Fora de la tauleta no hi hauria res: podríem no parlar directament amb un polsador de “likes” i aplaudir-lo, en canvi, digitalment.
Hem traslladat, doncs, a l’objecte fetitx les característiques de l’èsser humà, que despreciaríem en la seva versió natural i directa.
Hem convertit a tots els altres en estels de la nostra cosntel·lació, en la qual no poden replicar-nos, sinó només aplaudir-nos, mai ser ells: els altres,...que ens poden influir.

Has de tenir en compte quin és el sexe de qui ha llegit els relats seleccionats en la mostra. O, si més no, saber la proporció d’homes i dones d’RC.

I abraçant l’escut i brandint dues llances, començà a caminar com un lleó criat a la muntanya que, havent passat dies sense tastar carn, el seu ànim intrèpid porta a envestir les ovelles de dins la plega. En closa; més, quan hi entra, troba els pastors, que amb bastons i gossos guarden la ramada però ell no sent l’impuls d’abandonar el corral si abans no intenta aconseguir el que cerca; i, fent un bot, arrabassa una ovella, o bé, mentre salta, és ferit per un dard que una ma lleugera li etzibà.

Ben escrit, o molt ben escrit i tot, però per això mateix, un cop assolit el nivell per expressar les idees amb eficàcia i sorneguerament, també, per el meu gust, hi caldria un aprofundiment en la tècnica expressiva que empres.
Que sorprengui; frases més llargues, començament de paràgrafs més lligats,...no sé,...
Sobre el fons, una pregunta: què serien, metafòricament, aquest xiclets de que parles? Aquell objecte en aparença banal o poc perillós però que esdevé letal.
Completament d'acord amb el valor terapèutic d' RC i de l'escriptura.

...i trobo que el teu relat té nivell.

Voler romandre en el record, és el seu concepte més genuí.
A mi m’agrada haver fet el poema.
Gràcies per llegir-nos i comentar-nos i estar atent al que passa a RC des de la discreció.

Del milloret que corre per RC fins on jo se, que no ho segueixo tot, ni molt, tampoc. Però el teu nivell és fàcil veure que no es trobarà: tens delicadesa, sensibilitat, sentit del ritme i un llenguatge extremadament ric que hi va adequadament. I observació.
Quant a lèxic m’has recordat a Carme Cabús i en misteri i sensibilitat a Allan Lee.
Sobre el que comentades de “Comiat”, aquest relat ha estat víctima del copiar i enganxar, i no és en cap extrem conseqüència de la meva poc probable creativitat.

Lamento dir, Sr García, creador del Sr Tomasso, al qual li està faltant algun nou lliurament, tanco parèntesi, que jo sóc un marginat en tems de mili: me’n vaig lliurar per les diòptries. I el que és més greu, aquest relat ha estat víctima del copiar i enganxar, i no és en cap extrem conseqüència de la meva creativitat.
Pots llegir el relat Patriarcat? A veure que et sembla.

És un viatger del metro amb qui coincideixo molts matins a l’andana del metro a un quart de vuit. Desplega un caminar fantasiós.

Aquest pesssimisme en la lluita és la pedra angular dels que ens manen i exploten.
Segur que el món pot funcionar millor i que cal intentar-ho. Tots els cops que calgui. Si no som perfectes, com a mínim fugim dels que ens empitjora.
Moltes gràcies per l’apreci del comentari.

...i li reia les gràcies, com per exemple amb l'obra "M-7 Bartània" que va presentar al teatre Romea, (si no vaig ferrat de peus), on un migrat grup de bartans malden per conservar la seva identitat.
Em va agradar també la seva forma de fugir de la presó anti-bartana on l'havien dut per "La torna" on criticava les togues militars amb motiu de l'enviament forçat a l'altra vida, per mitjà de l'escanyament a un bon xaval benintencionat però per justificar-ho més hi posaven el tall de pa que feia el pes, un senyor que havia vingut des de Polònia, ni més ni menys i que es deia Heinz Chez (pobre, haver estat triat de seguici de senyor Puig, un noi que no va poder envellir i que va morir en dissabte, ho recordo molt bé, aquell dia jo treballava i mirava com passava el temps, els preuats segons al rellotge!)
...un dia va dir que a ell en realitat no el coneixem, que era un quillo vaja!, un paio fetr al carrer a cops de pedra com als principis dels quaranta. Jo no m'ho vaig creure per tal com es va despenjar del clínic amb uns llençols i va fugir exiliat a França.
Que dolenta que és la rancúnia: si s'hagués conformar amb criticar al gran cabró a l'operació Ubú, dient-li simplement això!, però, no, el va venerar if er bó passant-se al costat obscur i empastifant-se (conm li agradava dir a l'Ubú) de la m... vull dir dels excrements de la "Còlera de deu ...i dels "urbanos de madrit", una bocamolla que va pujar al poder no com l?ubú, sinó a través d'un suborn.
Sí l'Ubú li mhagués donat, sisquera, una eptita subvenció, que mereixia, potser no haguessim arribat aquesta disbauxa de (AU)BargÍnia o Bartània, perdò,...un llepaculs, com el bigotis de Figueres, dels pitjors botxins,...
Em sembla que m'he allargat, ... expressament,...

Em vaig criar vora el riu, un mica més avall de Garcia, 1953-

Magnífic final, això de: en confiança. El prota sembla ppero amb la seva manca de complexos!

En certa manera, tanmateix, el passat negatiu ja no existeix per nosaltres. De què ens serveix? Únicament d'indicador. L'oblit és doncs necessari i el fem de forma natural! Amb el pas del temps. Per què he de recordar (és un exemple) el mossèn que va creuar pausat tot el pati només per venir-me a fer un a bufa? Per odiar-lo? No, gràcies.
Els bons moments si que aporten.

El prota s’ho mereix. Moltes gràcies per fer-te una volta per la pàgina dels meus relats.