Quin valor voler presentar un relat com aquest a concurs. Em sembla que quan jo plegui de relats tindré un bon substitut.
Tot teu el càrrec!, però pensa que autocomentar-se no sol servir de res. A veure si amb la nova pàgina això s'arregla.
Friso per llegir-te el nou relat a concurs!

Sort!

He vingut a felicitar-te pel teu relat 200, i veig això. Carai! Jo de tu l'esborraria i en posaria un altre, això així no queda gens bonic per a un relat dos-cents.

És la meva opinió, ja sé que toca una mica allò que no sona, però osti, un altre relat més reeixit quedaria millor, i faria de més bon comentar, ni que sigui d'una manera poca-solta com la meva.

Au! Bona vesprada!!

Esperant la propera visita del senyor Vicenç a cal metge, m'interessa com li va la reconversió a persona.
Sí, ves per on, vull saber com li ha anat, jo també tinc un cor que va ranquejant, però no el tinc parat del tot, va a batzegades.

Segur que el validador dels relats ha vist aquest missatge en el teu relat!
Fer-se autocomentaris encara és de poca traça.
Fes-t'ho mirar JoanGPons, que això no és fòrum!!!!

Quin tros de microrelat!
No tinc més paraules, ni calen. L'he gaudit i he après coses, dues qualitats que en tan poc espai són dignes d'admiració.
Que la sort sia amb tu.

Has marcat el relat com social, i té també tocs fantàstics, ja que la fe no deixa de ser un fet fantàstic on ens abracem, encara que sabem que no és la base del nostre viure, sinó, un altre amulet més que ens ajuda a anar fent via a la vida.
M'ha causat curiositat el teu estil de frases curtes que són paràgrafs complets, gairebé com una poesia, però en forma de relat, que aquest treball ho és, un microrelat, amb un final exemplar que et deixa pensant, si és final o un punt-i-seguit, vital, i què és sinó la nostra vida?, un seguit de punts i seguit. Però si la teva protagonista hi creia tant que ajudava a fer realitat els somnis? Està clar que no ho sabem tot, i que potser, la fe mou muntanyes de veritat. I aquest seria el punt meravellós del microrelat, com fantàstic és l'estil que vas agafant en l'escriptura. No t'aturis!

Obres i tanques el relat amb una imatge, primer una fotografia, i després el senyal inesborrable deixat en el dit.
Tot és fungible, la fotografia, el dit, els records. Tots marxarem, però ara parlem de vida, i la lluita invencible contra la mort. Però mentre hi ha vida hi ha esperança, i els records ens ajuden a fer via. L'amulet de la protagonista ho és tant com un salvavides, que ens ajuda a navegar les costerudes ones de la vida.
Bona feina, atlantis, i sort en el concurs.

No és un final exemplar, aquest teu, però és la mostra del valor que donem a coses materials que ens ajuden a fer més portadora la vida, i en contraposició, no valorem aquelles persones que potser ens són més un amulet que una peça de roba. Diuen que el temps tot ho cura, i no sempre és cert, la ferida del protagonista encara és oberta, malgrat que sigui entre rialles. I crec que aquest és el valor més alt d'aquest relat, la sinceritat del narrador. La lectura llisca natural, amb anècdotes i detalls de caràcter familiar.
Bona feina, Ivan, molta sort en el concurs. Sort que a la vida el teu protagonista no va saber valorar, la de tenir una mare endreçada.

No sempre comento els relats teus, però aquest cop ho crec necessari. M'hauria esperat a la decisió del jurat per saber si passa ronda, i espero que ho faci, el relat.
Observo com, en quasi tots els paràgrafs, d'una manera subtil ens parles de la mort, del final vital.
...la llar de foc apagada...
Últim dia... tancat a casa...
Silenci sepulcral...
Reviure els records (...) i veure'ls passar...
...no els agraden els comiats...
...quan ella reposa el cap...
... els tions extingits...

