Foc

Ouda Fukujima portava tot el trajecte dempeus, duia la bossa a la mà i no gosava deixar-la enlloc. L'armilla que portava no li era gens còmode i aquell cinturó tan junt el feia sentir a punt d'explotar. Però no volia seure, tenia por de quedar-se clavat i no tenir el coratge d'aixecar-se més tard. Malgrat que solia passar inadvertit, temia profundament que els altres se'l miressin amb recança, així doncs va decidir quedar-se davant la porta. Una melodia alegre anunciava el final del seu trajecte, "és ara que haig de prémer el botó", va pensar. Indecís com sempre, va rumiar si en seria capaç, durant uns segons llargs, se sentia ridícul. A mesura que el tren anava reduint la velocitat, va voler recompondre's, li venia al cap tota la gent que l'havia encoratjat a pujar a aquell tren, gent que l'entenia, que se l'estimava i que s'estimava! Persones que entenien pel que estava passant, no era pas moment d'afonar-se! Ouda Fukujima, de disset anys, va aconseguir prémer el botó abans que ningú, abans que ningú baixes del tren, abans que alguns passatgers poguessin agafar el seu equipatge i fins i tot abans que d'altres poguessin aixecar-se del seient! Abans no comencin les presses, la commoció, l'afany i l'angoixa per baixar. Unes mil·lèsimes de segon abans el tren no quedes engolit pel