Gavardina i pijama de cotó

S’aixeca a mitjanit, d’esquitllentes, assegurant-se que no fa cap soroll que pugui alertar el seu soci. Es col·loca la gavardina dels vells temps sobre el pijama de cotó i es calça, sense mitjons, les sabates que duia quan servia al cos de detectius dels mossos.

Fa uns mesos, quan la va dinyar l’antic company d’habitació que tenia, el van ubicar a la planta baixa. Tot i l’encartonament de l’edat —la setmana passada en va fer vuitanta i es va celebrar a tota la residència—, es pot esmunyir pel finestral amb certa desimboltura.

Aquesta nit podrà treure’n l’entrellat. Té escrit el dia, el mes i l’any al bloc de notes que es va endur de comissaria el dia de la jubilació. De vegades, quan obre el bloc, no recorda què signifiquen aquells números estranys, però, de tant en tant, cada cop menys sovint, li ve al cap tot el cas que va quedar sense resoldre.

La lucidesa l’ha acompanyat tota la jornada. Recorda perfectament les parets plenes de reguerots de sang de caròtida, els ulls esbatanats i la pudor sòlida que amarava tota la cambra. I els titulars dels diaris: el crim perfecte, sense rastre ni pistes de l’assassí.

L’expedient es va tancar, però ell va continuar investigant a les seves estones lliures. Va anar lligant pistes impossibles fins a arribar a un culpable inversemblant: un empresari fatxenda, sense cap mòbil aparent. Quan ho va explicar al seu cap, pocs dies abans de la jubilació, el va tractar de dement.

El cas prescriu demà. Sap que la vanitat del criminal, àvid d’adrenalina, li pot jugar una mala passada. L’espera amagat al parc on, segons les seves investigacions, hi ha enterrat el dit de la dona, amb l’aliança que no van trobar a l’habitació on es va produir la carnisseria.

A les quatre de la matinada apareix l’empresari, encaputxat en una dessuadora de córrer. S’atura prop d’un pi i amb un instrument punxegut, que no pot identificar, comença a furgar la gespa.

—Perdoni —li diu el detectiu provecte—. M’he perdut, em podria dir com tornar a casa?