La mirada japonesa

Un relat de: M.Victòria Lovaina Ruiz

La vaig veure una mica abans d'arribar a l'alçada de l'església de Betlem, baixant la Rambla a mà dreta. Era una estàtua humana com d'altres que sovintegen al llarg del passeig. Representava la figura d'un roure i em va cridar l'atenció per la seva mirada de dona. Una mirada captivadora sense la mediació de cap paraula, semblant... com ho diria?, sí... semblant a la mirada d'una dona japonesa.
Tal vegada idees preconcebudes, perquè de dones japoneses no en conec cap. Però per entendre'ns, la mirada de la dona era una mirada fosca, de japonesa, uns ulls profunds, allargassats obliquament dins d'un contorn enfosquit, molt enfosquit, que a mi em va fer l'efecte que amagaven vés a saber què. De veritat, de totes totes, vaig perdre la Rambla de vista.
Aquell mateix dia vaig posar-me al seu davant, observant-la de fit a fit. Mirant aquell maquillatge fosc amb iridescències daurades que li baixaven pel llagrimal tot donant-li l'aspecte d'un roure de veritat, tan cert com aquell que hi ha a la plaça del poble on viu la sogra. I després... aquella disfressa fosca que imitava fidelment l'escorça marronosa, com si hagués envellit a còpia d'anys. Però un cop la vaig mirar amb més deteniment, un altre dels fets que em va fer parar esment van ser els moviments lents que feia amb els braços i, sobretot, amb els dits, que es bellugaven com si, amb les ungles, volgués gratar el cel d'aquest darrer mes d'agost, càlid, quasi tropical, quan algú li deixava caure una moneda en el cistell que havia deixat al seu davant.
L'endemà hi vaig tornar perquè ja em sentia atrapat per l'estàtua urbana. Ella tornava a ser-hi, mig voltada per una bona colla de turistes, i d'altres que segurament no ho eren, com jo mateix, que tornava de la feina com cada tarda d'aquest darrer estiu en què vaig fer moltes hores en aquell ja llunyà despatx folrat de vidre, amb aquella comptabilitat cada cop més esquerpa, estranya fins i tot, com si els números volguessin rifar-se de mi i la gent fins i tot amb aquell to burleta a la meva dedicació tan primmirada i detallista. No havien consentit donar-me les vacances a l'agost, no podien prescindir de mi, enganys prou gastats, jo ja ho sabia, però me'ls havia de creure. I vaig haver de patir la calor, l'avorriment i l'absència de la dona, que havia marxat a tenir cura de la seva mare, recentment operada del maluc.
Fos com fos, allà m'hi vaig trobar, voltat de cossos suats, de turistes i d'algun jubilat que badava, com jo mateix. Però no vaig fixar-me en res ni en ningú, cap persona va cridar la meva atenció. A mi només m'interessava el roure i els seus moviments impulsats pel dringar d'alguna moneda en el cistellet de vímet del terra. M'enorgullia pensar que jo també havia contribuït a augmentar el seu cabal, humilment i egoista perquè reconec que només era per veure com els seus braços, que volien ser branques, es recargolaven sota el cel imponent de la Rambla i aquell tronc d'aspecte endurit es retorçava misteriosament, enroscant-se sobre si mateix com si, en comptes de felicitat per aquella moneda miserable, patís per algun fet que jo ignorava.
Un dia, en el moment en què la Rambla començà a enfosquir-se, la noia baixà de la seva peanya, una escala de fusta de només dos esglaons, però suficient per donar-li un aspecte superb, de magnificència en el passeig. La noia es va treure l'escorça fosca, d'aparença dura, i es quedà amb la seva roba, uns pantalons arrapats al cos i una samarreta de tirants de color llimona que em mostraren una silueta prima, que li donava un aire de persona esvelta, tot i que no era massa alta. S'assegué sobre la mateixa escala que li feia de pedestal i es tragué les ungles verdoses, llargues i encarcarades i les anà desant en el mateix cistell on tenia els diners. I després, amb un mirallet entre les mans, es va anar traient la pintura color d'avellana que li omplia la cara fins encerclar-li els ulls. Més tard s'anà traient les fulles espargides pel cabell i les anà desant juntament amb l'escorça doblegada. Després es pentinà i, en acabat, ficà la recaptació en una de les seves butxaques. I va marxar.
La vaig veure allunyar-se carregada en una mà amb la capsa de cartró on desava la disfressa, les pintures i el cistell; i en l'altra mà l'escala de fusta on es passava la tarda fent equilibris. Encara recordo com es va allunyar el seu cos prim, la cabellera negra deixada anar. Només va quedar-me de la seva imatge llunyana, com un punt, la samarreta color llimona que a voltes em tapava la gent que s'interposava entre ella i jo.
L'endemà també vaig tornar-hi, i encara molts dies més. No sé si era víctima de la curiositat o d'algun encanteri estrany. Era un comportament automàtic, o potser no, qui pot conèixer en profunditat els mecanismes de la conducta humana... Potser en va ser el motiu el cansament d'aquells dies, o la calor que sempre m'afecta molt. O potser també el fet que la meva dona no hi fos. És cert que aquells dies em trobava ben sol i quan arribava a casa, als vespres, només em delia per fullejar el diari després de trucar la dona, poca cosa més.
Durant una bona colla de dies, no sé quants, vaig passar llargues estones davant l'estàtua, recolzat en un altre arbre de manera que no podia perdre de vista cap dels seus moviments, ni el seu estatisme, ni la seva mirada. Plegava de la feina, baixava per la Rambla, de vegades em comprava un gelat i me l'anava menjant fins que arribava a la meva estàtua, el meu roure. I amb el gelat desfent-se en els meus llavis, regalimant fins i tot entre els meus dits, em quedava estàtic, mirant-la. He de reconèixer que allò que va començar com una anècdota es va convertir en un hàbit que, d'altra banda, durà ben poc.
Un dia la seva mirada em va descobrir. Va fixar en mi els seus ulls de mirada japonesa, profunds i inabastables. I vaig deixar de ser un vulgar vianant per passar a ser el punt de referència del seu equilibri. Va ser llavors quan vaig adonar-me que tot jo trontollava, inestable, era la meva una tremolor inèdita, desconeguda. Vaig saber aleshores que ja no podria desprendre'm de la mirada d'aquella estàtua humana, passés el temps que passés, perquè ella i el seu equilibri existien gràcies a mi.
Aquelles nits, quan trucava a la dona, recordo que ni tan sols vaig gosar parlar-li de l'estàtua, com si amagués a la dona una infidelitat que en la vida mai no hauria ni tan sols imaginat. Fins el dia que la meva dona em va dir des de l'altra banda del telèfon "ai, sembla que no siguis tu, Andreu". I, aterrit i culpable, vaig provar de dissimular fent veure que no l'havia sentit, tot comentant-li l'excés de calor d'aquells dies que, segurament, al poble era de més ben pair. A partir de llavors tot ha pres un altre rumb.
Un dia vaig seguir la noia. No duia cap mena d'intenció, vull dir que no volia parlar amb ella, ni fer-li cap proposició que segurament hauria tret tot l'enjòlit d'aquella mena d'avinença. Potser en necessitava alguna cosa més que la seva figura i la seva mirada acompanyant-me, potser era això, o potser només volia sentir-li la veu, no sé què em va passar pel cap. Encara no entenc res del que em passa ni em sembla que necessiti cap mena d'explicació, ara ja les coses són com són. El cas és que no vaig seguir-la a curta distància, com era la meva voluntat, perquè la gentada d'aquell capvespre tòrrid i apegalós no em deixaven espai per acostar-m'hi. Però jo no volia deixar de petja el seu aire decidit ni la seva figura esmunyedissa. Intentava seguir-la entre els ramats de turistes que badaven per la Rambla a aquelles hores ja mig enfosquides, tot descobrint algun motiu a cada passa, i s'aturaven, i entorpien el meu camí. I vaig perdre-la quan pujà a un autobús d'un número que ni tan sols vaig veure. Recordo que quan va seure a l'autobús em va tornar a mirar. Resultaria agosarat dir que em va somriure, i per això no ho afirmo, però he de confessar que vaig obsessionar-me pel somriure de la seva mirada que no sé si va existir.
L'endemà va ser el darrer dia que la vaig veure. Encara ara intento reconstruir tot el que va passar. Vaig arribar abans que ella. Vaig plegar atropelladament de la feina, dient adéu amb monosíl·labs. Vaig tornar a comprar-me un gelat al quiosc de gelats italians on regularment m'hi aturava. I vaig arribar aquí mateix, davant l'església de Betlem. Ella encara no hi era. Però vaig esperar-la amb paciència, acabant-me el gelat i entretenint-me en els xiscles esverats de la colla de bèsties engabiades del quiosc d'ocells. Encara ara me'n penedeixo de no haver observat més les persones que no pas les bèsties del meu voltant.
Quan vaig adonar-me, ja vaig veure com es canviava recolzada en un arbre, i com es pintava amb el maquillatge fosc, sorrenc, igual que feia cada dia. Poc a poc es posà el vestit d'arbre, aquell mantó que cobria sencer el seu cos esprimatxat. I cada ungla. I es va espargir les mateixes fulles seques pel cabell. I finalment va enfilar a l'escala i es va quedar estàtica, atrapant el cel d'agost, i els ocells que escridassaven en el quiosc, i atrapant els turistes, i a mi, i la meva mirada, presa completament per la seva. I el que més em dol és que va ser precisament la seva mirada la que em va impedir de fixar-me en el seu voltant.
Va ser cap al tard. Ella va baixar de l'escala com feia cada dia. Es va desvestir, es va desmaquillar i, en el moment d'aixecar-se per acabar-ho de recollir tot, se li van apropar pel darrera una parella d'homes. No en recordo cap mena de dada física que em permetés identificar-los en un altre moment. Van agafar-la per la cintura i va ser llavors quan la seva mirada enigmàtica de dona japonesa s'allunyà de mi, mirant-me des del seu silenci, sense perdre aquella serenor que jo creia innata. Van introduir-la en un cotxe així com les seves coses, fins i tot l'escala on s'enfilava, i tots van desaparèixer ràpidament com si es tractés d'un delicte, d'un vil robatori. Tot va ser molt ràpid, no sé si algú més va contemplar, com jo, aquella acció, ho ignoro
tot d'aquella tarda. Només em quedà a la memòria del darrer moment la seva mirada allunyant-se de mi, i la samarreta que duia, tan verda com la meva falsa esperança de tornar-la a veure.
L'endemà vaig tornar-hi. Ella no hi era. No hi havia tampoc cap estàtua que la substituís. Cap mirada com la d'aquella dona podia ser substituïda per res més. I el buit. El meu buit per sempre. Un buit ben profund en aquesta zona de la Rambla, com si de cop i volta s'hagués produït un accident orogràfic i en el lloc de la meva estàtua hi hagués un sot que no es podia tapar amb res més que amb la meva memòria.
Al poc va tornar la meva dona del poble. Tornava perquè em trobava a faltar i la seva mare es recuperava bé. I jo no vaig saber què dir-li, no era capaç de respondre al seu afecte, a les seves paraules. No sabia què explicar ni què replicar als seus comentaris, a unes preguntes que només em recordaven un buit que sols era meu. Tot plegat era una allau d'informacions diverses sobre la seva mare i la gent del poble, que sempre preguntaven per mi, i menjars, i terres, i les tafaneries diverses i impensables de les que s'havia assabentat. I jo res, i em dolia perquè no podia fer una altra cosa i perquè llegia la sospita en la mirada de la meva dona, ella sabia que alguna cosa em passava, tot i que no gosava dir-me res perquè no imaginava l'abast del meu neguit inexplicable.
Amb l'arribada de setembre, i de mica en mica, la vida quotidiana es va anar desenvolupant amb la mateixa monotonia de sempre, la feina, la feina i poca cosa més que la feina, però amb una mica de frescor a l'ambient que servia per apaivagar, encara que fos mínimament, la meva inquietud. Treballar, arribar a casa, badar, escoltar la dona, fullejar el diari. Fins el dia que, precisament fullejant el diari, vaig llegir la notícia: "Èxit a les proves fetes durant l'estiu per tal d'instal·lar una estàtua a la Rambla. L'estàtua, que compta amb el patrocini del consolat del Japó a Barcelona, durà com a títol ‘l'espera' i representa la figura d'una dona oriental recolzada en un roure. En poques setmanes, la nova estàtua serà instal·lada definitivament prop de l'església de Betlem. L'artista i ..."
I tot va anar molt ràpid després. El dia que l'Ajuntament va instal·lar l'estàtua, jo vaig instal·lar-me al davant. No em mouré mai més d'aquí perquè ella mai més no en marxarà, ni em caldrà seguir-la, ni tan sols caldrà que em miri perquè el seu equilibri és ara ben ferm i jo ni tan sols trontollo com si hagués trobat allò que em mancava. No ho entén ningú, potser ni jo mateix. Ni la dona, que diu que no pot ser això i sempre s'hi acosta per demanar-me que torni a casa i em recorda que un metge em podria ajudar. Ni la gent de la feina, que s'interessa per la meva salut. Però jo només estic cansat de badar, i ara només vull veure passar la vida davant la mirada pètria d'aquesta dona japonesa.

Comentaris

  • El gelat que es desfà[Ofensiu]
    qwark | 04-05-2016

    No em preguntis per què però m'he quedat amb la imatge del gelat que es desfeia. Aquest clima d'agost, enganxós, que estira els dies com fils de formatge fos, està present al llarg de tot el relat, emmarcant la història en un altre pla de la realitat.

  • Memorable presentació[Ofensiu]
    iong txon | 26-02-2013

    Si amb aquest relat et vas presentar a RC, vas deixar clar des del primer dia que tenies fusta d'escriptora. M'ha agradat com has anat construint la trama amb tot detall i el desenllaç final, molt ben trobat. Et felicito per la manera com descrius tant la personalitat masculina del protagonista com els trets, més enigmàtics, de la dona-estàtua. El final m'ha semblat molt enginyós.

    Salut,

    iong

  • Casualitats[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 14-06-2012

    Ahir, precisament, vaig acabar de llegir el teu llibre "Amb ulls de nina" i em feia il.lusió enviar-te un comentari. HI vaig pensar que ho faria. I ara, només entrar, m'he sentit encuriosida pel títol d'aquest relat. I vet ací per on, et segueixo llegint. M'ha semblat magnífica la história, original i amb molta riquesa de vocabulari, tal com ens tens acostumats. Els teus relats acostumen a ser fascinants, com també ho són els personatges que recrees.

    Sobre el llibre que et mencionava, dir-te que l'he llegit en un parell de dies (i perquè no disposava de més temps!). Em va enxampar des del primer moment. Se m'ha fet molt curt, la veritat, i l'he gaudit de la primera fulla a la darrera. Ha estat un plaer, de debó.

    Una abraçada

  • Una narració quasi perfecta[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 29-09-2007 | Valoració: 9


    i un argument original i en certa manera enigmàtic.

    Enhorabona per l'altíssima qualitat d'aquest relat.

    Sergi

  • estàtues...[Ofensiu]
    foster | 22-07-2005 | Valoració: 9

    Sí, és curiós, com són les coses! Fa dos dies em van demanar un relat per a una web i, d'una tirada, vaig escriure "l'home estàtua", penjat en aquesta web, també. És un tipus de tema totalment inusual per a mi, i avui, per casualitat llegeixo el primer relat teu i... més estàtues!
    El teu està molt ben escrit, treballat i suggerent. Les estàtues aquestes de Les Rambles tenen alguna cosa d'nquietant que per força desperten la sensbilitat del qui busquen rere l'evidència.
    Per al meu gust sobra el final, jo l'hagués deixat una mica menys tancat: amb tot,l m'indica quasi una metàfora, un nucli central previ a la història, i llavors la trama és el desenvolupament d'aquesta idea. Ja em diràs.
    Felicitats, se't llegeix amb plaer.
    foster

  • he vist el llibre[Ofensiu]
    rosaur | 04-01-2005 | Valoració: 10

    he vist el llibre q diu el peres, la foto esta a la pag. 168

    no coneixia aquuest conte, esta molt rebe...

  • un llibre que en parla[Ofensiu]
    peres | 28-12-2004

    Acabo de veure i fullejar un llibre on surt aquesta estàtua. És un llibre d'aquests de regal, amb moltes fotos. Es titula "Noves Barcelones / News Barcelonas" i està editat per Lunwerg. Ha sortit aquests dies.

    Si voleu veure la pinta que fa la coprotagonista de la història de Lídice, doncs, busqueu el llibre en una llibreria i feu-hi un cop d'ull distretament...

  • Il·lusió[Ofensiu]
    kukisu | 12-12-2004 | Valoració: 8

    Lídice, m'ha agradat molt aquest relat teu, tan barceloní.
    El misteri que destil·len aquestes estàtues humanes bé por inspirar un relat tan bonic.
    Em sembla que és la història d'una obsessió a què porta l'absència dels afectes quotidians, amb les seves conseqüències finals, perquè en el fons tots som molt febles.
    Espero llegir molts relats teus, enhorabona!

