LES CLAUS I EL LLIRI

Un relat de: MariaM

És de nit i està ennuvolat; el vent xiula i remou les branques dels arbres que hi ha a banda i banda del camí estret, ara molt poc il·luminat, pel que torno a casa. La lluna ha quedat atrapada entre els núvols i jo, per tot plegat, la solitud i la foscor, em sento inquieta; m’ho havia pres amb calma però em fa basarda el silenci de la nit i començo a caminar més lleugera. Tinc la sensació de sentir-me observada. Camino, camino ara més de pressa; m’ha semblat que algú em segueix. Camino i, de sobte, m ‘aturo; les petjades al meu darrere, cessen. Per uns instants ha sortit la lluna i he vist una ombra vora meu. Intento tranquil·litzar-me, potser són les branques mogudes pel vent que continua xiulant. Camino, avanço cada cop més atemorida, em costa de respirar i mig ensopego. I és quan l’ombra que no és tal, m’agafa i m’estreny amb força; vull escapolir-me’n, no puc.
Un alè carregat de mil olors em colpeja el rostre i una veu empalagosa em demana i m’exigeix la boca. L’esquivo, li mossego la mà que em pressiona l’espatlla dreta, i ell, sorprès mossega els meus llavis.
El dolor i el meu propi esglai m’han despertat; estic amarada de suor i mig defallida... I, a la vegada alleugerida, en adonar-me’n que havia sortit d’un malson . Gairebé és l’hora habitual de llevar-me i prefereixo aixecar-me, amb esforç, però.
Tinc el cap enterbolit i pesant. Recorro al meu cafè amb llet i sacarina del matí; em cal sortir de la torbació a què he estat sotmesa, perquè tanmateix la meva ànima està trasbalsada. Entre glop i glop em qüestiono el significat del meu somni, em cal saber la procedència de tan rar malson. Ple de realisme sí que n’ha estat, encara sento la fortor i el mal gust que m’ha deixat als llavis, estic segura que els tindré amb sang.
Corro al bany per esbrinar-ho. Un cotonet i l’ampolleta de l’aigua oxigenada són allà. La qual cosa deixa palès que em curés la ferida abans d’anar-me’n al llit i vaig mossegar-me-la mentre dormia i somiava.
No m’aclareixo. Continuo preguntant-me el significat de tot plegat i la relació que hi pot haver amb el fet de tranuitar i de ballar.
Havia sopat amb els meus cosins, la Magda i l’Agustí en un restaurant del Maresme, al cap de munt de Cabrera de Mar; el Papaggeno que, certament, és un d’aquells llocs que en diuen i n’és, amb encant. Érem al jardí gaudint de la brisa del mar i del cel entapissat d’estels. A mi no em calia res més, però a ells sí i em proposaren d’anar a una sala de festes. No feren cas de les poques ganes que jo en tenia i vam aterrar al Club Helena de la Diagonal; ells n’eren habituals, els agrada ballar, jo no n’era, ni d’aquell ni de cap. No van tardar a sortir a la pista i vaig quedar-me sola, uns minuts tan sols. Em tragueren a ballar i em reuní amb ells.
La calma va durar poc. Ni sentia la música, perquè tota la meva atenció estava concentrada en treure’m el ballador del damunt; quan més esforços feia jo, més se m’apropava ell; a més de neguitejar-me, amb el frec a frec se’m clavaven les claus que duia a la butxaca dels pantalons.
Me’n vaig desfer tant aviat com fou possible. Durant el trajecte cap a casa, em preguntaren, atents i obsequiosos, que com m’ho havia passat.
Vaig tractar de ser delicada i d’entre altres coses, els vaig explicar l’anècdota de les claus. Creuaren unes mirades de complicitat i esclafiren a riure fins que l’Agustí, encara somrient em digué: “Xiqueta, sempre vas amb el lliri a la mà”.
No l’entengué pas gaire.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer