Calces i lletres

Un relat de: angelapfor
Feu:

-Et voilà!

El seu crit favorit de guerra.

El succeí un clic velar. I el davallament vaporós, del cimall al dessota del llit, dels seus pantys de seda.

A continuació, el uau! estripat de l'home; la veu esmorteïda de Carole.

-J'ai très chaud, Mario...

Tot, en un crescendo abrandat d'inflexions en la parla. Amb aquells mots pèrfids de Carole:

-Très chaud...

El pessigollejaven, a cau d'orella, com un oratge deliciós, embriac d'incitacions a trobar-se. Hi incidia, la noia, fins a tal punt que feu arribar en Mario a l'extrem de dubtar: "I ara què?". Era que li triplicava l'edat, i precisament per aquell motiu hi guardava reserves: que si on vas amb aquesta criatura, que si t'hauria de caure la cara de la vergonya, que... Ell i les seves contrarietats d'adult responsable; balb, escampat, incapaç de discernir-se enmig d'aquell dolç maremàgnum. Tot precisament, quan la voluntat de la rossellonesa apuntava a més i més.

-Magrrio, què et passa?

Hi havia posat amb Carole, tant de la seva part, tant empeny, tantes ganes, que comprenia que el joc ara ja se li havia fet imparable. Be prou sabia, el gentil, pel sex-appeal reposat, quasi místic, amb què havia enlluernat sabia Déu ja quantes joves, que l'eròtica de què es feia servir per a plegar-les al seu encanteri podria acabar tenint efectes adversos com el present. Per com provocava que se li fiancessin, tot barrejant allò de distant que infonia la seva condició de docent "impossible", amb l'astúcia en les seves formes d'explicar a classe els ets i els uts dels grans noms de la literatura catalana.

A tall d'exemple, el cèlebre compendi "El Poema de la Rosa als Llavis", del Papasseit, constituïa, en el decurs de les seves exposicions, una "oda al cos", una "exaltació de la carnalitat", un "flux i un reflux de les incontinències...". Floracions lingüístiques, a un fil de la obscenitat, que aconseguia fer planar del seu discurs inflat fins el racó més lúbric en la ment de les seves "sofertes". Ho feia tan sols amb les pre-universitàries: li abellia de fantasiejar que algun dia, de més grans, el recordarien escollit d'entre els seus primers flirteigs, en la línia d'un latin lover. Per a res del món se li hagués ocorregut mai dur-se a la cleda cap d'aquelles adolescents, tot i els dubtes que les sovintejaven: que si "determinisme còsmic" de Caterina Albert ("M'ho expliques un altra cop, Mario?"); que si la "prosa humanística" del Bernat Metge ("Caurà a l'examen?"). O sobre el relliscós assumpte de la suposada misogínia de Pla, quan una un bon dia li va qüestionar de si follava aquell home. I com aquelles, altres mostres de "passió" per les lletres que ja hagueren volgut per a si altres companys de departament.

Però millor tornem amb la Carole...

Carole va representar un punt i apart en la vida d'en Mario. No perquè n'hagués quedat colgat (era tan sols una col·legial aleshores), ni perquè ella al seu torn, hagués fet mànigues per a conèixer-lo. De fet, ni una cosa ni l'altra no haguessin pogut ocórrer, ja que vivien en universos completament estancs. Fou per una casualitat, per un canvi d'hàbits d'ell en apuntar-se a un gimnàs als matins a primera hora. Sovint la veia en sortir-ne, poc abans d'entrar a l'institut, i ostres tu, aquell rostre... Pel tipus sinistre que l'acompanyava (seria el seu pare), i per associació de semblances (sabia ell perfectament quines), se'n va poder fer una primitiva idea, malgrat no l'hagués vista absolutament mai en sa vida. Hi indagà, i estirant del fil no només pogué fer-se'n del llinatge d'on provenia, sinó que addicionalment descobrí que feia pocs mesos s'havia traslladat a viure pels volts amb la família, prop de casa seva. On ara la tenia (molt ben rebuda per cert), en la nit en què en feia divuit, la nena, i en aquell humitós recés, on pretenia posar-se de llarg com a amant novella.

En l'entremig hi anava intercalat un abisme temporal en què en Mario aprofità per a fer-se'n quatre pinzellades. Tot com molt distant, per conducte exclusivament funcionarial, sense doblecs ni maquinacions espúries. Conèixer l'institut on cursaria secundària li era primordial, tant pel que li rondava pel cap, com per saber si hauria o no de presentar-se a un concurs de trasllats.

No va ser necessari: per una filtració de dades, en pocs dies tingué esment que en podria ser professor. Per la resta, ell ja va fer per manera que li concedissin fer les seves classes al futur primer grup de secundària.

Fou així com començà, el galant, una de les seves etapes professionals més engrescadores des de quan va decidir provar sort en unes oposicions i fer-se ensenyant. Abans (ingenu, ell) havia intentat posar un primer esglaó per acostar-se al grup dels savis i sàvies que tant adorava, amb una novel·la memorable, però sense els altaveus mediàtics suficients.

-Què els bombin! -ho va deixar córrer.

