Gràcies pel comentari. Això del retorn em porta una seixantena ‘d’anys enrera: un estrany personatge que tenia relació amb el poble, retornà. Dic estrany perquè ens preguntà a un company i a mi: què valia més 1000 persones i un gosset. Jo vaig respondre 1000 persones i el meu company, més enginyòs, un gosset i va rebre en premi una pesseta. Es banyava al riu i el veïns baixar petit en l’ampli riu en ple octubre portat per la veloç corrent. Un bon dia es va ofegar. Aquell tipus de retorn de la persona és el que m’hauria donat l’argument del relat.

Un sentiment humà lliure i gratuït, l’enamorament.
I Valentí n’és el patró.

El moment en que res no pesa i se sura a l’espai em companyia. El moment de l’assoliment.

Jo, pe a mi, que el prota s'ha precipitat. No havia arribat el moment. No era un tema de llengua, que, sí, sempre pot ser efectiva per desencallar qualsevol bloqueig, sinó d'oïda.

Jo, pe a mi, que el prota s'ha precipitat. No havia arribat el moment. No era un tema de llengua, que, sí, sempre pot ser efectiva per desencallar qualsevol bloqueig, sinó d'oïda.

Necessària com es demostra.

Fer sorgir allò profund, diria jo també que és la poesia.
És difícil quedar content; tot sovint perdo el fil i la punteria poètics. Però si algú hi troba alguna evocació, magnífic.
Moltes gràcies pel comentari.

Helga, m’ha recordat la película (remake) en la qual hi havia un part, no sé si em falla la nemòria hi apareixia un pit femení (cosa molt probable tractant-se d’un naixement) No la vaig anar a veure, segurament, perquè, penso ara, trobava que un part era una cosa molt i molt seriosa. I pot ser lliga amb aquest afany de netedat de la protagonista, que contrasta, això sí, amb el nostre prota esgarrinxat amb el filferro.
Que queda al cap d’un temps, de molt de temps, d’aquest primer contrast entre sexes? Un record agredolç, de cosa necessària, inconscient, i un pel ridícula per ambdues “parts” (com és el llenguatge!, ara em torba la parauleta )

Un, aquest Elvis, que no hauria tingut la oportunitat de ser dolent fent-se passar per bó: hauria viscut sempre sobre el tall de la navalla.
M’ha recordat vagament el Vaquilla, que després es va reivindicar, en part, fugint.
O al Loquillo, quant, desconegut i alt com iun Sant Pau, es passejava desconegut i desafiant entre la tropa roja.

Els que hem viscut la mort dels iguals, de les parelles, ja no som ben bé els mateixos, som en una divisió diferent única entre l'aqui i el més enllà, perquè, en part hem mort amb ells. Descalçats pel temporal com les palmeres a ran de platja.

És bo aquest sentiment si no et paralitza, i et fa continuar.

Vols dir que els mites tenen història i van evolucionant perquè tenen una funció segons el poder hegemònic a la societat?

Cadascú es responsable de la seva cara a partir de certa edat, deia Manolo Vázquez Montalbán, em sembla. En cap cas ès responsable del que hagin fet altres, siguin o no famíliars.
Però, és clar, conèixer la història familiar també va molt bé.

Maldem per disposar d’aquest estri tan preuat! Les ulleres clarividents.

O sigui, que res no canviï per a que tot segueixi igual, sinó sempre canvia alguna cosa i desprès una altra i i una altra fins a arribar a l’amor pels animals i el veganisme.