aleshores

135 Relats, 117 Comentaris
52972 Lectures
Valoració de l'autor: 9.77

Últims relats de aleshores

Últims comentaris de l'autor

  • aleshores | 28-03-2017

    Benvolguda Nyirvis
    El relataire “aleshores”, Convocant del Repte clàssic DCLXIX “El millor moment per començar una cosa” s’ha compromès a efectuar un comentari diari d’un relat que hagi aparegut a l’apartat de relats a l’atzar de la primera pàgina d’RC fina al finalització del repte el proper dimecres dia 5 d’abril.
    Ha triat aquest relat teu entre el que Relatsencatala seleccionava a l’atzar.
    Comentari:
    El relat, de tons autobiogràfics, se situa en la vida d’un personatge adolescent que es troba en una cruïlla: el pas del temps, aquell crucial moment de decidir qui s’és veritablement i qui es vol ser (o en que es creu personalment que és el moment de decidir, i possiblement ho sigui!). La realitat, els altres, de vegades són desagradables, ho diu amb tota cruesa. Per un a banda aquesta realitat en la qual viu el personatge li desagrada, perquè és crua i lletja, i per l’altra té el suport de la literatura que li dona una via d’escapament.
    El refugi del personatge és, doncs, la literatura: “Què passa si m’agrada llegir?” es planteja, encertadament. La lectura vista com a problema és una antiga acusació, contra els dones, contra els que no pensen igual, etc.
    Però en un segon moment o nivell, es va un pas més lluny i s’entra de ple en el que significa estar en la realitat o viure la ficció com a realitat: la lluita contra el deliri, o el que es denomina socialment “bogeria”, quan s’ignora la realitat. Quan la realitat s’imposa apareix la depressió, si la realitat no s’imposa (al text s’insinua, potser per foragitar la idea) ve una mort dolça. La ficció s’apodera de la realitat. La desconnexió d’aquesta realitat és sinònim de bondat i llibertat.
    Molt interessant la descripció; sembla que la reflexió literària devia ser útil en el seu moment vital. Potser, ara passats uns anys es podran recordar aquells moments de dubte amb un somriure. Uns moments viscuts en la soledat d'un mateix.
    El comentari que va rebre el relat fou encoratjador.

  • aleshores | 27-03-2017

    Benvolguda Josefina
    El relataire “aleshores”, Convocant del Repte clàssic DCLXIX “El millor moment per començar una cosa” s’ha compromès a efectuar un comentari diari d’un relat que hagi aparegut a l’apartat de relats a l’atzar de la primera pàgina d’RC fina al finalització del repte el proper dimecres dia 5 d’abril.
    Ha triat aquest relat teu entre el que Relatencatala seleccionava a l’atzar.
    Comentari:
    “Relat que descriu el fet de trobar-se un objecte, un mocador, que desperta els records del passat llunyà, els quals, vistos des d’ara, estan ja fora de qualsevol conflicte.
    Un mocador blanc trobat és el que causa l’evocació (olor de colònia, pa amb xocolata, avis,…) i la nostàlgia del temps passat. Objecte en desús, com la vida que queda enrere, antic, però que es vol conservar,…que mira al passat amb emoció.
    L’autora manifesta indirectament, a través de la descripció dels seus pensaments i actes la seva posició vital.”

  • aleshores | 10-03-2017

    Molt a la vora de la via que porta a la presó/sanatori hi som tots. No podem fer res, sovint, per als que van a la via del costat, sinó acompanyar-los. Tal vegada no han tingut la sort de tenir tots dos pares i sobretot mare.

  • aleshores | 19-02-2017

    Per a mi són les que comences amb aire: allà, t'alliberes més de les paraules expicatives i busques directament els mots encadenats que et commouen.
    Moooltes gràcies pel comentari. La literatura no es fa mai sola; ara bé, aquest sistema literari que és relats, crec que supera o afegeix quelcom a la forma tradicional de fer el treball creatiu,....jo voldria que anés més lluny, però, crec sincerament, que no ho he demostrat en el text que m'has comentat, només ho he postulat.

  • aleshores | 19-02-2017

    Costabona, Gra de fajol, puigmal,..., prats que guarden grans records meus, també, suant la samarreta,...Me'n recordo quan el gos d'un excursionista es va afegir entusiasmat, com un més, al nostre grup, de baixada i des d'un km. amunt l'home cridava, desprès "eh!, el gooos!

  • aleshores | 15-02-2017

    Jo crec que els dos protagonistes accepten acríticament la situació perquè íntimament creuen el fetitxe de posseir una propietat i sotmeten totes les altres coses a aquest fi: treball frenètic, relacions socials i personals molt disminuïdes, amb tot el qual estan conformes.
    No sabem a què es deu aquest actitud dels protas; cóm s'ha arribat fins aquí,...o se suposa que el lector ja ho coneix perquè es troba en situacions similars. En general, tothom posseïx el seu fetitxe, perquè els que podrien tenir més temps lliure perquè no han de treballar: serien els amos exclusius dels mitjans (econòmics de producció, és a dir, del capital) també es passen el temps frenèticament volen augmentar el seu capital. Això sembla igualar-nos, als que tenim els mitjans i als que no tenim sinó la nostra persona i capacitat de treballar.
    Emportats per aquesta alienació objectiva (lliurament de la nostra capacitat de ser eprsoens, d'actuar a altri) i subjectiva, no estem en condicions d'adonar-nos que el mon podria ser d'una altra manera si no s'ordenés segons els criteris que es deriven del fet que alguns tenen per a ells el que produïm entre tots.

  • aleshores | 17-01-2017

    "Pastisset epistolar d’intel•lectual arrogant d’estar per casa"

  • aleshores | 05-01-2017

    Jo crec que nosaltres ja no veurem una societat reichiana amb una sexualitat lliure i no sòrdida en el sentit de quelcom que és necessari i es fa d'amagat. No hi serem a temps, si és que arriba. Perquè amb aquest Trump la cosa es posa encara més difícil. No ho vesllumarem (vislumbrar en castellà, res de tipus eròtic!)

  • aleshores | 08-11-2016

    Pròpiament no té una finalitat, diria jo: és com un joc heurístic amb les eiens que tens en un moment donat a l'abast, casualment. Pot ser que el joc engresqui o avorreixi i el beneficiari de la vida sol·liciti ser retornat al seu l'origen.
    Hi ha poques coses, però que es poden dir creades del no res: sempre tenim un precedent. Del "no res", "no res", en pot sortir quelcom?
    Bona reflexió-poema.

  • aleshores | 25-10-2016

    Volia afegir que el nostre protagonista sembla tan decebut de si mateix que no accepta que el desitgin o no creu que el puguin arribar a desitjar, malgrat la evidència del contrari.

  • aleshores | 24-10-2016

    On comença la compravenda i on acaba l'afecte? Semblar o ser? Forma o fons?Els altres com a mesura de nosaltres mateixos. Bon recorregut per extraradi de Barcelona. Només hagués calgut que sota els vies de les autopistes haguessin, els personatges, pujat cap al turó excavat que s'aixeta a prop i que es ben visible des de les autopistes. No si algú altre haurà posat la parada de Moncada (Bifurcació, Manresa,...?) a algun relat. M'estic pensant si allargar el relat que has tingut la gentilesa de comentar-me (ubicat, per cert, a Manresa) fins a sant Miquel de Gonteras (Viladecavalls) a la R3 Sant Vicenç de Calders-Manresa!

  • aleshores | 28-09-2016

    dels teus 6 sonets que sempre tenen una mica d'artificials per la complicada mètrica i rima.

  • aleshores | 07-09-2016

    Homenatge al moment etern, perquè perdura en la nostra memòria i que necessitem.
    Evoca el moment. Amb "pentinat d'ulls" i frases per l'estil i amb un esforç per la utilització completa del lèxic català.,... Malgrat que no sé trobar-hi la mètrica, els versos es fan llegir suaus. Serà potser per les fórmules com "Sostinguda Soledat del far Silent"? Posats a demanar i ja que sembla que hi ha fusta, seria molt demanar de trobar un ritme repetit que ajudi més en el que dius?
    Gràcies per les situacions que ens evoques.

  • aleshores | 26-07-2016

    ben a la vora l'un de l'altre però que inevitablement estan destinats a trobar-se, sigui de la manera que tu dius o sigui de manera més conflictiva.La capacitat d'autoregular-se el sistema ja s'ha vist que no era sinó una maniobra barroera, disfressada de cientifisme dels Hayek i Ayn Rand i salamartins diversos,...no ens acostem tant al precipici que hi podem caure...tots!

  • aleshores | 15-07-2016

    La filosofia de la pràxis o marxisme només pretèn faciltar un mon menys conflictiu tot eliminant l'acció del capital, de la relació social que representa el capital per la qual uns treballen a benefici d'uns altres. En algun moment això, aquest sistema, ha pogut estar justificat però ara ja no ho està. Tu vas més enllà crec,o bé jutges a les persones enemigues com a sers en si mateixos dolents. No se si en algun cas serà així o si pel contrari, són enemics que el sistema actual ha creat, però que no ho són de manera inherent.
    En la pełícula de Passolini igualment no se si tot es producte del rebuig al sistema que ha donat lloc al feixisme cada cop que s'ha sentit amenaçat o si l'autor hi afegeix coses pròpies de la naturalesa humana i que l'afecten només a ell com a persona.
    Bon dia i moltes gràcies pels teus escrits.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: