Concurrència de concupiscències

Un relat de: aleshores
"Perdoni vostè, no voldria pas que jo...!" Amb aquella espontaneïtat i naturalitat em va sortir, que la vaig convèncer a l'instant. I, està malament dir-ho, perquè no era convenciment sinó creença mútua en què aquelles paraules eren les justes i encertades (jo la miro, ella en mira, jo em tombo, ella es tomba), a banda de sinceres, en aquell mateix moment en què Nostre Senyor ens il·luminà i ella va dir, "sí i tant!, remeni'm aquesta part de darrere meva que sembla grossa, però és simplement justa i encertada, mirant-la objectivament de lluny, i que em dona molt plaer." Concurrència de concupiscències, diríem.


I no és que jo o ella féssim o anéssim a fer quelcom, especial aquella tarda, el que ens va passar era que ens empenyia aquest insòlit desig unió que se'ns va avenir de fer, espontàniament, i que va durar ben poc, com el d’un colom, al vol. O almenys amb la mateixa naturalitat que ells. Ens mirava algú? Doncs no ho sabem, no ens importa. Jo la vaig tocar ella es va deixar tocar i aquí es va acabar la història.

El gosset que duia era ben tranquil allà ajagut.


Més tard, jo ja sabia que m’enredaria. Tot va ser sentir la veu d’Eva Cassidy, dient allò de: qui sap si demà al matí ja hauràs fotut el camp, però encara amb més fugacitat: "or will you be gone in the morning" i tal i tal. Jo ja li deia, vam ser feliços aquell instant.

Més feliços que mai: una comunió biunívoca perfecta, entre desig i realitat, però de cadascú per separat. Mai més potser tornaríem a assolir aquella estreta comunicació amb nosaltres. Au ves, ves, ves!, va dir, doncs, condescendent, però, torna, per si de cas.


Tot això són fantasies (o no!) d'una tarda de primavera.


La realitat és l'ara i aquí, i és que ja s’ha trencat el gel entre aquesta parella que tinc al davant i que fa el vermut a la plaça. Ella, una carioca amb força carn i ell un forner protestant alemany amb botiga a prop, especialista en americanes, que només deu rebre ordres de i parla amb, deu Nostre Senyor (sempre Nostre Senyor!) i amb ningú més pel que fa a aquests temes.

Ho sé perquè ella ja somriu i es remena els cabells deixant veure el seu coll i ell parla més animadament i en una postura corporal més desimbolta.

Comentaris

  • Comunió entre ells. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 26-06-2024


    Un relat molt ben plantejat, on descrius, amb molta fantasia, tota l'acció dels teus protagonistes. Tens un bon do especial per a aquestes paraules que flueixen amb paciència.
    M'ha agradat com el desenvolupes.
    Cordialment.
    PERLA DE VELLUT.

  • Tèspatarre[Ofensiu]
    SrGarcia | 25-06-2024

    Una fantasia bastant corrent; és la fantasia d'allò que els valencians en diuen: "si t'agarre, t'espatarre".
    Pel que expliques em sembla que tot va quedar en fantasia i el frustrat narrador la projecta sobre la brasilera tan massissa i el protestant esgarrapacristos. Trobo que és molt projectar, aquests protestants solen tenir molt poc "sex appeal" i les massisses poca paciència.