  • Gràcies[Ofensiu]

    Gràcies pels vostres comentaris!!!

  • jo tmb vaig veure el roure...[Ofensiu]
    kispar fidu | 06-12-2004

    No sé si parlaràs de la mateixa dona... però jo també he vist aquesta "estàtua" disfressada de roure. No sabria dir-te si ha sigut aquest estiu o el passat... la veritat, no ho sé... masses figures per les rambles...

    Jo les vaig veure més d'un cop al portal de l'Àngel, on hi ha el coronel tapioca. Eren una parella, dues persones disfressades d'abre, tal com dius, amb un vestit marró llarg i estret que les tapava a elles i a l'escala i les feia llargues i molt altes.

    Les seves ungles em van cridar molt l'atenció... diria que va ser el que em va atraure més... si.

    Si t'he de ser sincera, no em vaig fixar en la seva mirada... japonesa, com t'ho dius.

    La veritat és que m'ha sorprès l'última part del teu escrit... no sabia això de l'estàtua que hi han posat... no ho he llegit mai... i no recordo haver-la vist... potser hi he passat la vista ràpidament i ni me n'he adonat.

  • Conte urbà[Ofensiu]
    Far de Cavalleria | 03-12-2004

    M'ha agradat el teu conte, sobretot quan expliques la sensació de buit.

  • molt bo[Ofensiu]
    peres | 30-11-2004 | Valoració: 10

    Passa una cosa, quan estàs enganxat a RC, i és que no "veus" mai la barra de l'esquerra, amb les autors mes valorats, més llegits, etc. Els més llegits ja te'ls saps de memòria, i els més valorats penses que són gent novella que acaba d'aterrar, han escrit una cosa, i el xicot o la xicota l'han llegida i li han posat un 10.

    Però aquest relat, que he llegit perquè m'ha fet gràcia el nom, està molt i molt bé. M'ha semblat un pèl precipitat el final, potser, no ho sé... Potser eren les ganes que continués, perquè m'ho passava d'allò més bé.

    La Pajarita té raó... aquesta vegada... i sempre, perquè les opinions són lliures. Pajarita, no ets lectora que tingui manies, ni matisos, ni grisos, eh? Tot o blanc o negre, o un 10 o un 1... Molt bé, m'agrada que siguis decidida.

  • QUINA VERGONYA QE SIGUI LA PRIMERA EN VOTAR![Ofensiu]
    pajaritasaltarina | 22-11-2004 | Valoració: 10

    És fantàstica"!! La millor que he llegit mai... és real?? vull dir, aixó t'ha pasat en la realitat? és maquíssima... MOLTES FELICITATS!! M'encanta!

Valoració mitja: 9.56

l´Autor

Foto de perfil de M.Victòria Lovaina Ruiz

M.Victòria Lovaina Ruiz

62 Relats

377 Comentaris

125319 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Escric, gaudeixo escrivint, tot i el patiment que de vegades comporta, i m'agrada que em llegeixin. Aquests són alguns dels petits reconeixements a la feina feta:

Any 2005:
Primer premi Districte V amb "Ernesta".
Any 2007:
Segon premi de relats Mercè Rodoreda de Molins de Rei amb "Hivern a Roma".
Any 2008:
Premi Joescric de Novel·la amb Amb ulls de nina
Any 2009:
Primer premi de narrativa breu per a dones a Terrassa amb "Veu de sucre".

Primer premi del Certamen Paraules a Icària, categoria "El Cistell" amb":Dietari de Les Gorges

Opinions sobre el Dietari de Les Gorges

Finalista del premi Víctor Mora de l'Escala amb: "Felipe o la magnitud de la llum".
Any 2011
Primer premi de narrativa d'Alberic amb la novel·la "Coses de la genètica".
Any 2012
Premi Soler i Estruch de narrativa curta amb l'obra "Pell de gat". Editat per Edicions del Bullent l'any 2013.
Any 2015
Premi de narrativa breu policíaca i de misteri Ferran Canyameres amb l'obra "L'home que camina"
Any 2016
Finalista del V premi de novel·la GREGAL amb l'obra: L'esquerda de l'àngel:
Any 2017
Accèssit del premi de novel·la curta LA VERÒNICA CARTONERA amb l'obra: El rellotge de doble esfera

Gràcies per llegir-me!

mlovaina@gmail.com