Belenestebanfòbia

No la suporto. Ho sento però no puc amb ella.

Què dius? Si és molt simpàtica i senzilla.

Això de simpàtica resulta opinable però, quan afirmes que és senzilla… m’imagino que vols dir que és ignorant, inculta i malparlada.

No… quan vull dir que és senzilla… el que intento manifestar és que…

Sí, ja… que és la princesa del poble. No fotis! La princesa del poble! Que una periodista arribés a princesa després de presentar el Telediario no té res a veure amb que aquesta sigui el símbol monàrquic de vés a saber quin poble.

Sí, però moltes persones se senten representades per ella.

I per Berlusconi, i per Bush, i per Aznar… significa això que són o han estat bons líders? No ho sé… potser estic equivocat, però em temo que darrera de totes aquestes escombraries mediàtiques hi ha alguna cosa més seriosa.

Com què?

Doncs, com la capacitat que té aquesta societat infantil i acrítica d’empassar-se tota la merda amb l’única condició de que sigui fàcil d’ingerir. Tens una mica de temps?

Home, depèn.

Vull llegir-te un fragment d’una novel·la de Chuck Palanhiuk que es diu “El club de la lucha”.

He vist la peli… surt el Brad Pitt.

Sí, exacte. Mira el què diu: somos los hijos malditos de la historia, desarraigados y sin objetivos. No hemos sufrido una gran guerra, ni una depresión. Nuestra guerra es la guerra espiritual, nuestra gran depresión es nuestra vida. Crecimos con la televisión que nos hizo creer que algún día seriamos millonarios, dioses del cine o estrellas del rock, pero no lo seremos y poco a poco nos hemos dado cuenta y estamos, muy, muy cabreados.

No ho acabo d’entendre.

No ho entens? La idea és que el somni americà ha estat una de les més grans mentides de la Història. I el pitjor és que a Europa també ens l’hem cregut. La televisió ens ha intentat demostrar que qualsevol mena d’èxit social havia de passar per aparèixer a la pantalleta. Ja no importa què dius, ni quins mèrits has demostrat. Si surts dient quatre estupideses i, a més a més, ho fas cridant, tens tots els números per convertir-te en objecte d’admiració.

Però alguna cosa haurà fet aquesta per tenir l’atenció de tothom?

No ho sé… diguem-ho tu. Ajuntar-se amb un torero? Vendre la seva intimitat? Exhibir les més altes cotes de grolleria? Si això són mèrits per ser la princesa del poble és que Palahniuk té raó i alguns estem molt i molt cabrejats. On són els escriptors i els artistes? On són els científics? On s’amaguen els cervells que mouen el progrés?

Però aquests no interessen a ningú.

Doncs d’això em queixo! Per què no tornem als orígens? A la Grècia clàssica els savis eren els principals referents ideològics. I en canvi… ara, la meitat d’aquest país se’n fot de la que a tu tant t’agrada, mentre l’altra la votaria en unes eleccions.

Però això mateix passa amb els què governen! Tinc o no tinc raó?

Bé… potser hauria de donar-te la raó, però segueixo sense suportar-la!