A reveure

Vas marxar de la vida. Però no ens vam acomiadar. No ens vam dir adéu, perquè no volíem dir-nos adéu. La vida s'esmunyia a poc a poc del teu cos feble. Vaig veure la mort en els teus ulls i em va espantar aquell esguard desconegut. Quelcom estrany et va penetrar dins el cos i ja no va sortir. Es va apoderar amb deler de la teva carn, dels pensaments, de la mirada - que em vas retornar vençuda - i vaig saber que mories del món, de mi, del dolor, de l'amor a la mare, de la música, de tot el que et feia feliç. I aquella sensació de fugacitat immensa em va corprendre fins que vaig vetllar el teu cadàver unes hores. Vaig poder besar-te quan encara no estaves fred. Et vaig besar molts cops al rostre. Romanies quiet i amb una expressió de pau inconeguda. Tu, que eres un nervi, restaves relaxat i en silenci. Les mans també les vaig besar. M'agradaven molt. Les vaig agafar fort fins fer-me mal. Volia endur-me tots els records del tacte abans que vinguessin els de la funerària.
Vaig entendre que molta gent no vulgui separar-se del cos físic dels seus morts. Perquè és l'únic que resta a nivell material. Sense el cos, algú podria dir que no has existit. I si tot hagués estat un truc de la imaginació? I si m'hagués inventat a algú com tu? Amb tanta nitidesa, que semblés una realitat irrebatible. He intentar pensar que no t'havia d'haver estimat tant, que som fràgils com una rosella empesa pel vent juganer, i que som fills d’un déu efímer.
Després el taüt. Triar taüt costa. Vam escollir una cosa així com tu, austera i sense ostentació.
L'endemà et vam enterrar al cementiri, amb els avis i amb la teva germana que va morir quan tu tenies dotze anys i ella set. Em va horroritzar pensar en la teva primera nit al cementiri, sol i tancat en un nínxol. Sense ningú que et fes companyia. Vaig plorar moltíssim, però fluixet perquè no em sentissin les nenes.
A mesura que ha passat el temps, el buit ha anat creixent dins meu. És mentida que l'oblit va guanyant terreny al record. O potser és que vas deixar una petjada massa forta per oblidar-te fàcilment. I m'abalteix enyorar-te encara, perquè sé que t'enyoraré fins el dia en que jo mori. Ja no lluito en contra del que sento. Deixo que flueixi, que passi, com un dia assolellat o una tempesta. I el dolor de vegades s'apaivaga, és suportable però sostingut. Viure, té aquestes coses.



Renée Vivien