La descoberta de Sarral

L’Arlette va fugir de Bordeus perquè no suportava l’ambient carregat de formalismes, de classisme i de secrets familiars que ningú gosa escatir. Se sentia sola enmig d’uns germans tradicionalistes que miraven cap a una altra banda i amagaven el cap sota l’ala per preservar el seu status, a diferència d’ella que es questionava com la seva familia havia acumulat tantes terres i propietats en una època en la que els guanys de vegades provenien de negocis tèrbols. Hi ha ombres vinculades a la seva família que havien publicat alguns diaris locals temps enrere, que encara la persegueixen i no la deixen estar del tot tranquila.

Físicament és una noia molt bonica, que es fa mirar. Alta, prima, pigada i pèlroja, bastant reservada, amb classe, i aquell accent francès tan seductor. Viu al Penedès, on hi té feina i parella, en Marc, un enòleg català força simpàtic i agradable, de cabells rinxolats i ben plantat, originari de la Conca de Barberà.

Sap des de fa poc que ha de tornar a veure als seus pares i als seus germans després de molt de temps sense contacte amb ells. Això fa que li tornin a venir al cap un munt de pensaments sobre l’infantesa transcorreguda allà. Continua pensant en la seva família a França, tan tocats i posats, i en com de dificil serà tornar a veure’ls. Per això vol dir-li al Marc que l’acompanyi i així podrà presentar-lo palesant que s’ha arrelat a Catalunya, que parla català, i que ja no tornarà més al seu país d’origen per establir-s’hi.

Mentre l’Arlette se sent neguitosa amb el viatje a la seva ciutat natal rep un missatge al mòbil, dins del grup de whatsapp de la colla del Penedès. És la Cristina, una amiga de Sant Pere de Riudebitlles, qui l’envia. Diu no se què d’una visita a Sarral. L’Arlette pensa:

- «De què em sona això de Sarral? No és el poble de l’àvia d’en Marc?».

Sigui com sigui, els amics del xat s’animen i comencen a contestar a la Cristina, arribant un munt de missatges al mòbil de l’Arlette. Clinc, clinc, clinc...A uns els va bé el dissabte vinent. A d’altres el proper diumenge. El que va quedant clar, a mesura que els diàlegs es trenen, és que faran l’excursió el diumenge. El dia que va millor a la majoria.

En la conversa de la colla van precisant-se més detalls. Hi aniran en cotxes diferents i el trajecte triat és el menys concorregut, per carreteres poc transitades, passant per entorns naturals preciosos i poc coneguts, sortint des de Sant Pere de Riudebitlles.

L’objectiu és visitar un celler modernista i comprar algunes ampolles de trepat, bàsicament cava rosat i blanc, vins d’agulla i també vi negre, per poder-les degustar amb calma, més endavant, en les properes activitats de la colla. Després es desplaçaran fins a Montblanc per dinar. Hi passaran la tarda, passejant pel barri medieval, per la muralla, i tornaran cap al Penedès el mateix vespre.

La Cristina continua enviant missatges al xat distribuint la gent. Sembla que a l’Arlette li toca anar al cotxe de l’organitzadora. En Marc anirà amb d’altres amics. L’Arlette troba una mica estrany anar separats però no vol buscar problemes allà on no n’hi ha.

***

Tal i com havien quedat dies enrere en la terrassa d’un cafè de Vilafranca del Penedès, això de posar a totes dues en el mateix cotxe, és una orquestració de la Cristina sota la batuta d’en Marc. L’objectiu del viatge, a banda de conèixer una comarca molt interessant a nivell vinícola i descobrir l’especificitat de la Conca de Barberà, el trepat, és esbrinar què li passa a l’Arlette. Si és que veritablement li succeeix alguna cosa, perquè la troba amoinada, absorta en els seus pensaments, i li agradaria esbrinar què li succeix. Per això li ha demanat a la Cristina que intenti escatir-ho i que li expliqui després.

***

Tan bon punt concreten tots els detalls de la sortida, comptant ja amb la confirmació de tothom, el xat de la colla torna a entrar en un silenci sepulcral. Un estat de pau encomiable. Els membres del grup poden concentrar-se novament en les seves coses.

