CATRIC-CATRAC

Un relat de: Nil de Castell Ruf

Als lavabos de l' l'Estació de França,
un moro ben cossat a perfum d'almesc,
-afrodisíac molt apreciat pels tuaregs del desert-
irromp amb un armada sivella rematada
per un ullprenedor núm. 69 trempat al foc.
El catric-catrac que emet semblant fèrric giny
dins la boca del mingitori annex al meu,
m'infla d'aguait per tot allò que pot ocórrer ara...
En aquest concorregut tocom on tothom sap,
avant la mà! que es juga a cruising.

Comentaris

  • Reconfortat[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 02-04-2017

    Bona horabaixa Aurora,
    Bé, tal vegada no havia haver de donar totes les claus, perquè això pot comportar que el llegidor sàpiga quin obsequi hi ha dins la capsa abans d'obrir-la. Si les he donat és perquè, i no ho faré més, tothom se n'adoni de l'esforç que m'ha suposat sintetitzar en poques limnees tants matisos alhora i això sense caure en la vulgaritat que a voltes comporta ésser massa explicit. Quan obro un comentari fet per una poetessa, sento abans de començar-lo a llegir un Ai! Perquè per un malentès meu o idea equivocada tendeixo a pensar que vosaltres, les dones, sentiu certa aversió devers aquesta mena de comportaments libidinosos, molt normals i propis del sexe masculí. Encara que cal fer-ne distincions. Perquè jo puc fer el porc però no ésser-ho pas.. Pots embriagar-te, però no ésser un begut perdut, estàs al cas? Però llegint el teu m'he sentit reconfortat, aprovat i animat a oferir-vos altres perles com aquesta, modèstia a part. Això sí, sempre procurant fer-ho de la manera més cavalleresca possible. Ah! Ara sortirà un nou poema meu: “Libido”, que estic segur que t'encantarà. Al final d'aquest hi ha una sorpresa. I no pas inventada, sinó que del tot real....Perquè tots els meus poemes són autobiogràfics per naturalesa.
    El teu aprovat també té molta significació per a mi, tenint en conte que ets mestra d'escola, ja que sempre m'he sentit acomplexat pel fet de que quan de jovenet anava a estudi suspenia tot, tret del gimnàs, dibuix i ètica i moral (religió?) i l'EGB la vaig treure pels pèls! Bé, fins aquí tot, mercès. Nil

  • No hi ha res a dir[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 02-04-2017 | Valoració: 10

    Tu mateix has donat totes les claus de la teva poesia forta i viril. És evident que domines les metàfores i que les utilitzes sense fingit pudor.
    M'ha impressionat la força que desprèn el poema, crec que no havia llegit res teu.
    Però et poso als preferits. M'encanta la poesia que va més enllà.

  • Dins les entranyes del poema[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 13-02-2017




    Bon vespre,
    Aquest teu Bonissim! M'ha acabat d'alegrar el dia malgrat el refredat que duc al damunt. I que vingui d'una ànima de polaritat femenina encara més. Perquè el poema parla d'una situació que crec que no es dona en el món de les dones. Jo, també el trobo molt bo: si estudies ells mots i cerques llur significat veuràs que insinuen una cosa i són una altra, per exemple: Dic França perquè és on és va establir la primera emigració magrebí a Europa i també on hi ha més d'aquesta etnia. Perfum d'almesc, com a homenatge a la admirada i apreciada poesia andalusina clàssica . Sivella armada (fal·lus erecte, podria ésser. Número 69 ( insinuació a voler sexe versàtil), Trempat al foc ( erecció duradera), catric-catrac (reclam auditiu, so hipnòtic), Boca del mingitori ( boca “organ de la cara”, mingitori = pixador ( menjar, minjar (valencià) = fel·lació!), Annex = - - - = ex, afegim una lletra “s” = sex. M'infla d'aguiat= inflar= trempar. Ocórrer= ejacular. Concorregut= joc d'escorregudes o ejaculacions. Tocom (significa lloc, però jo el faig servir perquè més d'un pot pensar que ve de tocar, o sigui lloc on se toca allò que no sona! Avant la mà: en sintonia amb “Avant-la-lettre” veu francesa que s'usa per a indicar quelcom que s'esdevé abans de llur reconeixement. Jo li dono ambdós significats, aquest i també el de la masturbació compartida. I finalment: es juga a cruising, dic jugar perquè els homes, al capdavall som com nens, fins i tot amb el sexe, sense mirar les consequències que pot desprendre.
    Bé, també et diré que tots aquest ingredients com a fragments d'un mirall trencat s'han esdevingut per separat en algun moment o altra de la meva dilatada vida. La gràcia, el bon gust i també sobretot la agudesa ha estat reenganxar-los a fi de crear bell espill on tothom pugui aguaitar-se i reconèixer-se, sinó en la pròpia experiència, almenys en la fantasia i en el somni que és on se comforma les mil i na cares (mil i una nits) de la personalitat humana.
    I ara per acabar adjunto un, magistral i poètic, comentari amb la que em va obsequiar n'Israel Santienz, amb el seu permís, que palesa molt bé l'emoció que desperta aquest poema . Mercès Montserrat! :Tens un estil de fer molt genuí Nil, i aquesta sexualitat gairebé bandarra que pul•lula per molts dels teus poemes (sòrdida fins i tot en aquest cas concret) mai deixa indiferent. Doncs a més, construeixes petits caramels poètics que es digereixen amb gust i s’empassen sense entrebancs ni contratemps, amb la saborosa sensualitat que desprenen. Sembla que saps el que vols i el que fas.

  • >Boníssim [Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 13-02-2017 | Valoració: 10

    He quedat amb la boca oberta. M´encanta de veritat

  • Xifres[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 10-02-2017

    Benvolguda Montseblanc,
    Vaig calcular o teclejar malament. Ara bé, tenint en compte que el poema Mediterrània ja el tenia escrit des de feia ben bé cinc o sis anys,essent aquest l'ultim. El penúltim: Espanta-dimonis o millor dit Espiadimonis vaig penjar-lo el 11 de gener i el Catric-catrac el 7 de febrer. Llavors això representa 28 dies. Si calculem que els dies feiners (20 dies) 5hores de dedicació i els dies no feiners o caps de setmana (8 dies) 10h. Resulta: 100h més 80h dona un total de 180hores. A més a més sense comptar les estones que anava maquinant-lo mentre treia herbes (al treball) o conduïa, o en qualsevol moment en que la meva ment podia lliurar-se de ple a aquesta fita sense haver de pensar en una altra cosa. Jo crec que he estat més hores ( 3 hores més fiaries) ja que els caps de setmana gairebé ni sortia de casa. Però tiro curt per a no passar-me de rosca. Sols t'he diré que hi havia moment que em feia mal el cap de tant de donar-li voltes a l'afer i també la consciència de pensar que potser estava jo perdent el temps en una fotesa resumida en quatre mots. També em va fer patir i em donà inseguretat el fet de tractar un tema que com molt bé he exposat amb una explicació clara, fos tergiversat de manera mordica, com també ha passat en algun comentari...
    Per a mi va ésser un repte per demostrar-me que malgrat amb prou feines tenir el títol de l'EGB, he aconseguit, crec jo escriure un poema, segons la meva percepció, es clar!, bastant bonet... Després també, de retruc, la meva intenció era que aquest esdevingués un obsequi meu a tots els meus possibles llegidor. Especialment aquells que opineu sovint amb els vostres comentaris molt ben rebuts per par meva.
    Jo crec que escriure poesia és més difícil que escriure prosa. Aquesta última, si la persona te imaginació, és més fàcil que flueixi damunt el paper que no pas la poesia que requereix més sintetitzar el missatge a transmetre per les limitacions que comporta. Es clar que això depenent de cadascú. Jo quan escric una poesia em sento com un orfebre que està fent una joia: minuciositat, bon gust i sobretot brillantor en les paraules. I si et fixes bé en cada mot, tots tenen una intencionalitat, un doble joc, pecaminós i tot, que fa que el poema pugui ésser manejable a gust de tothom.
    Bé, fins aquí tot. Agraeixo molt la teva gratitud, Nil.

  • El temps i el resultat[Ofensiu]
    Montseblanc | 10-02-2017

    He llegit, Nil, que per fer aquest poema hi vas dedicar unes cinc-centes hores. He quedat astorada. Cinc-centes hores... Si em poso en el cas de que hi esmercessis cada dia dues hores, això portaria a un total de dos-cents cinquanta dies per elaborar el teu escrit. És cert que es nota que està molt pensat, mesurat, buscant les paraules justes, per transmetre a la vegada que no ofendre, buscant mostrar la bellesa i l’excitació del moment per sobre de la sordidesa que des de fora ens pot frenar i fer que no copsem tot el que hi ha. Però tant de temps per fer-lo m’ha fet tornar a escriure’t per donar-te les gràcies un cop més.
    He llegit que tu el que busques és que els poemes que fas t’agradin a tu primer i després als lectors. Però que, bàsicament, els fas per a gaudir tu, amb la creació de l’obra, però tenint en compte que després vindran altres ulls a passejar-se per les teves lletres.
    Jo dec haver escrit en tota la meva vida uns cent cinquanta relats (vaig començar tard). Però quan jo escric, és com una vomitada salvatge, em surt tot de cop. M’assec davant la pantalla, les mans al teclat i a tota velocitat, d’una tirada, surt el relat (no parlo dels meus pseudopoemes perquè ja sé que són penosos). Escriure un relat, repassar-lo tres o quatre vegades, buscar alguna paraula dubtosa... Tot això pot fer que hi dediqui unes tres hores en total. Amb lo qual, en tota la meva vida, he dedicat NOMÉS quatre-centes cinquanta hores a escriure relats. És clar que no compto el temps de pensar, de sentir les coses, els dies previs de cocció lenta al cervell...
    De vegades, quan llegim una cosa que ens agrada, no ens adonem, no hi pensem, en la “feina” de l’escriptor. Ens agrada i prou. I potser això ja és prou premi per l’autor, haver aconseguit transmetre el que volia. Però des d’ara, quan et llegeixi, interiorment t’estaré agraint tot aquest temps que hi dediques. Arriba un moment a la vida, i crec que tu també ja hi has arribat, en que l’ésser humà s’adona que el temps és el més preuat que tenim, i se’ns escapa per tots els cantons, sorra fina que no podem retenir a les mans... Per això, un cop més, el meu agraïment.

  • Rerel'espill[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 08-02-2017

    Hola montseblanc, Tret dels casos en que aquesta pràctica la viuen com una addicció de la qual no es poden desempallegar, que son aquells que jo anomeno "rats de lavabo". La mera experiència d'aquesta, jo diria que gairebé tots els homes l'hem viscuda o bé com a simples espectadors o bé com a participants en alguna ocasió, com és el meu cas.. Si digués el contrari, el meu poema seria un engany o farsa i llavors perdria tota llur autenticitat. Jo no sé si aquesta practica es transportable al lavabo de senyores. Però el que si diré que moltes d'aquestes respectables senyores, senyoretes, novietes, mentre es pinten els llavis davant el mirall de lavabo, els seus respectius conjugues s'ho estan passant pipa als lavabos del costat. I si penseu que això és cosa de "viejos verdes" aneu força enganyades. En els nostres “tocadors de senyors”, hi pots trobar-te des de l'executiu encorbatat, fins al paleta que feia una estona estava enfilat dalt d'una bastida, des el jove estudiant que es mou amb patinet, fins el director de la caixa que tota la família l'espera dins el cotxe, fora el sortidor de benzina. En aquest lloc i altres alternatius a aquest l'home deixa d'ésser, classista, racista o ideòleg, per a passar a ésser únicament home en estat pur i en el sentit més primigeni de la paraula. I ja no m'estenc més perquè amb el teu lúcid comentari ja penso que ho has dit tot.
    Espero que com diu el nostre amic Israel, aquest poema meu resti en la vostre Psique
    no com una cosa lletja i pecaminosa, sinó com un caramel poètic que es dirigeix amb gust i s'empassa sense entrebanc. Bon profit!

  • La meva opinió[Ofensiu]
    Montseblanc | 08-02-2017 | Valoració: 10

    Sovint, en aquestes situacions, els adjectius gairebé oposats s’aparellen, de la mateixa manera que dins l’ésser humà provoquen sensacions i sentiments contradictoris.
    Feblesa i valentia. Perquè podria semblar que caure en aquestes pràctiques que, no ens enganyem, són arriscades, es podria considerar de persona feble i, a la vegada, s’ha de ser valent per anar-hi, per viure-ho.
    Sòrdid i únic. Els ambients en que es desenvolupa l’acció no són pas els més “bonics” però, tot i això, o precisament per això, l’experiència és única i singular.
    Arriscat i altament complaent. De vegades les persones s’hi juguen molt, potser precisament per això el “resultat” (umm l’adrenalina...) és més complaent que en situacions normals.
    Clandestí i públic. Evidentment és una cosa que es fa d’amagat en un lloc ben públic. Però ho dic en un altre sentit. L’ésser humà sent que aquesta pràctica, com d’altres, és una cosa que s’ha d’amagar a l’entorn perquè és una cosa generalment considerada “lletja”. I a la vegada, l’individu, té la necessitat de explicar-ho, de compartir-ho. I si ho fa esperarà espantat pel possible rebuig i se sentirà confortat per les opinions que mostrin comprensió, empatia...
    Jo només puc dir que l’ésser humà és un prisma meravellós d’infinites cares, moltes de les quals ni nosaltres mateixos sabem que existeixen, sovint perquè no tenim la valentia (o el temps) d’explorar-nos...
    Gràcies, Nil, per compartir-ho.

  • Cofoi[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 07-02-2017


    Apreciat Israel.
    em fa molt cofoi el teu comentari, primer perquè em tranquil·litza. Sí!, he dubtat si aquest era poeticament correcte per a penjar-lo en aquest blog o no. I segona perquè llegint-lo em corfirmes la magnitud de la teva agudesa i humilitat com a persona. I és que la gent vàlida no és pas aquella que ens fa sentir petits, sinó aquella que ens fa sentir grans. I jo amb el teu bell, amesurat i sobretot molt "curós" comentari m'he sentit algú, per a dir-ho d'alguna manera, aquest vespre. Mercès! Nil.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Nil de Castell Ruf

Nil de Castell Ruf

34 Relats

152 Comentaris

10821 Lectures

Valoració de l'autor: 9.97

Biografia:
nildecastellruf@gmail.com