És un viatger del metro amb qui coincideixo molts matins a l’andana del metro a un quart de vuit. Desplega un caminar fantasiós.

Aquest pesssimisme en la lluita és la pedra angular dels que ens manen i exploten.
Segur que el món pot funcionar millor i que cal intentar-ho. Tots els cops que calgui. Si no som perfectes, com a mínim fugim dels que ens empitjora.
Moltes gràcies per l’apreci del comentari.

...i li reia les gràcies, com per exemple amb l'obra "M-7 Bartània" que va presentar al teatre Romea, (si no vaig ferrat de peus), on un migrat grup de bartans malden per conservar la seva identitat.
Em va agradar també la seva forma de fugir de la presó anti-bartana on l'havien dut per "La torna" on criticava les togues militars amb motiu de l'enviament forçat a l'altra vida, per mitjà de l'escanyament a un bon xaval benintencionat però per justificar-ho més hi posaven el tall de pa que feia el pes, un senyor que havia vingut des de Polònia, ni més ni menys i que es deia Heinz Chez (pobre, haver estat triat de seguici de senyor Puig, un noi que no va poder envellir i que va morir en dissabte, ho recordo molt bé, aquell dia jo treballava i mirava com passava el temps, els preuats segons al rellotge!)
...un dia va dir que a ell en realitat no el coneixem, que era un quillo vaja!, un paio fetr al carrer a cops de pedra com als principis dels quaranta. Jo no m'ho vaig creure per tal com es va despenjar del clínic amb uns llençols i va fugir exiliat a França.
Que dolenta que és la rancúnia: si s'hagués conformar amb criticar al gran cabró a l'operació Ubú, dient-li simplement això!, però, no, el va venerar if er bó passant-se al costat obscur i empastifant-se (conm li agradava dir a l'Ubú) de la m... vull dir dels excrements de la "Còlera de deu ...i dels "urbanos de madrit", una bocamolla que va pujar al poder no com l?ubú, sinó a través d'un suborn.
Sí l'Ubú li mhagués donat, sisquera, una eptita subvenció, que mereixia, potser no haguessim arribat aquesta disbauxa de (AU)BargÍnia o Bartània, perdò,...un llepaculs, com el bigotis de Figueres, dels pitjors botxins,...
Em sembla que m'he allargat, ... expressament,...

Em vaig criar vora el riu, un mica més avall de Garcia, 1953-

Magnífic final, això de: en confiança. El prota sembla ppero amb la seva manca de complexos!

En certa manera, tanmateix, el passat negatiu ja no existeix per nosaltres. De què ens serveix? Únicament d'indicador. L'oblit és doncs necessari i el fem de forma natural! Amb el pas del temps. Per què he de recordar (és un exemple) el mossèn que va creuar pausat tot el pati només per venir-me a fer un a bufa? Per odiar-lo? No, gràcies.
Els bons moments si que aporten.

El prota s’ho mereix. Moltes gràcies per fer-te una volta per la pàgina dels meus relats.

Em ve a la memòria "El barril de amontillado", no sé si és aquí on Poe explica també un cas de emparetament.

Em ve a la memòria "El barril de amontillado", no sé si és aquí on Poe explica també un cas de emparetament.

Caram quin relat! Hi ha reflexió: una certa queixa per no haver estat una altra persona. Però això sempre es pot dir: del dret i de l'inrevés! Ens hi trobem a cada moment. Què ho fa que algú s'arrisqui més o sigui més conservador? És millor una cosa que una altra? Jo crec que l'important és, com sempre, que allò que has aportat superi allò que has consumit, que t'has endut. Has pujat un graó per a algú? No tornarem a l'estació de partença. No sabem que pensen els que ens envolten, les nostres parelles, els nostres germans, aparentment semblants. Però a més les evocacions que fas i els símbols que empres, volent-ho o no, són interessants. Fins i tot la foto a la vora de l'arbre que no pot ser més robust i ferm. Felicitats, doncs. I els elements de la mitologia, que me'ls descuidava: mametis i patetis, m'han semblat.

El factor subjectiu en la revolució. És clar que falta un manual d'actuació política socialista. No sé si la CUP en canviar cada quatre anys de representats recull també aquesta preocupació. La gent canvia (canviem) al llarg del temps. Apareixen lligams nous que actuen sobre nosaltres. La sostenibilitat dels canvis revolucionaris no està assegurada i pot ser per la manca de renovació de les direccions associada a una manca de posada en qüestió de les idees predominants. És cert que les oligarquies capitalistes pressionen fortament, però cal tenir un disseny d'actuació que doni sostenibilitat. Crec que el respecte escrupolós dels drets de la persona són necessaris, no ja per se, sinó per a la legitimació del poder col·lectiu sobre els mitjans de producció (allò que s'anomena el capital ) Aquesta naturalesa col·lectiva només la podrien desfer els treballadors actius, no una conjuntura política (tipus URSS) o electoral. No cal ser tampoc ingenus: els països capitalistes a l'hora de la veritat se salten la legalitat quan convé (Xile, Espanya,...Catalunya!) tal com preveu Maquiavel.
O sigui, el teu relat, tot i que sembla enfocat des del punt de vista crític, de les eternes incongruències de l'esquerra que predica molt però desconeix la immutable naturalesa egoïsta humana: l'home no canvia!

per a mi la primera estrofa és la millor.

per a mi la primera estrofa és la millor.

Algunes vegades no callem, com per exemple 1-O!
Però la lluita serà llarga.
Tenen una gran habilitat en la mentida sostinguda amb rostre impertèrrit.
A veure si tornen a perdre les eleccions i han de començar a plegar veles.
L'any passat per aquest temps, van anar a detenir a la Montse Venturós, alcaldessa de Berga i vaig escriure "Soraieta la ninasesina de hallowen"
Reconec que no m'esperava aquesta reacció repressiva, amb desenes d'anys demanats als polítics, per organitzar un referèndum com a Escòcia i amb un exercit de lletrats inventant delictes a la velocitat de la llum. Invenció per agafar d'hostatges als jordis.
Crec que no podem baixar el braços i menys oblidar aquests fets que són gravíssims (recordem les batusses de 1-O.
S'ha demostrat que no es pot arribar a un règim democràtic amb gent nacionalcatòlica que no va voler votar la constitució que ara diu defensar.
Recordem la seva xenofòbia, no ja l'actual, sinó de quan van recollir signatures contra el pobre estatut de 2006 (Pobre estatut, pobre estatut!, deien a Polònia)

El pas del temps és inevitable i no és prudent fer veure el contrari. I un dia, llunyà o proper ens n'anirem i ningú s'estranyarà ni ens estranyaran.Perquè, és clar, només allò que encara és present perquè serveix pel futur es rememora.