La setmana transcórre ràpidament. Entre una cosa i una altra, ja és divendres. En Marc i l’Arlette es veuen poc perquè ambdós estan molt enfeinats. Al vespre, mentre sopen plegats al bar del poble, al Pla del Penedès, fent bromes sobre l’excursió a la Conca de Barberà, l’Arlette li diu:

- «Saps que, a banda d’anar a Sarral, també anirem a Bordeus?». Ell respòn astorat: «A Bordeus? Tu i jo?». L’Arlette afegeix: «Si. D’aquí tres setmanes els meus pares celebren els quaranta anys de casats. El que es coneix com noces de rubí. Estan organitzant una celebració familiar. M’ha trucat la meva germana gran, l’Odile, per explicar-m’ho i per invitar-nos. Podràs conèixer la meva família i el meu entorn, i potser això m’ajuda a sentir-me millor amb ells».

Al Marc, el fet d’anar a la celebració li fa una miqueta de respecte, atès que no deixa de ser una manera d’encotillar-se això de començar a conèixer els sogres, i més, sent tan tocats i posats com diu l’Arlette que son. Viatjar a Bordeus, que fins ara només havia visitat per motius de feina, li sembla interessant i li respòn que sí.
O sigui que, en pocs dies faran dos viatges. A la Conca de Barberà, aquell mateix cap de setmana, i a França, tres setmanes més tard.

***

Tal com havien acordat, diumenge al matí, puntualment, se citen a la benzinera de Sant Pere de Riudebitlles amb els amics de la colla, per anar cap a Sarral. Son deu persones, vuit en dos cotxes, i l’Arlette i la Cristina en el tercer.

En Marc dirigeix l’expedició fent de guia turístic perquè com que la seva àvia era de Sarral hi ha anat un munt de vegades. A més, és enòleg i el que s’ubica millor per la Conca de Barberà i coneix bé els productes de la zona. Per això es brinda a encapçalar la visita cap aquelles contrades.

S’enfilen per la carretera d’Igualada. Al cap de pocs kilòmetres trien direcció Sant Joan de Mediona. Fa un dia espectacular, amb un sol brillant. No van massa ràpid, gaudint al màxim de la ruta. Van avançant, dirigint-se cap a La Llacuna. Després, cap a Pontils. Posteriorment, agafen un camí sense asfaltar direcció Biure de Gaià, des d’on veuen el Castell, esplèndid, presidint la contrada. Més endavant trien la carretera que els condueix vers Rocafort de Queralt i només els manca anar baixant fins a Sarral.

***
Tan bon punt hi arriben es dirigeixen al celler modernista del sindicat de vinicultors. La senyora que els hi ha formalitzat la reserva de la visita guiada ja els espera. És molt eixerida i entusiasta. Li fa gràcia que vinguin des del Penedès i els hi fa broma sobre les denominacions d’origen:

- «Sóu de la regió catalana que juga a la primera divisió dels vins i caves, però s’ha de dir que d’altres D.O., com la nostra, la D.O. de la Conca de Barberà us comencem a fer una mica d’ombra, veritat?», els hi diu rient per engrescar la trobada.

Seguidament els hi agraeix de tot cor haver triat el celler dissenyat i construït a Sarral l’any 1914 per en Pere Domènech i Roura, fill d’en Lluis Domènech i Muntaner, per fer el tast. Tot seguit els hi explica com elaboren els vins i caves amb raïm de la varietat autòctona de trepat. En la degustació els hi agrada molt el cava rosat amb nombrosos premis nacionals i internacionals obtinguts durant els darrers anys, com també els vins joves i d’agulla que els hi fa tastar. Descobreixen el vi Glatim 2022, premi revelació de l’any, 100% trepat, que els sedueix plenament. Passen després per la botiga i aprofiten per comprar-ne algunes ampolles per familiars, amics, i per properes trobades de la colla.

