El guardià del secret

Un relat de: MirallTrencat
Van trucar a la porta de l’habitació de la residència d’estudiants de la universitat. Només obrir, la Sara va veure que l’encarregat de correus de la facultat estava dret davant la porta amb unes caixes que no eren ni molt grans ni molt petites, però que n’hi havia moltes. El noi va preguntar-li si era ella la Sara Brunet, i en veure que la resposta era afirmativa, continuà dient que totes aquelles caixes les havien enviat per ella. Després d’haver-les agafat, entrà a l’habitació i tancà la porta. Va quedar-se pensativa: no sabia qui les hi havia enviat. Quan va obrir la primera quedà bocabadada en veure què hi havia a dins...

La platja de Sals estava deserta, feia fred i unes gotes de pluja suaus es desprenien silenciosament del cel. El vent movia el mar i com més vent feia més boig es tornava, i provocava una sensació de fred més gran del que realment feia. Just davant del passeig marítim i amb aquest ambient de tardor hi havia la casa de la Sara on tot estava preparat per celebrar-hi el seu desè aniversari amb alguns dels seus amics d’escola.
La Sara esperava impacient que els convidats de la seva festa arribessin. Fins aleshores només n’havien arribat quatre, d’un total de deu, que estaven al menjador deixant els regals i mirant bocabadats els entrepans de xocolata que hi havia sobre la taula. Uns minuts més tard, la Maria, la seva millor amiga, va entrar per la porta del jardí.
–Maria!- va cridar la Sara mentre corria cap a ella per ajudar a la seva mare a empènyer la cadira de rodes pel camí de pedres una mica desnivellades. – Hola! – li digué a la mare que l’acompanyava.
- Felicitats, Sara, reina! – intervingué la mare de la Maria.
- Gràcies! – li respongué.
– Felicitats!- va fer la Maria mentre l’abraçava i li feia dos petons amistosos – L’any que ve ja no podràs comptar els anys amb les dues mans- va continuar fent una broma que ja l’havia fet quasi tothom.
– Tens raó- va respondre la Sara rient pel comentari. Van entrar al menjador on van trobar-se als altres amics. El Jordi, que acabava d’arribar, va acostar-se cap a elles i els va fer dues abraçades: primer a la Sara, tot dient-li felicitats, i després a la Maria.

Els nens menjaven entrepans de xocolata que la mare de la Sara els havia preparat per a berenar. També hi havia olives, patates i begudes perquè tothom estigués content. La Carla va agafar quatre o cinc olives i se les va emportar al sofà, on va seure i les va anar devorant: partint-les amb les dents per la meitat i tallant-les a talls molt petits. Per altra banda, el Marcel va agafar un entrepà de xocolata, el va obrir per la meitat i va passar-hi la llengua amb una lentitud interminable. Devia estar molt i molt bona, la xocolata, perquè ho va repetir un parell de vegades i li van quedar les dents i els llavis més negres que el carbó. Els altres amics, que alguns ja havien menjat prou i d’altres encara picaven, van posar-se a terra a jugar a l’UNO.
– Reparteix-les tu, Anna- va dir el Pol mentre treia les cartes de la capsa i les hi donava. Tothom estava distret fent alguna cosa o altra.
- Sí – continuà ella.
Jugaven, reien, es divertien i s’ho passaven bé. Reien amb la boca ben oberta i a ple pulmó: eren feliços, eren uns innocents i inexperts de la vida. Feia goig veure’ls jugar.
A través del finestral del menjador es veien les gotes d’aigua que relliscaven pel vidre. Plovia. Havien passat un parell d’hores des que havia començat la festa. La Sara, en veure que tothom estava jugant, va anar a buscar el Jordi.
– Ens acompanyes a la meva habitació? - va dir mentre empenyia a la Maria cap a fora de l’ambient festiu.
– Som-hi- li respongué tot aixecant-se de la butaca situada al costat del televisor. Els tres van afanyar-se a marxar sense que cap dels altres amics els veiés, i un cop arribats a l’habitació, el Jordi va obrir la porta de bat a bat a fi que la Maria hi pogués passar sense problemes. Un cop a dins, la Sara va anar a tancar el porticó de la finestra perquè com que havia començat a ploure, l’aigua entrava i s’estaven mullant els papers de sobre la taula.
- Què ens vols ensenyar?- va dir la Maria amb els ulls brillants i amb aires de sorpresa i impaciència.
–El regal que em van fer quan vaig celebrar el meu aniversari amb la família!- respongué la Sara somrient. Els dos amics van quedar-se quiets i amb ganes de saber què era això que els hi volia ensenyar.
–Va, ensenya’ns-ho!- replicà el Jordi! La Sara va apropar-se a la tauleta de nit i va agafar l’angelet de vidre que hi havia a sobre. En girar-se tenia als dos amics asseguts impacients.
– És això, un angelet de vidre- digué. Es va fer silenci. Segurament no era el que els seus amics esperaven. Pensaven que potser seria alguna cosa molt impactant i mai vista però en veure que era un simple angelet de vidre, com els que venien a Swarovski, se’ls va començar a escapar el riure per sota el nas.
- Mmmm.... això? – deixà anar la Maria com qui no ho vol.
– Un angelet de vidre?- va fer el Jordi amb un somrís burleta que li provocava brillantor als seus magnífics ulls de color mel. La Sara va sentir-se una mica malament perquè potser no els havia d’haver ensenyat aquell regal.
– No és un angelet qualsevol- afirmà amb un to sec. La Maria el va agafar i va començar a observar-lo per tots els costats: del dret i del revés, per dalt i per baix. Se’l mirava però com si no li suggerís absolutament res, tenia una cara absolutament neutre malgrat que l’intentava dissimular la indiferència que li provocava l’objecte.
- Ah! – intervingué el Jordi com qui res.
– És bonic – acabà dient, la Maria, mig convençuda. Se l’anaven passant d’unes mans a les altres cuidadosament perquè no caigués a terra i es trenqués.
– Aquest és especial, ja us ho dic. No és un angelet qualsevol- reafirmà la Sara.

La setmana passada vam fer un dinar amb la família per celebrar el meu desè aniversari. Era un dissabte al migdia i plovia, per variar. Sempre plou pel meu aniversari i ja n’estic farta perquè no m’agrada gens la pluja. Quan faltava poca estona per les dues del migdia van arribar l’avi i la tieta, que havia deixat d’anar a la feina per poder dinar amb nosaltres. Vam asseure’ns tots al menjador: l’avi a la butaca marró i la tieta i els pares al sofà. Jo estava dreta entre els uns i els altres mentre acabava d’obrir el regal que els pares m’acabaven de donar: era roba. Sempre els hi demanava roba pel meu aniversari, m’encantava anar de botiga en botiga i emprovar-me moltes peces de roba. La tieta també em va donar el seu, un llibre que portava per títol Contes per telèfon. No m’agradaven els contes! M’agradaven aquelles històries que eren tant i tant llargues que donava temps d’imaginar-t’ho tot. Després d’ells va ser l’avi qui va donar-me el regal.
- Aquí tens el meu, Sara - digué mentre m’apropava una bossa d’aquelles de cartró que venen expressament pels regals. – Desitjo que t’agradi- continuà.
- Gràcies, avi – vaig dir-li amb la bossa a les mans i abans de treure el regal de dins.
De la bossa en vaig treure una capseta negra que en obrir-la hi havia un angelet de vidre envoltat per una zona espumosa, també negra, que servia perquè no es bellugués quan estigués allà guardat. Vaig quedar-me tota sorpresa perquè no m’esperava aquell regal, però em va fer il•lusió que fos diferent a tots els regals que m’havien fet en anys anteriors. Vaig tocar-lo amb les mans blanquinoses que em caracteritzen sempre i era totalment llis i senzill, tant transparent que a través d’ell s’hi podia veure el món sencer. El vaig trobar curiós. L’avi digué que l’angelet no l’havia comprat sinó que el seu avi, és a dir, el meu rebesavi, li havia regalat el dia del seu desè aniversari.
- Aquest angelet és especial, ja ho descobriràs. Guarda records, aquest àngel – va dir-me a l’orella com si fos un gran secret que no pogués escoltar ningú. Jo no podia dir absolutament res, no tenia paraules i tampoc podia entendre per què un angelet de vidre, aparentment simple, era especial.
Durant el dinar vaig estar abstreta en els pensaments que, sense cap ordre concret, em voltaven pel cap. Més tard, quan tothom ja havia marxat de casa vaig pujar a l’habitació i vaig buscar un lloc on guardar l’angelet: la tauleta de nit. Posar-lo allà seria un bon lloc perquè així cada dia, abans d’anar a dormir, el veuria i podria pensar amb l’avi. Era l’angelet, era el meu angelet de vidre.