Tenia coll avall que la literatura als seus temps era, tret dels Monzó i les Xirinacs de tota la vida, per a quatre arribistes sense escrúpols que triomfaven, i fins guanyaven premis importants, gràcies a la popularitat prèviament adquirida en els seus camps (el de la imbecil·litat inclosa), i sempre comptant amb la vènia de les grans editorials que publicaven el que els rotés, qualitat a banda. La resta (tret d'un romanent d'enfiladissos amb bons contactes), el conformaven l'escamot dels incondicionals, els qui realment estimaven l'art del bon escriure i ho continuarien fent, malgrat els llegissin (malcontats i a la baixa) quatre desvagats sense res millor a fer.

No els guardava cap rancúnia, no obstant. Ep, de debò, que ja s'ho farien: les grans obres de la literatura catalana ja havien estat escrites. Vaja, que ja podria donar-se per satisfeta, la susdita, tot i els nous talents que se li ofegaven als peus, i que podrien fer-la encara més excelsa. Fet i fotut ell ja gaudia ensenyant, i més ara, amb la seva Carole tan a l'abast. La resplendent Carole, que per aquells llavors es descloïa com a adolescent: que si els grans canvis emocionals, que si els defectes físics, així com també la seva falta de motivació pels estudis, d'altra banda tan característica en d'altres mossos i mosses de la seva franja.

Perquè la Carole l'interessava especialment, posà més èmfasi, si calgués, amb el seu particular magnetisme entre les joves, aquell jugar-hi amb foc, al caire de l'ensopegada. Amb la Carole, tanmateix, l'estratègia flaquejava. Més encara: li era sovint esquerpa, esmunyedissa quan menys. En d'altres èpoques, en conjuntures semblants, be prou s'hagués acrescut, s'hagués fet de l'envergadura d'un repte i hagués assajat fins els recursos més subtils per a conquerir les gràcies d'aquelles pubilles que conqueria antany, ja senyores provectes. Ara els trobava com a poc ridículs; a part que la figura del seductor a l'ús que havia mamat des de ben fadrí tendia clarament a la baixa, sinó s'havia extingit definitivament.

Li calia aquell plus, doncs, amb la Carole. Per fer-ho fi (per no fer el ridícul) s'empesca d'interposar-li continus paranys en la correcció d'alguns treballs i deures. En anotacions que li apuntava en vermell als marges, capciosament enrevessades per obligar-la a què constantment el consultés. Amb el tracte de vostè que li brindava aleshores:

-No l'entenc, senyor Magrrio...

Va ser a còpia de redundar en aquell tipus de tutories, en la forma com li aclaria els extrems que no pogués entendre: aquella veu pregona, melosament cavernosa, amb aquella voluntat pedagògica... Doncs va aconseguir forjar aquella afinitat per la qual ara estaven tots dos juntets sobre el catre.

Quan ja tenia la Carole a punt de caramel:

-No em diràs que no en tens ganes!...

L'instant mostrava una escena amb la noia intentant trobar-li la resposta d'entrecuix més adient per a començar la gresca. I la cosa, que no s'enfilava.

-Magrrio...

Gabriel Ferrater (a bones hores!) vingué a decantar-li la balança del costat fàcil i tarambana. On fora que fos, dels indrets més dispars a cels o inferns, el gran poeta reusenc se l'introduí en ment amb dos dels seus versos més punyents:

...Mostra el teu vici.

Dóna't sencer...

Pertanyien a "Joc", un dels seus textos més càlids. El feu revifar, el bastí de la suficient empenta com per a donar-li a entendre que així sí, que endavant les atxes.

-Carinyo...

I la Carole fascinada:

-C'est ici mon Magrrio!

Abans, ep!, faltava la música, elemental pel cavaller. Endegà l'equip de so, i en breu, la veu imponent d'Ella Fitzgerald omplí el dormitori d'una sonoritat manyaga. These foolish things -la peça que ara sonava-, descordava el seu embalum rítmic i espargia, en cadències suaus i compassades, les seves notes amarades de nostàlgia. Rivetejada al fons, amb uns tocs emboirats de piano, creava una atmosfera propensa per a la distensió carnal, per a la conjunció dels desitjos. Els dugué a l'avantsala del punt sense retorn. Allí, altra cop en Ferrater:

Pots jugar amb el seu cos...

Vingué a donar el tret de sortida a un acte que en sí fou sublim, però que un cop consumat donà peu a en Mario a innombrables dubtes sobre el seu futur amb les dones. Pels tantíssims anys que havien passat i per com l'estimava encara. Perquè fent allò que havia fet amb la Carole era a Giselle a qui volia rememorar. Giselle era la mare de la Carole, i Carole era clavada a sa mare, just quan tingué la mateixa edat. Giselle havia estat cridada a ser la seva muller molts anys abans, i no obstant, el seu pare (aquell sinistre!) la va enlluernar pocs mesos després d'haver-se retut ella i Mario prometatge. Just li ho digué aquella mateixa nit en què en feu divuit Giselle, el dia en què anaren a fer-se el primer bateig íntim.

-Ho sento, Mario...

La jove Carole tan sols li havia fet gaudir el que havia d'haver gaudit dècades enrere amb sa mare. Pensà, mai no és tard. I en com podria reorganitzar la seva vida amorosa a partir d'aleshores. En el supòsit de no voler explicar-li a Carole tot el que feia el cas.

Comentaris

  • Records[Ofensiu]
    Prou bé | 30-12-2021 | Valoració: 10

    Per sempre, amagats , però fent de les seves!
    Magnífica història que m'ha fet pensar que res és finit...que tot perdura...que els camins per recuperar el passat, són molts ...i que tots tenim els nostres...
    Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: