Entrevistem a l’Ermi Puig

En directe des de la nostra unitat mòbil. Avui som a Sarral, al vell mig de la Conca de Barberà i

Entrevistem a l’Ermi Puig

Dons miri, senyor periodista. Per sincerar-me amb vostè, i responent a la seva pregunta, puc afirmar-li amb rotunditat i li dono permís per publicar-ho al seu diari o retransmetre l’entrevista per la tele, com vostè vulgui, que, efectivament, i tornant a la pregunta que m’ha formulat puc afirmar amb rotunditat que “Vaig néixer i créixer gracies a les aportacions de la gent de Sarral”.

Cadascú posant el seu granet de sorra.

Podríem dir que els veïns s’hi van deixar la pell. Malgrat jo encara no havia nascut, sé de font certa que quan al poble van fer córrer la veu que es necessita ajuda per contribuir al meu naixement tothom que va poder va aportar jornals de feina, idees, moltes i moltes hores de treball, maquinària, tractors, carros amunt i avall, diners... Per això la meva construcció va costar menys.

Fins i tot, per embellir-me i donar-me un estilisme innovador, van regalar-nos estris i eines que significaven molt per ells. Aquestes ofrenes son un gest altruista que va commoure profundament als meus progenitors. Fins i tot varen donar-nos la clau de ferro de la meva avantpassada, i que forma part del meu ADN, per decorar la porta, un vitrall-façana, magnífica per cert, que em protegeix de les inclemències del clima alhora que m’aporta una claror espectacular. En això el meu padrí en Josep Grau-Garriga s’hi va lluir i de debò.

Em consta, pel que m’ha explicat el pare, en Josep Puig Torné, arquitecte de professió, crec que no li havia dit encara, que els sarralencs i sarralenques no varen dubtar ni un instant i varen apostar per mi.

Be.

Això és el que ell m’ha transmès i ja sap vostè, com a periodista experimentat que és, que sempre, davant d’una novetat, hi poden haver persones reticents, gent que potser sense voler ho critica, perquè és com un costum, vostè ja m’entén que vull dir, veritat?

Però amb el temps, i a mesura que les coses van deixant de ser la novetat, i passa el run-run, podríem dir que la modernitat acaba triomfant, i jo, modestament, crec que en soc un bon exemple.

Sigui com sigui, el pare va materialitzar a la perfecció el passatge del paper a l’espai, del projecte a l’obra, primer en format maqueta i després construint-me de debò. Amb parets de maçoneria, encofrats de formigó armat i amb un cert aire afrancesat. I vet aquí que així vaig néixer jo. Consolidada i forta.

Vostè ho pot veure amb els seus propis ulls. Malgrat ara ja tinc una edat, s’ha de reconèixer que em mantinc força ben conservada i que el meu perfil i la meva fesomia son clarament europeus. Em varen concebre amb una estètica i un grau de modernitat fora mida pel que eren els patrons arquitectònics de l’època i de la zona.
Certament, gràcies al poble, i al seu desig de mantenir-me jove, avui dia puc mirar enrere i reconèixer que amb les aportacions dels meus convilatans soc un edifici consolidat i catalogat!

I, des del turó on visc, em sento sòlida, forta i privilegiada, i crec que soc un símbol del municipi de Sarral. Gaudeixo d’unes vistes sobre el poble que enamoren i, sense ànim de semblar creguda, crec que soc l’enveja de les obres de la meva generació.
No hi ha cap ermita tan moderna com jo. Soc allò que en dirien una ermita trendy, de nova tendència. No n’hi ha cap de la Conca de Barberà que se m’assembli.

Segur que si m’obrís un perfil al Insta tindria un munt de seguidors.

No troba?