Contes curts

Un relat de: Tiamat

La història més fabulosa que mai heu llegit

















Merda, ara se m'ha vessat el tipex sobre el conte. També és mala sort…




A (de negació)
- Senyor, vostè pateix de floccinaucinihilipilification. Sí, sí, no em miri amb aquesta cara, n'estic segur, seguríssim. Feia molt temps, anys deu fer, que no veia un cas com el seu. Floccinaucinihilipilification significa… bé, ara no sé com dir-li en català, perquè és un mot anglès que no té traducció al nostre idioma. Una mica com amén, no? Que voldria dir sense homes. Hahahahahahaha. Ho pilla? Amén, a-men, sense homes. Hahahaha. Ai, ai, ai. Bé, vostè no es preocupi per res, senyor. De seguida el posarem en tractament. No és que tingui res greu. Si no li féssim el tractament tampoc passaria res, m'entén? Però d'alguna cosa haig de viure jo! Hahahahahaha. Déu meu, que simpàtic és vostè, senyor! Feia temps que no reia tant. Vostè també hauria de riure, que és sa. I aprima! Hahahahaha, no s'ho prengui com una indirecta… millor agafi-s'ho com una directa! Hahahaha. Directa a l'estómac! Fuaaaa. Hahahahahaha. Per haver-se casat amb vostè la seva dona deu ser hamaca. Hahahaha. A-maca. Ho pilla senyor, ho pilla? Hahahahahaha. I els seus fills, a-stupids, hahahahaha. Ah no, que això és bo! Hahahahahaha. En fi, li dono hora pel dimecres que ve.
- Molt bé, doncs. Adéu. Que adéu vol dir: sense Déu! Ejé ejé ejé.
- Adéu és una expressió de comiat, senyor.
- Bé, disculpi, jo no sabia que vostè era… bé… d'això… creient.
- Fins dimecres, senyor.
- Fins dimecres.




"Elegantment"
Era un restaurant molt refinat. Les estovalles, d'un blanc immaculat, estaven brodades amb or; els plats, portaven petits robins incrustats a les vores; els ganivets, tenien les puntes fetes de diamant; de les aranyes que penjaven del sostre, centellejaven esmaragdes que dansaven al més mínim corrent d'aire; i la carta, folrada amb pell, estava perfumada amb el perfum més car. Els cambrers vestien uns pantalons negres amb una ratlla daurada al costat, una camisa blanca amb ribets al coll, una armilla grisa amb els botons fets de maragdes i un jaqué negre, donant així un cert aspecte de pingüí als elegants cambrers. Quan vaig demanar en què consistien les "broixetes promisqües amb salsa de romaní", el cambrer em va respondre, educadament:
- La promíqua? Creo que lleva pollo, cerdo, butifarra, cordero y verdura, cebolla, tomate, aceituna, e'to e… un poco de to'o, señor.




El senyor Indecisió
He posat aquest títol, més que res, perquè rima, no pas perquè el senyor del qual vull parlar es digues Indecisió, nom que més aviat et fa pensar amb una dona. Però tot i que el senyor del qual vull parlar no es digués així, era molt indecís. Bé, tampoc podríem jutjar-lo d'indecís. El que passa és que mai deia les coses d'una manera directa. Exemple: estàs passejant tranquil·lament pel carrer quan, de sobte, el veus. T'acostes per saludar-lo, perquè el senyor del qual vull parlar és un bon amic, i li dius "hola" mentre esperes la seva salutació-contestació. Però el senyor del qual vull parlar, enlloc de fer el que esperes que faci, se't queda mirant fixament i et diu: "anava a dir-te hola, però no estic segur de conèixer-te". D'acord, retiro això de bon amic, però no em negareu que l'hola ja me l'ha dit, ni tampoc em negareu que me l'ha dit d'una manera indirecta, no? O un altre exemple: quedes amb el senyor del qual vull parlar per sopar, i quan s'acosta el cambrer, diu: "anava a demanar el nº23, però no sé ben bé què porta". I el cambrer respon, educadament:
- La promíqua? Creo que lleva pollo, cerdo, butifarra, cordero y verdura, cebolla, tomate, aceituna, e'to e… un poco de to'o, señor.




La teoria de la funda de coixí
Era tard, i encara tenia el llit per fer. Vaig agafar la coixinera i vaig començar a encabir el coixí a dins. La funda era una mica estreta i costava fer-lo entrar. Primer vaig introduir-hi una punta, i després, amb molt de compte, vaig intentar posar-hi l'altra. Però semblaven dos pols negatius: quan un entrava, l'altre semblava tenir-li fàstic i sortia disparat. Finalment, després de molta suor, vaig aconseguir ficar-hi les dos puntes. Amb la mà esquerra intentava eixamplar la funda per poder-hi continuar fent entrar el coixí. I continuava suant. Per què és tan difícil posar el coixí dins la coixinera? Un quart d'hora després, quan ja era tot posat a dins, vaig sacsejar-lo una mica perquè acabés de baixar i… pataplam, el coixí em va caure per l'altre costat de la coixinera.




La Núria i la seva columna de llibres
La Núria i la seva columna de llibres.
L'adolescent Núria i la seva eterna columna de llibres.
L'adolescent Núria contempla des del seu llit com la seva eterna columna de llibres trontolla sobre la tauleta de nit. Trontolla, però no cau. Té un gran sentit de l'equilibri, la Núria. És que és balança, i de vegades li surt sang del nas. Empipa que et surti sang del nas quan llegeixes, perquè hi ha el perill de tacar els llibres. De fet, si la Núria només contempla els llibres i no en llegeix cap, és perquè fa poc li ha sortit sang del nas, i té por que la sang no hagi acabat de rajar i n'hi embruti algun.
Per això l'adolescent Núria contempla des del seu llit com la seva eterna columna de llibres trontolla sobre la tauleta de nit.
L'adolescent Núria i la seva eterna columna de llibres.
La Núria i la seva columna de llibres.




En Fidencià i en Landelí
3 de juliol del 2001. En Fidencià era tan alt que feia ombra fins i tot quan no tocava el sol. En Landelí era tan baix que no hauria fet ombra ni que s'hagués posat a deu metres del sol. En Fidencià i en Landelí no eren ni amics, ni coneguts, ni familiars. Ni tan sols es coneixien. En Fidencià vivia Girona i en Landelí a Reus. En Fidencià era solter i en Landelí casat. En Fidencià era ric i en Landelí no era tan ric. En Fidencià vivia amb la seva mare i en Landelí amb la seva dona. En Fidencià preferia la muntanya i en Landelí la platja. En Fidencià menjava arròs els divendres i en Landelí menjava arròs el dijous. En Fidencià tenia un rellotge i en Landelí en tenia dos. En Fidencià tenia un nom de vuit lletres i en Landelí un de set. En Fidencià era budista i en Landelí catòlic. En Fidencià viatjava amb cotxe i en Landelí amb motocicleta. El 4 de juliol del 2001, en Fidencià i en Landelí van anar a passar un dia a la platja, a la mateixa platja. I no es van arribar a conèixer mai.




L'amor és l'amor, i no cal donar-hi més voltes
- A veure, a veure si ho entenc. Que t'has enamorat… d'una mosca? Una mosca?! Però, però, com pot ser això!! Jaumet, que una mosca és una mosca, collons! Una mosca té ales i, i ulls, molts ulls. De debò que t'agrada una cosa plena d'ulls? Quan els hi vulguis mirar fixament, no sabràs com fer-t'ho! I a més, pensa que les mosques són petites. I si l'aixafes què? No se t'ha acudit pensar en el greu que et sabria si l'aixafessis? Ah no, clar, al nen això tan li és. El senyor s'ha enamorat d'una mosca, i com que la mosca també s'ha enamorat d'ell ja no importa el que pugui passar després. I què dirà la gent? Perquè si esteu taaan enamorats com tu dius suposo que us voldreu casar, no? Una mosca vestida de blanc, déu meu, sembla un acudit. I ja ho saps on vivia abans de conèixer-te? Perquè imagina't que visqués en un puticlub o alguna cosa així! El meu fill casat amb una "cualquiera". Ja m'imagino la targeta de boda: Jaumet González i mosca, la "cualquiera". Per cert, com es diu la teva estimada?
- Mariano.




Art
El meu August es pot passar hores i hores clavant espines de peix sobre molla de pa. Primer talla un tall de pa, en treu la molla i es menja la crosta. Agafa la molla, en fa una boleta i la deixa a la seva esquerra. Després, agafa el peix i separa la part comestible de l'altra. Quan ha acabat, es menja la part comestible. De tant en tant, es troba alguna espina a la boca, i va fent ptr ptr, per tal d'escopir-la. I les va deixant al tros de plat on hi ha la part no-comestible del peix. Quan ha acabat de menjar, agafa aquestes espinetes que gairebé s'empassa, i les va clavant, una a una, a la molla que fa estona que té a la seva esquerra. De vegades les clava sense seguir cap ordre, una aquí, una altra més enllà… però la majoria de cops, forma figures, que poden ser senzilles o complexes segons el nombre d'espines que s'ha trobat. Alguns cops ha creat verdaderes obres d'art. Forma grans estructures, amb les seves espines i amb les de la resta de comensals. Estructures que s'aguanten trontollant sobre una minúscula boleta de pa. A sobre la tele de casa, tenim la torre eiffel feta d'espines de peix, i n'estem tots molt contents. És que el meu August és molt bo amb això de fer escultures. Queda molt bonic. I les ven molt barates. Així doncs, amb quina es queda, amb la de la sevillana?




Inspiració, que diguéssim
Em fa gràcia la Francine perquè es jacta de ser dibuixant. De vegades em diu: "queda't quieta", mentre agafa un full de paper i un llapis i comença a fer-me un retrat. Em mira un moment i dibuixa el que ha vist. Em torna a mirar, i torna a dibuixar. I així uns quants cops. Però es veu que la inspiració només li dura el temps de dir-me que m'estigui quieta, perquè al cap d'una estona de començar a fer el dibuix, el mira atentament, després em mira atentament a mi i em diu: "no ets tu, eh?".

Comentaris

  • per cert[Ofensiu]
    AnNna | 30-03-2005

    els millors, els 2 primers xD

  • nenaaa![Ofensiu]
    AnNna | 30-03-2005 | Valoració: 10

    x fi te vai coneixer! jejeje! va estar bé la presentació, eeh??! a veure si em comentes tu una mica alguna cosa... quan puguis... que ja sé que tens problemes! xD!
    au nena... no sé... aquests petits contes m'han agradat molt... estan bé... paranoies, amb humor... no ho sé.. que interessen! i, al ser curts, encara es fa més fàcil la lectura!!!
    apa doncs petons!!!!
    aNNNa

l´Autor

Foto de perfil de Tiamat

Tiamat

321 Relats

1499 Comentaris

684012 Lectures

Valoració de l'autor: 8.87

Biografia:
també al bloc d'europa de l'est
transiberia.blogspot.com,
a la revista
Revista Est'
i al mail
tiamat_relats@yahoo.es

Laura Bohigas, del 85. He estudiat filologia eslava i, en el meu temps lliure, viatjo als Balcans. Visc a Barcelona, però no en sóc. I més coses, però en l'essencial, poc més

Entre els 19 i els 22 anys vaig escriure 321 coses i les vaig anar penjant aquí. Ara m'he calmat i escric de tant en tant, però no ho penjo aquí. Llegeixo molt.