La reconciliació

Un relat de: SrGarcia
A la guerra, el poble va quedar destruït quasi del tot. Ser a la vora de l’Ebre i al mig del territori de la batalla potser hi va fer alguna cosa.

Passats molts anys es van presentar dos jubilats que volien passar els seus últims dies a l’escenari que no havien pogut oblidar mai. Van comprar dues de les poques cases que quedaven a la part alta i cada dia, en llevar-se, veien un preciós panorama del riu.
Un havia combatut a l’exèrcit de Lister i l’altre als Terços de Montserrat.

Es mataran, pensàvem tots; són massa diferents. Sí que ho eren de diferents: un anava a missa i l’altre no; un parlava un català de les vores del Montseny i l’altre va acabar parlant un català bastant aproximat. Per sorpresa de tots, es van fer molt amics. Compartien els vespres al cafè bevent vermut de Falset i Soberano. També jugaven a la manilla. Van conrear a mitges un hortet que els van cedir.

Un dia es va presentar un historiador de Flix, volia recollir històries de tradició oral. Li vam parlar dels veterans i va consultar la còpia de les llistes de baixes. Va dir que aquells dos homes constaven com a caiguts en batalla.

Fèiem més cas als papers oficials que al que teníem davant nostre. Vam concloure que si constaven com a morts eren dos fantasmes que havien tornat al lloc del seu final.

Vam decidir que al poble podiem tolerar els extraterrestres, però de cap manera els fantasmes. El millor seria matar-los.

En Cuanet de Molló, estudiant de magisteri, va dir que els fantasmes no envellien i els veterans aparentaven l’edat que deien tenir. A més, els fantasmes tampoc morien. Si els volíem matar, no moririen, suposant que fossin fantasmes i si els matàvem, és que no eren fantasmes i no mereixien morir.

Tanta subtilitat ens va aturar. Ben aviat van arribar els fastos i el rebombori de la democràcia que estàvem a punt d’estrenar. Vam veure a la televisió un orador especialment dotat per a la retòrica que va dir que s’havia d’acabar amb els fantasmes de la guerra.

Allò ens va obrir els ulls:
-Sí que poden morir.
Una nit els vam esperar a la sortida del cafè, uns emboscats els van ablair a bastonades i els vam tirar al riu. Naturalment, es van ofegar.
Van continuar els discursos oficials sobre l’extermini dels fantasmes i la necessitat de reconciliació.


El nostre alcalde ens va dir:
- Ho veieu com teníem raó. Mentre hi haguessin fantasmes no hagués sigut possible la reconciliació.
Vam fer el millor possible; l’única reconciliació consisteix a matar-los a tots.
Sense fantasmes ja podem viure com a germans.

Vam pensar que el nostre alcalde era un visionari, un autèntic il•luminat, un savi.

Comentaris

  • Comentari del comentari[Ofensiu]
    Prou bé | 15-05-2022

    Gràcies. I sí és absolutament autobiogràfic dissimulat en un diàleg!
    Amb total cordialitat

  • T'agraeixo ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 12-05-2022 | Valoració: 10

    ... molt el comentari al meu relat 'CANT A L'ARMONIA SENSE AMO'.
    Crec que el teu relat vol evocar el pèssim oblit que s'acostuma a tenir sobre les persones que s'entreguen a un perill molt compromès amb la llibertat i els drets generalment per a quasi tothom.

    Sergi

  • Un relat extrany... però bastant ben fet.[Ofensiu]
    cuidador_d-ossets | 11-05-2022 | Valoració: 9

    Hola, SrGarcia.

    El teu relat és simpàtic i fa pensar. Pobres dos homes, donats per morts i per fantasmes. El que pot fer la guerra i les matances per als supervivents... i, al final, els dos executats...

    No estic segur d'entendre al cent per cent el relat però reconec que és molt enginyós.

    Ens veurem, SrGarcia. Que passis un bon dia, company de web.

  • reconciliació[Ofensiu]
    Atlantis | 06-05-2022

    Hi ha qui li va tocar a un bàndol o altre, sense triar-lo. D'altres van lluitar per les seves idees...però la guerra els va afectar a tots. Reconciliar deu voler dir reconèixer a tots els que van patir la guerra i a tots els morts encara no trobats ni enterrats.

    En el teu relat ho soluciones matant-los, esborrant els fets. No crec que sigui la millor manera, sinó una manera hipòcrita de solucionar-ho.

    El relat està molt ben escrit, com sempre i m'agrada perquè la majoria de vegades parteixes de fets històrics i els expliques de tal forma, que sempre et fan pensar.

    Gràcies pels comentaris que sempre fas els meus poemes. De l'últim "tatu", dir que s'acosta bastant a la meva intenció quan el vaig escriure,malgrat he trobat interessant tots els altres comentaris, més rics segurament, que el mateix poema.

  • La reconciliació possible[Ofensiu]
    Prou bé | 05-05-2022 | Valoració: 10

    I la que no ho és. M'explico: els dos veterans personifiquen la reconciliació possible. Havien viscut el mateix horror des de posicions diferents, obligades O volgudes. Tant se val això! La reconciliació impossible és la que es fonamenta en el no coneixement i l'estultícia...
    Bon relat, molt bo. Bo per llegir i per pensar...
    Amb total cordialitat

  • Dos que congeniaven [Ofensiu]
    aleshores | 04-05-2022

    Dos que congeniaven naturalment (perquè havien conegut la realitat crua) resulten damnificats per uns indocumentats mancats de empatia, orientats amb consignes, des de dalt.
    La impossible comunicació humana, quan queda mediatitzada per “l’establishment”.
    La naturalitat és més eficaç. Però les disquisicions amorals populars, resulten també sobtades i sorprenents.

  • La difícil reconciliació[Ofensiu]
    Magda Garcia | 04-05-2022 | Valoració: 10

    He trobat el vostre relat molt profund perquè descriu perfectament la hipocresia que envolta, que tapa, tot allò que no interessa reconèixer de debò i que es vol esborrar sense tenir-ne les eines adients per fer-ho correctament. La recuperació de la memòria històrica, els actes i els gestos que volen contribuir a girar full no sempre es fan tenint en compte la sensibilitat ni les emocions ni les necessitats reals de les víctimes. No l'he trobat divertit com alguns companys relataires. L'he llegit recordant els testimoniatges del museu de Gandesa, sobre la batalla de l'Ebre, que em van commoure. Persones que havien viscut la batalla per estar en el mal moment en el mal lloc i en una molt mala època. I justament, ara que tenim més guerres a Europa, està clar que la naturalesa humana no ha après a conviure dins la pau. Encara som tan rucs que generem nous conflictes i noves guerres. Us felicito pel relat. I us agraeixo molt sincerament els vostre comentaris als meus. Cordialment,

  • Ànimes en pena.[Ofensiu]
    Nil | 04-05-2022

    Un relat històric i entranyable per com descrius els fets i l'escenari que l'acull. Molt ben estructurat tot el text...Amb un final que em toca el cor i la consciència. Tal volta ara llurs ànimes descansaran en pau....

  • Fantasmes. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 03-05-2022

    Un relat amb molt bon sentit de la història dels fantasmes.
    Si en el poble decideixen matar-los per sempre, perquè així, estarien millor i tindrien bona reconciliació. Però com matarien "els fantasmes", si ja estaven morts.
    M'ha fet riure un muntó...
    M'ha agradat d'allò més, tota la seua acció.
    Cordialment.

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: