Molt bé. Però el decasíl·lab de vegades obliga afer contorsions (excepte en el cas d'Ausias March i no sé si d'altres)

Fas sonar bé el sonet. Des del temps en que un sonetista de ses illes voltava per aquí no n'havia llegit cap més de ben fet. Exceptuo a Rautortor que també en fa.
No entenc les teves indirectes a Israel.

El relat és proper i mostra com és difícil de sobreposar-se i triar el que ens convé malgrat les dificultats.

havent-ho rellegit. Perquè de vegades estic amb la Mònica i vegades amb el no-nimgú del prota que acaba sent algú ense esperar-s''ho massa. Jo sóc dels que creu que el mon necessita la ma humana i social per ordenar-se i que la naturalesa no sempre és propicia a aquest fi de l'ordre.

Bon dia. Et llegeixo amb interès i observo que has "traït" la mètrica amb que has començat, la dels quatre primers versos. A mi m'hagués agradat que la continuessis fins al final, encara que introduissis versos curts individuals que no la seguissin, a fi d'explicar-te millor.

i es fa llegir, perquè sona bé, però requeriria, per a mi, un comentari explicatiu, en lletra petita.

Fill pròdig de relats. Has tornat amb força i gràcia, no per la porta falsa,...però, en realitat, un sol relat no equivaldria a haver pertanyut realment a relats; és un detall curiós. I gràcies pel conentari, que no se si és irònic parcialment o completament: em vaig equivocar en el títol!
M'ha agradat el que expresses i la forma (excepte la menció expressa al comunisme, sobretot després de llegir la part del treball infantil del Capital)

Si hagués començat dient que havia perdut la mare i això li afectava. Que tenia un promès treballant. Que era una persona excessivament responsable i complidora, que se li n'havia anat l'olla amb el noi, durant una estona, de la qual no recordava res, si no era per les explicacions posteriors,...Seria poc literari i engrescador. A mi tanta revolució de situacions em trasbalsa: comencem ala pastisseria, anem cap a la festa - amb la recança que representa per a ella que es troba fràgil per la seva mancança familiar-. La festa queda sola, se'n van cap a casa, perden la roba,...
És una descripció molt subjectiva, lírica i poètica (no hi podia faltar l'element) però el que més m'agrada és el contrapunt poètic de la festa, amb el patiment interior, simbolitzat per la cinta dels enagos i per les sabates en el cas de l'amiga. El simbolisme es plasma més encara en la pèrdua d'aquesta peça de roba interior. I es produeix per trencament d'allò quer molesta i martiritza. Pel camí ja ha deixat simbòlicament al promès, només mencionant -lo quan no calia.(el qual no s'ha ofert per la festa!)
Simbolisme poètic, per a mi. Però em costa de llegir tanta acumulació de fets.
Ah! i només al final veiem que qui anava tota de blanc com les núvies era ella i no l'amiga, que anava d'un altre color (i també patint)

...perqué ens deixem, ....ens deixem principalment entabanar,..no podem reflexionar i intercanviar opinions, ens ho donen ja reflexionat tot,...fins a, punt de creure en, en, en...els maratons de TV3 com a solució dels problemes,...

En aquest al·legat contra, contra, ...la manca d'expressió natural de la persona que és el directe i la sobrevaloració de la cultura memorística i enllaunada.
Gran capacitat dialèctica. Artifici enginyós per fe-te llegir i discurs ben trabat per fer arribar al lector al punt i final.

Després de llegir entre línies per si hi trobava ironia provocadora amagada i comprovar que en principi, no, vull dir que no en trobo, dic el següent. Primer de tot, visca la meva neta! Per descomptat que jo ja no hagués gosat ni tenir fills,això ho dec a la meva dona. Dit això, el discurs biologista de la maldat de l'home no em convenç. Em sembla que es tracta d'un rol, tant per l'home, com per la dona, el qual depèn de les circumstàncies històriques i pot canviar, com poses de manifest. Igualment, no crec en superioritats. Per la meva edat, he sentit a parlar de la inferioritat de la dona (cosa que tenint tres germanes descartava d'entrada) El discurs contrari, incloent el de la simplesa del mascle, tampoc em convenç. Val la pena llegir el clàssic d'Engels, "L'Origen de la familia, la propietat i l'estat" on fa una enfocament històric, antropològic del tema. Al meu entendre és vàlid i actual.

...entre lluna i plàtan; que no de caigui,..el plàtan,...;-)

...entre lluna i plàtan; que no de caigui,..el plàtan,...;-)

...vols dir que som humans, crec, i de vegades ens deuen dominar els pecats capitals: l'enveja, la sobèrbia,...

Benvolguda "paxman"
El relataire “aleshores”, Convocant del Repte clàssic DCLXIX “El millor moment per començar una cosa” s’ha compromès a efectuar un comentari diari d’un relat que hagi aparegut a l’apartat de relats a l’atzar de la primera pàgina d’RC fins a la finalització del repte el proper dimecres dia 5 d’abril.
Ha triat aquest relat teu entre els que Relatsencatala seleccionava a l’atzar.
Comentari:

L'escultura per a mi és una bellesa freda i gairebé terrorífica, representació de la natura morta, de la mort. (en això dono la raó a la cultura musulmana on no n'hi ha d'estàtues!)
En cert sentit, el personatge insufla vida a l'estàtua però a canvi ( o i a canvi) , aquesta queda desfeta.
la relació de l'adolescent (i de tothom) amb la sexualitat que és quelcom actiu i dinàmic, gairebé sempre de resultats impredibles, sembla posar-se manifest aquí.
Es busca quelcom estàtic i continu però no és possible.