de fer-nos elevar, sospirar mirant amunt, són le simatges i les paraules que empres. I aquesta finalitat d'eternitat en el sentiment.

Torno al que et deia, hi haurà llocs on la mètrica ajuda, fa alegre i sosté i li dona coherència i gruix al poema, però en altres emprenya.
Tot és relatiu.

Tan realtiou que ahir mateix llegia un periodista que li deia a Joan Margarit, cursi. Jo li vaig comprar un petit llibre de poemes (en castellà) fa gairebé fa 50 anys. T'has de creure al poeta. A l'artista en general. Perquè poc o molt crea normes.

També m'agrada quan vaig a la biblioteca obrir algun llibre de Rosa Leveroni.
Però de debó, de debó jo només he llegit a Miguel Hernández Gilabert.

I gràcies per "teuladí".

Doncs et faig un comentari observació: mantenir la cadència que fas servir en els dos primers versos i que després canvies. Jo crec que li afegiria valor a la descripció, que és força airosa. Com ho són els,poemes que crees.

Aquests sketchs o escenes que presentes, tenen força comentari.
La trempera, involuntària o no, front a la necessitat de la paraula i a l’expressió del sentiment. I l’engany al darrere por cobrir la diståncia entre totes dues posicions.
L’entorn violent, l’autoritat indolent, la núvia plorosa,...i la trempera, presten en tot moment inclòs el darrer.
Sí que n’és d’important saber que hi ha vida a l’entrecuix.

I alegria de viure.
Moltes gràcies pel comentari.

...a mi em recorda aquells versos de Raimon:...”d’esforç i blasfèmia perquè tot va mal”, però amb un to més humorístic i desenfadat. Es bo riure-se’n d’un mateix, aquest ensenya-los el català perquè comprin vi ranci,...
És una bonica història que s’entén més bé des del secà.
No hi podia faltar Reus...., París i Londres.

La eròtica de la ortografia.

Sempre els matemàtics han volgut estalviar-nos les sorpreses que ens porta el futur, primer savent amb antelació quant fan dos i dos i després complicant la cosa, més i més. Fins a la teoria del caos, per exemple, que sembla ser que va inaugurar Henri Poincaré, si no estic mal informat per economistes malèvols, que em penso que no, segons la Wikipedia.
per això està ben triat, sota el meu punt de vista, el personatge i la seva activitat.
Moltes gràcies pels teus comentaris.

Interna, a través de les coses i accions, de vegades banals, que prenen una altra aspecte en el relat i mostren el dolor.
Sí que és difícil viure; però en cert sentit es deu poder simplificar, o “ximplificar” per amorosir aquestes vivències.

La bellesa de les coses comuns, la bellesa dels,materials!
I la joia de saber reflectir-se en una altra persona: simėtrica!
Molt ben trobada la hėlix que com deia més avall el SrGarcia.

La persona té necessitats directament físiques i també altres d’ordre moral i social.
Quan lluita per evitar qualsevol patiment ho fa per guanyar llibertat front la necessitat. Per guanyar benestar, la qual cosa és un tot.
Una persona tota sola, com en l’exemple, sense participació en un medi social gairebé ja és infeliç per definició.
Però quan hi ha l’amenaça de no sobreviure si no és cedint la llibertat, cas dels esclaus, pot convenir de mantenir-se viu, a l’espera d’un hipotètic alliberament.
O per por de morir.
Som en realitat tots nosaltres hostatges, víctimes d’una formació social injusta però canviable, és a dir, no natural i eterna, i hem d’optar per acotar el cap i viure, però sotmesos?
Crec que aquí sorgeix l’esperança.

La persona té necessitats directament físiques i també altres d’ordre moral i social.
Quan lluita per evitar qualsevol patiment ho fa per guanyar llibertat front la necessitat. Per guanyar benestar, la qual cosa és un tot.
Una persona tota sola, com en l’exemple, sense participació en un medi social gairebé ja és infeliç per definició.
Però quan hi ha l’amenaça de no sobreviure si no és cedint la llibertat, cas dels esclaus, pot convenir de mantenir-se viu, a l’espera d’un hipotètic alliberament.
O per por de morir.
Som en realitat tots nosaltres hostatges, víctimes d’una formació social injusta però canviable, és a dir, no natural i eterna, i hem d’optar per acotar el cap i viure, però sotmesos?
Crec que aquí sorgeix l’esperança.

Crec que és el que deia Proudhon; però jo més aviat diria amb KMarx que ambdues coses són incompatibles.

La paraula clau: mercaderia.
Col·locar una mercaderia no importa quina i per a què, sense altra finalitat que alimentar novament el mateix boig procés.
Cal un gir: l'economia mercantil, en concret l'economia del capital, no ens du a cap lloc segur.

En to alegre, irònic, autocrític i una mica burleta. Registre se n’hi diu, d’això?

En la mateixa línia, m’afegeixo als records: jo tambê vaig fer versos de jovenet, deien:
“Con su falda pantalón,
Y su pelo anarajado,..”
I d’aquest ordre.

Després de més gran ja n’he fet de més sentits, i tal, fan en la meva vida com “aleshores” com en una anterior vida a relats, sota la forma de “t.cargol”, ...

Compte amb els poetes, tu!

No em resisteixo a comunicar que jo vaig voler ser deu, però el lloc ja estava ocupat en aquell moment: vaig fer tard i, alternativament, vaig desitjar ser gos de plaça, dels que preveien el solet ben estirats.

la que expresses, company del 53.
Des de quina profunditat pugem!