El "Clark Gable" de la micro

Quin començament no és difícil? La matèria econòmica ho era però comptava, endemés, amb un element distorsionant complementari: la existència d'enfocaments contradictoris basats en qüestions ideològiques.

En resum jo diria, vist des d'ara, que no es tracta d'una ciència com l'entén qualsevol: quelcom basat en demostracions i proves, que permet predir; d'una ciència com la física, per exemple. Però molts creuen que l'economia és una ciència equiparable i parlen d'una economia positiva.

La realitat una i altra vegada demostra que no és així i que està sotmesa al fet que els individus són contradictoris,de vegades racionals i moltes altres irracionals o moguts per passions, pors o alegries. Els individus vivim en societat, no som de tot altruistes però tampoc totalment egoistes i no!, no som una suma d'individus, sinó que formem un sistema social.

És a dir, hi ha un munt de persones teoritzant bé a partir de bases poc sòlides, saben moltes matemàtiques i poca economia. Recorden aquell acudit dels tres tècnics en una illa deserta que tenen una llauna de menjar i no la poden obrir: un d'ells - l'economista positiu - suggereix tranquil·lament el següent: "imaginem-nos que tenim un obre-llaunes!"

(No em resisteixo a posar aquest poema de Kenneth Boulding ja que estem en un lloc web literari:

"Economist poem

If you do some acrobatics
with a little mathematics
it will take you far along.
If your idea's not defensible
don't make it comprehensible
or folks will find you out,
and your work will draw attention
if you only fail to mention
what the whole thing is about.

Your must talk of GNP
and of elasticity
of rates of substitution
and undeterminate solution
and oligonopopsony.

)

És a dir, la economia vindria a ser una manera de pensar "raonable" però en cap cas pretendria predir d'una manera ajustada.

Només cal veure l'estol de gent - aparentment ben formada - que ha estat incapaç de veure allò que tots els que no tenien cap formació econòmica convencional podien (pre)veure: que hi havia un excés de guanys ficticis, només existents en l'imaginari financer i que no es corresponia al dur avenç social basat en el treball diari que tots tenim al cap, molt més lent; guanys ficticis com els de la bombolla immobiliària. Sobre la base de la teoria econòmica convencional, es parlava que la borsa, per exemple, no tenia perquè tenir relació amb els fonament econòmics i podia arribar a cotes molt més altes.

Parlo de gent normal, sense formació econòmica però capaç d'entendre que podem fer que ningú passi gana, que el planeta no es degradi, i que és totalment impossible prosseguir el model econòmic occidental estenent-lo a al resta del mon - la resta, que ens fa el favor de no degradar el nostre medi ambient global perquè no té res per consumir -.

He començat recordant aquells difícils inicis que et deixaven un sabor amarg a la boca: el regust de no saber cap a on havies de tirar i que feiea que desconfiessis de tot el que et deien - irreal: corbes i funcions que no se sabia ni se sabria mai quina forma concreta tenien! - i que finalment no consolidessis cap coneixement clar.

Una teoria econòmica basada en la cerca del guany però en la qual la taxa de guany no apareix mai; una economia basada en el retorn a un punt de equilibri però, compte! Ara sabem que només dins de certs marges, és a dir, només si el factor desequilibrant no és massa fort!

El vell Keynes el que va posar una mica de racionalitat clàssica - no neoclàssica - en l'anàlisi econòmic per fer front a l'anterior gran depressió del 29 - compte i sense fer cap fórmula matemàtica! tot de paraula! - va ser arraconat i tractat com un subversiu estatista.

Marx i Schumpeter havien parlat de les crisis econòmiques com a inherents al sistema en contraposició a l'elegant punt d'equilibri basat en complicades fórmules de l'enginyer Walras.

Però tot això era no oficial, ho havies d'aprendre a fora dels circuits de formació econòmica convencionals - els llestos els assenyats!; Ja ho diuen que tota escriptura és en el fons un ajustament de comptes amb algú, amb el passat! -. Minsky, parla de la inestabilitat inherent a les finances: un home molt estudiat aquests dies. Cap dels economistes convencionals s'han referit, per exemple al greu endeutament de les famílies o empreses com a variable crítica a tenir en compte - una d'aquelles coses que inexplicablement, tampoc no surten a la teoria econòmica convencional.

A. Sen, el premi Nobel es referia a un home gris però important, Piero Sraffa, -màxim desmuntador de les idees econòmiques convencionals -, com aquell a qui sembla immoral escriure més d'un foli al mes. Ja en els 50's es va veure,a través de la polèmica entre els dos "cambridges" l'europeu i l'americà, en la qual Sraffa era l'element bàsic en l'ombra, que hi havia moltes coses que no tenien sentit en les bases de la teoria econòmica convencional neoclàssica, una teoria producte de la revolta burgesa contra els clàssics, contra Marx, contra Ricardo, contra Adam Smith, aquell professor de Moral i primer gran economista pel seu contingut social i crític.

Però el paper de suport ideològic de la teoria econòmica ha fet que s'hagin estat repetint els vells mantras com si res no hagués passat fins avui mateix.

Afortunadament, ara s'ha vist de manera incontestable que els mercats no sols no ho arrangen tot, sinó que si hom es descuida, acaben amb tot: la família, el medi ambient, les font d'energia, el creixement econòmic sostenible,...S'ha vist que calen institucions i que el govern no "és el problema" com li van fer dir a aquell cowboy de pel·lícula de segona: Ronald Reagan, president dels Estats Units

Ara hauran de canviar, tots haurem de canviar, no sabem que ens ve a sobre: si serà bo, si serà letal, si canviarà la nostra societat de dalt a baix, si tots els vells quedarem definitivament arraconats i els més joves sobreviuran amb molts esforços...

En qualsevol cas, si no fem net, a la manera de la "destrucció creadora" de Schumpeter, dient que el que val deu val deu i no cinquanta com ens han dit i ens entossudim a mantenir, estarem uns llargs anys especulant com ha passat al Japó que s'ha tirat deu anys sense créixer gaire.

Un dels pocs que van encertar a descriure la perillositat del model econòmic vigent, van ser els economistes Roubini, Keen, etc.,...però és clar, resultava difícil creure-se'ls per part dels que prenien decisions en un moment en que els coses semblaven anar prou bé: explotarà la bombolla immobiliària, hi haurà un daltabaix energètic, l'endeutament familiar és massa alt,...

Hem de tornar a l'economia el seu sentit moral, fer que la economia serveixi per satisfer les necessitats: directament i no necessàriament a través del mercat: ja hem vist la seva capacitat de corrompre governs i individus! Però sense descartar que les petites i mitjanes empreses existeixin si compleixen un paper social i donant una via de sortida a la capacitat emprenedora o l'ambició econòmica que també és una característica humana.

Per això ara recordo aquella frase de quan estudiava referida al pensament clàssic: "La quantitat de treball - directe i indirecte - socialment necessària per produir un bé és el que determina el seu valor i condiciona el seu preu promig" que quedava pobra i antiquada front al sofisticat càlcul diferencial emprat en la microeconomia neoclàssica.

El professor d'aquesta matèria tenia el mal nom de "el Clark Gable de la micro". Un bon home que fruïa visualment, sembla ser, dels encants de les joves de la primera renglera, mentre es girava de la pissarra, entre derivada parcial i derivada parcial,...

Només desprès hem anat descobrint que la bellesa en la fórmula no és intrínsicament rellevant i no destrueix la veritat que pugui haver-hi en les paraules i que aquesta també, si hi ha pressupost i professorat és expressable en l'elegant llenguatge matemàtic, com va començar a fer Morishima en aquella època de finals dels seixanta.

Jo defensava la frase anterior amb convenciment relatiu, com l'apòstol Pere la bona nova de Jesús, i un amic creia en canvi que no hi havia res com la modernitat del signes grecs de les fórmules; crec que té ara, una posició benestant gràcies al seu coneixement de la realitat impositiva i no penso que s'estigui a recordar la seva mordacitat vers el pensament alternatiu dels quatre guillats idealistes d'aleshores. També me'n recordo del meu pare que em va pagar els estudis pensant-se que això de l'economia era un camí cap a una posició benestant, a mig camí entre la comptabilitat i els impostos, sense cap relació amb la moral. Mai li va quedar clar el concepte.