Tots dos som un

Ieps, xicona! Ens ho guisem i ens ho mengem entre tots dos? Tan difícultós és escriure uns renglons curts, bons, regulars... O dolents! només per la participació...!!
Bo; ací van els meus. Et recorde que no sé anglès. Així que ha estat la música...la 'melo'... la que m'ha portat a escriure açò:



On vas, xicon?
Enlloc. Hi pense, sorrudament callat,
allà al barri ofegat, on visc,
res de blanc de flors de taronger
ni parcs on juguen
alegres els infants.

Xicon, on vas?
No ho digues. Damunt un horitzó
imaginat endevine ferides amargues
plorant llençols de pluja agra.

On vas, xicon?
Enlloc. Nàufrag d'agulles
de rellotge
guarde el record,
encara,
d'anhels de petits instants,
d'unes mans amoroses...

Xicon, on vas?
Camine enlloc, t'he dit abans.
Amb present de passes adormides,
d'inexistents esperances, de miralls esquerdats,
de desolat paisatge, de nines de fang i draps.

El lament trist d'un blues,
el lent esdevenir
d'una música petita
que irromp, nua, com el plor
d'un nen, a mitjanit,
quan el silenci era
cec al seu patiment.

Sweet Home Chicago


Un país en construcció
amb un clam a les entranyes,
els pobres, sosté del món,
roba assecada entre fàbriques.

Mercats de fruita i de roba,
aparadors de botigues,
gent perduda i desvagada,
famílies que hi van a viure.

Uns es traslladen de casa,
ètnies diverses conviuen,
els avis mostren als nens
traços i camins de vida.

Camps rasos per construir,
amor i amistat que planen,
surten de l'escola els xics,
s'alcen bastides i cases.

Persones sense futur
enmig la ciutat que avança,
la tendresa dels menuts
és fonament i esperança.

I la ciutat se somia
i es projecta en una imatge
en què només hi ha dolçor
i tothom va a saludar-la.

Desig d'uns ulls emmarcats
per aquest rostre negre i bell,
els llavis molsuts dibuixen
somriures mentre treballes
fent via per carrers que ja són teus,
posseir l'ànima negra del blues
heretat - que et travessa al biaix -
ser fondària i bressol en les parets
d'un pou d'injustícies que no mereixes,
estimar el color de la teva pell colrada,
sentir-te germà entre llunes i cels, sabent
que en la foscor més pregona tots dos som un.

Godella, 23,00 hores del diumenge 19 de setembre del 2010

Tinc una hora per escriure
i no sé què dir!
Una hora passa molt prompte
i no sé què dir!
Podria parlar-vos dels meus problemes
i no sé què dir!
O perquè no? dels meus somnis
i no sé què dir!
Però no em vull repetir...

Ja han passat vint minuts de l'hora
i no sé què dir!
He estat exprimint-me el cervell
i no sé què dir!
Em sap greu decebre els amics
i no sé què dir!
I perquè no? també els enemics
i no sé què dir!
Però no em vull repetir...

He pensat en deixar-ho per ara
i no sé què dir!
Més val callar si el que dius no ho sents
i no sé què dir!
Ja tornaré a intentar-ho en un altre moment
i no sé què dir!
Per això passeu al primer vers i repetiu
i no sé què dir!
Però ara crec que és millor repetir...

***

23,28 hores del diumenge

FRANCESC

País àvar i mesquí, fins i tot
la teva terra famolenca xucla els sucs que vessen
de cossos espremuts.
Tant li fa suor o sang
o somnis caiguts de pobles deportats
tot resta amagat sota terrossos secs, humits de ràbia.
Però brolla on menys s'espera
la veu trencada, la cançó de l'ànima
que salta turons i llisca a les valls
per arribar amb embranzida on et fa més mal.