La pèrdua d’un gran amic

Vaig anar al funeral d’un antic company de feina. Ens vam trobar amb altres entre la multitud. En silenci, els nostres rostres cansats pel pes del dol.
Amb una barreja de sorpresa i nostàlgia, entre les visites al tanatori vaig reconèixer a un antic company de feina, ara jubilat com jo. No ens veiem des de feia anys, però el dolor compartit ens va unir en aquell moment.
Entre xiuxiueigs sobre el passat i somriures entristits, vam arribar al tema de la nostra passió compartida per l'escriptura. Recordant els dies en què intercanviàvem cartes, esperant amb anhels el correu que portava les nostres paraules impreses en tinta.
Lamentem la pèrdua d'aquest costum tan íntima i personal en l'era de la comunicació digital instantània. Llavors, vam decidir fer alguna cosa al respecte. Vam prometre reviure la tradició perduda i renovar el nostre vincle a través de cartes escrites a mà, enviades pel sistema postal tradicional.
Així, va néixer un nou capítol en la nostra amistat: un compromís de mantenir viva la bellesa de les paraules escrites, malgrat el pas del temps i la distància física. Durant nou anys ens enviaven cartes, epístoles, com li agradava dir. Sempre trobaven temes a desenvolupar, jo li explicava coses de la meva joventut, de les meves aficions, dels meus viatges, dels meus dibuixos. Ell dels sueus temes preferits. Vaig començar la relació epistolar en castellà, ja que m'era més fàcil puig que la meva educació, en una època de repressió lingüística el català fou prohibit en les escoles. Però, ell, persona molt culta i ben preparada, va animar-me a fer-ho en català. I així ho vaig fer fins a l’última resposta que vaig rebre justament un dia abans de la seva mort. En la seva darrera carta m’explicava que no es trobava gaire bé, però que esperava millorar-se molt aviat. La seva mort va ser sobtada. Això ho escric com homenatge a aquell gran amic i company de feina. Una gran persona. I ho faig amb la doble tristesa d’assabentar-me que aquesta web Relats en Català està a punt de desaparèixer: una doble tristesa.