Llàgrimes

Un relat de: jjordi

Sala Quatre, agost de 2005:

Obro el vano i et miro als ulls. La pell colrada, extremadament fosca, oculta els indicis del teu pensament. Tens les dents sempre massa blanques, cap endavant, com si fes vent, i el pèl llarg enrera, com si encara no haguessis baixat del veler. Arrenco un as de bastos, i el deixo anar, picant suaument amb el dors de la mà sobre el quadrat llardós de roba verda.

Retens la mirada sobre la figura estesa, i tot seguit la retornes al secret que duus a les mans. Ets un personatge famós, Enric, un actor diabòlicament polifacètic, tan bon cuiner com futbolista, tan bon home del temps, com pirata. Mira, aquest sóc jo, ens dius amb ulls de nen petit, mirant el televisor. Encara ets ple d'il·lusió, Enric. Embotit en jerseis que sempre et venen petits, quan estires el braç per assenyalar-te, t'arriba la màniga amb prou feines al colze. El mateix gest mal girbat et serveix per jugar-te-la amb el cavall, que salta al mig de la taula.

A causa de la rebrincada el torn s'abraona sobre tu, company Pau. Ja tens el puny tancat, pinçant la millor opció des de fa estona. No esperes mai, tu. Deixes anar la manilla, ràpid, molt ràpid, amb el rictus característic de celeriitat que no t'abandona. Sempre amb presses, moviments precisos, gairebé violents. Amb tans espasmes, es pot dir que ja portes tres vides a l'esquena.

Però no ens aturem perquè el cercle viciós ja comença a girar, tot passant abans pel Miquel Pastisser, home de poques paraules, calb, i gras. Carn blanca flonja de monjo pervertit, si encara existissin monestirs on deixar-se caure. Has de conformar-te amb noies que et complauen a canvi d'una exígua part de la teva minsa riquesa. Ets tan mala parella que ningú et vol ni per jugar a cartes. No dius res. Sempre has estat un perfeccionista de la parla, i per això calles. L'únic idioma que no et traeix és la música. Taraleges el concert número u de Txaikovski, per piano i orquestra, però sense orquestra. Tu no en necessites, d'orquestra. Diuen que si un se t'acosta prou, s'escolten els violins dins el teu cap.

Passo la mà i arreplego l'èxit, amb el teu rei encara calent.

El babau del Carlitos entra acompanyat d'una noia. És poruga i està espantada. Té ganes de sortir corrents d'aquí. Voldria plorar. El Carlitos, amb aires de suficiència, li etziba: aquí tots tenen les seves manies. Aquell tan nerviós d'allà va pelar la seva família, i l'altre creu que surt contínuament per la tele. Aquest és inofensiu. Només escriu. S'inventa històries, i després les estripa. Confosa, albires un començament per sobre la meva espatlla: "Obro el vano i et miro els ulls", i tens uns desitjos irresistibles de llegir-me, però, com el Carlitos els primers dies, tindràs por de ser feble, imprudent, i, sobretot, poc professional, així que no sabràs què hi havia en aquest troç de paper que s'esquinça davant teu. El dubte de qui és boig de veritat et perseguirà la resta dels teus dies.

------
Edifici Central, setembre de 2005:

T'has escoltat sense voler. Ho deies per a tu, Clara, però una pressió incontenible a la gola t'ha fet pronunciar en veu alta aquell neguit que et visita per les nits: per què plora? Culpable d'indiscreció, t'has ennuegat amb el gest encongit, i t'has descobert els ulls humits. L'angoixa, arraulida al pit, malda per alliberar-se. Un tel de tristesa t'esgarrapa l'ànima cada cop més insegura, cada cop més tèrbola. Vol sortir d'aquí, ha de sortir d'aquí, però no li permets. El cert és que aquest estat de melanconia permanent t'agombola, et protegeix, i et deixes amanyagar pels massatges dolorosos que et premen el cor.

-- Per què plora?, ho repeteixes més ferma, decidida, dissimulant la feblesa prèvia, a un Carles que, ara sí, parava l'orella atent.

Et mira amb aquell posat d'intel·lectual, però és un fatxenda. No has trigat gaire a esbrinar-ho, Clara. Enclentxinat tot ell, amb ulleres de finíssimies barnilles, te l'imagines com un individu sàdic, cruel i fosc. Però en una segona observació redefineixes el seu aspecte amb el calificatiu de patètic. Sota l'aparença de doctor consagrat, pretén dissimular no només una forta dosi de timidesa, sinó també una total incapacitat per establir relacions madures. Bata blanca impecable, perfectament planxada, que denota una dependència tardia d'una mare que deu ser ja massa gran. Com ell. Llavor d'adult que no ha arribat a germinar. Mans impecables sempre a les butxaques. Caminar brusc. Veu grisa de fumador. Estampa de perdedor.