Un cop surten del celler Portell pràcticament ja és hora de pensar en dirigir-se al restaurant on han reservat per dinar. En Marc els hi diu que hi aniran per la carretereta que porta a Barberà de la Conca a través de sembrats i vinyes, evitant la carretera principal, per admirar l’edifici del celler modernista del sindicat, construït entre 1920 i 1921 per l’arquitecte Cèsar Martinell, i continuar després fins a Montblanc. Tots es mostren d’acord.

***
Passen per alguns carrers de Sarral, i es dirigeixen cap a un polígon amb diferents fàbriques i tallers d’alabastre. Després de travessar un pont sobre el riu Anguera, ja veuen el perfil de Barberà de la Conca, amb el castell al capdamunt i rodejat de vinyes.

Els hi fa gràcia que el poble es digui a l’inrevés de la seva comarca. Riuen com nens fent broma dins d’un dels cotxes. En l’altre parlen dels vins i caves tastats. I en el de la Cristina i l’Arlette, la conductora intenta esbrinar, discretament, si hi ha quelcom que preocupa la seva amiga francesa. Aprofitant que es troben en una regió vitivinícola la Cristina li pregunta:

- «I aleshores, Arlette, com et sents aquí? Enyores la teva família? Et sents be amb nosaltres? I amb en Marc?». Ella li respòn de manera concisa i un pèl esquiva: «Si, si. Molt bé».

La Cristina, per la seva banda va pensant: «Sembla que res l’amoïna o la faci sentir malament. Però s’ha quedat pensativa i ja fa uns minuts que no ha afegit res més. Potser no considera que sigui el moment adient per parlar de res important just quan ens trobem en un trajecte curt que ens conduirà fins a Barberà de la Conca en només uns minuts. Potser en el camí de tornada, sense parades a fer, i mentre anem directes cap a casa, tindrà més ganes d’obrir-se i de parlar-me de coses personals».

***
Quan arriben al poble, amb la seva original catedral del vi, malauradament, la botiga que s’hi ubica, acaba de tancar. Admiren l’edifici donant un tomb per fora i pugen fins la façana de l’església de Santa Maria que presenta una esquerda fenomenal que n’impedeix la visita, i té una malla protectora de color verd per salvaguardar dels despreniments.Comenten detalls de la construcció i de la situació del poble, que està esquerdant-se des de fa anys. Constaten la situació de l’escletxa d’uns dos-cents metres que divideix el nucli de Barberà afectant més d’una trentena de cases. Uns minuts més tard, acabada la visita, pugen als cotxes i van fins la vila medieval de Montblanc.

Només apropar-s’hi, l’Arlette es mostra encantada. Se la veu contenta de descobrir una ciutat tan monumental, amb una muralla que no té res a envejar a la de Carcasonne. Se sorprèn per la bellesa de tot plegat. Aparquen prop de la fortificació i s’endinsen cap a les terrasses de la Plaça Major, on es troba el restaurant on han reservat.

El menjar és prou bo i l’ambient agradable. Cap a mitja tarda donen un tomb i fan una visita guiada per la magnífica muralla, cada vegada més i millor recuperada, que els hi encanta. Les vistes són espectaculars i les explicacions interessants. Se senten contents gaudint d’aquest dia diferent, lluny del Penedès.

Durant el trajecte de tornada, la Cristina li demana a l’Arlette què li ha semblat l’excursió:

- «Em sento encantada. Com transportada al meu país per la bellesa de tot plegat» li respòn traspuant felicitat.

Novament, a la pregunta de la Cristina, de si quelcom l’amoïna li assegura que no:

- «Només tinc algunes preocupacions per temes familiars. M ́han convidat, millor dit, ens han convidat, a la celebració dels quaranta anys de casats dels meus pares. I això m’ha fet remoure coses del passat, problemes que vaig tenir amb ells quan era joveneta» conclou l’Arlette mostrant-se discreta al respecte.

- «En Marc no obtindrà la resposta als seus dubtes. El viatge ha anat bé per descobrir paisatges i pobles que l’Arlette desconeixia però no s’ha obert per saber com se sent. Potser si tornen a venir ells sols o després del viatge a Bordeus, un cop s’hagi retrobat amb la seva família, en Marc aconseguirà esbrinar què li passa», pensa la Cristina.

***
Han passat unes setmanes, el viatge a la casa pairal de la família Chartron ha anat prou bé. Conèixer en Marc ha estat la gran novetat de la celebració de l’aniversari de noces. Ara que ja tornen a estar a Vilafranca des de fa dies, l’Arlette li ha demanat tornar a Sarral, novament, per passar un cap de setmana els dos sols a casa de l’àvia, per seguir coneixent aquest comarca.

***

La casa es troba al centre de Sarral. Té un balcó i una terrassa que dónen a la plaça de l’església i a l’ajuntament. Després d’haver-hi dormit una primera nit, el dissabte al matí s’hi asseuen per prendre café i observar el veïnat. És aleshores quan se sent agradablement sorpresa en veure l’ambient del poble. Un gat esquerp travessant el carrer, alguna àvia entrant a l’església, nens anant amunt i avall en bicicleta i en patinet...sembla que Sarral li està aportant certa tranquilitat d’esprit. És llavors quan l’Arlette li diu amb un somriure als llavis:

- «Tenia por de que els meus pares no t’acceptessin, que et titllessin de poc refinat per ells que són tan burgesos o que critiquessin el fet que no vulgui tornar a viure a França “el millor lloc del món” per ells. Per sobre de tot, el que més em preocupava era que sorgissin noticies que estigmatitzessin la família Chartron ara que els periodistes burxen el passat de comerciants navals que havien tingut tractes amb les antigues colonies franceses. El que m’ha tranquilitzat, és que segons una amiga meva, historiadora a Bordeus, que està fent recerques al respecte i que m’ha trucat aquesta setmana, diu que només son rumors infundats perquè res ens vincula amb el tràfic d’esclaus o amb negocis tèrbols».

En saber, finalment, què li preocupava i veure-la ara tan alleujada, en Marc li proposa fer una excursió a Forès per ensenyar-li el Mirador de la Conca. Preparen uns estrepans, agafen les motxilles, els pals de caminar, aigua i una mica de fruita. Com que fa temps que no caminen massa no es veuen en cor de fer sencera l’anada i tornada de Sarral a Forès. S’hi apropen fins a mig camí en cotxe, per la carretera que va cap a Tàrrega, aparcant al costat d’un camp d’oliveres que es troba en un trencall en un camí de terra.

Comencen a pujar cap a Forès, poc a poc, agafant ritme. I, a mesura que van pujant, que enfilen cap amunt, el paisatge la sedueix cada vegada més. L’Arlette està encantada, amb les diferents tonalitats de verds dels sembrats, amb la serralada que cada vegada va sent més espectacular i sobretot amb la visió de la Conca, que com més pugen, més la sedueix. Veritablement, és un luxe poder arribar fins dalt. Primer es troben amb una gran bassa, amb dues parelles d’ànecs i un sortidor. En arribar a dalt de tot del poble on hi ha el mirador gaudeixen d’unes vistes espectaculars.

***
Tot contemplant el meravellós paissatge i admirant les muntanyes nevades que es veuen en la llunyania li proposa arreglar la casa de l’àvia i venir els caps de setmana a Sarral. Com que està buida des que va morir i necessita certes reformes, l’Arlette li planteja fer-les tots dos i li diu:

- «Això crec que em farà sentir més arrelada a aquesta terra podent conviure amb tú amb més intimitat, lluny de la colla de Vilafranca. Em sento molt més propera i més enamorada de tu que setmanes enrere. La descoberta de Sarral i d’aquests paisatges de la Conca m’han fet venir ganes de començar una nova etapa de la nostra relació. Dins meu noto que puc trobar el meu lloc en aquesta casa i el projecte de renovació em fa molta ilusió. Em sento feliç. Com mai abans. Hi voldria poder-hi fer crèixer els nostres fills».

L’entorn de bosc, vinyes, sembrats i ametllers, i l’ambient de poble l’ha seduit plenament. A la casa de l’àvia, si s’hi fan instalar internet, fibra optica, calefacció, gas i totes les comoditats a les que estan acostumats, podran venir sovint i fins i tot teletreballar-hi. I no descarten traslladar-s’hi per establir-s’hi tot l’any.