CARLES 33. TERCERA CITA: DOS MUGRONS

Dimecres.
Ja feia gairebé dues setmanes d’aquells set minuts i la pseudorelació s’havia refredat una mica. Això d’haver-se vist tan sols dues vegades convertia al Carles en una mena d’avatar online a ulls de la Gina, ja que en realitat el que feien era intercanviar frases escrites a través del telèfon mòbil, per ella podia ser IA perfectament.

Tenien entrades per anar al teatre aquell mateix divendres.
La Gina pensava que ja li anava bé que la trobada fos al teatre, així ella i els seus dubtes podrien mirar l’obra i després cadascú a casa seva si calgués.
Tenia sensació de començar de nou. Qui coi era aquell noi rosset d’ulls grisos?
Es varen trobar a Urquinaona, a la boca del metro. Dos petons tensos. Directes al teatre. No està gens malament, pensava ella. Que mona que va amb aquest vestit de flors, rumiava ell.

Escala dreta. Fila quatre. Senars.
Pujant les escales, la Gina es va girar un moment per confirmar que ell la seguia entre les empentes de la gent. Ell va fer un somriure dolç i li va agafar la mà. Un calfred gairebé elèctric va recórrer tot el cos de la Gina, que el va mirar sobtada.
Dinou i vint-i-ú. Bona visibilitat. Encara faltaven deu minuts per què comencés la funció i els llums de la sala romanien encesos. Tots dos estaven nerviosos i sense saber gaire bé com actuar mentre miraven fixament l’escenari buit del teatre.

- Com estàs? Com t’ha anat el dia? – va preguntar ella per trencar el gel.
- Bé, molt cansat. A més, segurament hi haurà canvis a la oficina... Tu què tal?

Mentre responia, el Carles ja tenia una mà sobre la falda d’ella i amb l’altra li acaronava subtilment els cabells. Afortunadament per la Gina, en aquell moment es varen apagar els llums de la sala i ell no va poder percebre que ja estava visiblement encesa.
L’obra acabava de començar. Ell, un somriure juganer dibuixat al rostre. Ella, perplexa i rígida.
Aquella mà del Carles avançava per la cuixa, molt i molt suaument, dissimuladament. La foscor de la sala mesclada amb la llum de l’escenari els proporcionava una il·luminació tènue que els proferia l’oportunitat d’acariciar parts ocultes de manera gairebé desapercebuda.

Què coi hi té a les mans, mare meva... pensava la Gina, cada vegada més nerviosa. Es varen mirar als ulls i el petó no es va poder fer esperar més. Un petó molt lent, tendre i discret però que va encendre els dos cossos. Van tornar a mirar a l’escenari amb un somriure còmplice dibuixat als llavis. El públic reia. De sobte, una mà despistada pujava des de la cintura i s’apropava al mugró dret de la Gina, l’acariciava de manera pràcticament imperceptible. La pell de la Gina s’eriçava sense control i aquell mugró s’enduria ràpidament, ella el mirava sorpresa i calenta. Notava el mullader al baix ventre. Per favor, pensava, però si gairebé no ha fet res! El Carles podia observar triomfant a la penombra que els seus moviments estaven tenint l’efecte desitjat.

La Gina va decidir llençar-se i, fent veure que l’abraçava, va mossegar-li el coll, cosa que va despertar la sorpresa i el plaer del Carles, que no s’esperava un atac tant directe.
De seguida, llavis calents fonent-se en un apassionat petó. Llengües desordenades buscant la conjunció. De cop, una pausa. Una respiració profunda a l’uníson. Conscients que potser els calia més discreció, van acomodar-se al seient mentre les quatre escaladores de l’escena discutien quines pujarien el Fitz Roy i quines desfarien el camí.

Pocs minuts més tard, la mà dreta de la Gina també buscava pell i un ditet intentava travessar capes de roba i el cinturó per apropar-se a la zona genital sense massa èxit. Estaven massa exposats per arribar a segons quines parts. Tot i així, la Gina no es rendia i amb la mà seguia palpant el tors fins que el va trobar: el mugró dret. El Carles va fer un sospir. La Gina va treure la mà de cop i se’l va mirar. Es va llepar amb encariment el dit índex davant la mirada atònita del Carles, que passava de decepció a desig. Aquest ditet travessaria les capes de roba des de la cintura i aniria pujant fins a trobar i endurir, de nou, el mugronet dret del Carles. Ja el tinc... mare meva, pensava mentre el petonejava.

Ostres la Gina, com m’agrada aquesta noia, estava desitjant que em toqués... quina putada que no pugui seguir més avall.
El Carles estava nerviós però satisfet. Era la primera vegada que feia una cosa així. Era un noi molt correcte i discret però aquella noia l’inspirava massa.
La Gina estava molt excitada, no podia creure’s que aquell noi fos capaç d’alterar els seus sentits d’aquella manera, tant subtil com era
.
L’obra avançava. De tant en tant la miraven. Poc s’ho pensarien aquelles quatre alpinistes gracioses que hi havia una escena més interessant a la penombra de la sala...
Públic aplaudint. Llums encesos. No s’atrevien a mirar-se als ulls. Jaquetes, escales i fora. Avançaven caminant fins a Plaça Catalunya, cap dels dos no sabia què dir. La Gina, insegura, es preguntava si ell havia viscut la mateixa escena que ella, i si la seva pell en suplicava més, també.

- T’ha agradat? – la Gina, finalment.
- El què? – rialler.
- L’obra, el què, sinó?
- Sí, ha estat molt i molt bé... hi ha hagut una escena a les fosques que he gaudit molt. I a tu?
- Ha sigut brutal.

En un impuls irrefrenable, a la zona de portal de l’Àngel tocant a Plaça Catalunya, el Carles la va estibar pel braç i li va fer un apassionat petó, exactament igual que a les pel·lícules que solen acabar malament...
Poc després s’acomiadaven a la boca del metro de Plaça Catalunya.

- Crec que m’agrades.
- Creus? Tu m’encantes, Gina...