La reconciliació

Bona vesprada, Sr. Garcia: Gràcies per la teua opinió sobre el meu poema Moreneta del meu cor. Em dius que té rítmica. I és així.
Cordialment.

Molt bon Relat documentat. Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat.
Salutacions,

Necessitem una dosi d’irracionalitat congruent, tornes.

Necessitem una dosi d’irracionalitat congruent, tornes.

Necessitem una dosi d’irracionalitat congruent, tornes.

Molt interessant Relat. Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat sobre ESPIRITUALITAT..
Cordialment,

Tot jugant entre realitat i fantasia he estat ben entretinguda. Un relat històric, amb uns personatges força originals, on el toc humorístic resulta la cirereta del pastís.
Salutacions.

Hola, bona vesprada Sr. Garcia: Gràcies per la teva opinió sobre el meu poema Perfil d'abril. M'alegro que t'hagi agradat.
Cordialment.
PERLA DE VELLUT

Quin retrat més bèstia de la realitat! Fa plorar i riure alhora. Aquesta és una gràcia de poques mans i tu en tens una de ben bona. Una forta abraçada i que tinguis una bona entrada d'any.

Aleix

Quin fart de riure amb el teu relat! És genial, una idea ben genuïna! Trobe que la narració planteja diverses qüestions filosòfiques des de l'humor, la comicitat, la mordacitat, l'ironia, una mica com el Nietzsche a "Així va parlar Zaratustra".
Moltes gràcies pel teu comentari, em sembla que has captat l'essència del meu microrelat. És ben cert que jugue amb les el·lipsis i les metàfores, així com també amb els tòpics literaris tradicionals i amb l'imaginari col·lectiu, procurant reinventar-ho, cosa que no resulta gens fàcil, i és per això que agraeixc de tot cor ressenyes com la teua. Per cert, anima't a publicar més relats com aquest, que sempre fa falta una bona dosi d'humor diària, i la d'avui me l'has proporcionat tu. De nou, molt agraïda.
Salutacions!

Hola, bona nit Sr. Garcia: Gràcies per la teua opinió sobre el meu poema Ramells de flors. Em dius que: Les flors són astutes i a ningú se li acudeix menysprear-les. M'alegre que t'haja agradat.
Cordialment.

Hola, bona vesprada, Sr. Garcia:
Gràcies per la teua visita i la teua opinió sobre el meu poema Tenir fe. Em dius que esperança és el mateix que por. Molt bé per la teua reflexió.
Cordialment.
PERLA DE VELLUT

No parlo del resultat d’un greu error de càlcul, no sóc tan rebuscat; la primera lectura és la correcta. M’ho he pensat dos cops abans d’incloure aquest ranorelat, perquè sabia que aixecaria polseguera, conscient que la meva opinió és minoritària. Per a mi, en una Catalunya independent, amb el català com a llengua oficial, convé que el castellà sigui cooficial per diverses raons:
- Perquè segur que en el moment de proclamar-se la independència seguirà sent la llengua materna de molts ciutadans de Catalunya.
- Perquè en el moment de la independència tothom la coneixerà i, tractant-se de la tercera llengua més parlada al món, seria imperdonable deixar perdre aquest actiu.
- Una Catalunya independent no es pot instal·lar en el revengisme.

gràcies amic Garcia. Et copio la idea. m''encisa el gat quàntic. Ets un crack

M´has deixat glaçada amb això dels fantasmes. Un bon relat.

No sé si encara estàs per terres occitanes, però veig que de tant en tant et dóna per comentar relats. T’agraeixo que hagis comentat el meu aplec de 20 nanorelats sobre Tots Sants i t’hagin agradat el 14 i el 5 (no el 6), i m’afegeixo a les multituds que t’imploren un nou relat: parafrasejant el crit infantil "Torna, Shane!" del meu nanorelat "Arrels profundes" ("Vint nanowesters", de 07-10-2022), m’acomiado cridant "Torna, SrGarcia!".

Dic el mateix que “Perla”. Noto a faltar algú que se surti de les explicacions “normals”de les coses, i dels comentaris complimentosos. Veig però que has posat Miravet a l’alçada de París, que te riu, també, però no se si te tanta fama templària. I molts millors, préssecs, cireres i altres fruites i hortalisses, a banda de fabricar pitxells i cassoles com ja voldrien els parisencs. On hi fot un fred que pela, diguem-ho tot.

Hola, no t'animes a fer un poema o un relat, ja que fa molt de temps que no públiques.
Ja m'estranya. Ànims!
Cordialment.
PERLA DE VELLUT

Hola, bona vesprada Sr. Garcia: Gràcies per la teva visita i la teva opinió sobre el meu poema "El verger de les coses". Sí, és una bona imatge. M'alegro que t'hagi agradat.
Cordialment.

Mercès pels teus commentaris a la meva plana. Com poeta que ets, No cal entendre la poesia, sols sentir-le si mes no.
Bon relat,

Mercès pels teus commentaris a la meva plana. Com poeta que ets, No cal entendre la poesia, sols sentir-le si mes no.
Bon relat,

L'aroma del passat, a més de la narració acurada, destaquen enormement.
Una abraçada.

un relat qsue m´ha entretingut molt. Gràcies per llegir-me i comentar

Gràcies per llegir-me. Els acudits se'ls pot inventar qualsevol. Aquest ho he inventat jo.
Salutacions.

Interesant Relat.
Agraeixo el teu comentari al Relat SENTIMENTS.
Cordialment.

Hola, espere que tot et vaja bé. Passen els dies i les setmanes i estava pensant què et passaria, perquè últimament no m'has llegit alguns relats meus.
Com pot passar de tot en aquest món, a la millor per circumstàncies no has pogut entrar en "Relats Català".
Bo, ja em diràs quan pugues i espere que et vaja bé de salut.
Cordialment.

... pel comentari que em vas fer el dia 10 de juliol a la meva poesia 'A LA FI, VIA LLIURE'; i merci, també, per dir-me que escric bé sobre els temes reals. De fet es tracta d'una poesia alliberadora, com va encertar molt bé l'Aleix de Ferrater, al seu comentari, dient que si havia pogut matar un dimoni interior. I sí. És això, el que vaig fer. Amb els dies, vaig aconseguir deixar d'anar a la universitat. L'esperança hi era, però, i es va realitzar. Jo crec que l'esperança moltes vegades enganya, com bé expresses, però d'altra banda, crec que d'altres vegades no. Que la realitat no enganya, com tu afirmes, és una idea que comparteixo sincerament amb tu.

Relat molt interessant.
Gràcies pel teu comentari.
En el parlar cal afinar el to de veu, segons qui ens escolta.
Salutacions cordials.

No n'estic tan certa de la saviesa de l'alcalde, ni d'altres.

Cordialement

MariaM

He estat vagarejant per Relats, a veure si trobava algun altre fonament per a les greus imputacions de Fidel Català, i l’he trobat. En el comentari precedent he pecat d’ingenu: ara veig que anava força desencaminat.

A la pàgina de Fidel Català he trobat, entre els comentaris al seu últim relat, "Capolls", el de SrGarcia titulat "Galatxo". Puc estar o no d’acord amb el seu contingut però m’ha semblat respectuós. No crec que els durs retrets que li ha llançat tinguin res a veure amb això.

Però al final de la seva pàgina, entre "Últimes intervencions al fòrum de l’autor", n’he trobat que em concernien, pel tìtol ("x Joan Colom", "RE: x Joan Colom", "Re: RE: RE: x Joan Colom", "RE: RE: x Joan Colom" i "RE: x Joan Colom"), i hi he entrat. Les quatre primeres son idèntiques: una intervenció de Fidel Català, manifestant que no entén quina importància pot tenir saber si la lectura d’un relat durarà cinc o sis minuts; la resposta de SrGarcia manifestant que cada autor és lliure de preferir una o altra mida de lletra, que Fidel Català no ha entès d’on derivava el problema dels textos amb abundant codi HTML, que passen per tenir un temps de lectura superior al que els pertoca, i tot seguit li llença una andanada d’epítets injuriosos; Fidel Català contraataca, defensant el seu posicionament ideològic com a home d’esquerres i llançant, al seu torn, una andanada d’injuries, i tanca una intervenció d’AssociacióRelataries, demanant que es posi fi a una picabaralla més pròpia d’un pati de primària. L’última inclou un comentari de Fidel Català que em fa pensar que tres de les invectives de SrGarcia potser no són tan gratuïtes: bocamoll, pedant i mentider. Ho dic perquè Fidel Català arremet ara contra mi, acusant-me de voler engreixar el nombre de comentaris als meus relats, a base de fer autocomentaris. Suposo que si li dic que ho feia així perquè ignorava que el Fòrum servís per aquestes coses, a més dels reptes literaris, no em creurà. Encara que, després de llegir-li que malgrat la meva edat sóc tan tanoca com SrGarcia, se me’n fum el que ell cregui o deixi de creure.

El que sí haig de dir és que aquesta intervenció encara sortirà com un comentari a l’últim relat de SrGarcia, al temps que demano als lectors caritatius que m’assessorin sobre com s’ha de fer per inserir comentaris en el Fòrum de manera que aquest àmbit no sigui un totum revolutum, un calaix de sastre on es barreixen les intervencions de tots els relataires. Com es poden estructurar, sense incórrer en la reiteració de les cinc intervencions de Fidel Català que us he descrit?

En el primer paràgraf acuses algú de tenir poca empatia i d’utilitzar l’insult gratuït.

En el segon sembla que l’acusat és SrGarcia, en la mesura que engreixes, molt a contracor, el seu comptador de comentaris personal. No sé si, per compensar aquest engreix, li dones al relat una valoració de 5. Això és tenir mala bava, res a veure amb els versos que clouen la teva presentació, Fidel Català: "Si vols pots jugar-hi, això no obstant, pots enfadar-te replicant, però... jugant, sense fer-nos mal".

En el tercer sembla que l’acusat sigui jo, Joan Colom, perquè el teu comentari va darrera del meu, "Un suggeriment:", i perquè dient "Ves a pastar fang. O demostra el teu nivell culte esmenant la teva cagada del fòrum" sembla que facis referència al Nanorepte 1022 en què es demanava un nanorelat de no més de vint paraules, una de les quals havia de ser "fang". Jo, que només havia participat una vegada en el Fòrum, deu fer quatre anys, hi vaig enviar això: "Així voleu que travessi aquest fangar? Us penseu que també jo sóc de Can Fanga? Au, aneu a pastar fang!". No sé en què t’he pogut molestar, perquè és obvi que aquestes paraules no anaven adreçades als lectors sinó que les posava en boca d’un persontatge fictici: en concret, m’imaginava un taxi de Barcelona aturat en una carretera comarcal gironina, i els passatgers, diumengers de manual, demanant-li a un pagès que s’acostés al vehicle per assenyalar sobre el mapa de carreteres on havien anat a parar. I, entre un i els altres, la cuneta enfangada.

De la teva poca empatia és aquest relat, t'omples la boca de bones intencions i després utilitzes l'insult gratuït.
Em dol haver d'usar un comentari que engreixarà el teu comptador de comentaris personal, i així com engreixo la teva vanitat.

Ves a pastar fang. O demostra el teu nivell culte esmenant la teva cagada del fòrum.

En un autocomentari al relat "L’ascensor (1)" m’ha passat una cosa semblant al que a tu et va passar en un comentari al relat "Divagació tipológica tipogràfica". En aquell cas tots els comentaris temporalment precedents però tipogràficament successius van quedar empetitits amb lletra de mida 1. En el meu cas d’ara, la transformació ha estat de gruix i de color: el text s’ha reescrit en negreta i amb aquell color utilitzat en Relats, entre granat i castany. Però amb un agreujant: que la transformació ja ha començat en el meu autocomentari, just en el punt que havia comès l’error. Error que consistia en haver tancat malament un tag, com també t’havia passat a tu: en el teu cas, el el tancament havies posat un 7 en lloc de la barra oblíqua; en el meu, la barra oblíqua l’havia posada fora i no dintre de les claus angulars. El més greu és que la meva intenció era parlar del tag i no pas escriure’l perquè fos executat. Coses que pasen quan un mal improvisador vol improvisar.

Tot això era per suggerir-te el tema d’un relat: les tribulacions de dos relataires que s’emboliquen en una cadena d’espifiades provocades per tags mal tancats. Si tu no t’hi poses, quan hagi escrit "L’ascensor (i 2)" m’hi posaré, a veure si la idea dóna de si.

Llegit i també el teu comentari al meu Relat. Salutacions.

Hola, bona vesprada Sr. Garcia: Gràcies per la teua visita i la teua bona opinió sobre el meu darrer poema "Quadre a tren d'alba". M'ho expliques molt bé.
Cordialment.

Entre el desert del Nord, el dels clavells negres, el dels Monegros (fosquet el nom, també) i el panorama que pinteu en aquest relat, arribo a la conclusió de que la llum està en recessió i que acabarem tots cruspits per un forat negre de dimensions inimaginables.

Se't nota la petja de Descartes, encara que el teu magí estigui més per la seva filla.
Faig meva la teva tesi en què enalteixes l'ús de raó, que per això ens l'han donada. Tothom qui et llegeixi veurà clar que transitar per la via del sil·logisme és molt més efectiu i tranquil·litzador que fer-ho per la via de les emocions. Aquestes ens allunyen de la realitat encara que els seus defensors prediquin el contrari perquè, a parer seu, surten de dins. I aquesta és la trampa. La realitat no és dins, sinó fora.

Ara mateix torna a voltar per la pell de brau un fill d'un dels fantasmes de la guerra. I jo et pregunto, els fantasmes poden tenir fills? Si en tenen, lògicament, també és un fantasma de la guerra, per la qual cosa la reconciliació encara no és possible.
Home savi, què hem de fer?

Tants cops no veiem l'evidència si no encaixa amb les idees preconcebudes que tenim d'allò.  Que curiosos som els humans... M'ha agradat molt el relat! Divertit i amb un rerefons que fa pensar...
Aprofito per donar-te les gràcies per visitar i comentar els meus relats!

Doncs mira: en el comentari precedent sí que hi havia posat els tags, o sigui que, a la vista del resultat, la conclusió és que la mida per defecte no és 1 sinó 2.

Perdona, SrGarcia, que en el comentari precedent m'havia oblidat de posar-hi els tags. Ara sí, que he acabat.

En un comentari a aleshores he fet una prova amb la mida 3. Ara, amb tu, segueixo baixant. Suposo que la mida per defecte deu ser 1. Tranquil, que ja he acabat.

Gràcies per insuflar-me part de la teva ciència. El tag que m'has dit funciona.

En aquest país encara hi ha qui s’estima més intervenir la realitat perquè quadri amb el contingut dels papers oficials. Tot abans de fer el contrari, esmenant-los. Ni reconciliació nacional ni memòria històrica: acabar [literalment] amb els fantasmes de la guerra.

Bon exercici d’humor negre, en la línia del millor Berlanga, que no és el de "La vaquilla" sinó el de "Plácido" i "El verdugo".

Gràcies. I sí és absolutament autobiogràfic dissimulat en un diàleg!
Amb total cordialitat

... molt el comentari al meu relat 'CANT A L'ARMONIA SENSE AMO'.
Crec que el teu relat vol evocar el pèssim oblit que s'acostuma a tenir sobre les persones que s'entreguen a un perill molt compromès amb la llibertat i els drets generalment per a quasi tothom.

Sergi

Hola, SrGarcia.

El teu relat és simpàtic i fa pensar. Pobres dos homes, donats per morts i per fantasmes. El que pot fer la guerra i les matances per als supervivents... i, al final, els dos executats...

No estic segur d'entendre al cent per cent el relat però reconec que és molt enginyós.

Ens veurem, SrGarcia. Que passis un bon dia, company de web.

Hi ha qui li va tocar a un bàndol o altre, sense triar-lo. D'altres van lluitar per les seves idees...però la guerra els va afectar a tots. Reconciliar deu voler dir reconèixer a tots els que van patir la guerra i a tots els morts encara no trobats ni enterrats.

En el teu relat ho soluciones matant-los, esborrant els fets. No crec que sigui la millor manera, sinó una manera hipòcrita de solucionar-ho.

El relat està molt ben escrit, com sempre i m'agrada perquè la majoria de vegades parteixes de fets històrics i els expliques de tal forma, que sempre et fan pensar.

Gràcies pels comentaris que sempre fas els meus poemes. De l'últim "tatu", dir que s'acosta bastant a la meva intenció quan el vaig escriure,malgrat he trobat interessant tots els altres comentaris, més rics segurament, que el mateix poema.

I la que no ho és. M'explico: els dos veterans personifiquen la reconciliació possible. Havien viscut el mateix horror des de posicions diferents, obligades O volgudes. Tant se val això! La reconciliació impossible és la que es fonamenta en el no coneixement i l'estultícia...
Bon relat, molt bo. Bo per llegir i per pensar...
Amb total cordialitat

Dos que congeniaven naturalment (perquè havien conegut la realitat crua) resulten damnificats per uns indocumentats mancats de empatia, orientats amb consignes, des de dalt.
La impossible comunicació humana, quan queda mediatitzada per “l’establishment”.
La naturalitat és més eficaç. Però les disquisicions amorals populars, resulten també sobtades i sorprenents.

He trobat el vostre relat molt profund perquè descriu perfectament la hipocresia que envolta, que tapa, tot allò que no interessa reconèixer de debò i que es vol esborrar sense tenir-ne les eines adients per fer-ho correctament. La recuperació de la memòria històrica, els actes i els gestos que volen contribuir a girar full no sempre es fan tenint en compte la sensibilitat ni les emocions ni les necessitats reals de les víctimes. No l'he trobat divertit com alguns companys relataires. L'he llegit recordant els testimoniatges del museu de Gandesa, sobre la batalla de l'Ebre, que em van commoure. Persones que havien viscut la batalla per estar en el mal moment en el mal lloc i en una molt mala època. I justament, ara que tenim més guerres a Europa, està clar que la naturalesa humana no ha après a conviure dins la pau. Encara som tan rucs que generem nous conflictes i noves guerres. Us felicito pel relat. I us agraeixo molt sincerament els vostre comentaris als meus. Cordialment,

Un relat històric i entranyable per com descrius els fets i l'escenari que l'acull. Molt ben estructurat tot el text...Amb un final que em toca el cor i la consciència. Tal volta ara llurs ànimes descansaran en pau....

Un relat amb molt bon sentit de la història dels fantasmes.
Si en el poble decideixen matar-los per sempre, perquè així, estarien millor i tindrien bona reconciliació. Però com matarien "els fantasmes", si ja estaven morts.
M'ha fet riure un muntó...
M'ha agradat d'allò més, tota la seua acció.
Cordialment.