Autoconsciència

Aparec en un espai fosc com una gola de llop. No puc veure res més enllà del cercle de llum que banya la butaca on estic assegut. Un conill blanc amb armilla ocupa un seient idèntic davant meu, assegut com si fos humà. Ens mirem fixament uns instants, fins que decideixo trencar el silenci.

—Qui ets tu?

—Sóc el Narrador —diu el conill, movent el morro frenèticament.—Més ben dit, sóc el personatge que ha creat per comunicar-se amb tu.

—Estic somiant?

—Oh, quin clixé de frase! —exclama, posant els ulls en blanc. —No, no ho estàs, tot i que això tampoc és la realitat. Seria una mica ridícul tot plegat.

—Què vols dir?

—Tu i jo som personatges ficticis, concebuts pel Narrador.

Me’l quedo mirant, perplex.

—Ara començaràs a adonar-te de tot, de com no recordes res de la teva presumpta vida —continua el conill—. Bé, això és perquè no ets real. No tens un passat perquè el Narrador no l’ha ideat. Tampoc sabries dir-me el teu nom, perquè no en tens.

Obro la boca per replicar, però la tanco acte seguit. El conill m’imita alhora, fins i tot arrufant les celles, com si hagués predit la meva reacció exacta.

—L’hauràs de perdonar —diu, arronsant les espatlles—, és força dolent amb els noms. És el que té, ésser producte d’un escriptor aficionat.

—Perquè ens ha creat? Quin és el nostre propòsit?

—Entretenir, suposo. La gent escriu per a això, no?

—I quan s’acabi la història, què serà de nosaltres?

—Veig que no ho acabes d’entendre —sospira el conill—. No ets més que una creació simbòlica en la ment del lector, una construcció que deixarà d’existir en acabar de llegir.

—I quan serà això?

—D’aquí poc —diu el conill, traient un petit rellotge del revés de l’armilla i aixecant una cella—. Formem part d’un microrelat per a un concurs literari. Dos mil caràcters màxim, espais inclosos. I a jutjar pel temps que portem parlant...

Sento una esgarrifança alhora que tot cobra sentit. ELL ho està forçant a ser així.

—Merda —murmuro, desplomant-me a la butaca—. Aquesta és l’última línia, eh?