WERNHER

Un relat de: La Pierre
Hospital d’Alexandria. Alexandria. Washington. 16 de març de 1977 04 hores

En Wernher sabia que s’estava morint i que aquell cop ja no tornaria a sortir de l’hospital.

Els metges anaven graduant la dosi de morfina per amortir els dolors i, d’aquesta manera, havien aconseguit que els darrers dies haguessin estat relativament plàcids i calms. Però en Wernher sentia la minva de forces, d’energia i, sobretot, la manca de ganes de viure. Notava com, minut a minut, la mort, en forma de metàstasi cancerosa, l’anava consumint per dins, i si escoltava el seu interior amb molta atenció, arribava a sentir com se li anaven podrint les seves pròpies entranyes, resultat de la cruenta batalla biològica que anava perdent. Les llargues nits transcorrien entre breus períodes de consciència i perllongats viatges narcòtic-morfeics –per efecte de les drogues que corrien pel seu flux sanguini– que el duien a paradisos inconeguts, on la pau i la voluptat eren els seus únics acompanyants. L’entrada ocasional de les infermeres per a comprovar que tot estava bé, o per a reposar l’ampolla de medicament esgotada, feia retornar a en Wernher a l’habitació de l’hospital, i llavors lluitava per no marxar-ne i mantenir-se conscient, estirat en aquell llit incòmode, per a poder recordar els petits trossos de vida que sabia que ja mai tornaria gaudir: l’olor de la mar, el sol de tarda d’hivern amb les seves ombres allargades, la sensació del vent juganer sobre els cabells despentinats, la imatge de la lluna...

Aquella nit, però, no va ser com les altres; en lloc de les infermeres habituals, un jove amb bata blanca, que no va saber reconèixer, va entrar a l’habitació ja encetada la matinada.

- Bona nit, doctor Von Braun. Com es troba avui? –li va preguntar el metge, mentre agafava una cadira i l’atansava al llit–. Li fa mal res? Necessita alguna cosa per alleujar el dolor?

- Bona nit, doctor. Bé, em sento feble, però estic bé, no tinc dolors. Quina hora és? Què passa res? Com és que ve vostè i no la infermera de la nit? –va poder murmurar en Wernher, estranyat per la presència d’aquell personatge desconegut que s’havia assegut a tocar del llit, a pocs centímetres d’on ell reposava el cap.

- Suposo que ja es deu imaginar que no li queda gaire temps de vida, i m’agradaria...

- Qui és vostè? La Mort? –el va interrompre, atordit, girant el cap per observar-lo més detingudament–. Sempre me l’havia imaginat com la figura vetusta i arcaica de les representacions; l’esquelet amb la caputxa i la dalla. Quina ingenuïtat la meva! Però si em ve a buscar, sàpiga que estic preparat.

- La Mort? És que una persona com vostè creu en aquestes falòrnies infantils? No em decebi, doctor Von Braun, no em digui que, finalment, ha sucumbit a les absurdes pors humanes i ha oblidat tot el que ha viscut durant aquests seixanta-cinc anys. És que la va veure quan la va tenir tan a prop? És que la va veure quan va jugar amb ella? Quan se’n va servir? No, no sóc la Mort. Sóc, si s’ho vol mirar com si fóssim en un conte de fades, el seu Àngel de la Guarda: jo l’he creat i jo l’acomiado.

La proximitat dels dos homes,i la fragilitat d’en Wernher, havia convertit la conversa en un xiuxiueig quasi inaudible, en una imatge escènica que en aquella habitació entre penombres, per a un observador imaginari,podria semblar la d’una confessió religiosa al llit de mort.

- No entenc res. Llavors, vostè és el capellà que em ve a donar l’extremunció? –provava d’endevinar, desconcertat, en Wernher–. Però si porta bata de metge, i no utilitza paraules de sacerdot... De què m’està parlant? De què em vaig servir? Àngel de la Guarda? Creador? Estic molt confós. Si us plau, deixi’m morir en pau!

- Em torna a decebre, doctor Von Braun. Sempre havia pensat que la seva conversió religiosa havia estat una simple estratègia per a netejar la negra imatge que va fer-se durant la guerra. No em dirà que s’empassa tot aquest teatre dels sagraments. Una ment com la seva ha d’haver descobert la interpretació interessada d’aquesta eina de control que us vaig donar, ara ja quasi obsoleta, i que dota a alguns éssers terrenals d’un poder sobrenatural sobre altres, seus iguals. Una persona com vostè, doctor Von Braun, ara em ve amb la farsa de la unció dels malalts?

- Però, qui és vostè? Què vol de mi? Infermera! –va provar de cridar en Wernher, alarmat, amb un filet de veu que no va arribar ni a omplir la cambra–. Jo no he fet res, jo només vull morir.

- Tranquil·litzi’s, doctor, jo no li faré cap mal. D’aquí una estona, després de la nostra conversa, vostè traspassarà dolçament, sense cap dolor, havent, això sí, conegut el propòsit real de la seva existència. Només cal que escolti el que li vull explicar. És una deferència que m’agrada tenir amb les meves... diguem-ne creacions. Els acostumo a visitar una estona abans de la mort, i els faig saber la vertadera finalitat que tenia la seva vida, el perquè de les seves qualitats especials, i discutim si les han utilitzat per al fi que jo havia planificat. La primera cosa que els pregunto, abans de cap explicació, és si creuen que ha pagat la pena. Creu que la seva vida ha pagat la pena, doctor Von Braun? Creu que el gran pas per la humanitat ha aconseguit reparar les vides que va ajudar a destruir, primer excavant els túnels de Mittelwerk en condicions infrahumanes, després, en l’esclavatge més ferotge, fabricant els seus “Vergeltungswaffe 2” i, finalment, ja com enemics de guerra, per l’efecte d’aquelles 2.780 unitats del “A4” que vostè va crear? Van morir 27.357 ànimes innocents que no tenien res a veure, ni amb la guerra, ni amb les ànsies de poder del seu cap, a qui va aconseguir convèncer per a la fabricació massiva d’aquella nova arma revolucionària amb el famós “Wirhaben es dochgeschafft!” sobre impressionat en la pel·lícula d’un llançament exitós i que, en la foscor de la sala de projecció del seu quarter general, a més de convèncer-lo, el devia excitar fins a l’erecció. Aquest sí que va morir pensant-se que la seva vida havia pagat la pena. No em va voler ni escoltar. Va morir creient que la seva superioritat no havia estat mai compresa pels aduladors que l’envoltaven, als quals sempre va menystenir i que, finalment, dins el seu cervell malalt, va catalogar, sense excepció, com a traïdors, per acció deslleial o per omissió per incapacitat. Doctor, no estic aquí per a jutjar-lo, res més lluny de les meves intencions, ho haurà entès perfectament quan aquesta conversa hagi acabat, però abans d’explicar-li el que li he vingut a revelar, m’agradaria conèixer les seves últimes reflexions després de l’anàlisi retrospectiva de la seva existència que, de ben segur, una persona com vostè ja haurà fet. Què me’n diu, creu que ha pagat la pena la seva vida?

- Vaig aconseguir portar l’home a la lluna! –va contestar en Wernher, amb tota l’arrogància i l’orgull que la seva humiliant posició de moribund li permeté–.Vaig honorar al mestre Orbeth qui, finalment, vaig tenir com ajudant. No creu que aquesta gesta ja val tota una vida? Era el meu somni, jo només volia fer com La dona a la lluna. Sí, el Führer era boig, però em va permetre fer el que jo volia. Ell va ser el culpable de totes aquelles morts, no pas jo! I prova d’això és que els americans no em van culpabilitzar de tot allò i em van rebre amb els braços oberts. Els russos i els americans se’m rifaven! O és que, tantes coses que sap de mi, no ha sentit a parlar de l’operació Paperclip?

- Fa deu anys vaig anar a Princeton a visitar el doctor Oppenheimer. Malgrat la gran intel·ligència que havia demostrat en vida, no era capaç de concloure si la seva existència havia estat ben emprada. Em va recordar el vers que li va venir al cap quan va veure que la teoria que havia desenvolupat es tornava realitat: “M’he convertit en la Mort, Destructora dels Mons”. M’agrada observar-los en les seves lluites internes, que s’agreugen quan arriba el final, quan tots, amb l’única excepció del sàdic alemany drogoaddicte que vostè ha anomenat, cauen en la temptació de la por a l’estadi desconegut que ha de venir, tan tergiversat pels líders espirituals que segueixen. Gaudeixo veient com aquestes limitacions artificials que s’han auto-imposat com l’ètica, els manaments religiosos, els sentiments... els produeixen més dolor que no pas benefici, sobretot si qui finalment s’auto-analitza, com la majoria de les meves creacions, disposa d’una capacitat racional per sobre dela mera acceptació de les coses. No sé si s’havien arribat a conèixer amb en Robert, suposo que sí, i també desconec si havien arribat a parlar dels anys en què vostès dos treballaven en bàndols enemics i el destí de la humanitat estava a les seves mans. Ell es preguntava què hauria passat si no hagués estat capaç de desenvolupar la teoria atòmica? Sembla que els seus, amb aquells A-4, haurien guanyat la guerra. I llavors què? Tampoc tenia clar que la pèrdua d’aquelles dues-centes cinquanta mil ànimes japoneses hagués estat un preu just per evitar una Europa comandada per un boig malalt. I l’altre boig? Aquell va guanyar amb l’ajuda d’aquestes dues-centes cinquanta mil vides i no va passar res! En Robert es torturava en base a aquelles auto-limitacions que el duien a una equació irresoluble fins i tot per a un cervell tan privilegiat com el seu. L’objectiu era el Bé, l’avenç humà, però el resultat era la Mort i la deshumanització. Ja veurem què m’explica el doctor Oberth quan el vagi a veure d’aquí dotze anys... Per cert, parlant de mestres, qui hauria estat orgullós de vostè hauria estat en Tsiolkovski, l’origen d’aquesta dèria seva dels coets. En Konstantín va morir sense ni tant sols imaginar-se els letals usos alternatius dels seus somiats coets de propulsió líquida per als viatges espacials. “L’absència d’evidència no és evidència d’absència” deia, referint-se a la vida extraterrestre. El vaig fer feliç el dia de la seva mort.

- I tant que el vaig conèixer l’Oppenheimer, i l’he defensat en moltes ocasions. Era massa bona persona, i em penso que mai va entendre que el Bé a llarg termini té un preu molt alt, que s’ha de pagar.

- Veig, doncs, que vostè s’estima més evitar les auto-limitacions absurdes... o es tracta, només, d’un autoengany per a no sentir-se culpable, ara que arriba la fi? De veritat que no se sent, encara que sigui només una mica, responsable de tota aquella bogeria alemanya? És molt fàcil responsabilitzar al líder, però no creu que potser vostè podria haver fet alguna cosa per evitar-la o, com a mínim, reduir-la?

- Ja li ho he dit abans, el meu objectiu no era matar, ans al contrari, el meu somni era fer avançar la humanitat. És cert, va morir molta gent, però no vaig ser jo qui va donar les ordres. Gràcies a ells, però, vam aconseguir uns avenços que van ser la llavor pel que ha vingut després i, molt més important, pel que ha de venir. És que no admirem als egipcis per les seves grans construccions que van ser possibles gràcies a un número inimaginable de morts i enormes patiments? Vostè ha sentit a parlar d’en James Marion? Qualsevol avenç té un preu. La hipocresia és cosa dels polítics, nosaltres els científics tenim un objectiu molt clar i no podem deixar que la subjectivitat de l’ètica ens distregui. Però ara, un cop resposta la seva qüestió, digui’m: qui és vostè i què ha vingut a dir-me.

- Gràcies per la seva resposta sincera, veig que ho té clar, doctor Von Braun. Ara, per a poder acceptar i entendre el que li explicaré, haurà de posar tota la seva ciència a disposició de la imaginació i obrir la ment, sense limitacions ni prejudicis humans. Segur que, tractant-se de vostè, tot serà més senzill. Suposo que amb el que li he anat dient ja deu sospitar alguna cosa. Com puc tenir tanta informació de la seva vida? Com puc haver visitat a en Tsiolkovski, al Führer i al doctor Oppenheimer abans de la seva mort amb tants anys de diferència? Per què em defineixo creador i a vostès els anomeno creacions? Doncs sí, doctor Von Braun, ho ha encertat, l’absència d’evidència no és evidència d’absència. Jo sóc l’evidència.

- Com? Què m’està provant de dir?

En Wernher, impactat i confós pel que acabava d’escoltar, va provar d’incorporar-se, però el seu estat, molt afeblit, li ho va impedir. Pel seu cap, emboirat per la medicació, hi anaven passant tot tipus de suposicions: era un boig? Com havia aconseguit entrar a l’hospital a aquelles hores en què les visites eren prohibides? Potser era un acompanyant d’una altra habitació, però com podia saber tantes coses d’ell? Podria ser un d’aquells caçadors de nazis que els perseguien i entregaven als serveis secrets israelians. No, no tenia sentit, era massa jove i ell havia estat un personatge públic durant tota la seva carrera als Estats Units, per què l’hauria d’anar a buscar ara, que la seva vida ja tocava a la fi?

- Doctor Von Braun, no perdi les seves últimes energies amb càbales inútils –va dir el visitant amb un somriure condescendent després d’esperar uns minuts per a què en Wernher es tranquil·litzés, estirat en el seu llit de mort–. No, no sóc ni un boig ni un caçador de nazis. Sóc la seva evidència de que existeix vida fora del planeta Terra i, com podrà suposar en veure’m aquí, una vida molt més avançada que la seva. De fet, la seva existència, la de la seva humanitat, vull dir, ens la deu a nosaltres. Ja li he dit que haurà de posar tota la seva ciència a disposició de la imaginació per a poder assimilar el que estic a punt d’explicar-li. El meu origen és, segons les seves unitats de mesura, a tres-cents mil anys llum d’aquí –va fer una pausa d’uns segons–. Sí, és possible. El primer principi que hauria de reconstruir és que els conceptes Temps i Espai no són unívocs, i per a nosaltres tenen una interpretació completament diferents a la seva. Per a explicar-li d’una manera entenedora, tot i que jo ja sé que en una altra situació menys medicada no li caldria, cada segle de la Terra és, per a nosaltres, com un segon, i cada any llum seu, un mil·límetre. Res no és únic. Amb el temps, vostès s’han creat unes lleis físiques a la seva mida, simplificacions dels seus cervells limitats per a poder entendre el seu entorn proper però, en realitat, aquestes lleis són molt més complexes, indesxifrables per a éssers infra-desenvolupats com vostès, i varien en funció de les circumstàncies i de les dades bàsiques de partida, de les dades del problema: la distància a l’astre central del sistema, el volum i la densitat del planeta, l’antiguitat del que vostès anomenen galàxia, els materials... Per a nosaltres, el seu planeta és un més dels cinc-cents trenta-sis laboratoris que hem creat per a realitzar els nostres experiments d’evolució vital en diferents ambients i condicions, i jo en sóc el responsable, el creador, en podríem dir. Després de localitzar-lo, fa uns quatre mil milions d’anys, dels seus, clar, vaig aportar l’origen, la primera matèria orgànica. Només van ser unes molècules amb capacitat per a replicar-se, però, amb l’ajut de l’evolució atmosfèrica, arribant al que heu anomenat catàstrofe de l’oxigen, i de certs errors avantatjosos en les rèpliques moleculars (que és el que després anomenaríeu selecció natural), fa només uns sis milions d’anys, i sense cap més acció per part meva, aquell origen orgànic havia derivat en homínids. Tres milions d’anys més tard, van aparèixer el que es podrien considerar els primers éssers humans, i llavors va ser quan vaig començar a actuar fins arribar, amb l’ajut indispensable dels canvis climàtics, on som ara: homo habilis, homo naledi, homo rudolfensis, homo neanderthalensis.... fins a l’homo sàpiens.

- I, precisament, vostè, que ve d’un altre planeta, té la mateixa aparença física que l’atzarós procés evolutiu de milers de milions d’anys ha creat. No creu que aquesta simple evidència ja desacredita aquesta història fantàstica que prova d’explicar-me? Què vol realment? –el va interrompre en Wernher pensant-se, amb el poc orgull que les forces li permetien, que ja havia desemmascarat el farsant.

- Doctor Von Braun, torna a decebre’m. Vostè ha de ser una persona de ment oberta, vostè coneix l’univers, sap que el seu planeta només és un petit gra de sorra, un minúscul punt en l’infinit.

I mentre parlava, aquell metge, sense ni tant sols variar el to de veu, va anar transformant-se en un gran cavall blanc que tot just cabia a l’habitació, alçant-se sobre les seves potes del darrere per mostrar la seva majestuositat, en un petit gosset que seguia demanant-li al científic més flexibilitat mental per a intentar comprendre el relat que li estava explicant, en una llagosta, en una formiga... fins que va tornar a la forma humana inicial que el va fitar a mode d’evidència. Davant aquella demostració, en Wernher no va tenir més remei que convèncer-se de que si allò que estava vivint era real, i no era un viatge narcòtic ni les primeres evidències d’un estat ja traspassat, havia de ser cert. Va reunir totes les energies que li quedaven i va concentrar-se per a provar d’entendre el que li volia explicar aquell ésser oficialment extraterrestre, i llavors, un cop acceptat el gran poder del seu interlocutor, li va sorgir una idea que li va fer regirar el cor.

- Molt bé, el crec, senyor...

- Digui’m senyor Murphy, si vol –va respondre, ja tornat a la cadira del cap del llit.

- Doncs, sí, el crec, senyor Murphy. Sempre he cregut que en el vast univers hi ha d’haver altres vides, és clar que sí, no n’he tingut mai cap dubte, però posi’s en el meu lloc; una cosa és creure-ho i una altra és veure-ho. Però, bé, un cop entrem en aquesta fase, un cop convençut de qui és vostè, dels grans coneixements que em mostra i de l’avançada civilització que representa, em permetrà la gosadia de demanar-li una demostració?

- No, no el guariré. Avui, doctor Von Braun, vostè morirà. I no, no el faré viatjar en el temps per a tornar enrere; els mons paral·lels no estan permesos en els nostres laboratoris, ja que porten, sistemàticament, a una situació d’incoherència vital que només aporta confusió i episodis desestabilitzadors –li va respondre, sense esperar que en Wernher li concretés la petició que li feien totes les seves visites en aquells moments abans de la mort–. Si vol, doncs, continuo. Com li anava dient, quan l’evolució natural va aconseguir crear els primers éssers humans, va ser quan vaig començar a actuar. Les meves aportacions han estat sempre molt discretes, i les he aconseguit aplicar seguint només tres procediments diferents:el primer, el procediment més generalitzat, és una lleugera modificació genètica aplicada al zigot, al ventre de la mare, per a produir certs individus amb alguna característica potenciada (essencialment la intel·ligència o la creativitat) que siguin capaços de catalitzar el potencial humà amb l’objectiu de fer un salt endavant en el procés. El segon procediment és la posada a disposició de la humanitat d’algun nou instrument o element important per a l’evolució i, per últim, el tercer, el més dràstic, és la implantació d'algun individu del meu món entre vosaltres. Pensi, pensi quins personatges de la història podrien ser aquests extraterrestres que han canviat l’avenir de la humanitat. No s’ha preguntat mai per què les pintures religioses sempre dibuixen els seus personatges amb aurèoles llampants? I els Déus grecs i romans, on es deia que vivien? –Va tornar a fer un silenci per a deixar que en Wernher reflexionés–. Només un cop he hagut d’intervenir jo personalment. Va ser durant la crisi dels míssils de Cuba. La situació em va crear certs dubtes, ja que també estava interessat en veure com hauria reaccionat la humanitat terrestre després un cataclisme nuclear, però finalment vaig decidir que sempre hi seríem a temps, i que valia més avortar aquella ridícula situació provocada per l’estúpid orgull humà, que estava a punt d’acabar amb tot aquell esforç evolutiu. Vaig haver de fer una visita a en Jrushchov per a modificar el curs dels esdeveniments, obligant-lo a desmantellar aquelles maleïdes bases de míssils nuclears i ajudant-lo a arribar a un acord amb els americans, que no donés mostres de debilitat a ninguna de les dues parts perquè no afectés la supèrbia del poder. Us vaig donar el foc, les primeres eines, l’escriptura, vaig jugar donant la roda a només una part de la humanitat per veure com se’n sortia l’altra...

- Així, és cert, entre nosaltres han conviscut extraterrestres! Però jo, què hi tinc a veure amb tot això que m’està explicant? Quin paper hi jugo jo en aquest laboratori?

- Vostè és una de les meves creacions. Jo mateix vaig introduir a la baronessa les modificacions necessàries per a què vostè fos qui ha estat. I, ho ha de saber, n’estic molt orgullós, no ho podia haver fet millor. Sense vostè, l’home encara no hauria estat capaç de sortir del planeta. La llavor en la seva etapa alemanya va germinar als dos costats del que van anomenar “teló d’acer”. Gràcies a la cobdícia i manca d’escrúpols dels seus enemics va ser capaç de la transformació més inversemblant que mai s’ha produït en aquest planeta; en pocs dies va passar del bàndol vençut al vencedor i, en pocs anys, per als mateixos jutges, de ser un assassí nazi a ser el gran heroi respectat d’Amèrica. La seva aportació és un primer pas als futurs contactes que vostès hauran de tenir amb els altres laboratoris. Volem posar-los en contacte per analitzar com interaccionen. Com es podrà imaginar, cada planeta ha evolucionat de manera molt diferent, en funció de les intervencions que cada responsable hi ha fet. En el seu cas, per exemple, una de les aportacions que més ha influenciat la seva etapa, diguem-ne, intel·ligent ha estat la religió. Em vaig adonar que l’home, tal com havia evolucionat, tenia por, una por genèrica i irracional a la immensitat sense límits, a no trobar respostes a les preguntes bàsiques que havia après a fer-se, com l’objectiu de la vida, la mort... I aquesta por, aquesta manca de sentit, feia que actués de forma erràtica, sense cap progrés, mostrant més aviat una degeneració social preocupant. Va ser llavors que vaig fer intervenir altres individus del meu món, fent-los aparèixer com éssers superiors, dotats de poders celestials capaços de canalitzar totes aquelles pors donant respostes que aconseguien fer seguir uns preceptes i imposar límits a la llibertat. Vaig implantar Profetes, Messies, Gurús, Sants... que van convèncer fàcilment aquella pobra gent tant necessitada d’unes escriptures.

- I com són les altres civilitzacions? Han avançat tant com la nostra?

- Doncs n’hi ha de tot tipus. Algunes s’han auto-destruït i altres encara no han passat dels éssers unicel·lulars. La veritat és que el seu planeta és força interessant. Hem estat capaços de crear un equilibri dinàmic que va evolucionant de forma controlada. Per un costat la creació de personatges singulars com en Pitàgores, en Da Vinci, en Kepler, en Galilei, en Colom, en Newton i vostè mateix, dóna una empenta per avançar, i per l’altre, la introducció de la Pesta, la Grip espanyola, el Càncer, i altres personatges genocides, com el seu Führer, l’Stalin, en Gengis Kan, i tants d’altres, m’han permès mantenir aquesta harmonia terrestre.

Què li sembla? Tot això que li explico no li dóna una altra perspectiva a la seva vida?

En Wernher, esgotat, va tancar els ulls i va provar de pair aquella nova visió. Havia estat un simple instrument en mans d’aquells éssers superiors. Ni tant sols els seus somnis eren seus, els hi havien induït artificialment. I allò el portava a preguntar-se com hauria estat la seva existència si en Murphy no hi hagués intervingut. Una existència més sense cap reconeixement? Més desgraciada? Hauria mort en aquella guerra inútil? La ignorància segurament l’hauria fet més simple, més feliç. Potser ara estaria gaudint d’una vida senzilla a Alemanya, amb una família humil però feliç, sense aquella maleïda malaltia i amb molts anys per endavant.

- És també vostè qui em destrueix? –va llençar al silenci de l’habitació, encara amb els ulls tancats, sense esma per, ni tan sols, alçar la veu per sobre d’un dèbil xiuxiueig–. És el preu que em fa pagar, després de prestar-li els meus serveis?

- Doncs sí, vostè ja ha fet el que havia de fer. En el seus seixanta-cinc anys d’existència ha fet avançar aquest planeta més del que jo havia planejat. L’he d’acomiadar aquí.

I el cor d’aquell científic que va ser capaç de meravellar els dos mons va parar de bategar en aquell mateix moment.

Palo Alto. Califòrnia. 5 d’octubre de 2011 05 hores


Només entrar a l’habitació es va adonar que havia fet tard; la seva creació ja estava inconscient. No podria explicar-li l’objectiu de la seva existència. L’Steve, que era com es deia el moribund, sí que havia estat una bona creació,fins i tot havia anat massa lluny, i per això també l’havia d’eliminar abans d’hora.

Amb la universalització de la cultura, les pors als patiments eterns i foscors infernals, tan treballada durant segles pels líders de les diferents religions i que havien anat tan bé pel control de les masses humanes, anaven desapareixent, i només hi restaven fidels aquelles persones que, realment convençudes, hi trobaven un reconfort espiritual. Conscient que estava perdent aquella gran eina mística que li havia donat tan bons resultats, va crear l’Steve, que va ser programat per utilitzar l’estupidesa humana en lloc de la por per a crear un altre mitjà de control i així poder mantenir la humanitat a disposició de la seva batuta de director del laboratori.

Utilitzaria la cobdícia, el narcisisme, l’avarícia, l’enveja... per a crear un nou símbol sagrat que tothom estigués orgullós de posseir i que, al mateix temps, fos l’eina de control massiu que es necessitava un cop els Déus havien deixat d’exercir el poder pel qual van ser creats. Però l’Steve va anar massa ràpid i es corria el risc de que la gran massa, cultivada per a no creure’s les històries inversemblants que havien descobert que només buscaven robar-los els plaers terrenals, però encara ignorant, no fos capaç de seguir-lo i no entengués el gran potencial de l’univers que estava a punt d’oferir-los. L’havia d’eliminar per a que les seves idees, els seus invents revolucionaris i futuristes, fossin copiats per d’altres per aconseguir aplanar el missatge i donar més temps de digestió a tota aquella gent que, un cop morts els pastors, estaven creant una societat caòtica, sense ordre, només afamada per a comprar i posseir coses, sense saber per a què.

L’Steve va crear aquell aparell que es podia fer funcionar amb un sol dit, només amb un botó, i que obria les portes a un nou món irreal però a l’abast de tothom qui el posseís. I molt aviat tothom en va tenir un, i tothom es passava el dia mirant-lo, i tothom en va esdevenir addicte. Per a mantenir-ne l’atenció, cada parell d’anys creava un model amb alguna innovació, encara que fos intranscendent, que feia perdre el valor i l’interès per al ja antic... i cada cop més cars... i cada cop més petits. Quan va tenir als adults “enganxats” va anar pels petits, molt més fàcils de fer addictes, i ja per a tota la vida.

Només van caler una pocs anys per a tornar a prendre el control.
I la gran massa idiotitzada ja tenia els seus nous Déus, però aquest cop no eren els Déus salvadors, eren els Déus de la infelicitat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de La Pierre

La Pierre

4 Relats

0 Comentaris

361 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00