M'agrada tornar els comentaris, tu me'n vas enviar un fa un temps, he estat ocupada i avui què he tingut un moment he pensat amb tu...
És un relat preciós, tots tenim somnis i il·lusions que viuen dins nostre, però pocs s'atreveixen a fer-les realitat, a alçar el vol i complir-les...tan debò la mare no l'hagués aturat, tan debó a mesura que creixem continuéssim tenint aquesta il·lusió, aquesta bogeria que tenen els més menuts i visques dins nostre... Però la vida, l'experiència a voltes ens converteixen en la mare....
Lluita Carolyna, sigues tan somiadora com el nen...

Et torno el comentari Lèvingir. Un poema què reflexa en poques paraules la desolació a la què de manera continuada sometem al nostre món, al nostre planeta, a la nostra terra... Perquè està en les nostres mans conscienciar-nos de què estem fent-li mal, i què ens plora... Potser no volies transmetre aquesta idea...però jo l'interpreto així.

Un parell de petons!

Et torno el comentari, un relat dolç i senzill, ens parles d'una petita història sense un argument complex, i què a més, com bé ja han dit, no utilitzes un vocabulari gaire pesat ni complicat.
M'ha agradat molt! Vaig a llegir "Els cirerers florits"

Un parell de petons Lior!

la crueltat, no directament, sinó que crees un debat sobre la consciència o no d'aquells qui, per desgracia, varen treballar en els camps de concentració. Perquè de vegades un és pregunta com la gent era capaç de cometre aquelles atrocitats i tornar a casa, amb els nens i sentir-se bé amb si mateix...i l'endemà, de nou.

M'agrada, tractés el tema des d'un altre punt de vista.
Un parell de petons xantalam!

potser no és això, no consisteix en buscar-la ni cercar-la, imaginant cada racó on hi pot ésser, sinó què, al meu parer, arriba quan menys l'esperem, quan de veritat ens n'oblidem d'intentar trobar-la i acceptem el que tenim, confiant en nosaltres...

M'ha agradat aquesta reflexió i la realitat que has descrit!
Cuida els teus amics, és bo tenir persones amb qui no només pots riure i compartir, sinó també viure moments dolorosos i feixucs. Saber què quan et cauràs ells seran al teu costat i et donaran la mà. I a la inversa. Amistat desinterressada, costa tan i tan...sobretot quan un és jove...

Felicitats!
Una forta abraçada poeta!

He escollit comentar aquest relat per la mera raó que reflexa els teus sentiments i les teves impressions un any desprès de formar part de RC.Com bé has vist, soc nova aquí i un text així dona ànims per a seguir endavant, i formar part d'aquesta gran família.
Segurament entendràs, que al principi és complicat ensenyar els teus escrits, però com ja he dit al manel, el caliu i les reaccions, així com la benvinguda que doneu, ens fa creure en nosaltres i seguir endavant!

Moltes gracies Mercè, sincerament...

D'un ritual tan senzill, has realitzat un poema què crea un somriure de tendresa a qui el llegeix...

Dobles gràcies. Primer de tot per donar-me la benvinguda a RC i també pel teu comentari, ja què no només has esmentat allò del meu relat què t'ha agradat, sinó que a més, m'has explicat el què t'ha semblat feixuc i pesat.

No he tingut massa temps, però he llegit algun dels teus relats, i aquest m'ha semblat encantador. Al meu parer, m'ha agradat com ens parles de la rosa, què jo associo amb la tradició catalana de Sant Jordi. Tanmateix, potser el que de veritat m'ha encantat ha estat el principi, i la costum del protagonista, ja que m'ha recordat quelcom proper a mi... m'ha fet sentir...

Una forta abraçada!