Aleshores i Perla de Vellut, gràcies pels vostres comentaris.
Em va sorprendre que poséssiu èmfasi en tot allò relacionat amb la tecnologia. No pretenia que fos el leitmotiv del poema i per això n'he fet una versió corregida que potser s'acosta més al que volia expressar:

pensaments que moren
més enllà de les estrelles
o es perden
com esquives gotes d'aigua
fingint que res no va amb elles.

bones idees i mals costums.

hem tornat a les cavernes,
lliurats
a vils tecnologies.
tenim els instints adormits
i poques ganes de saber.

Allí és Aquí i Ara. El món és ple de poesia per tot arreu i s'obstinen a educar-nos perquè li girem l'esquena. El poema parla d'evasió però per mi es tracta més de connectar-se amb la realitat despullats de qualsevol artifici, acceptant la crueltat i la bellesa que ens envolta. M'ha fet pensar, interessant la temàtica i bonic el poema.
Salutacions,
Cirerot

M'ha agradat el relat. M'ha fet pensar que per ser bon escriptor la única condició realment indispensable és la honestedat amb un mateix. Mentir o no als demés em sembla irrellevant a la par que inevitable i dir que escriure és enganyar és com agafar-ho tot pel broc gros, massa lapidari. Suposo que si ets honest pots crear la ficció més del.lirant que se t'acudeixi però sempre estaràs transmetent sensacions, sentiments, etc. que formen part de com veus el món i són tan reals com tot allò que t'envolta i pots tocar amb els dits.

... em pensava que un sol haikú ja era un poema per si sol. És la única pega que li trobo, que potser vols descriure massa coses alhora, les estacions amb tot el procés de la concepció, l'embaràs i el naixement de la criatura. I això ocupa massa extensió i treu protagonisme a les imatges.
Trobo a faltar més que res això, 'imatges' vívides que trenquin una mica la linealitat del que explica el poema.
En fi, és només una opinió... per ser la primera vegada és més que decent!

una abraçada

... a tu.
M'ha agradat com escrius, i m'ha sorprès perquè tens un estil propi i força ben definit. En aquest relat en concret hi ha alguns detalls una mica confusos però així i tot és un plaer la lectura.
Tens una manera de dir les coses directa, capaç de trensmetre sensacions a flor de pell mitjançant imatges molt poètiques, turbadores i belles.
Un plaer, t'ho repeteixo,
fins aviat,
una abraçada

No tinc paraules. Però és el millor homenatge que li podies haver fet, sens dubte. N'estaria orgullós perquè t'has superat. No és només un relat impactant i ple de sensacions a flor de pell. També és sorprenent perquè sembla escrit directament amb el COR però és molt lúcid i transmet serenitat. Genuï i original en la narració d'uns fets tan colpidors.

Cada cop que et llegeixo tinc la sensació d'haver llegit el teu millor relat, però el següent és millor encara. Jo també n'estic orgullós...

gràcies

una abraçada

... ha valgut la pena. És el millor que t'he llegit fins ara.
M'ha fet plorar i mai ho faig. Molt emotiu i d'una gran bellesa.

una abraçada

Sembla la imatge de la contemplació d'un sant crist en alguna capella o cripta (o com es digui, aquells espais que hi han als cantons de les catedrals on la gent posa ciris als sants 'exposats' darrera les reixes- no sé perquè els tanquen ni de què els protegeixen-). Malgrat tot el text no dóna la sensació d'espai tancat ni ranci, tot al contrari, amplitud i lleugeresa, molt subtil trobo. M'ha agradat molt, original i exquisit.

... és tenir 20 anys.

Bromes a banda, el poema és molt maco i ple d'optimisme, sense ser 'ensucrat'. I molt ben escrit.
Per mi viure no és somniar exactament; és més aviat PERSSEGUIR un somni, així és quan més viu m'he sentit, sempre que persegueixo un somni.
El problema és tenir-ne un però tot arriba, m'alegro molt que puguis somniar i fer-nos somniar a nosaltres amb les teves paraules...

una abraçada molt forta!

... que cap malparit el pugui mutilar!
Em sap greu, però ja vas veure que no hi cabia... :(

Ni t'ho pensis això. Que t'estima SEGUR, no ho dubtis. Una altra cosa és que ja no t'ho digui... De vegades perdem el costum de dir les coses, i amb el temps és pitjor, però això no vol dir pas que no ho sentim!
Per què no ho llegirà això? Li pots ensenyar, o, encara millor, ja que ella no t'ho diu, digue-li tu que l'estimes. Et sorprendrà la seva reacció ja veuràs, quan tu obres el cor a algú l'altre persona te l'obre a tu, però de vegades cal fer el primer pas i deixar de banda l'orgull o la por al què diran...

No deixis d'escriure i ànims!
una abraçada!

Guapíssim el poema! ja l'havia llegit altres vegades però ara t'ho havia de dir... més que res perquè no sabia com posar-me en contacte amb tu per preguntar-te: Què ha passat amb el blog????? on és? l'has esborrat, has canviat el nom???? això s'avisa no!?

...no té una cançò que comença així? (no me digaaaas quee noooo...)
Bromes a banda: Un relat magnífic. m'ha agradat moltíssim.
Té molta tensió i és punyent també. Està molt ben escrit, sembla que amb molta cura, però malgrat tot és senzill i directe. té una gran força!
Ja era hora que pengéssis alguna cosa, ho trobava a faltar...
una abraçada