Però no aquella nit

La Liri va trucar a la porta amb els artells. En no rebre resposta, va clavar una orella en la fulla de fusta tot intentant captar qualsevol soroll que vingués de l’interior de la cambra. Silenci. Què devia estar fent, aquell hoste de cabellera daurada i mirada misteriosa? Havia arribat amb vent de ponent en una nit de lluna plena. I, segons l’amo, això només volia dir una cosa: era un home d’aigua. Un fill del pecat.

Convençuda que aquella criatura li convenia més que un home comú, la Liri va fer girar la maneta suaument i va travessar el llindar. Portava anys treballant en aquella fonda. Munyint vaques, servint taules, suportant clients pesats. Cada dia era igual. Fins que aquella nit el nouvingut l’havia mirada amb ulls de color maragda.

La cambra estava il·luminada per la llum tènue de quatre espelmes. La Liri va mirar al seu voltant. Al bell mig hi havia una banyera amb potes d’argent. Una mena d’olor de flors silvestres perfumava l’aire.

Havia arribat el moment de pecar.

La Liri es va apropar a la banyera, i va veure que estava plena d’aigua fins dalt. El cor li va fer un salt. El foraster estava estès amb l’esquena recolzada al fons. Tenia els ulls tancats, els braços creuats sobre el pit i aquells cabells que s’enroscaven al voltant del seu cap com els tentacles d’un estrany animal marí. Unes bombolles minúscules s’escapaven d’entre els seus llavis.

El pecat era la luxúria.

De sobte, un llampegueig de llum verdosa va sortir del fons de la banyera. L’home d’aigua havia obert els ulls i se la mirava sense parpellejar. La Liri va intentar fugir, però tenia les cames de suro. Va deixar escapar un gemec mentre sentia un embat sobtat a l’engonal. El sexe del foraster la penetrava una vegada i una altra a través de l’aigua que els separava. L’electricitat li recorria el cos. Volia cridar, però tenia els pulmons inundats.

Moriria.

A l’últim moment, però, un petó robat li va retornar l’alè. La vida.

Malgrat tot, la Liri sabia que la luxúria la mataria.