El lladre d'històries

Sóc escriptor des de fa anys i puc dir que tinc la sort de poder viure-hi. Si hi ha una cosa que s’esgota en aquesta professió, a més de la sort, és la inspiració. Cada dia que passa em costa més crear nous personatges i trames, però el més important es que segueixi tenint interès per als lectors, que cada vegada son menys i més exigents.
Quan vaig ser conscient de les meves limitacions, em vaig veure obligat a fer servir una nova tècnica creativa. Ja no recordo quan va ser la primera vegada que ho vaig fer o que era conscient que ho feia.

Al principi em limitava simplement a observar tot i a tots al meu voltant, mentre esperava assegut en el bar amb els amics o en un restaurant fins que portaven el meu plat; en la consulta del metge; en estacions de tren o autobusos; en el vagó de metro o passejant el meu gos Ulisses pel parc.

A partir de l’observació de situacions i personatges, jo creava les meves històries. Però ha arribat un moment que no resulta suficient. He anat un pas enllà, al escoltar indiscretament les converses alienes que mantenen els meus personatges observats. A vegades també presto atenció a les “mig converses” de les trucades que reben mentre esperen a la cua del supermercat, en la del banc o les que mantenen els clients i les dependentes en els diferents comerços als que vaig pel barri.

A la meva ment li atreu aquesta infinitat de mitges històries inacabades, aquells detalls sense concretar, els personatges desconeguts a l’altre banda. La meva imaginació s’encarrega de la resta, d’omplir els forats buits, de crear nous personatges, d’aclarir les absències per completar totes aquestes històries i que tot encaixi.

Ser tant mundans i corrents els fa atractius per a mi, sempre puc afegir un toc excèntric per a que agradi als meus lectors. Els meus veïns podrien reconèixer-se en els meus relats, però per això algun d’ells tindria de llegir els meus llibres. Haurà arribat el moment de canviar de veïnat a la recerca de nous personatges i arguments?