rautortor

123 Relats, 388 Comentaris
57244 Lectures
Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.



Últims relats de rautortor

  • Persèfone'18

    rautortor - 17-04-2018 - 11 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Persèfone, filla de Demèter deessa de la fertilitat de la terra, fou raptada per l’infernal Hades. La ràbia de la mare fou tal que la terra va deixar de fructificar. Finalment, es va acordar que Persèfone estaria amb sa mare durant sis mesos, primavera i estiu. més

  • El mestre Dadiu [6]: Es tanca una porta, se n’obre una altra

    rautortor - 07-04-2018 - 78 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Quan tot semblava haver tornat al punt de partida, l’aparició d’un nova línia d’investigació aviva l’esperança del jutge Dadiu de cara a resoldre definitivament el cas. més

  • Dins la nit de la meva soledat

    rautortor - 16-03-2018 - 81 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Fa més de trenta anys d'aquell fatídic dia de febrer. La meva mare, pobreta, va morir a poc a poc, dolçament, davant els meus ulls atònits. més

  • El mestre Dadiu [5]: Res no és el que sembla

    rautortor - 04-03-2018 - 188 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    La investigació es mou per àmbits relacionats amb les arts de la màgia i les sectes. El jutge Dadiu intenta relacionar la mort de la jove amb rituals de sang. més

  • Més enllà de la mort i la soledat

    rautortor - 19-02-2018 - 241 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Un any més, el febrer m'obra de bat a bat la porta de l'enyorança. El vint-i-u de 1987 moria la meva estimada mare. més

  • El mestre Dadiu [4]: Un puzle complicat i perillós

    rautortor - 02-02-2018 - 202 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Noves perspectives en el cas de la noia assassinada. A la vista dels esdeveniments, el jutge farà gala d'un tarannà racional i metòdic, amanit d'una gran dosi de temperància. més

  • 3. El mestre Dadiu [3]: L’anònim

    rautortor - 07-01-2018 - 222 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Entre el mestre Dadiu i el comissari van concretant l’entrellat sobre la mort de la noia de porcellana. més

  • La lluna del natalici

    rautortor - 20-12-2017 - 181 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Bones festes, amics de Relats en Català! més

  • De l’enyorança

    rautortor - 15-12-2017 - 146 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Cada any em passa. Quan arriba l’hivern i sobretot el Nadal, em sento assetjat per pensaments d’enyorança. Aleshores he de recórrer als remeis de sempre, la serenor i la saviesa de l’experiència. més

  • El mestre Dadiu [2]: La cova

    rautortor - 08-12-2017 - 178 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Segueix la saga. En aquest nou capítol presentem el mestre Dadiu en el seu ambient i en l’exercici del seu càrrec. més

  • El mestre Dadiu [1]: La noia de porcellana

    rautortor - 19-11-2017 - 271 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Ens hem proposat de crear un nou personatge per glossar les virtuts cardinals. En aquesta ocasió hem pensat en un mestre de poble, d’origen rossellonès, amb unes grans qualitats detectivesques. més

  • Sonets de l'edat sàvia [7] / Tardor a la pell

    rautortor - 02-11-2017 - 203 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Hi ha poques llengües a la Romània, per no dir cap més, que emprin la denominació de tardor en referir-se a l’estació autumnal. El seu ús ha esdevingut habitual a partir de la literatura catalana i, sobretot, dels seus poetes. més

  • Tal com eres, tal com soc

    rautortor - 15-10-2017 - 244 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Com cada any, en arribar l’onze d’octubre, em retrobo amb la memòria del pare i amb tot el que va significar per mi. El seu exemple, la moderació en el tracte, la bonhomia, l’alegria. Per això m’omple d’orgull poder dir, tal com eres, tal com soc. més

  • La tardor m’enutja, la tardor m’encisa

    rautortor - 06-10-2017 - 177 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    En arribar les tardors -l'astronòmica i la personal-, la ment i la sensibilitat no acaben de posar-se d’acord. D’una banda, desencís per la bonança exhaurida i pel vigor que minva i, d’altra banda, serenor i satisfacció. més

