser fins i tot cruels. més

  • Retorn a la vall de flors

    rautortor - 10-04-2016 - 97 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    La primavera és l’estació de l’esperança. L’esperança, aquella noieta que cada matí ens dóna el bon dia, segons Charles Péguy. A ella encomano el retorn a l’optimisme. més

  • Optimisme equinoccial

    rautortor - 20-03-2016 - 115 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    Sembla un tòpic, però l’arribada de la primavera sol generar optimisme. Si més no, a simple vista. més

  • Assaig de carta abans de la fugida

    rautortor - 13-03-2016 - 203 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Avui dia la vida dels pares sol estar hipotecada. Primer, els fills endarrereixen cada cop més el moment de l’emancipació; després, amb l’arribada dels néts, els avis es converteixen automàticament en el suport natural de la criança dels infants. més

  • Miralls

    rautortor - 11-03-2016 - 162 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Diu que els miralls no són traïdors. El problema -si és que n’hi ha algun- es troba en els ulls de qui s’hi mira. Però els miralls tenen un punt de màgia: et fan palès tot allò que es mou darrere teu. més

  • L'adéu

    rautortor - 01-03-2016 - 186 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    Normalment els comiats, tant en vida com en la mort, acostumen a ser emotius, carregats de melodrama. El meu adéu vol ser justament tot el contrari. més

  • Dins la nit de la meva soledat

    rautortor - 27-02-2016 - 140 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Fa gairebé trenta anys d’aquell fatídic dia de febrer. La meva mare, pobreta, va morir a poc a poc, dolçament, davant els meus ulls atònits. Cada any la recordo i l’enyoro. Cada any li dedico els meus versos. més

  • L’hermafrodita

    rautortor - 09-02-2016 - 114 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    El fill d’Hermes i Afrodita posseïa les dues identitats sexuals completes, fet que li conferia, hipotèticament, poders excepcionals que fins i tot els déus cobejaven i envejaven. més

  • Distància

    rautortor - 21-01-2016 - 232 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Quan un es fa gran necessita molt més que abans la proximitat de la persona estimada. El temps s’esmuny rabent per les escletxes que obre la distància. més

  • El vell Gaspar

    rautortor - 18-01-2016 - 172 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Ens hem atorgat la llibertat de reinterpretar el concepte de xarxa social. I, per això, hem confegit una història peculiar. La gent solitària no sempre està sola. En efecte, lluny de les xarxes habituals, es munten la seva pròpia, absolutament personal, gairebé onírica. més

  • A contrallum

    rautortor - 08-01-2016 - 178 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Cada canvi d’any esdevé un assaig de revisió i de bons propòsits. Sense remei. Això és el que aquest poema posa de manifest. Bon any a tothom! més

  • Gestos

    rautortor - 19-12-2015 - 271 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    El tracte quotidià omple la vida de gestos, de missatges no verbals que simplifiquen les relacions humanes. Gestos que aprenem observant només el nostre entorn. més

Últims comentaris de l'autor

  • rautortor | 27-06-2016

     photo 84aca93f-3614-4b7c-b74b-ec5b362ffd54_zpsp7c2hsja.jpg

  • rautortor | 31-05-2016 | Valoració: 10


    Abans de res, benvingut a RC! Aquí trobaràs tot allò que un escriptor, o aprenent d’escriptor, desitja, lectors! Lectors que s’endinsin en les teves històries i que s’impliquin en allò que vols comunicar. De tant en tant, rebràs al teu correu l’avís que algú ha comentat el teu relat, fet que, de ben segur, t’animarà a anar escrivint.

    Quant al teu relat, a mi personalment em porta a temps pretèrits en què vaig passar per tràngols similars. Jo només tenia dotze anys i mai no havia sortit de casa. Per això m’ha estat fàcil comprendre tot el que de forma magnífica i amb tant de detall ens exposes. Tot i que la situació és diferent i les experiències d’ambdós no coincideixen en l’espai/temps, el resultat final no divergeix massa entre l’una i l’altra.
    M’ha semblat tot un encert la interrelació constant que ens presentes entre realitat i ment, entre fets i pensaments. I també la progressió del fil argumental que ens porta pels diferents moments claus, els més dramàtics, de la narració, l’entrada a la residència, la trobada o la cerca de cares amigues, l’accés al menjador i la sortida –gloriosa sortida per un adolescent–, els dubtes a l’hora d’escollir una llitera... I tot, absolutament tot, amanit amb les teves cavil·lacions, temors, recels i titubejos. Amb això ens has demostrat que ets un excel·lent observador dels racons de la memòria i tot el que ella evoca.

    Bé, continua publicant i ja ens anirem llegint, amic.

    Raül

  • rautortor | 25-05-2016


    Algú algun dia en què estàvem parlant sobre la lectura de diferents diaris d’una mateixa jornada informativa i de les seves repercussions pernicioses per la ment, em va comentar, ras i curt, no llegeixis diaris. És difícil de fer-li cas, sobretot si tens una ment curiosa, però, així i tot, no deixava de tenir raó. Com els protagonistes del teu minúscul relat ple de sentit comú.
    Respecte al teu escrit –t’has superat amb rècord de concisió–, em quedo amb el temps verbal que has emprat, apagaren, és a dir, foren capaços de fer-ho, la qual cosa no es pot dir de la immensa majoria de telespectadors.
    Imagino que coneixes la frase atribuïda a l’inefable Groucho Marx. Trobo la televisió molt educativa. Cada cop que algú l’encén, me’n vaig a la biblioteca i llegeixo un llibre.
    Això no obstant, les teves tres paraules crec que van més enllà de criticar la rutina de veure la televisió, ja que ens dones la possibilitat de prescindir, per la raó que cadascú vulgui, d’un mitjà de comunicació massa adotzenat i, sovint, políticament incorrecte. Com els

  • rautortor | 17-05-2016


    El rebuig a la guerra i la propensió al pacifisme ja ve de lluny. En època clàssica, per posar algun exemple, trobem Aristòfanes i la seva Lisístrata i el poeta romà Tibul amb el desè poema del volum primer de les Elegies, que em plau especialment i que fa:

    Quis fuit, horrendos primus qui protulit enses?
    Quam ferus et vere ferreus ille fuit!
    Tum caedes hominum generi, tum proelia nata,
    Tum brevior dirae mortis aperta via est.


    Qui va brandar per primera vegada les terribles espases?
    Fou veritablement insensible i cruel qui ho va fer!
    Aleshores aparegueren les guerres i les mortaldats humanes
    i així es va abreujar el camí cap a la funesta mort.

  • rautortor | 26-04-2016


    Aquesta vegada vam coincidir en la tria del personatge, un telèpata professional. Amb una petita diferència, però. El teu va cometre l’inexplicable error de sortir de l’armari –una imatge molt encertada per distreure el lector i sorprendre’l al final. En canvi, el meu se’n va guardar prou bé de dir res. Però, no tan sols pel fet de ser telèpata sinó per les imprevisibles conseqüències per la seva condició d’hermafrodita.
    Vull destacar la manera com has conduït la narració. A partir del títol ens has portat magistralment per tot un seguit d’equívocs i dobles sentits que ens han dut a conclusions precipitades que no feien preveure el final que ens has regalat. Bona feina, xicot!

    Quant al meu hermafrodita, tal com explico al text introductori, he intentat de recuperar la figura del fill d’Hermes i Afrodita, personatge mitològic que, atesa la seva doble faceta sexual, provocava l’interès i l’admiració de déus i homes que el consideraven un coneixedor perfecte de les dues identitats sexuals i dels suposats secrets que aquest fet suposa.

    Fins una altra.

  • rautortor | 25-04-2016


    Fa dies que no comento res. Coses de l’estat d’ànim, suposo. Avui m’he proposat de tornar a posar fil a l’agulla i dir la meva als relats que vaig llegint. No he comentat, però sí que he anat llegint bona part del que es publica a RC.
    Quant al teu relat, tot i ser mínim –però bo– com ens tens acostumats, no deixa de tenir una bona dosi de lèxic, un simpàtic toc d’erudició. Amb tot no hi falta la corresponent pinzellada de naturalitat amanida amb regust d’ironia. T’ho dic perquè sóc de poble i sé de què parlo.
    Voldria remarcar la teva frase L’únic xafardeig era que no hi havia xafardejos. Certament, aquesta afirmació, que seria un bàlsam per qui no és partidari de les xafarderies, per un tafaner de mena és com si hagués arribat la fi del món.
    A banda d’això i per arrodonir la teva llista de sinònims, et recomano de visitar el bloc de Ramon Camats, en concret, l’article Antropologia de l’escurçó. T’hi portarà aquest link, https://rcamats.wordpress.com/page/37/

    Bé, d’ara endavant ens anem llegint i comentant. Bona sort.

  • rautortor | 27-02-2016


    Aquest poema ha estat inspirat per aquell altre que vaig escriure ja fa temps, en concret, Dove sei Beatrice?, un poema sobre La Divina Comèdia que, entre altres coses, exposava l’encontre impossible de Dant i Beatriu als jardins de l’edèn.


     photo b9dfe9c3-68b9-4887-8d1d-00e6374f5fd9_zpsnxlvunek.jpg

    Miquel Barceló, La Divina Comèdia III, Paradís


    [...] Des de dalt albiraren, per fi, els jardins exclusius,
    l’edèn promès als virtuosos i als justos
    i, de bat a bat, l’accés al cosmos del paradís,
    a les metàfores de la felicitat i la plenitud;
    i, al fons, entre benaurats, àngels i innocents,
    la visió tant de temps cobejada, Beatriu.

    Dante, ja sol –l’entrada no és permesa als pagans–,
    va perdre, per uns moments, l’esma i el coratge.
    Gairebé exànime, s’hi atansà. Ella el reconegué a l’acte.
    Impertèrrita, com una estàtua de catedral gòtica,
    li va somriure lleument –oh madona de Leonardo!–,
    envoltada d’una estranya felicitat, etèria, platònica,
    inassolible. I, sense dir res, va abaixar els ulls.

    Ell, aleshores, com si tornés d’un somni abismal,
    recobrà el motiu de tant llarg i feixuc romiatge.
    Tot d’una, s’encaminà resolut devers ella
    i, corferit d’amor, va provar d’agafar-la de les mans,
    d’estrènyer-la entre els seus braços, de besar-la... En va.
    Cada cop que ho intentava, la imatge dilecta s’esvania.
    Ni un lleu frec, ni una carícia, ni un bes.

  • rautortor | 10-01-2016


    O també podia haver dit, cercant l’amor en temps convulsos, plens d’injustícia i mancats de compassió? Una nadala autèntica escrita oportunament, atesos els moments que ens ha tocat de viure. Els mots i les imatges que fas servir ajuden a fer efectiva la denúncia -bressol eixut (infants que moren ofegats al mar), aixopluc i escalfor (camps de refugiats), ella confia (tots esperen trobar comprensió i futur), segueix l’espòs (famílies senceres fugen de la guerra)...
    D’altra banda, m’ha plagut que tractis explícitament allò que omple de significat el Nadal, allò que la tradició ens ha ensenyat –sovint ens fa vergonya escriure sobre el tema (qüestions de respecte multicultural?). De totes maneres, només caldria treure la majúscula del mot “Verge” perquè tot resultés políticament correcte. Això no obstant, a mi em sembla molt més autèntic que ho hagis escrit en majúscula.

    Fa molt de temps que no comento res. No et sabria explicar el perquè. Coses que passen, que van i vénen, vet aquí. Ara mateix, amb aquest comentari acabo de trencar el lapse.

    Que tinguis/tingueu/tinguem un bon any.

  • rautortor | 26-10-2015


    El dia 5 d’aquest mes d’octubre moria a Andorra la Neus d’Areny-Plandolit, la musa inspiradora d’aquesta cançó. Pel que jo recordo, la Neus era una persona alegre, un doll de simpatia i sinceritat, sempre disposada a col·laborar, una persona que es feia estimar. Ella fou per mi un d’aquells amors primerencs d’adolescència, desgraciats de mena, mai segellats ni per un bes. De totes maneres, la cançó que li vaig dedicar em va servir per mantenir viva, encara que fos mentalment, aquella flameta afectiva.

    Ara bé, hi ha un detall que no em podré perdonar mai. Durant els gairebé cinquanta anys de vida de la cançó, ni una sola vegada, que jo sàpiga, la vaig cantar en presència seva. Inversemblant però cert.

    Neus, Maria-Neus, reposa en pau i que el pes de la terra et sigui lleuger.

  • rautortor | 22-05-2015


    Què tindrà l’amor que qui el descobreix i el viu té la impressió que serà etern? Com tan bé has descrit en el primer paràgraf, aquesta és la sensació que omple la vida de la teva protagonista. A remarcar les imatges els revolts de la teva geografia, viure gratant el cel, fent pessigolles als núvols, flotant pel món com un suro.
    Per desgràcia, la realitat ensenya que res és perdurable, que tot és contingent, mortal i, malauradament, qualsevol dia pot desaparèixer. I aquest fet provoca el que tu, de manera lúcida, has definit com a petites morts. Sortosament, aquestes morts no són mortals en sentit estricte, accepten supervivents, tot i que en el camí hagin hagut de deixar algun bocí de la pròpia vida.

    Un relat magnífic, farcit de sinceritat i de naturalitat i, també, d’una dosi de literatura d’alta volada. L’enhorabona, una vegada més.

  • rautortor | 21-05-2015


    La cinta de seda unia els dos volums de les Œuvres poétiques d'Adam de Saint-Victor (edició de 1858-1859) per la pàgina 41 del volum primer [I-41] i la 189 del segon [II-189]; així mateix, els números 8 i 1 feien referència a les estrofes que apareixien a les respectives pàgines:

    Cur, quod Virgo peperit,
    Est Judaeis scandalum?


    [Per quina raó, el que la Verge parí
    és motiu d’escàndol pels jueus?]


    Salve, mater Salvatoris,
    Vas electum, vas honoris,
    Vas coelestis gratiae;
    Ab aeterno vas provisum,
    Vas insigne, vas excisum
    Manu Sapientiae!


    [Salve, mare del Salvador,
    vas d’elecció, vas d’honor,
    vas de la gràcia celestial;
    vas predestinat des de l’eternitat,
    vas insigne, vas excavat
    per la mà de la Saviesa Divina.]

    A més a més, cal remarcar que entre les imatges marianes de la capella hi havia una marededéu sagrari que Arnau havia comprat a un antiquari mallorquí. D’altra banda, val a dir que ambdues cites es refereixen al dietari original, ja sigui per facilitar indicis del lloc on estava guardat, ja sigui per insistir en la importància que tenia respecte del bon nom de la família i de la seva seguretat i salvaguarda de cara a possibles atacs de qualsevol persona hostil.

    De moment, deixem a la perspicàcia de cada lector la interpretació de l’entrellat.

  • rautortor | 18-05-2015


    Tot i que ens has endinsat en el món mitològic per excel·lència on el destí era innegociable fins i tot per als déus, has portat el teu relat a la dicotomia de l’atzar i la causa. Evidentment els grans mitòlegs no acceptarien el teu suggeriment, però els poetes i els literats gaudim de la llibertat dels creadors de realitats diferents a les que proposa l’ortodòxia.
    Als mites una mort pronosticada pels averanys era una mort segura. El que no se sabia era el quan i el com, però sí qui en seria el causant.

    A propòsit d’aquest mite, aviat farà un parell d’anys que vaig escriure aquest poema, Dànae sota la pluja, poema que cloïa amb aquesta pregunta, Hi ha algú, per ventura, que hagi esquivat mai el seu destí?.

    Com a professor de clàssiques –jubilat, això sí– em plauen especialment aquests relats. I més si estan escrits amb la mestria i concisió a què ens tens acostumats.

    Bona sort, Edgar, i gràcies pels teus elogis als meus relats.

    Raül

  • rautortor | 17-05-2015


    La raó del meu títol és perquè, quan era petit, les unes i les altres eren cosa sagrada, intocable, diria jo. Les primeres, per la seva bellesa, les segones, perquè sempre ens havien dit que era pecat matar-les ja que eren beneficioses per tothom. Jo, un mal dia, vaig tirar una pedra amb el tirador de gomes a un estol d’orenetes aturades damunt un fil elèctric amb l’únic propòsit que aixequessin el vol i en vaig matar una. Ho vaig passar malament i els companys de joc també m’ho van recriminar. Sobre aquesta trista anècdota, fa uns tres anys, vaig escriure un poema, L’oreneta, tot recordant els dies de la infantesa.

    El teu relat, però, es mou per un altre àmbit, per la ingenuïtat i bona fe d’un noiet somniador, massa somniador. La descripció del fet, com sempre, esdevé fàcil de llegir i interessant, deixant-nos pel final la resposta al que, de bon principi, havíem imaginat i que no sabíem ben bé per on ens sortiries.

    Bon relat i una gran troballa en presentar-nos la fragilitat de la vida, sobretot pels éssers més vulnerables, tot i que les intencions del protagonista fossin més aviat festívoles. Realment ha estat una sorpresa la teva “sorpresa”.

  • rautortor | 20-04-2015


    Segons la Bíblia, Matusalem fou l’home que més anys va viure sobre la terra, ni més ni menys que nou-cents seixanta-nou –la majoria dels primers patriarques superaren els nou-cents. I no ho feren pas com a uns vells decrèpits, sinó que van seguir mantenint la capacitat procreadora durant aquests anys. De totes maneres, com que la terra aleshores estava –sempre segons el llibre sagrat– pràcticament buida, no representaven cap inconvenient per la superpoblació. Així mateix, altres civilitzacions inflaren les edats dels seus primers dirigents –els sumeris sembla que s’endugueren la palma amb una mitjana de vint mil anys.

    Ara bé, el sèrum que tu, de forma tan original, ens aportes al relat – ai, aquests japonesos, quines idees! –, esdevé, certament, un greu problema ateses les catastròfiques prediccions malthusianes. Però, arribat el cas, el teu text podria ésser considerat una proposta de solució –s’agraeix el detall de la paternitat catalana respecte de la idea més reeixida.

    Com sempre, Edgar, has aportat al concurs la més original de les propostes.

  • rautortor | 16-04-2015


    Diàleg de... ves, ara no em ve el nom. Amb la referència al Baratillo ja ho has dit tot. Aquestes dues desmemoriades no en tenen menys de seixanta. I, potser, em quedo curt.

    Fet i fet, has confegit un diàleg d’allò més divertit. I te n’has sortit amb la solvència d’una gran mestra en l’observació de la realitat. El tema de la memòria a mesura que s’amunteguen els anys provoca situacions com aquesta, si bé no tan exagerades, però que s’hi atansen molt. Edat en què no serveix de gaire menjar cues de pansa.

    M’ha agradat la variació que ens presentes en la descripció dels lapsus de memòria: bé, tant se val, d’això, com es diu ara?, ara no em surt, davant de l’..., ostres!, ara no m’ho facis dir, que treballava a..., codonys!, alguna cosa que comença per “c”, ai renoi!, ostres, quina memòria!, al... d’això, com se’n deia?, què sé jo..., ves tu ara!, ni que em matessin me’n recordaria del nom, records al... al... al teu marit, adéu... dallonses.

    Realment una lliçó de quotidianitat i de bon humor. Em remeto a la descripció que fas de tu mateixa declarant-te una dona amb sentit de l’humor.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: