... i els canons deixaren de cridar

Un relat de: rautortor



Pintura d’Oswaldo Guayasamin

... i els canons deixaren de cridar

El mar és fosc perquè la nit l’amaga.
Ni la lluna ha aconseguit deturar
la marea enterbolida de les massacres.
És tanta la tristesa i l’esgarrifor
que els ulls innocents de les criatures
només ploren llàgrimes de sang.

La natura tota, del mar al cel,
de les ciutats als pobles isolats,
està suplicant clemència i mesura.
Però els monstres apocalíptics
necessiten sang, foc i destrucció.

I fou llavors que en el llenç de la nit
aparegué la imatge de la madona.
Ella, ulls clucs, plens a vessar d’amor,
aixoplugant en el recer dels seus braços
un infant, esglaiada de por la mirada.
De continent, els il·lesos i els malferits
miraren cara a cara els anihiladors
i els convidaren a creure en la tendresa.

De cop sobte els canons deixaren de cridar.

Comentaris

  • De vessar d'amor. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 22-03-2024 | Valoració: 10

    Un poema digne de ser emmarcat amb tot el seu sentit amb una corona de llorer. Ets un fenomen, fem poema d'aquest estil, que ressalta pel seu bon sentit.
    Enhorabona, Rautortor.

    Cordialment.
    Perla de vellut

l´Autor

rautortor

223 Relats

757 Comentaris

139746 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.




Fotografia d'Arno Rafael Minkkinen