La nuesa dels intramurs

"La paraula millor la tens a l'ànima", Joan Maragall

I. Asseguda en aquella sala de la biblioteca, esperava en silenci, mentre de fons escoltava les notes d’aquell imponent piano de cua. Potser sí que es sentia una mica perduda però ben mirat, quan et perds sempre trobes! Tenia els ulls posats en aquells armaris compactes que suportaven infinitud d’històries. Certament era inabastable pensar en tot el que contenien aquells centenars de prestatges tant ben arrenglerats i plens de llibres. Va ser en aquell precís instant que va aixecar-se amb entusiasme de la cadira que la sostenia i va capbussar-se a dins del primer passadís que la va seduir. Autors locals. Era com si pogués escoltar la veu narradora d’algunes d’aquelles publicacions que pacients, esperaven que arribés el seu moment. La seva mà va acariciar aquell llom amb cura. Feia temps que es notava asfixiada i va ser just en aquell instant en què els seus dits van lliscar per damunt d’aquelles ‘Petjades sota l’aigua’ que va pressentir com la façana que la protegia començava a desprendre’s d’aquelles capes que havien deixat pòsit i enterbolien veure-hi amb nitidesa.


II. L’instant semblava que havia arribat i va veure en aquella jove un punt de llum! Dona’m la mà! Treu-me d’aquí! En algun moment havia arribat a pensar que el seu destí acabaria sent l’oblit. Es respirava una època en què abundava la impersonalitat, la manca d’inquietuds, l’abandó d’un mateix per assemblar-se a la majoria, la vergonya de despullar-se i mostrar la bellesa de l’ànima als altres... Pocs eren els que escollien llegir i menys els autors locals! Intuïa un món ple de persones fredes i dures com les pedres d’aquelles muralles medievals que protegien la població que hi habitava. Uns al costat dels altres, sense donar-se la mà, trepitjant-se i donant-se cops de colze, construint torres defensives i murs que dificultaven veure-hi més enllà. Desconfiant uns dels altres per preservar coses que en realitat eren insignificants. Riqueses buides de valors. Objectes sense ànima. Mòbils, cases, cotxes, diners i moltes més coses que no us podeu ni imaginar... Contenta de sortir de la foscor d’aquells compactes, es va enriolar amb el moviment dansat que feien aquells dits al girar les seves fulles. Rítmicament, circular, com els arcs del centre neuràlgic d’aquella estimada ciutat i que tant havia observat la seva autora des de can Merinos. Aquella lectora les anava girant, entusiasmada, una darrera l’altra, sense aturar-se. A un ritme frenètic i incessant. Apassionada i sorpresa del que hi llegia. Havia vist la llum després d’una temporada de trobar-se al fons d’un pou sec, sense aigua, sense vida. Ser rescatada d’aquella prestatgeria la convertia en una novel·la afortunada. Obrir-se i desplegar les ales per il·luminar a aquella lectora era màgic!


III. Feia una estona que havia tornat cap a la taula per llegir-me aquella novel·la. La vaig assaborir com la primera vegada que em vaig cruspir un pet de monja!

(un fragment de la novel·la de la Maria Dolors Orriols que llegeix la lectora a la biblioteca):
Aigua! Crido jo, el Gurri, empresonat entre la terra seca. Tots esperem la pluja, tots l’ensumem, la pressentim, la necessitem. Damunt meu pesa el malson d’un desert infinit. Veig una terra inhòspita que rebutja les granes, que odia les flors; un món que ambiciona crear una gran muralla de pedra, un mur de roques grises, dura, freda, nua. El meu malson de riu assedegat... és veure com la humanitat va transformant-se en muralla, és presenciar com l’home intenta convertir-se en pedra, dura, freda, nua; és sentir-se surar a l’entorn aquest ideal, l’afany de confondre’s en una paret immensa on quedarà anul·lada tota personalitat, on colgaran les més minses espurnes d’iniciativa... I aquest malson pot convertir-se en realitat; el triomf de les masses ¿és el triomf de la gran muralla de pedra? Soc un riu assedegat... Doneu-me aigua, aigua! La muralla de pedra no ha d’oblidar que una sola gota d’aigua pot fer brotar, entre els seus rocs, el miracle d’una flor.

Era un miracle! Aquesta lectura havia desembocat l’embruix d’una gota d’aigua que em feia brotar la inspiració! Just acabat de llegir aquest fragment del riu Gurri i encara amb aquell bon regust de boca, vaig treure de la bossa la llibreta que m’havia regalat el pare. Sembla que era just ahir que me la va donar mentre m’explicava tot emocionat com l’havia confeccionat i jo, feliç, em fonia amb gratitud entre els seus braços! Aquell bloc era una autèntica joia que portava sempre a sobre. Me l’havia enquadernat amb cura, era un home pacient, però fins llavors encara tenia totes les pàgines en blanc. Buida. Seca. Nua. Com jo. I com el temps. Feia mesos que no plovia, un hivern massa tranquil i el pantà de Sau sovint era notícia a la secció de ‘El Temps’ perquè mostrava despullat les restes de l’antic poble de Sant Romà. Però acabat de llegir aquell fragment, va arrancar un diluvi de mots. Vocals i consonants amb ganes de donar-se la mà, teixint un gran vincle i traçant un tros de camí enmig d’aquell paisatge emboirat. Poc a poc, les paraules escrites perdien la vergonya i es deixaven entreveure. Havia encetat el meu primer relat en català, aquelles pàgines embolcallaven curosament els meus pensaments i esdevenien refugi d’una ànima que brotava fruit d’aquesta lectura, notava com em desprenia de tot allò que em pesava, sortia de la caverna, travessava el portal i desplegava les ales per sobrevolar per damunt d’aquella carretera plena de plataners arrenglerats i descobrir noves rutes i nous horitzons. Tot era possible!




Aquest relat el podeu escoltar al poadcast d'Spotify 'Cuinant relats sentits', llegit en veu alta per mi. Dedicat a totes les persones que estimen la lectura, que llegeixen i que s'hidraten de la curiositat i les ganes d'aprendre una mica cada dia. I molt especialment, a totes les biblioteques i els professionals que hi treballen i que donen visibilitat als autors locals entre la ciutadania.