Aquest silenci enmig de la remor del brogit de la gent, la capacitat de respirar a fons tot l'aire, tot l'oxigen possible per tornar a renéixer, i aquest punt de fugida a la recerca d'una preuada llibertat. Això és el que jo he sentit en llegir aquests meravellosos versos.

Una abraçada

m'ha fet pensar en que en el fons, tots morim una mica cada dia. No crec en els triomfadors feliços per diners que tinguin o justament per això. De l'amor en sé ben poca cosa fora dels tòpics. Penso que l'amor, si existeix, ha de ser profund i difícil de trencar per obstacles que sorgeixin. També penso que es pot estimar igual a un home que a una dona, si és amor, la carcassa de fora no hauria d'importar. Tinc la idea que tots som potencialment bisexuals, a menys que ens hagin omplert el cap de prejudicis i de presumptes pecats inexistents.
És certa la reflexió final del personatge. Sigui com sigui, que la seva vida mai faci olor a resclosit.

i encara té aquella dignitat altiva d'aquells que ja no tenen espai per a la por, després de tant patiment.
I repta al seu botxí, tranquil·lament, sense esperar-ne res. Esdevé catarsi quan li escup els mots a la cara, mots que el condemnen en l'inconscient, en un atzucac del que mai podrà fugir.

Així m'ha arribat tota aquesta poesia concentrada
en un poema gairebé cruel i alhora ple de la bellesa d'aquells sentiments que s'intueixen veritat austera i res més.

saber com un actuaria en una situació com la que descrius. Jo, intueixo que preferiria morir, timc la sensació -subjectiva- que no existir és deixar de patir. Benvingut a relats.

I veig que és una recomanació interessant sobre el procés que experimenta l'escriptor. L'Espinàs és lúcid i brillant. No sabia res d'aquest llibre.
Gràcies per recomanar-lo.

dins d'un cercle cada cop més gran en el món dels maltractaments a la llar. Amagats del món es cometen els pitjors delictes, surten els pitjors instints i els duen a terme, sovint sense que ningú se n'assabenti.
S'ha d'escriure sobre aquests temes, no han de quedar en el dolor del que ho pateixen.
Una crítica a la societat que hem construït, tan de bo sabéssim com sortir-ne.

caòtic i fa buscar un sentit que potser com autor no vols que hi sigui.

una cursa d'obstacles molt feixuga poder reeixir d'una relació sexual, sobretot quan es tenen fills petits i una vida social agitada.

Divertit però amb un rerefons que fa pensar en que potser no ho fem prou bé ni massa sovint.

;)

els poetes són fora de la realitat que els envolta, almenys mentre escriuen versos o n'hi ha d'altres que en fan poesia de la seva realitat. Aquests, darrers suposo que són uns privilegiats.
Quina deu ser la raó d'escriure versos, de "sentir" com dius en el poema?, possiblement deu haver tantes raons com poetes.

Molt interessant el teu poema-reflexió.

d'aigua profunda, primera, com l'úter immens de la terra. Aigua bressol i tomba d'éssers solitaris que busquen sense trobar.
Un homenatge sentit a aquest mar que sempre sabem darrera, amatent per si ens ha d'acollir.

dins el quadre a través del teu poema. Una interpretació personal, una manera enriquidora de mirar-se el bellíssim llenç.

al rostre, al món, a l'univers. Senegal abstret de la invisibilitat, amb la seva riquesa i amb la diferència de cultura que ens enriqueix per sempre.
senegal, poesia.

I quan entres dins el poema, també hi ha passió, de vegades trencada, de vegades esperançada. Sense passió la vida seria un martiri molt pitjor, pel bo i pel dolent.

Bojament... espectacularment líric i poètic.

una abraçada

i uns altres ritmes, nous, plens d'una bellesa diàfana que traspuen els teus versos.

Un plaer llegir-te

certament, la pluja fa els millors versos quan cau a raig, nosaltres intentem maldestres atrapar els mots que plouen. No defallim, encara que mai arribem a port.