Hi ha un moment en que hom es cansa d'equilibris, fins i tot dels que li serveixen per menjar: la poesia pot nàixer en qualsevol racó, en el més inesperat racó.

Ens expliques els teus episodis en aquest moment ben estrany, de pandèmia, però que segons diuen els tècnics era totalment previsible.

A mi també em van salvar d'una multa les canes:
vaig quedar un diumenge a les 16:30 a la plaça del Nord de Gràcia, amb el meu fill més jove per fer un lliurament de queviures del mercat que li encarreguem, en aquell moment va aparèixer - qui s'ho podia esperar! - un cotxe dels municipals que amb tota lentitud va fer el tomb a la plaça mentre ja ens acomiadàvem, aparentment despreocupats, i jo em vaig encaminar, de retorn, cap a l confluència on s'havia aturat inquisitiva la parella de municipals dins del cotxe. El silenciós cotxe elèctric va iniciar, però, la marxa poc abans que m'hi apropés, descartant de perdre el temps amb un iaio.
Dius que ens farem creus, d'aquí un temps. Segurament. Precisament avui he triat, involuntàriament, per veure la pel·lícula basada en un pandèmia de ceguesa del llibre de Saramago. I la veritat és que l'he de veure per etapes perquè em resulta feridora.
Els meus breus comentaris sobre la pandèmia també els he posat per escrit aquí a RC,

Significats evocadors els del relat que es desenvolupa amb un llenguatge que li escau. La dona arrossegant per la platja el vestit de núvia és original i suggeridor.

Moltes gràcies per la lectura del conte.
Ara em sembla que he anat massa de pressa.

El que comentes del poema, el vaig penjar aquí a Relats per amb l'anterior pseudònim, T. Cargol, el 2005.

Adoració mística, sense contrapartides, en estat pur, descrita amb una explosió o eclosió primaveral de paraules boniques. O bé uns focs artificials de cap d’any fent figures espectaculars, inesperades en el cel.
Delectació en el propi joc de les paraules.
Un univers propi.

Optimisme de la voluntat, pessimisme de la intel·ligència, deia Antonio Gramsci. Viure com si no hi hagués estigmes, malgrat que n'hi hagi i es combatin.

Doncs, endavant!, i gràcies pels teus comentaris, molt apreciats per mi.

És clar que el compte és per petits però també per grans. Els petits ens fan viure, si tenim la sort i la paciència d'escoltar-los, que és com escoltar-nos. Per què, de vegades no ens volem escoltar i veure així els nostres propis defectes. Els que sovint projectem als altres. Aquells que tan ens emprenyen, precisament.

M'ha agradat també la mare versàtil que descrius, fen un ús del seu temps per als altres.

En la teva línia lírica però més mesurat i reflexiu més que contemplatiu; i amb fórmules noves, com aquest condicional que empres i que em fa l'efecte que és nou. O m'equivoco?

Doncs mira, que m'havia perdut aquesta perla de relat, del millor que he llegit. Potser Cortázar escriu més bé per bé que en aquesta línia. És un crack mundial però les situacions que planteges són bones i expressives com les seves. Aquest contrast que fas entre allò espiritual i material, entre realitat i teoria, On sempre la dura realitat acaba guanyant,...la incomprensió de la legalitat front a la complexitat de la vida. El desencís que provoca. Sense moralismes, com passa entre la gent senzilla que fa filosofia. No sé la trobo genuïna i carregada de significats ocults la teva expressió: qui és Golem? Tots ens mengem als que ens han fet? Compensa la gasiveria o acaparar riquesa?
I, sí, el final és solitari per tothom, només un se'n va a cada moment per ordre seqüencial.
Tinc una sincera enveja per la naturalitat amb la que exposes el teu pensament i com està allunyat de condicionats de la cultura.
Salutacions!

Remeis del professor Franz de Copenhagen: o un mal major en treu un de menor (O s’acaba el patir per sempre!)
La pregunta és: podem canviar-nos, o com el gat que cau d’una finestra, som capaços només de posar les potes cara terra però sense variar la trajectòria?

Abu-Bakr Muhàmmad ibn al-Walid at-Turtuixi
Segons la Wikipedia:
“Va dur sempre una vida ascètica per ser un model per a la societat i el preocupaven especialment les qüestions religioses.”
Era: Lo Rata?
Va estar a Miravet, al pas de la Barça?

"Ese desoden que es su orden misterioso, esa bohemia del cuerpo y el alma que le abre de par en par las verdaderas puertas." Rayuela, pp 116

Vesteixes, pintes la teva relació, amb paraules i imatges contemplatives inacabablement de la persona estimada i admirada, com el pintor que va fent pinzellades impressionistes i que en conjunt descriuen l’objecte adorat però en certa mesura, des de fora estant. Com qui es queda estorat contemplant la bellesa de la flor o un paisatge que només ell contempla, des de les alçades, en aquell moment.

L'he fet massa críptica, però l'argument és senzill: en una excursió se'ns fa tard, no hi ha lluna i ens hem de refugiar mentre esperem que uns quants 4x4 ens rescatin. El retard és degut al temps perdut per l'afany d'alguns de fer una excursió complementària, optativa (per a que el vulgui fer) a l'excursió principal, pensant que això no portarà conseqüències.

de fer-nos elevar, sospirar mirant amunt, són le simatges i les paraules que empres. I aquesta finalitat d'eternitat en el sentiment.

Torno al que et deia, hi haurà llocs on la mètrica ajuda, fa alegre i sosté i li dona coherència i gruix al poema, però en altres emprenya.
Tot és relatiu.

Tan realtiou que ahir mateix llegia un periodista que li deia a Joan Margarit, cursi. Jo li vaig comprar un petit llibre de poemes (en castellà) fa gairebé fa 50 anys. T'has de creure al poeta. A l'artista en general. Perquè poc o molt crea normes.

També m'agrada quan vaig a la biblioteca obrir algun llibre de Rosa Leveroni.
Però de debó, de debó jo només he llegit a Miguel Hernández Gilabert.

I gràcies per "teuladí".

Doncs et faig un comentari observació: mantenir la cadència que fas servir en els dos primers versos i que després canvies. Jo crec que li afegiria valor a la descripció, que és força airosa. Com ho són els,poemes que crees.