Abandoneu tota esperança, els qui entreu aquí

Un relat de: Dorian
El temps era inclement. Núvols foscos en un cel agitat, i per a col·locar un mar agressiu i furiós amb onades altes com molins. Estàvem en una terrassa de la Barceloneta. Ella venia preciosa. Amb un "top" taronja que feia una filigrana estranya en un costat en què no tapava la clavícula. Jo estava molt nerviós, com sempre. Ella parlava amb duresa de moltes coses de la seva vida. Del seu pare i de la seva mare, dels seus germans. Comparàvem ferides de manera estranya com en una espècie de ball, de tall funest, disfuncional i rar. Ella ja va marcar distància, sempre ho feia. La pura atracció física no em permetia superar la por. Potser si em nuava prou ella m'acceptés com sóc i llavors podria intimar. Quin inútil esforç. Ella va comentar una cosa així que des dels 7 anys li deia a la seva mare que deixés el seu pare. Jo admirava les seves paraules, la seva aparent força (duresa) i la seva intel·ligència cegada per la idealització.
Va parlar d'un napolità amb el qual va compartir pis i se'n va anar a Nàpols. A ella ningú la deixa. Se'n van, o ella els deixa, perquè són febles. No hi ha abandonament ni rebuig. Jo soc feble, sé que soc feble. Però també soc fort. No he necessitat ningú tot i haver crescut sense referents pràcticament només com una planta al bosc. En algun moment ella es posa dempeus i es toca el pèl (signe que li gust), aquest pèl negre i laci, llarg. És preciosa i se m'encoixeix el cor. Ella nota la meva inquietud i la meva incomoditat, però també m'escolta dir-li que aquesta preciosa. Atenció, idolatria. Això és el que desitja. I jo compleixo, joder que si compleixo. Sempre llegeix la teva cara i et pregunta. Ni tan sols la meva inexpressivitat, la meva "serietat" semblen amagar-li els meus sentiments. Furga i pregunta. "Què penses, què sents" Ni idea, la meitat de les vegades. Alexitimia l'anomenen. Sé que s'odia. Igual que jo. El meu nen trencat veu la seva.
També recordo els besos. Un dels primers va ser molt de pel·lícula. La porti en moto a casa seva. Em baixo de la moto i em tregui el casc. Encara portava els guants. L'agafa per l'esquena amb la mà esquerra i l'atrau a mi i la vaig besar segurament sense gaire perícia agafant-la també de darrere del cap amb la mà dreta. Ella va soltar un "¡Uy!" que em va semblar dolç i honest. Tot i que la vaig portar diverses vegades en moto al seu pis mai em va dir el número de pis. Em va semblar estrany quan ella mateixa ho va comentar i inconscientment em vaig sentir distanciat. Inconscientment (i no tant) feia jo moltes coses. Quan ella comentava la seva retalla de trobades amoroses (arquitecte, expresidiari que va pegar a un Guàrdia Civil, el tatuador, etc. i les seves relacions "sexoafectives" amb un boxejador i amb un altre noi) jo m'encongia com el pardal que soc. En realitat eren maneres de generar-me inseguretat.
Sobre els besos deia que m'acostava molt. Preferia ser ella la que, després d'acostar-me jo una mica, avancés a besar. I eren passionals, amb tota la llengua que vulguis. Recordo el sabor a tabac i el dolç que em semblava, i la seva llengua, com un caramel deliciós, diví. I donava com petits mossegades. Tot i que eren una mica rars em posaven catxondo. Una part de mi es moria per follar amb ella. I totes les incongruències que anava captant i que quedaven tapades i ignorades en la meva inhibició i el meu complex d'inferioritat, que es quedaven en el "background" de la ment, el run-run constant, els anys d'evitació de qualsevol intimitat, la castració emocional i física de la meva mare, la incomoditat... m'impedien expressar-me en aquells moments de bloqueig emocional.
Recordo la seva pell, m'agradava acariciar-la. Ella em deixava, tot i que no tornava mai les carícies. També tenia les mans fredes, com jo, per l'ansietat i la sudoració. Segur que també li incomodava la intimitat. Movia una cama, l'agitava de cop, de nervis. Potser per les mentides que em contava. La dissonància cognitiva. O senzillament li donava por acostar-se a una altra persona.
Sobre les mentides: em va dir que el tatuatge al seu pit amb la paraula TOXIC era una referència a la cançó de Britney Spears (idiota de mi, m'ho crec); que havia deixat una feina més ben pagada i més a prop de casa seva perquè "necessitava un canvi" tot i que sí que va deixar intuir un "deien que li anava darrere a un"; ella curiosament sempre es trobava amb "babosos" als quals sens dubte ella no donava cap esperança sexual; que a ella mai l'havien deixat, al revés, ella els havia deixat quan li van demanar més nivell de compromís; què mai feia servir el telèfon mòbil tot i que sempre estava escrivint; etc.
Jo volia creure, malgrat tot. Necessitava creure que aquella, en el fons, era una noia carinyosa. Que es preocupava per mi. Què em volia. Que m'anava a donar el que els meus pares no em van donar. Ara amb el temps veig el malsà d'aquesta necessitat.
Li agradava la meva adulació. Li agradaven els meus dibuixos sobre ocurrències quotidianes que la involucraven d'alguna de manera, li agradaven les meves referències literàries, la meva comparació entre el seu tatuatge i la inscripció a les portes de l'infern de Dante, etc. Adulacions, mostres d'atenció que jo acabava convertint en obligació, em sentia obligat a adular-la perquè, en definitiva, qui més s'anava a fixar en mi? Ningú. Per què no valc. No soc interessant. Ni ocorrent, ni graciós, ni intel·ligent, ni treballador...
He descobert el seu Jo Fals. El Jo Fals del Narcisista. És un raper dels 90. Estava fascinada amb el món del rap. Portava un rellotge, una cadena... daurada, com si fos 2PAC o un dels Wu Tang Clan. Sé que va necessitar aquest Yo Falso per sobreviure a la seva infància. Sé que li van fer tremend dany perquè a mi també m'ho van fer i vaig veure el trauma en els altres. Puc veure-ho en instants. Crec que és una capacitat desenvolupada per intentar sobreviure la criança de la meva mare, una persona totalment traumada. I també vaig vanitós. Ella era atractiva i jove. Jo em faig més gran, i estic sol. I em sento tremendament només amb l'excepció de la meva volguda gata. I em veig a mi mateix i les meves fallades amb tota nitidesa. La meva falta d'habilitats socials, la meva desregulació emocional, la meva tendència a la depressió, les meves fallades de memòria... i no soc compassiu davant d'ells. Com la cançó d'Anthony and the Johnsons, "As I search for a piece of kindness, and I find Hitler in My Heart". Hitler al meu cor.
Ella estava tumbada al sofà sobre meu. Li acariciava una zona entre els pantalons i la camisa que quedava al descobert. Trobo una protuberància a la pell i em dediqués a acariciar-la. Ella animava a la prota de la peli, una sociòpata rossa ("I Care a Lot") que s'acaba associant amb un mafiós per estafar la gent gran amb Alzheimer sense família. Feia comentaris durs, com de coses que hagués viscut. De vomitar i espavilar després de ser drogada la prota. Recordeu el seu comentari d'haver consumit Popper durant un sopar en què definí els seus germans de persones "molt antisocials" per estafar Iphone's amb la garantia d'Amazon. La recordo al cinema, veient una peli. Li donava la mà i l'acariciava constantment. Me la volia menjar. Però alguna cosa em parava. La meva incomoditat i els seus clar-foscos. La meva mà baixa i queda entre la tira de la seva roba interior i la seva pell per uns instants. Ella s'incorpora i em mira. "Vols que me'n vagi?" Em llegeix com un llibre obert.
Amb ella m'adono que tinc una percepció de mi terrible. I ella ho sap, i el fa servir en un dels seus rebuigs (el segon, o el tercer) ... em diu que només vol amistat, que m'automenyspreu molt, cosa que és certa.
Com és possible que aquesta intimitat no signifiqui absolutament res? Crec que no hi ha res més terrorífic que la indiferència. "Seràs un bonic record" em va dir menyspreativa i ràpidament, corrent a descartar abans que la possibilitat que ella fos rebutjada o criticada es materialitzés. Quina repugnància. Quin asco m'atrapa la gola. Quin dolor. Quina ràbia. Que petit se'n sent un. Un més en una col·lecció de persones quan jo em sento tan aïllat, quan sento que no puc assolir els altres, que hi ha una barrera, que he perdut els meus millors anys.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Dorian

202 Relats

101 Comentaris

138005 Lectures

Valoració de l'autor: 9.39

Biografia:
"Milions son condemnats a una encara més fosca condemna que la meva, milions es revolten silenciosament contra el seu destí. Ningú coneix quantes revolucions a banda de les polítiques fermenten en les masses de gent que poblen la Terra."

"...human beings must love something, and, in the dearth of worthier objects of affection, I contrived to find a pleasure in loving and cherishing a faded graven image, shabby as a miniature scarecrow. It puzzles me now to remember with what absurd sincerity I doted on this little toy, half fancying it alive and capable of sensation."

-Currer Bell

"Soc la més eminent de les persones. I la més indigna"

-Mao Zedong

"The art of life is the art of avoiding pain"

-Thomas Jefferson

"It is a curious object of observation and inquiry, whether hatred and love be not the same thing at bottom. Each, in it's utmost development, supposes a high degree of intimacy and heart-knowledge; each renders one individual dependent for the food of his affections and spiritual life upon another; each leaves the passionate lover, or the no less passionate hater, forlorn and desolate by the withdrawal of his object."

-Nathaniel Hawthorne

"At eighteen our convictions are hills from which we look; at forty-five they are caves in which we hide"

-F.Scott Fitzgerald

"Imanishi se hallaba obsesionado con la idea de que a menos de que llegara pronto para él la destrucción, el infierno de la vida cotidiana se reavivaría y le consumiría; si la destrucción no sobrevenía inmediatamente estaría sometido todavía más tiempo a la fantasía de que le devorara la estolidez. Era mejor verse arrastrado a una catástrofe repentina y total que carcomido por el cáncer de la imaginación. Todo ello podía deberse al miedo inconsciente a que se revelara su indudable mediocridad si no se daba fin a sí mismo sin demora."

-Yukio Mishima

"Why did his mind fly uneasily to that void, as if it were the sole reason why life was not thoroughly joyous to him? I suppose it is the way with all men and woman who reach middle age without the clear perception that life never can be thoroughly joyous: under the vague dullness of the grey hours, dissatisfaction seeks a definite object, and finds it in the privation of an untried good."

-George Eliot

" [...]It is "your" congressman, "your" highway, "your" favorite drugstore, "your" newspaper; it is brought to "you", it invites "you", etc. In this manner, superimposed, standarized, and general things and functions are presented as "especially for you". It makes little difference whether or not the individuals thus addressed believe it. Its success indicates that it promotes the self-identificacion of the individuals with the functions which they and the others perform."

-Marcuse

"[...] how the drunk and the maimed both are dragged forward out of the arena like a boneless Christ, one man under each arm, feet dragging, eyes on the aether."

-David Foster Wallace

"That's the whole trouble. You can't ever find a place that's nice and peaceful, because there isn't any. You may think there is, but once you get there, when you're not looking, somebody'll sneak up and write "Fuck you" right under your nose. Try it sometime. I think, even, if I ever die, and they stick me in a cemetery, and I have a tombstone and all, it'll say "Holden Caulfield" on it, and then what year I was born and what year I died, and then right under that it'll say "Fuck you." I'm positive, in fact."

-J.D.Salinger

“The so-called 'psychotically depressed' person who tries to kill herself doesn't do so out of quote 'hopelessness' or any abstract conviction that life's assets and debits do not square. And surely not because death seems suddenly appealing. The person in who Its invisible agony reaches a certain unendurable level will kill herself the same way a trapped person will eventually jump from the window of a burning high-rise. Make no mistake about people who leap from buring windows. The terror of falling from a great height is still as great as it would be for you or me standing speculatively at the same window just checking out the view; i.e. the fear of falling remains a constant. The variable here is the other terror, the fire's flames. And yet nobody down on the sidewalk, looking up and yelling 'Don't!' and "Hang on!', can understand the jump. Not really. You'd have to have personally been trapped and felt flames to really understand a terror way beyond falling”
― David Foster Wallace, Infinite Jest