Havien passat tres anys des que l’avi li havia regalat aquell angelet de vidre, una mica frívol, que apreciava com un tresor trobat per un pirata i cada dia, abans d’anar a dormir, li deia bona nit. Sempre li ho deia baixet perquè ningú més no la pogués escoltar.
Aquella tarda de dimarts, però, va ser estranya. La Sara havia arribat de l’escola i s’havia posat a estudiar com feia sempre: primer els deures i després les altres coses- li deien els seus pares. I ella obeïa. Asseguda a la cadira de l’estudi observava, a través de la finestra, que el cel enfosquia i per cada minut que passava, el cel més negre es tornava. El mòbil li va sonar. Va obrir-lo i el deixà de cop. Quedà paral•litzada després d’haver llegit el missatge que el seu pare li acabava d’enviar. Les llàgrimes li regalimaven per sobre les galtes blanques i, malgrat que ho intentava, no podia deixar de plorar. Pel cap només li passaven imatges borroses de l’avi. No volia pensar, i tampoc podia fer-ho amb claredat. L’avi que li havia regalat aquell angelet de vidre feia tres anys i que mimava com si fos or, ja no hi era. Sentia ràbia, se sentia dèbil i malgrat no voler pensar en el missatge que acabava de rebre no podia deixar de fer-ho. No podia ignorar el succés.
Va canviar de lloc l’angelet i va enviar-lo a l’últim prestatge de la llibreria, en un racó on no el pogués veure a simple vista, on el pogués deixar en l’oblit i ignorar la desgràcia de feia uns dies. Una nit, l’angelet que restava abandonat en un racó sense pena ni glòria, va començar a il•luminar-se. Li va semblar espectacular, a la Sara. Era una llum blanquinosa que segurament s’hauria pogut veure des de qualsevol lloc perquè realment ho il•luminava tot. Aquesta il•luminació, però, no va durar gaire estona perquè quan va sobresaltar del llit per apropar-s’hi, es va apagar. La Sara no sabia què fer, com reaccionar davant d’aquella misteriosa situació: tenia por i se sentia desorientada. Què haurien pensat els seus pares si els ho hagués explicat? L’haurien pres per boja, segur. L’angelet que en un primer moment havia tractat com un tresor, restava com un desconegut a qui ja ni li deia bona nit i a més a més s’il•luminava. Encara no havia descobert el secret que li havia explicat l’avi el dia que li regalà l’àngel de vidre i ara ja no el tenia allà per preguntar-li-ho. Des que el tenia abandonat, s’il•luminava. Quan se n’anava a dormir i començava a agafar el son, la llum apareixia. Dia rere dia. Era misteriós, tot plegat.

A la maleta no li cabia tot, així que només va emportar-se les coses més essencials per començar la seva nova vida al campus universitari. L’olor dels últims dies d’estiu a Sals també hi tenien un lloc, a la maleta. L’olor del mar i del vent i de cada gra de sorra de la platja no volia deixar-les allà. També els records de tots els anys en aquella casa, de les festes i els pastissos d’aniversari amb els seus amics, de les hores d’estudi que l’havien acompanyat a ser on era: a les portes de la universitat. S’acostà al prestatge per agafar alguns llibres i en aixecar la vista veié l’angelet. Va obrir els ulls i deixà de respirar uns segons perquè no sabia què havia de fer amb aquell angelet que ja començava a estar cobert per la pols. Decidí no emportar-se’l: volia passar pàgina d’aquells anys d’il•luminacions màgiques. Era una persona adulta i amb el cap ben posat, no estava per tonteries d’il•luminacions estranyes en un angelet de vidre. L’endemà la vindria a buscar el Jordi, el seu amic de la infància, amb el cotxe, per marxar cap a la Universitat Complutense de Madrid a fi d’estudiar filologia clàssica: només faltaven dues setmanes per començar les classes i encara havien d’acabar d’arreglar paperassa administrativa.

Van trucar a la porta de l’habitació de la residència d’estudiants de la universitat. Només obrir, la Sara va veure que l’encarregat de correus de la facultat estava dret davant la porta amb unes caixes que no eren ni molt grans ni molt petites, però que n’hi havia moltes. El noi va preguntar-li si era ella la Sara Brunet, i en veure que la resposta era afirmativa, continuà dient que totes aquelles caixes les havien enviat per ella. Després d’haver-les agafat, entrà a l’habitació i tancà la porta. Va quedar-se pensativa: no sabia qui les hi havia enviat. Obrí la primera caixa i quedà bocabadada en veure què hi havia a dins: la caixa de l’angelet. Les mans li van tremolar perquè no podia entendre perquè li havien enviat l’angelet que havia deixat expressament a casa. En un costat de la caixa, la seva mare hi havia escrit que li enviava perquè se l’havia deixat a casa i com que quan era petita li tenia tant d’amor potser volia tenir-lo amb ella. Va treure la caixa negra i de dintre va agafar-ne l’angelet: se’l mirà lentament i el deixà sobre la taula. Entre l’espuma va veure que en sobresortia una coseta mig blanca, mig groga i una mica bruta a causa del pas del temps: era una targeta que venia dins d’un sobre. L’obrí i els ulls van llegir la nota que hi havia lletra per lletra. Va sentir com el temps s’aturava i un calfred li recorregué tot el cos. Era el secret? Les paraules manuscrites en aquella targeta eren el secret que l’avi li havia dit feia quasi deu anys i que encara no havia descobert i que pràcticament havia deixat de banda? Va cridar el Jordi, que sortí de presa de la seva habitació, i li va explicar. Digué que també li havien d’explicar a la Maria, però que ja la trucarien més tard, que ara havien d’averiguar el secret: el famós secret. . El Jordi, que estava impacient per saber què hi havia escrit a la targeta va demanar-li a la Sara que ho llegís, i ella així ho va fer:

“La mort no ens roba els éssers estimats. Al contrari, ens els guarda i ens els immortalitza en el record”

L’angelet pampalluguejà diverses vegades. Aleshores, la Sara i el Jordi ho entengueren tot.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: