Remeis del professor Franz de Copenhagen: o un mal major en treu un de menor (O s’acaba el patir per sempre!)
La pregunta és: podem canviar-nos, o com el gat que cau d’una finestra, som capaços només de posar les potes cara terra però sense variar la trajectòria?

Abu-Bakr Muhàmmad ibn al-Walid at-Turtuixi
Segons la Wikipedia:
“Va dur sempre una vida ascètica per ser un model per a la societat i el preocupaven especialment les qüestions religioses.”
Era: Lo Rata?
Va estar a Miravet, al pas de la Barça?

"Ese desoden que es su orden misterioso, esa bohemia del cuerpo y el alma que le abre de par en par las verdaderas puertas." Rayuela, pp 116

Vesteixes, pintes la teva relació, amb paraules i imatges contemplatives inacabablement de la persona estimada i admirada, com el pintor que va fent pinzellades impressionistes i que en conjunt descriuen l’objecte adorat però en certa mesura, des de fora estant. Com qui es queda estorat contemplant la bellesa de la flor o un paisatge que només ell contempla, des de les alçades, en aquell moment.

L'he fet massa críptica, però l'argument és senzill: en una excursió se'ns fa tard, no hi ha lluna i ens hem de refugiar mentre esperem que uns quants 4x4 ens rescatin. El retard és degut al temps perdut per l'afany d'alguns de fer una excursió complementària, optativa (per a que el vulgui fer) a l'excursió principal, pensant que això no portarà conseqüències.

de fer-nos elevar, sospirar mirant amunt, són le simatges i les paraules que empres. I aquesta finalitat d'eternitat en el sentiment.

Torno al que et deia, hi haurà llocs on la mètrica ajuda, fa alegre i sosté i li dona coherència i gruix al poema, però en altres emprenya.
Tot és relatiu.

Tan realtiou que ahir mateix llegia un periodista que li deia a Joan Margarit, cursi. Jo li vaig comprar un petit llibre de poemes (en castellà) fa gairebé fa 50 anys. T'has de creure al poeta. A l'artista en general. Perquè poc o molt crea normes.

També m'agrada quan vaig a la biblioteca obrir algun llibre de Rosa Leveroni.
Però de debó, de debó jo només he llegit a Miguel Hernández Gilabert.

I gràcies per "teuladí".

Doncs et faig un comentari observació: mantenir la cadència que fas servir en els dos primers versos i que després canvies. Jo crec que li afegiria valor a la descripció, que és força airosa. Com ho són els,poemes que crees.

Aquests sketchs o escenes que presentes, tenen força comentari.
La trempera, involuntària o no, front a la necessitat de la paraula i a l’expressió del sentiment. I l’engany al darrere por cobrir la diståncia entre totes dues posicions.
L’entorn violent, l’autoritat indolent, la núvia plorosa,...i la trempera, presten en tot moment inclòs el darrer.
Sí que n’és d’important saber que hi ha vida a l’entrecuix.

I alegria de viure.
Moltes gràcies pel comentari.

...a mi em recorda aquells versos de Raimon:...”d’esforç i blasfèmia perquè tot va mal”, però amb un to més humorístic i desenfadat. Es bo riure-se’n d’un mateix, aquest ensenya-los el català perquè comprin vi ranci,...
És una bonica història que s’entén més bé des del secà.
No hi podia faltar Reus...., París i Londres.

La eròtica de la ortografia.

Sempre els matemàtics han volgut estalviar-nos les sorpreses que ens porta el futur, primer savent amb antelació quant fan dos i dos i després complicant la cosa, més i més. Fins a la teoria del caos, per exemple, que sembla ser que va inaugurar Henri Poincaré, si no estic mal informat per economistes malèvols, que em penso que no, segons la Wikipedia.
per això està ben triat, sota el meu punt de vista, el personatge i la seva activitat.
Moltes gràcies pels teus comentaris.

Interna, a través de les coses i accions, de vegades banals, que prenen una altra aspecte en el relat i mostren el dolor.
Sí que és difícil viure; però en cert sentit es deu poder simplificar, o “ximplificar” per amorosir aquestes vivències.

La bellesa de les coses comuns, la bellesa dels,materials!
I la joia de saber reflectir-se en una altra persona: simėtrica!
Molt ben trobada la hėlix que com deia més avall el SrGarcia.

La persona té necessitats directament físiques i també altres d’ordre moral i social.
Quan lluita per evitar qualsevol patiment ho fa per guanyar llibertat front la necessitat. Per guanyar benestar, la qual cosa és un tot.
Una persona tota sola, com en l’exemple, sense participació en un medi social gairebé ja és infeliç per definició.
Però quan hi ha l’amenaça de no sobreviure si no és cedint la llibertat, cas dels esclaus, pot convenir de mantenir-se viu, a l’espera d’un hipotètic alliberament.
O per por de morir.
Som en realitat tots nosaltres hostatges, víctimes d’una formació social injusta però canviable, és a dir, no natural i eterna, i hem d’optar per acotar el cap i viure, però sotmesos?
Crec que aquí sorgeix l’esperança.