L'any en dues hores

Gràcies del teu comentari.
La justícia, al REINO DE ESPAÑA, i en altres indrets del món, té poca cosa a veure amb els “ aparells”, i àdhuc les “ lleis” que es publiquen.
Està clar que l’Enric, aplica una justícia superior, la de Déu, oi?
Fes un conte de Nadal, només ha de sortir la paraula nadal, fins en aquesta eclosió emocional li podies integrar.
El publicaríem al NADAL DE CONTE de Guimerà, la nostra adrea email tribuna@guimera.info

És important, la vida, la mort, la sorpresa, la frontera, la força de la natura.
L’escull, és una imatge que conservo de la infància: vam baixar en barca per “lo riu”, amb quatre anys, No vaig gosar pujar un moment a un escull des de la barca estant, es podia caure a l’aigua, o quedar-s’hi sol a dalt. Però era atractiu fer-ho, clar.

Passen els dies, passen les estacions , passen els anys i amb la maduresa acceptem el que se'ns dóna! Tan ben escrit i descrit amb subtilesa per tan clar! Has convertit un ésser rutinari i potser "avorrit" en una persona amb il·lusions! Perfecte! Amb total cordialitat!

Les quatre estacions concentrades en dos minuts, amb un toc poètic i de quotidianitat a l’hora que enganxen. El pas del temps i les emocions molt ben lligades. Una forta abraçada.
Aleix

Emprant un to humorístic ben encertat aconsegueixes l'empatia del lector cap a en Sebastià. Tempus fugit! Sembla mentida com li canvien les coses gairebé de la nit al dia... o, fins i tot, en menys temps. No hi ha com trobar l'amor per accelerar-te la vida, per gaudir d'ella i oblidar-te de la grisor i la monotonia del dia a dia.
Salutacions.

PD. Vaig ometre com a personatge de GODIVA el sastre voyeur "Peeping Tom" per un doble càstig: el primer, que va venir de la divina providència deixant-lo cec; el segon, que va venir de part meva ja que cal ignorar tipus d'aquesta baixesa.

...és difícil tractar segons quins temes en un relat, però tu sempre ho fas amb gràcia. Les comparatives amb els mesos de l’any i de les estacions també tan sortit molt rodones. Un bon relat, entretingut, divertit i amb el seu toc poètic.

D’altra banda aprofito per donar-te les gràcies, SrGarcia, pels comentaris en els meus últims relats.

Felicitats. M'ha agradat molt, ben redactat amb un toc d'humor, però en el fons una realitat..., tots en algun moment podem canvia d'opinió, podem fer coses que mai pensaríem que les faríem. Has utilitzat molt bé les metàfores de les estacions.
Fins aviat,
Neus

Som persones i els cossos les nostres eines per comunicar-nos, tant és si tenen un tros de carn més o menys. Som cervells, som cors, som ànimes. El teu protagonista, adaptant-se, ens ho demostra. Un exemple de resiliència.
Coincideixo amb Atlantis en que el que has escrit del mes de febrer és preciós, tal com és.

Un gran rekat el que has escrit , m’ grada. Moltes gracies per lkegir i comentar

Un relat que ho té tot: Compacte com el resum d’una novel·la rosa, poètic amb imatges potser una mica tòpiques que li donen un aire fresc, un toc d’ironia en la sorpresa, un agilitat que et fa entrar en un món “diferent” gairebé sense explicar-lo. Perquè “allò” que troba el Sebastià entremig de les calces li obra un món nou. I tot repassant els mesos.

Tornant en les imatges poètiques m’agrada molt tal com descrius el febrer: aquesta llum d’acabament d’hivern a mi em captiva.

Un somriure

Agraeixo a tota la concurrència lectora els seus comentaris i aportacions.
En la meva everèstica ignorància, no sabia que volia dir "Queer", sort de Google.
Ja se sap que passa amb els llepafils, comences llepant fils i acabes llepant gúmenes.
Està bé això de qualificar el relat de pastoril; un títol alternatiu hagués pogut ser: "Ègloga del cigalot", però no cal cultivar la mala fama.

Trobo que és una mica llepafils aquest noi. No recordo haver-me trasbalsat tant quan vaig topar amb l'allò. A casa no erem massa freudians i, tot i que el jo el teníem clar, ens havíem d'esforçar per arribar al super-jo. Que vols que et digui, al pa, pa i al vi, vi!. De manera que el bon dia en que, per imperatiu categòric, vaig tenir l'allò a tocar, em va frapar d'allò més. Peró ara estic content. En mi conviuen el jo, el super-jo i l'allò sense massa problemes. Només els que causa l'allò nouvingut quan s'allarga massa i penetra en el territori dels altres dos.

Pel que es refereix a la resta, molt bé aquest sensitiu i pastoril passeig cronològic per l'àmbit de les estacions, amb esclafit final

Però Sebastià va canviar, perquè el temps passa i la vida també passa... i vola sense detenir-se.
Un relat molt descriptiu, quan en dues hores, passa tota una història.
Salutacions.

En Juno era un Queer, al cap i a la fi. I així hauria de ser. No qualificar l'amor, com simples mercaders,per les qüalitats anatòmiques.I quan el món sigui Queer,en Sebastià cufoi,el moment sant serà etern. Merces

En Juno era un Queer, al cap i a la fi. I així hauria de ser. No qualificar l'amor, com simples mercaders,per les qüalitats anatòmiques.I quan el monto sigui Queer,en Sebastià cufoi,el moment sant serà etern. Merces

En el món hi ha sorpreses i les coses no són sempre el que semblen.
Les idees canvien, però en aquell moment l’acció que va fer el nostre regidor va ser valenta i s’ha de dir. Realment, el social s’ha va creure o temer. Ja era de dretes aleshores? Qui ha de ser d’esquerres ès qui no té sinó una jeca i ni tan sols la pot canviar!