-- Per què plora qui?

-- L'home que sempre escriu, el de la Sala Quatre. No t'hi has fixat? Quan acaba una pàgina, estripa el contingut de forma meticulosa, sistemàtica, sempre pels plecs que deixa el paper perfectament doblegat. Aleshores plora, plora de pena, i les llàgrimes regalimen una rera l'altra, fins que s'atansa novament un full en blanc. Llavors, el plor es transmuta en una alegria sobtada, irradiada per aquells ulls tan menuts i bellugadissos. Agafa el bolígraf, i es relaxa. Diries que el món s'ha aturat, per ell. Diries que només té vida allò que ha estat creat davant seu, al paper, i que la resta siguem només ficció. Quan acaba, torna a destruir el seu món i plora.

-- Al Siscu Vinyals no li facis gaire cas - resol amb total indiferència -. Tots ells són bojos, tenen disfuncions psíquiques, comportaments totalment imprevisibles. No et preguntis per què fan aquesta o aquella cosa. Si no, et tornaries boja tu també.

No continuaràs la conversa. No paga la pena. Parles a una paret de cortines encartronades, rígides i resseques, totalment impermeable a l'entrada de qualsevol raonament, de qualsevol dubte. Potser és la feina, qui l'ha endurit, però et fa l'efecte que la sordera anímica li ve de molt abans, sospites que de naixement.

Et tornes a aïllar amb tu mateixa, a falta d'un interlocutor vàlid, i recordes. La memòria és un esperit inquiet que sempre frisa per sortir del taüt on jau empresonat. Per molts candaus que hi posis, sempre troba una escletxa i el seu espectre es passeja de bell nou. Tu vas plorar durant mesos, Clara. Encara ara, si l'escalfor del sol no és prou forta, o si la nit no és prou freda, o simplement si no hi ha prou gent al carrer, se t'omplen les nines d'aigua, que s'escola, gota a gota, riu avall. Ara no pots parar de pensar-hi.

Llàgrimes. Representava que estavas guarida, que havies après a viure, però no. Durant molt de temps, durant massa temps, les llàgrimes van ser moneda de canvi amb les quals el barquer t'expedia un bitllet d'anada i tornada al centre del teu cor. Aleshores us retrobaveu, us explicaveu històries, us estimaveu, i també ploraveu. És l'única certesa que has trobat en la vida. No saps, però, perquè el mite no ho explica, que són precisament les llàgrimes vessades en record dels difunts les que alimenten el llac, i que aquest, dia a dia, ànima a ànima, peatge a peatge, es va fent gran, i llarg, i fons. Com una bola de neu que s'alimenta en la seva pròpia baixada, cada cop és més car travessar l'Avern, fins que arriba un moment en que no tenim prou saldo al llagrimal, i oblidem. Però tu no en vas tenir prou amb l'aigua de llàstima, i vas demanar crèdit al teu seny per poder continuar el ritme de visites. Poc va faltar per perdre el senderi del tot, però el tractament et va rescatar de morir ofegada.

Tot assajant un malabarisme macabre, et vas especialitzar en malalts mentals. Precisament tu, que tenies l'ànima empenyorada. Hauries d'haver previst, però, que no tots els tartamuts esdevenen oradors, ni tots els guerxos acaben sent reis. Hauries d'haver imaginat que, a diferència dels finals folclòrics sempre feliços, el diable acostuma a cobrar. També hauries d'haver sabut que el destí juga amb les cartes marcades, i que fins que no executes l'aposta de la teva vida, doble o res, no es desenmascara l'inevitable, irònic i cruel. El punt d'equilibri inestablement estable s'ha bellugat a la Sala Quatre. El teu cor corre ara cap a l'altra banda, en aquell moviment compensatori inútil que assaja tot conductor que ha perdut el control a la pista glaçada, i així, a poc a poc, accelerant de forma constant, t'aniràs allunyant del món dels entenimentats. El detonant han estat els escrits del Siscu Vinyals. Covertida en rodamón de psiquiàtric, els últims dies t'has entretingut a rescatar els retalls de la paperera, els has posat en ordre sense gaire dificultat, i fins i tot t'has pres la molèstia d'enganxar-los amb celo. Horroritzada, has anat descobrint un dietari. És el teu.

Amb la sensibilitat encetada i el seny arrauxat, entraràs d'esma a la Sala Quatre, encadenada al teu passat. Et fan por els poders d'aquest malèfic endeví, però la temptació més irrefrenable t'obligarà a muntar el trencaclosques que el diable t'ha fet a mans. A contracor, atemorida, llançaràs una llambregada i t'ensorrarà el "T'agrada estar sola al llit" inicial.

Se sentirà un lleu esgarip, tot i haver-te tapat la boca amb les dues mans. Seràs valenta i arribaràs al punt final. Sortiràs corrent, apartant les cadires que s'interposen al teu camí. El doll serà tan intens que deixaràs un reguerot de gotetes acusadores al terra, com si tinguessis por de no trobar el camí de tornada.

--------
Sitges, febrer de 2002:

T'agrada estar sola al llit. Estirar les cames, obrir-les, amb els músculs tibats, tensos, i no trobar-hi ningú. Allunyes els braços en forma d'aspa, i la frescor dels llençols abandonats ara ja fa una llarga estona, et reconforta. No hi ha pressa per despertar-te. Tanques els ulls. Mandra. Fas un esforç. Més mandra. Aixeques un dit. Pesa. Cau irremisible un altre cop, atret pel matalàs. Ets conscient que la gravetat avui és massa exigent, i t'hi repenges. Passen deu minuts en els que no sabries justificar en quin regne has estat visquent. Encara no has engegat tots els teus sentits, però la llum taronja del sol i el tacte del llit ja han decidit que avui el dia comença amb olor de préssec. Cada dia, al llevar-te, trobes que fa una flaire diferent.
Hi ha matins que oloren a molsa, o a trànsit, o a mal de cap. Et descobreixes batejant el dia de la mimosa, el dia del musclo, el del neguit, el dia de la crema de la cara, i t'hi amotlles

Ja ets a la dutxa. En un moment de lucidesa has aconseguit desempallegar-te del llit que et retenia i ara sí que es pot dir que has estrenat el dia. Confòs entre l'estrèpit de l'aigua que rebota pel terra, hi destries un so diferent, rítmic. Abaixes la pressió i confirmes les sospites. Ja tornaran a trucar, penses, perquè ara, amb aquest xipolleig, és impossible d'arribar-hi sense provocar un cataclisme. I el parquet, si es mulla, es pot aixecar, et justifiques ingènuament, mentre et repasses el sabó, aquell sabó avui també perfumat de préssec, un i un altre cop pel teu cos.

Barnús. Tovallola al cap. Aroma de torrades un punt cremades, com a tu t'agrada. El públic, enfervorit, es posa dret i unànimement crida: caaaafè! caaaafè!, i t'hi avens, disciplent. Et sobta el telèfon de nou, i somrius triomfant perquè hi han tornat, tal com preveies. El que no saps, el que no esperes, és que passarà molt de temps, tota una vida com qui diu, abans que la pau i el somriure tornin a treure el cap pel teu rostre.

Manel.

Pol.

Busca roba ràpid, el mòbil, apaga el cafè, que ja ha vessat per l'encimera, les claus del cotxe, per on s'hi va, a l'hospital? Manel, Pol, Pol, Pol,... hola, sóc la Clara Bellmunt, m'han avisat que al meu marit i al meu fill els han ingressat,... Manel Guitart,... Clara Bellmunt, ... Sí, és greu?... No, no pot ser, no pot ser, no pot ser, ... els he de veure?... Manel... Pol... Senyor, Déu meu,... aquí?, aquí també he de signar?... mare? mira, males notícies,... avisa els altres, que jo no em vec amb cor,... t'acompanyo en el sentiment, gràcies,... el Jaume s'ha encarregat tot, gràcies,... les cendres, gràcies... gràcies,... gràcies.

Pol.

Buit.

Odies la cremor erma del llit. La buidor no es pot descriure, perquè no existeix. Com més paraules assages, més lluny ets del resultat pretès. Pateixes pressions al pit, neguit al cor, coïssor als ulls, però aquests són els estralls a la perifèria del que realment et fa mal. El buit té nom. Li ha robat al Pol. El buit és una habitació amb joguines que no són de ningú. És silenci punyent on hi havia rialles. És la remor de fons que abans acusava alguna malifeta del menut, i ara no assenyala res. Et sobra menjar al plat. El teu, perquè no tens esma d'engolir-lo, i el dels que no mengen, perquè no hi són. Et sobra la vida. Et sobren paraules. Et sobra llit.

Pol.

-------------
Sala Quatre, gener de 2006:

Miquel, ets tan maldestre, que quan descartes, tots els jugadors sabem de quins naips t'has desenpellegat. Fem veure que no ho hem vist. Fingim amb aquesta cara de pa que s'ha de posar quan hi ha una aposta en joc. El que et resta entre els dits boteruts no augura un futur gaire optimista. També ens ho has ensenyat, badoc. Per decència, hauríem de mirar cap a la finestra per no saber que prens un simple tres de cors i una reina de piques improductiva, però tant fa. Amb una parella de reis, no pretendràs faronejar, veritat?

Jo ja estic servit. Aquí vénen tres pèsols. Ho veig, igualo i en poso dos més. Els meus cinc, i un més. Beneit, com alces l'aposta amb aquesta misèria que tens? Ho veig. Igualo. Llences les cartes. Plego. Aquí tens les dues que em faltaven a mi, i una més. Jo igualo. Una. Igualem. Què tenim?

Guanyes tu, Clara. Póquer de llàgrimes, i un somriure t'irradia. Saldo el meu deute, i abandono el paper sobre el tapis. L'agafes delerosa de saber passat i futur. Rius, lliure, exultant, eufòrica, mentre saboreges el text. En frueixes relaxada, tranquil·la, cofoia de la teva nova vida. Em plegues amb cura. Amb tanta concentració, se t'escapa la punta de la llengua entre ells llavis apretats. Mirant-me als ulls, estripes el paper, i deixes tot de bocinets sobre la taula, mentre se m'escapa una goteta rodona per la galta dreta. Només una. Aquest cop, però, és d'agraïment, per compartir la bellesa fugissera amb la meva nova companya de ball.

Entra el Carlitos amb un grupet d'estudiants i et mostra com a peça de museu, amb un somriure foteta que impressiona els seus condeixebles. Ignorant com és, no entén res de res. No sap ni que aquesta nit no hi haurà el sopar fet per la mare. Ni demà. Ni mai més.

Comentaris

  • Em té corpresa[Ofensiu]
    glauca | 27-02-2006 | Valoració: 10

    Ja ho saps que sóc lenta i que de vegades em costa seguir-te, però renoi! Quan per fi ho he aconseguit és un plaer, si senyor!
    Em sembla que és el relat que més m'ha agradat de tots els que t'he escoltat llegir. M'agrada com el traves, m'agrada com em portes endavant i endarrera en la història, m'agrada com aconsegueixes remoure, com dibuixes als personatges i els hi dones cos i ànima i- mentre es mouen - jo m'hi puc atansar. És cert que no resulta gens fàcil assenyalar qui és el boig, ni qui el sensible, ni qui l'In. Oi?
    Petons i... Ens en regales un altre jjordi?

    Glauca.

  • M'agrada Jordi[Ofensiu]
    Besaetes | 28-11-2005 | Valoració: 8

    Ànims per seguir escrivint i una besaeta amb carinyet

  • costa[Ofensiu]
    peres | 28-11-2005 | Valoració: 9

    una mica d'establir els lligams entre els personatges i els fets que se succeeixen, i cal estar molt atents a totes les dades (noms, professions, dates...), però quan ho lligues tot, quina meravella, que ben travat tot i que ben explicat tot!

    M'ha entusiasmat.

  • Colpidor!![Ofensiu]
    ambre | 26-11-2005 | Valoració: 10

    Em deixa amb el mateix regust de "Los renglones torcidos de dios" de Torcuato Luca de Tena. ( Com a compliment i sense cap rerefons polític )
    El tornaré a llegir però...

  • tot depèn de qui interpreta la realitat[Ofensiu]
    quetzcoatl | 25-11-2005

    hola jjordi...

    m'has atrapat amb aquesta lectura inquietant i sovint molt complexa, però per avui haig de marxar. Prometo una segona relectura per entendre millor la trama, tot i que de moment aquests salts narratius i temporals m'han agradat molt. Corrobora el que suggereixes: qui és més boig? Potser tot depèn simplement de qui i com interpreta la realitat...

    A veure si demà et llegeixo de nou i et faig un comentari més acurat.

    De moment, benvingut a RC i més encara amb aquest bon peu!

    petons

    m

Valoració mitja: 9.25