No sé què passa, però,...sempre ens ho podem fer venir bé per "demostrar-nos" qualsevol cosa,...

la que expresses, company del 53.
Des de quina profunditat pugem!

i potser repetible, però amb menor intensitat.
Moltes gràcies pel teu comentari.

I moltes gràcies per llegir aquest relat poema: m’hi he deixat de dir que no vam demanar de venir a veure cap carrer del sol d’hivern ni d’estiu: ens van deixar aquí i prou. De vegades amb la mètric a i la rima perds el fil; aquí la pèrdua ja ve d’abans.

I la rima!
Fan caliu.
I són molt adeqüades totes dues coses per al públic destinatari.

Qui no ha somniat amb un vaixell que ens salvi in extemis!
"Open Arms" som nosaltres! (i una mica, els altres) Vet aquí el secret.
Bon any i moltes gràcies per llegir-me i comentar-me.

Company rnBonet:

A mi també m'agradaria ser enginyós i, sobretot, saber parlar català!
Felicitats. I torna, torna més.

Estils i situacions diferents els nostres.
Gråcies per llegir-me i comentar-me.

“madrit” no és un indret és la suma dels de sempre: altes jerarquies de l’exercit, la judicatura, les finances i l’església. Només hi falten avui dia, els terratinents.
I, a l’altre costat, l’equip perdedor de sempre, però que enlloc està escrit que no puguin superar l’imperi o el que queda de l’imperi. Equip format pels “separatistes”, els rojos, els masons, els liberals i altra gent marginada.
Jo crec que le force assimilacionistes, les “fuerzas Arrimadas” ens ho posaran difícil, però encara més difícil si no lluitem. Hem de fer molta tasca de convenciment, interna i externa cercant una solució tranquil·la.
Moltes gràcies pels teus comentaris.

El relat ens instal·la en una dinàmica depressiva que progressa de forma lenta però constant fins a dominar la vida, que no té aturador, inexorable.
I és cert que resulta inversemblant que puguem somriure si el nostre futur està en aquesta progressiva fusió amb el mar. Inversemblant, però possible.
Molt bon relat, i títol en decassílab.

Jo crec que es procurar no caure de al corda fluixa en la qual la societat ens ha col·locat.
Equilibri que és molt difícil de mantenir sempre, per entrenat que estiguis.

Fora de la tauleta no hi hauria res: podríem no parlar directament amb un polsador de “likes” i aplaudir-lo, en canvi, digitalment.
Hem traslladat, doncs, a l’objecte fetitx les característiques de l’èsser humà, que despreciaríem en la seva versió natural i directa.
Hem convertit a tots els altres en estels de la nostra cosntel·lació, en la qual no poden replicar-nos, sinó només aplaudir-nos, mai ser ells: els altres,...que ens poden influir.

Has de tenir en compte quin és el sexe de qui ha llegit els relats seleccionats en la mostra. O, si més no, saber la proporció d’homes i dones d’RC.

I abraçant l’escut i brandint dues llances, començà a caminar com un lleó criat a la muntanya que, havent passat dies sense tastar carn, el seu ànim intrèpid porta a envestir les ovelles de dins la plega. En closa; més, quan hi entra, troba els pastors, que amb bastons i gossos guarden la ramada però ell no sent l’impuls d’abandonar el corral si abans no intenta aconseguir el que cerca; i, fent un bot, arrabassa una ovella, o bé, mentre salta, és ferit per un dard que una ma lleugera li etzibà.

Ben escrit, o molt ben escrit i tot, però per això mateix, un cop assolit el nivell per expressar les idees amb eficàcia i sorneguerament, també, per el meu gust, hi caldria un aprofundiment en la tècnica expressiva que empres.
Que sorprengui; frases més llargues, començament de paràgrafs més lligats,...no sé,...
Sobre el fons, una pregunta: què serien, metafòricament, aquest xiclets de que parles? Aquell objecte en aparença banal o poc perillós però que esdevé letal.
Completament d'acord amb el valor terapèutic d' RC i de l'escriptura.