Volutes

Els dies s'escurçaven i calia aprofitar les tardes. Estava prenent el te en un petit bar de la meva ciutat. Hi havia tot de fotografies penjades en una de les parets, eren retrats de clients habituals. Vaig fixar-me en una en particular i durant una bona estona no vaig poder apartar la mirada. Era la foto d'una noia realment maca. Tenia les galtes enrojolades pel fred i un somriure que feia tremolar les cames.
M'agradaria despertar-me cada dia al seu costat, vaig pensar. Rumiaria un munt de frases enginyoses per tal que em somrigués així de bon matí. Per força el món hauria de ser diferent llavors.
Un dels avantatges de somniar despert és que no cal tenir en compte la part bruta de les coses, potser per això el pensament tendeix a segrestar-me quan la realitat no acaba de fer-li el pes, i la realitat era que jo estava sol i tenia ànima de vagabund i massa sovint em trobava fent submarinisme passiu.
Vaig tornar a mirar-me aquella foto, vaig fer un glop i vaig encendre un cigarret; el fum pujava formant volutes de color blau sota la llum de la làmpada i potser Charlie Parker era mort, però les seves melodies encara revolaven, nítides i punyents, en alguns moments de la meva vida.