De fet, sols he vist una paraula,"viure", però que ens ho dius com comiat, també, com una decisió final.
Bé, que m'ha agradat, que vols que et digui, TerricheT, et felicito. Potser no és el millor relat del món, però ja vas fent passes per anar a millor.

T'he de dir que m'agrada aquest personatge teu, que potser cada volta és un de diferent, però que jo diria que sol ser el mateix. Un observador dels fets quotidians que succeeixen, i que ens transmet el seu pensament sobre les coses que no troba prou justes.
Tens un narrador molt interessant, no deixis de publicar-nos les seves observacions.

Bé, hi ha alguna falteta, però avui no tinc temps de fer correccions, que marxo aquest vespre i tinc feina a fer per casa.

Et felicito pels teus escrits de caràcter mundà que ens expliques molt entenedorament.

Bon agost!

Una situació desagradable, l'estigmatització. Punyent escrit, llamp. I valent a l'hora d'afrontar els problemes que ens descrius. Costa entendre el cervell humà, i m'encoratja veure com escrius de bé.

Jo, que soc una veu fora de tot context tangible, em demano més d'un cop qui són els veritables malalts, que molts cops s'amaguen darrere de disfresses socials acceptades, com la meva veu principal. No puc criticar-li haver-me creat, però a voltes sé que li faig por. Encara sort que té el recurs de ser-li un personatge, i que em té ben lligat, ara mateix.

Una abraçada.


Fidel Català

On va vostè amb un relat que marca 99 minuts de lectura!!!???

Ara ja el té publicat, però jo li recomano que faci com molts per aquí, trenqui el relat en capítols i els va publicant dia si, dia no, o com li plagui millor, i que no durin gaire més de deu minuts, o menys si fos possible.

Jo no m'ho he llegit, però per l'inici sembla interessant. Faci'ns aquest favor, escapci i per capítols, i així anirem avançant amb més i millor esperit de descoberta.

Un relataire Fidel.

Certament, ambdós sentiments humanitzen, uns ens fan millors persones, i els altres ens converteixen en feres salvatges que no valoren el seu humanisme.

Jo també et llegeixo amb calma, Joan, i els meus sentiments són bons, intenten fer reflexionar en coses divergents, perquè en aquest món que vivim dual, tot té dues cares, sinó tres.

Bon estiu, m'estaré uns dies per aquí, els meus metges m'han dit que deixi l'ordinador a casa, i amb el mòbil no m'agrada llegir a relats. Ens anem llegint!

Tot i que t'han dit amb bones paraules que això no és cap relat, tirant llarg no passa d'una vivència personal que a pocs ha d'interessar. Podries haver ficcionat una mica més l'anècdota i hauria estat més digerible.

Veig que encara respons en el teu relat els comentaris dels altres relataires, ai, Joan!! L'homefosc no té per costum tornar al lloc del crim! Si li vols dir alguna cosa en un relat seu, seràs observat en les teves explicacions, no crec que torni per llegir-te un altre cop, queda clar que no li ha agradat el teu relat, ja t'ho dic jo.
I les explicacions, llegides ara, i vistos els dos comentaris, el teu i el de l'homefosc, crec que justifiques coses que no tenen justificació. Disculpa si defenso a qui t'ha comentat abans, però aquest relataire.
I a banda que tinguis uns eslips una mica donats, els eslips estrenyen, i crec que fa referència a això, la collonera de nit millor ample.

A mi també m'ha confós això de les ulleres, un punt i seguit talla una frase, però si no hi ha cap explicació de moviment d'escenari, el lector segueix en la mateixa situació anterior, que era el llit, jo també ho veig així. Però bé, jo m'he adormit més d'un cop en el sofà amb les ulleres posades mentre llegia, i regalimant suor quan toca.

Bon estiu, Joan! Com veus, ja soc per aquí, però no per gaire temps, tranquil.

I molt ben narrada. Sense disgregacions i seguint una línia narrativa ben definida.
M'agrada el teu estil narratiu, et continuaré llegint. Diria que ja t'he comentat altres vegades, però molts cops sols llegeixo i no comento, aquest em calia dir-te que està molt bé.