Això és un càstig

AIXÒ ÉS UN CÀSTIG


He posat pocs càstigs a les meves filles, en part perquè no hi crec massa i en part per pura supervivència, ja que moltes vegades mantenir un càstig amb totes les conseqüències és pitjor pena per qui el posa que per qui el rep. He sigut més d’esbroncades immediates, quatre crits i aquí pau i després glòria. Però recordo una excepció.
Estava fent dissabte enfilada a l’escala per treure la pols de damunt de l’armari i vaig trobar la game boy de la meva filla gran. Era un lloc on no podia haver arribat accidentalment de cap manera.
Intrigada vaig parlar amb ella i em va confessar que donat que no podia passar la pantalla del joc de cap manera, feia uns dies havia decidit deixar-la allà dalt.
El motiu era que si la tenia a l’abast, només veure-la se li feia irresistible, però si es posava a jugar, no sabia com superar el repte i això la posava molt nerviosa. La millor opció que va trobar va ser deixar la game en un lloc on ella no la veiés i així quedar tranquil·la.
El càstig, vosaltres jutjareu si ho és, va ser que jugués cada dia una estona, fins que pogués fer-ho sense aquell neguit.
Ella em mirava incrèdula: - Em castigues a jugar? És injust! Els pares de les meves amigues els hi prohibeixen i, en canvi, tu m’obligues!
Jo reia internament fingint estar molt segura de la meva reacció, com solem fer sovint els pares. El cas es va fer famós a l’escola, la notícia va córrer uns dies a la classe com la dels pares que obliguen a jugar a la game.
Certament, cada situació requereix decisions diferents i en aquest cas vaig creure que era important que s’enfrontés de cara a la seva frustració.
Per cert, crec que al final va passar la pantalla i aviat va perdre interès en la game.


Pseudònim:
Sister4