  • Fallaires del solstici

    rautortor - 28-06-2017 - 156 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    El solstici d’estiu sembla que, d’antuvi, era un moment de reunió i d’afirmació social. Amb el temps i a causa de les contaminacions religioses i culturals es va convertir en una festa del foc, d’un foc que crema andròmines i que convida a la celebració. més

Últims comentaris de l'autor

  • rautortor | 22-04-2018


    Enmig de la nit neix una història ajornada durant molt de temps que, pel que sembla, ara sí arribarà a bon termini. La descripció de les fluctuacions i dubtes de l’autora et van introduint dins la seva ment i et fan còmplice dels seus titubejos. Així mateix t’encomana els vius sentiments d’enyorança i d’esperança per acabar el relat que un dia havia promès al seu amic.
    Certament, com diu l’Enriqueta Viladoms, el teu esdevé un relat escrit “a quatre mans”.

  • rautortor | 19-04-2018


    Naturalitat, riquesa de detalls, vocabulari acurat i saborós, flaire de terra i d’un temps autèntics. Entre les meves amistats hi ha més d’una tieta com la teva, esperançades en una mena de príncep blau, grana, verd o daurat.
    En fi, un relat optimista malgrat l’obstinada procrastinació.

    Recordes la tieta de Serrat?
    Cada dia el mateix,/ agafar l’autobús / per treballar al despatx / d'un advocat gandul, / amb qui en altre temps / ella es feia l'estreta. Doncs, això.

    M’ha plagut llegir el teu relat. L’enhorabona.

  • rautortor | 15-03-2018


    Breu, concís, com sempre, amb aquell punt d’ironia que el fa especialment interessant. De fet, la fe no necessita de massa paraules.
    Benvingut a la nova temporada. Feia dies que no llegíem res teu.

  • rautortor | 25-02-2018


    Fa de bon llegir la teva visió vitalista de la mort. He conegut altres persones que pensen com tu, molt compromesos amb idees esotèriques i amb religions orientals. Són visions i creences que certament t'aporten un plus d'optimisme, però que t'exigeixen una gran dosi de fe, virtut que no es fonamenta en la raó sinó en quelcom molt més íntim i deslligat de la voluntat. Se'n té o no se'n té.
    De totes maneres, quan miro el futur des d'aquestes perspectives, m'asserena pensar en la possibilitat que així sigui. De moment, quan tot això trontolla, em refugio en els sentiments i en la poesia, una manera de convertir en real allò que costa de demostrar.
    Quant als pares i als essers estimats, continuo parlant amb ells o amb el que resta encara viu d'ells, refugiant-me en els records i pensant que quan algú mor no mor del tot. I això m'asserena i m'ajuda a no sentir-me tan sol.
    Pel que fa a la casualitat o la causalitat de la mort, em costa acceptar-ho en les morts violentes o prematures; en canvi, en casos d'eutanàsia o de malalties de llarga durada i fins i tot en morts de pena, hi estic d'acord. Ho referma la meva experiència amb el traspàs de la meva mare -desnonada pels metges, durant l'agonia a casa seva em va dir Fill, si que costa morir-se- o la del meu pare que cada cop que li revenia el dolor exclamava amb cara il·lusionada, Ara, ara.... En fi, és el que penso de tot plegat.

    Gracies per retornar-me l'esperança sobre l'existència de l'ànima i de la pervivència més enllà de la mort.

  • rautortor | 23-02-2018


    Una crònica anunciada i mai volguda. L'única veritat és que la mort és indefugible, malgrat les promeses de metges i capellans. Hi ha qui diu que tots tenim el nostre dia i que sort tenim de no conèixer-lo. Mes, quan t'arriba l'experiència i, a més a més, hom la pateix en algú tan proper com una mare o un pare, la tristesa, l'enyorança i fins i tot la ràbia s'apoderen de tu.

    El teu poema ens porta pas a pas, detall a detall, pel camí luctuós que et van convertir en orfe en cosa de dies. Al poema s'hi nota dolor, desconsol, incredulitat i enyor. El teu somni premonitori dóna pas a tot un seguit d'episodis fatals. Qui més qui menys podria parlar de les seves pròpies vivències. Vivències de mort i acomiadament. Dolor i tristesa, en definitiva.

    Quant d'amor hi ha rere les teues galtes de jove octogenària o el morí de pena referit al teu pare. I quanta de soledat i enyorança quan deixes anar la teva reflexió final, hi penso tant encara... Com jo, benvolgut Nil, que encara escric poemes en els aniversaris, el vint-i-u de febrer ma mare i l'onze d'octubre mon pare, alguns dels quals encara estan penjats al web de Relats.

  • rautortor | 07-02-2018


    Un dia el metge del poble li va dir a la meva mare, Tresa, tens el cel guanyat. Ella li va replicar, Doctor, el cel aquí, allà el que Déu vulgui. Aquest era l'objectiu que ens marcaven des de petits, com tu molt bé expliques, o el cel o l'infern. I el camí quedava marcat indefectiblement per deu esgraons. D'aquest deu, els sisè era el més relliscós. Mortal de necessitat.
    Permet-me que afegeixi una anècdota al meu comentari. Algú alguna vegada em va explicar que al seu col·legi de monges a les noies els tenien prohibit netejar-se després d'orinar, no fos cas que es toquessin... I clar, aquesta situació deixa tocat a qualsevol.
    Això, les noies. Els nois, en principi gaudíem de més llibertat i de més possibilitats de transgredir. De totes maneres, havies de passar pel confessionari. I sempre que no passessis per un seminari.
    Benvinguda novament a la festa relataire. Esperem els teus escrits sempre plens d'alegria, llibertat i poesia.

  • rautortor | 07-02-2018


    Hi ha gent que diu que les virtuts no s'aprenen, se'n té o no se'n té, que depèn de la predisposició natural. En canvi, ens has demostrat amb aquest relat tan ben trenat que se'n pot aprendre.
    Durant els anys de joventut, qui més qui menys s'apuntava a exercicis espirituals, quan encara no existien ni el ioga ni les activitats de relaxació mental i vivencial. De tant en tant calia desconnectar del present i de les rutines perilloses, i també de les addiccions.
    Atès el que ens exposes amb tant de detall, als lectors ens arriba una alenada de satisfacció en descobrir que, definitivament, la Júlia i la Remei van recuperar l'equilibri personal. Així i tot, només els cal una vuitena virtut de cara al futur, la perseverança.
    Ens anem llegint.

  • rautortor | 19-01-2018


    La teva és una crònica en clau literària d'una realitat punyent i injusta. La descripció de l'infant no deixa res a la imaginació. És com un tràveling circular per palesar la personalitat del marrec, la seva vitalitat, la tendència imitadora, els posats, les rialles, els gestos i els sons... D'altra banda, la mare que es refugia en el seu fill, sense deixar de recordar i lamentar la seva soledat o estranyar-se que encara pugui riure en aquestes circumstàncies. Circumstàncies d'ara fa tres mesos, la presó, fins i tot l'ós blanc, qui no hi veu una intenció reivindicativa de qui porta un llaç de color groc a la solapa?
    Com sempre, un plaer llegir-te, Aleix.

  • rautortor | 08-01-2018


    Un bell i dramàtic homenatge a les mares argentines que lluitaren pacíficament i amb una fortalesa d’esperit més enllà d’allò que unes autoritats assassines podien imaginar. Cal aixecar la veu amb constància i amb convicció perquè tothom, el món sencer vegi, comprengui i actuï i obligui a actuar en conseqüència.
    La descripció de la mare turmentada i el seu anhel de netejar més que les ferides, el dolor interior, em sembla realment magnífic.
    Després, quan t’adones de qui és exactament la Carmen, comprens tot el cerimonial de la dutxa. Em sembla també molt encertat l’origen del mocador blanc.
    Et seguiré llegint. Fins una altra, Enriqueta, i que tinguis un bon any.

  • rautortor | 21-12-2017

    Caldria corregir,
    a les afores per als afores, tot i que en alguns diccionaris s'accepta també el gènere femení.
    En segon lloc, s’ha esmunyit, incomprensiblement, un accent a boirà que, lògicament, hauria de ser boira.
    Disculpeu els lapsus.

