Crec que és el que deia Proudhon; però jo més aviat diria amb KMarx que ambdues coses són incompatibles.

La paraula clau: mercaderia.
Col·locar una mercaderia no importa quina i per a què, sense altra finalitat que alimentar novament el mateix boig procés.
Cal un gir: l'economia mercantil, en concret l'economia del capital, no ens du a cap lloc segur.

En to alegre, irònic, autocrític i una mica burleta. Registre se n’hi diu, d’això?

En la mateixa línia, m’afegeixo als records: jo tambê vaig fer versos de jovenet, deien:
“Con su falda pantalón,
Y su pelo anarajado,..”
I d’aquest ordre.

Després de més gran ja n’he fet de més sentits, i tal, fan en la meva vida com “aleshores” com en una anterior vida a relats, sota la forma de “t.cargol”, ...

Compte amb els poetes, tu!

No em resisteixo a comunicar que jo vaig voler ser deu, però el lloc ja estava ocupat en aquell moment: vaig fer tard i, alternativament, vaig desitjar ser gos de plaça, dels que preveien el solet ben estirats.

No sé què passa, però,...sempre ens ho podem fer venir bé per "demostrar-nos" qualsevol cosa,...

la que expresses, company del 53.
Des de quina profunditat pugem!

i potser repetible, però amb menor intensitat.
Moltes gràcies pel teu comentari.

I moltes gràcies per llegir aquest relat poema: m’hi he deixat de dir que no vam demanar de venir a veure cap carrer del sol d’hivern ni d’estiu: ens van deixar aquí i prou. De vegades amb la mètric a i la rima perds el fil; aquí la pèrdua ja ve d’abans.

I la rima!
Fan caliu.
I són molt adeqüades totes dues coses per al públic destinatari.

Qui no ha somniat amb un vaixell que ens salvi in extemis!
"Open Arms" som nosaltres! (i una mica, els altres) Vet aquí el secret.
Bon any i moltes gràcies per llegir-me i comentar-me.

Company rnBonet:

A mi també m'agradaria ser enginyós i, sobretot, saber parlar català!
Felicitats. I torna, torna més.

Estils i situacions diferents els nostres.
Gråcies per llegir-me i comentar-me.

“madrit” no és un indret és la suma dels de sempre: altes jerarquies de l’exercit, la judicatura, les finances i l’església. Només hi falten avui dia, els terratinents.
I, a l’altre costat, l’equip perdedor de sempre, però que enlloc està escrit que no puguin superar l’imperi o el que queda de l’imperi. Equip format pels “separatistes”, els rojos, els masons, els liberals i altra gent marginada.
Jo crec que le force assimilacionistes, les “fuerzas Arrimadas” ens ho posaran difícil, però encara més difícil si no lluitem. Hem de fer molta tasca de convenciment, interna i externa cercant una solució tranquil·la.
Moltes gràcies pels teus comentaris.

El relat ens instal·la en una dinàmica depressiva que progressa de forma lenta però constant fins a dominar la vida, que no té aturador, inexorable.
I és cert que resulta inversemblant que puguem somriure si el nostre futur està en aquesta progressiva fusió amb el mar. Inversemblant, però possible.
Molt bon relat, i títol en decassílab.

Jo crec que es procurar no caure de al corda fluixa en la qual la societat ens ha col·locat.
Equilibri que és molt difícil de mantenir sempre, per entrenat que estiguis.

Fora de la tauleta no hi hauria res: podríem no parlar directament amb un polsador de “likes” i aplaudir-lo, en canvi, digitalment.
Hem traslladat, doncs, a l’objecte fetitx les característiques de l’èsser humà, que despreciaríem en la seva versió natural i directa.
Hem convertit a tots els altres en estels de la nostra cosntel·lació, en la qual no poden replicar-nos, sinó només aplaudir-nos, mai ser ells: els altres,...que ens poden influir.