Carn de gossos (tercer dia)

De nit

L'home gras no hi era quan vaig entrar, per tercera vegada, a la recepció de la fonda del poble. Els diners de les dues anteriors nits i la clau de la meva cambra restaven damunt el taulell, esperant per ser recollides. Vaig agafar ambdues coses a desgana i, a desgana, vaig pujar les escales que portaven al primer pis. Un cop a l'habitació vaig seure damunt el llit i em vaig fregar les mans amb la cara...No, la cara amb les mans. Em vaig treure l'abric i, aquest cop, en comptes de deixar-lo damunt la cadira del costat de la finestra el vaig penjar a l'armari. La maleta reposava al costat de la cadira del costat de la finestra. Vaig tornar a connectar l'alarma del despertador de butxaca, encara que creia que seria millor que m'adormís, demà, així no hauria de viure un altre dia en aquell poble de carrers nevats i buits. No em vaig desvestir. Estirat al llit, amb la muda posada, per si en algun moment determinat havia de posar-me a córrer, fugir, així ja estaria preparat. Ha, ha, ha. La roba em començava a fer pudor i, encara que tenia el cos net, la brutícia de la roba me'l feia sentir brut. Fins ara només havia pogut canviar-me de roba interior, però aviat se m'acabaria.
Algú cantava. O bé dins la fonda o bé fora. Algú cantava. Una veu melòdica i fina que semblava tallar el vent que movia la fosca i enunciava l'ombra d'un ésser inassolible que es marcava a la paret per després desaparèixer. Com més entrada era la nit més clara era la meva visió. L'esquerda del sostre a banda i banda, el marc de la porta d'entrada, la finestra, l'armari i el capçal del llit. I la veu que seguia cantant. Volia sortir de la cambra i seguir-la, però temia que sortir de la cambra implicava entrar al poble. Però jo ja era al poble. La veu es trencà quan un got es trencà. Res més després. Només silenci. La porta de l'armari s'entreobrí i em va fer por. Em vaig girar de cap per avall i vaig de deixar que les poques llàgrimes que em quedaven humitegessin el coixí, que començava a agafar la forma del meu cap.
Encara que fos caminant demà sortiria del poble. Mirant el rellotge em vaig adonar que no sentia el tic-tac de l'agulla dels segons. En acostar-hi l'orella vaig adonar-me, vaig recordar, que era un despertador elèctric i que no tenia agulla dels segons. Els trens elèctrics tampoc treuen fum. Potser aquella nit dormiria tranquil i tornaria a somniar. Des que havia arribat al poble no havia somniat ni una sola nit. Només dues nits sense somnis tampoc era tan greu, però. Potser l'endemà aconseguiria d'introduir-me aquella carn de gossos per la gola i fer que baixés per la laringe fins deposar-se a l'estómac. Em vaig aixecar del llit i vaig vomitar a la pica. No vaig vomitar a la pica per què feia dos dies que no menjava.

De dia
El despertador acompleix la seva fi i em desperta a les nou d'un dissabte d'hivern. m'adono que he adormit tota la nit vestit i això em fa fàstic. Em poso l'abric, agafo la maleta negra i surto al carrer sense deixar els diners ni la clau a la recepció. Els quatre pneumàtics del cotxe segueixen desinflats. El carrer segueix buit i cobert de neu blanca, quasi verge. Soc al bell mig del poble, de manera que la seva sortida em queda igual de prop en totes direccions. Vaig cap a l'esquerra i començo a caminar. Sortiré del poble encara que sigui caminant. Un munt de cases totes idèntiques, totes nevades, em mostren els límits del carrer blanc per on camino, rera meu les petjades queden impregnades a la neu blanca, ja no tan verge. Tinc molta gana i estic completament derrotat, per no parlar del meu estat anímic que és del tot patètic. Espero que aquest poble no sigui com el túnel del malson el final del qual mai s'assoleix. Camino recte, com em van ensenyar a fer-ho, intentant-me mostrar fort i segur de mi mateix doncs des de fora només jo sé que estic derruït per dins. L'estómac em protesta amb tanta insistència que em sento un altaveu amb potes. Però aguanto i continuo endavant, sempre endavant, com em van ensenyar a fer-ho.
Potser avui és el dia que aquella persona que farà que el meu problema formi part del passat apareixerà. Potser marxant del poble obligo al meu problema a seguir formant part del meu present. Potser. Quatre rodes desinflades. Em col·loco les ulleres que em rellisquen nas avall, però en no tocar res m'adono, recordo, que jo no he portat mai ulleres. Tant se val. Quatre rodes desinflades. M'agradaria veure la cara de la persona que farà que el meu problema esdevingui part del passat quan vingui a buscar-me i no em trobi. Ha, ha, ha. Em frego els ulls perquè em piquen, de ben segur que els tinc vermells de cansament. Tant se val. Aviat podré descansar en un llit d'una fonda d'un poble on els carrers no siguin buits, on la nit no tingui cants de veus melòdiques, ombres d'éssers impenetrables que es marquen a la paret per després desaparèixer.
Miro enrera quan sé que no hauria de fer-ho. La fonda i el cotxe amb les quatre rodes desinflades han quedat molt lluny, ja ni els veig. Un seguit de cases idèntiques, cobertes de neu blanca, quasi verge, em mostren els límits del carrer per on em desplaço. Somric i em sento satisfet per aquest ànim de voluntat que m'ajuda a seguir endavant i que em solucionarà el meu problema. Quatre rodes desinflades. Jo sol faré que el problema esdevingui part del meu passat, com em van ensenyar. Només em sap greu de marxar per la noia dels llibres. Potser ni tan sols se'n recorda de mi. Tant se val. El que menys greu em sap de deixar el poble és tot. Fins el cotxe s'hi pot quedar si vol, m'ha traït, el cotxe. Quatre rodes desinflades.
No crec que trigui gaire a veure el final de la vila. Sento de lluny una carrossa i cavalls que galopen. Encara no és l'hora del repartiment, però. Des de lluny veig com s'acosta, una carrossa molt més petita i clara que la carrossa negra de l'home gros, immens com un barril. La condueix una noia. Rera seu veig el final del poble, ja quasi hi soc. La carrossa se m'acosta a gran velocitat. És la noia que va foragitar el curiosos que em miraven després que algú em donés un cop per l'esquena, just quan era damunt la neu blanca, ja no tan verge. M'aparto per deixar-la passar sense que em posi em perill, però els cavalls semblen desbocats. Ella sembla no poder controlar-los i, en un acte de voluntat dels que no em són gaire característics, em poso al mig de la via per intentar de frenar-los. Si ella em va ajudar jo l'ajudaré a ella, quid pro quo. Un dels cavalls em colpeja, m'atropella i em fa caure damunt la neu blanca, quasi verge. La carrossa es detura. Intento d'aixecar-me però el turmell em fa tant de mal que em resulta impossible de caminar. Em giro per buscar el barret que m'ha saltat en caure; en no trobar-lo m'adono, recordo, que jo mai he dut barret.
La noia m'ajuda a enfilar-me al seu transport. Li dic que el que jo vull és sortir del poble i em diu que primer m'han de guarir el turmell. La carrossa s'endinsa al poble mentre el meu turmell protesta i el meu estómac gemega i el meu cap dóna voltes. Un seguit de cases totes idèntiques, totes nevades, em mostra els límits del carrer per on em porten. Potser mai podré sortir d'aquell poble. Potser. Quatre rodes desinflades. He perdut el barret i les ulleres en caure. Jo mai no he portat ni barret ni ulleres.
El que suposo que és el pare de la noia m'embena el turmell amb un somriure afable i amb una bata de metge. Em consola dient que aviat estaré bé. Li comento que jo, el que vull, és sortir del poble i em respon que m'esperi a trobar-me millor. Creu que estic molt pàl·lid, semblo mal alimentat i cansat. Em cal repòs i tranquil·litat durant un parell de dies. El turmell no és trencat, només torçat. Aviat podré tornar a caminar, a fugir del, pel poble. El que suposo que és el pare de la noia li diu a la que suposo que és la filla de l'home del somriure afable i la bata de metge que em prepari alguna cosa de menjar. Però no el de sempre, alguna cosa especial. Si em porta un plat de carn de gossos em desmaiaré i aleshores espero no despertar-me. Per sort no he connectat el despertador de butxaca. Però em porta un plat de carn normal: un bistec, acompanyat de patates fregides i una mica de verdura. A l'igual que els gossos de Pavlov començo a segregar saliva abans d'hora, només preveure el que m'espera. Just quan em disposo a clavar la forquilla al tall de carn l'home em detura el braç i em diu que suposa que suposo que sé que no he de dir a ningú que ells tenen menjar guardat. Li asseguro el meu silenci i passo, mastegant carn de vedella, el tercer millor moment de la meva vida. No hauré de menjar carn de gossos. Quatre rodes desinflades i un turmell embenat esdevenen minúcies davant un plat decent.
Amb crosses, procurant que la neu blanca, quasi verge, no em faci relliscar, m'acosto a la plaça on el dia anterior vaig trobar la noia dels llibres. Però avui ella no hi és. Allò em desanima però, malgrat que segueixo sense poder sortir del poble, la meva moral s'ha vist incrementada desmesuradament tan sols pel fet d'haver menjat. Ara ja no tinc gana i a més he conegut l'única persona que té aigua i les úniques persones que tenen menjar. Podré anar net i servit sempre que vulgui. M'assec al banc i la espero, sé que vindrà, que no em fallarà. I no em falla. Només he hagut d'esperar-me deu minuts i ella, tan maca com ahir, apareix amb un llibre sota el braç i mostra un ampli somriure en veure'm. Ella no em falla però alguna cosa em falla: durant la llarga estona que parlem no em comenta res del meu turmell. Quan m'haig d'aixecar però, m'ajuda a fer-ho i a caminar, també. Anem a casa seva i aquest cop no fem l'amor. Tinc temps per observar que la seva biblioteca és repleta d'obres mestres de la literatura, el teatre i l'assaig: Dostoyewsky, Joyce, Durrell, Miller, Tolstoi, Kaffka, Parker, Cortázar, Nietzsche, Freud, Marx, Levi- Strauss, Descartes, Hugo, Tzara, Neruda, Shakespeare, Brecht, Shaw, Williams, Wolf, Hemingway... i molts d'altres s'acumulen en prestatges plens a re
bentar, tots tenen el llom del mateix color, tots tenen la mateixa alçada, com si tots fossin de la mateixa col·lecció. Quan li pregunto d'on els ha tret em demana que no li ho torni a preguntar, però necessito saber com li han arribat els llibres doncs si quelcom pot entrar al poble també en pot sortir. Potser hi ha algú amb medis per ajudar-me a sortir d'allí. Potser. Em diu, em repeteix, que aviat vindrà algú que farà que els meu problema formi part del meu passat. Quan? Quan arribarà? Aviat, més aviat del que em penso. Però aquí, en aquest poble cobert de neu blanca, quasi verge, on ombres d'éssers impertorbables es marquen a la paret per després desaparèixer, aviat equival a eternitat per què el temps no passa. Per això no sento el tic-tac del meu despertador de butxaca.

Fi del tercer dia.