  • rautortor | 14-12-2017

    Bona feina. La teva com a escriptor i la del protagonista com a justicier unilateral. Coneixent-te com et conec, m’imaginava una cosa així al principi, però no he descobert fins al final la raó de ser de tot plegat. M’ha seduït el tema de la construcció de l’envà i la descripció acurada que fas de les eines i del procés. Com que sóc fill de mestre d’obres, tot m’ha resultat molt familiar.
    Sempre és un plaer llegir escrits teus.

  • rautortor | 03-11-2017


    En llegir el teu poema per primera vegada em van seduir novament la teva manera tan personal d’explicar-nos records i sensacions i la forma com conrees el tema de l’amor i la delicadesa que hi traspua. La distància de l’enyor i tots els elements –olors, colors, sorolls, llocs...– que el defineixen s’entrelliguen magistralment en una composició íntima, personal i intimista.
    Però, després de llegir els aclariments que vas fer a jovincdunsilenci, vaig acabar de copsar la plenitud del poema. I, com ella i altres que et comenten, t’he de dir que un cop més em meravellen els teus recursos literaris i, en aquest cas, l’ús descriptiu que fas de la sinestèsia i la incorporació d’imatges tan contundents com la gana que em crema a les butxaques, el meu tu serà únicament teu.
    Sempre són d’agrair els teus versos.

  • rautortor | 12-07-2017


    Tot una declaració de principis. Pel que fa al pobres mortals no existeix vida sense la mort. I, contraposant les paraules –contrapet, en diuen alguns–, no existiria la mort sense la vida. Així i tot, com tu ens descrius de forma precisa i emotiva, cadascuna tenen i posseeixen un tarannà propi.
    Per fer-nos avinents els conceptes, els fas jugar amb la por. I, realment, aquest joc ens arriba molt profundament, directe al cor. De la mort destaques el dolor, la soledat “freda” –un epítet molt reeixit–, la indefensió davant tot el que deixem enrere. De la vida, la possibilitat de no viure-la amb tots els sentits, de perdre’n el sabor genuí que posseeix i que, per desgràcia, moltíssima gent viuen sense adonar-se’n.
    Però, el teu cor t’ha inspirat la idea de cohesionar-les, la una i l’altra, amb l’amor, el personal i l’altruista, el generós, l’universal, sense passivitat ni indiferència.

    Però, tens sort, Aurora, de trobar una mà i una mirada amables, el suport ideal per superar qualsevol por.

    Sincerament, has bastit un poema important, transcendent, fins i tot, un resum de tot allò que som i volem ser. Et felicito.

  • rautortor | 03-07-2017


    Com n’és de saludable una dutxa ensems! Però el teu poema li ret justícia i les imatges que ens transmets la fan especialment apetible. Com si no? Resseguint tots i cadascun dels centímetres de pell humida –un a un, sense deixar-ne cap, perquè tots tenen el seu encant; i sobretot, jugant, amb tot el que això comporta, fins on la imaginació i el desig mutus demanin. Junts, a fregar de pell, el teu cos i el seu, tremolant i gaudint ensems. La “lluent reguera de gotes” la deixareu “camí dels llençols” per culminar allí els jocs de l’amor, “tan humits com la set després de la sal”.
    Un poema plaent i especialment íntim. Quants de records!

    Aleix, fa molt de temps que no comento i no és pas per falta de ganes. Avui he iniciat una nova etapa –o això espero. Gràcies pels teus comentaris, sempre tan fidels i precisos.

    A propòsit dels termes “fendir” i “teürgs” del meu poema sobre els fallaires, vull expressar la sensació de tallar la fosca amb la llum de les falles com ho podria fer un ganivet o la quilla d’una nau; els anomeno “teürgs” perquè els imagino com a éssers que exerceixen la seva màgia devers els mons celestes.

  • rautortor | 21-11-2016


    A propòsit del final que alguns comentaristes em demaneu, a l’hora de cloure el relat havia pensat en diferents possibilitats.
    Amb tot, vaig optar perquè fos una simple anècdota d’un autoestopista amb mala sort. Tan sols vaig intentar que la situació fos, si més no, versemblant.
    De totes maneres, no descarto la possibilitat de continuar més endavant el viatge de retorn a casa.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: