Dos són multitut

Va despertar plàcidament. Sa seva dona encara dormia. Per així com entrava sa llum per sa finestra va calcular que serien les nou des dematí. Un diumenge com aquell es nins ja els haurien tret des llit, pero havien anat a dormir a ca es padrins així que podia disfrutar d’aquell estrany moment de pau. Sense saber que sa seva vida ja havia canviat per sempre, va optar per deixar tancats els ulls, no remenar-se, ensumar es perfum des cabells de sa seva dona i escoltar els ocellets des carrer.

Va estar molt còmode fins que va notar part de s’escrot enganxat a sa cuixa. Va deliberar entre accions possibles fins decidir-se per un clàssic rascar-se es collons i ensumar-se ses ungles. Normalment trobava de camí una erecció matutina a qui sempre saludava donant-li sa mà, pero en aficar-se sa mà dins es pijama va incorporar-se com si dugués una molla a s’esquena. Botà des llit i va ficar-se a n’es bany.

- HÒSTIA PUTA!

No s’ho creia. Es despullà i mirà davant es mirall, de perfil, de planta i d’alçat. I allà hi eren, dues polles penjant-li en paral·lel on abans n’havia tingut una.

- Joder, joder, joder…

Va reunir coratge i va agafar-ne una amb cada mà per inspeccionar-les. Sa de l’esquerra era sa seva, sa de tota sa vida, amb aquella vena allà i aquella piga a s’altra banda. S’altra era nova. Era de sa mateixa llargària encara que la notava una mica més plena quan l’estrenyia.

- No pot ser. Es que no pot ser.

- Va sentir com sa seva dona s’aixecava.

- Andreu? Estàs bé?

Encara no s’ho creia. Feia voltes dins es bany amb ses mans a n’es cap mirant-se de reüll a n’es mirall. Ella va provar a obrir, pero ell va empènyer sa porta per impedir-ho.

- Aina. No sé què ha passat.

Ella va notar por a sa seva veu i això la va asustar.

- Andreu, què passa? Obri per favor.

- No es normal això Aina, no sé que ha passat.

- Obri sa porta!

Desesperat, n’Andreu va fer una passa enrere i va deixar que sa seva dona obrís.

- Se pot saber què p… QUÈ?

No va ser capaç de dir res més. Se varen quedar allà, mirant-se tots quatre.

Trenta-cinc minuts més tard seien a sa sala d’espera d’urgències. N’Aina xerrava per telèfon.

- Mu mare, he de mester que guardis es nins fins més tard, he hagut d’acompanyarn’Andreu a urgències. Sí, sí, just es que no s’ha trobat bé en sa nit, un virus de panxa o algo, pero s’ha estimat més venir. Val, d’acord, una besada. Sí. Sí. D’acord. Sí. Ensaladilla va bé. Sí. No, no he trobat es número encara, he d’anar a s’altra sabateria. Bé te deix que mos cridaran d’un moment a s’altre. Què me dius! A Suècia? I fins quan? Quina enveja! Dona-li besades de part nostra. Espera, li demàn. Andreu, has de mester res des decathlon?

N’Andreu contemplava es buit, agafant-se es paquet amb una mà.

- Andreu, Andreu!

- Què.

- Has de mester res des decathlon? Mumare hi va avui horabaixa.

N’Andreu va fer que no amb es cap, exasperat. Sa seva dona duia xerrant deu minuts pes mòbil.

- Mira si trobes banyadors de talla L, que n’ha de mester, ja s’els provarà. Sí. Qualsevol color. Bé te deix, xerram més tard. No. Sí. Adéu, adéu. Val, val, xerram després, adéu.

Va penjar.

- Li he dit que te dugui banyadors que es teus estan pollosos. No sé com els pots dur encara!

N’Andreu no contestava, tenia altres coses dins es cap. Pareixia que a sa seva dona li era igual. Com si l’hagués acompanyat per un esguinç. Ella el va veure cavilós. Va posar-li una mà a sa cuixa.

- No passa res Andreu, pensa que n’hi ha que ho tenen pitjor.

- Que no passa res? Que no has vist que m’ha sortit una fava d’un dia per s’altre?

- Eh, ara no ho paguis amb jo. Que no tenia per què acompanyar-te a urgències. I lleva’t sa mà des paquet, que fa molt mala impressió.

- Mala impressió? Toca’t es collons! Això és lo que te preocupa? Que faci mala impressió? Quan me surti un altre forat des cul me posaré a ballar boleros, no fos cosa que faci mala cara.

- Saps què te dic? Que sa pròxima vegada t’acompanyarà un altre.

Sa gent de sa sala d’espera s’anava girant primer dissimuladament, després de forma descarada. Res era més entretingut que una parella discutint en públic.

- Amem si es vera, així estaràn pendents de jo i no d’es mòvil.

- L’he cridada per que guardàs es teus fills, si te pareix.

- I per xerrar des decathlon, i de sa teva germana, i de sa veïnada, i des moix de ta mare…

- És mumare! Què vols què li digui?

- Que no és es moment per exemple?

- Mira, deixa-ho fer. No hi ha qui t’aguanti quan estàs malsofrit.

- I no se te passa pes cap que alomillor estic preocupat? No sé com t’ho fas pero sempre ha d’anar de tu sa cosa.

- Ja, eh. Ja està bé, deixa’m fer.

No se varen dirigir sa paraula fins que es metge va sortir a sa sala d’espera.

- Andreu Miró?

- Sí.

Varen aixecar-se i seguiren es metge fins sa consulta. Es metge era un home d’uns quaranta i tants, de barba fosca i cara rodona. Repassava sa fitxa amb ses celles alçades i va aixecar sa vista sense moure es cap. De sa bata blanca li penjava una plaqueta que deia “Doctor Pomar”.

- Molt bé… Vostè dirà.

N’Andreu va mirar sa seva fitxa damunt sa taula.

- Miri, que avui dematí m’he aixecat amb un apèndix de més.

- Així d’un dia per s’altre?

Es metge va veure sa cara d’acollonat de n’Andreu, i va mirar a n’Aina.

- Es vostè sa seva dona?

- Sí, jo m’he quedada igual.

Es metge va assenyalar s’altra punta de sa consulta, on hi havia una camilla.

- Vagi allà i baixi’s es calçons.

Es metge va posar-se uns guants de làtex blau. N’Andreu se va desfer sa corretja i se va baixar es calçons. Es metge casi va perdre sa cara de póquer.

- M’he de tombar?

- No, no fa falta.

Hi va haver quatre segons de silenci. N’Andreu estava nerviós.

- I… quina és sa nova?

- Sa de la dreta. - va dir n’Andreu.

Es metge la va alçar.

- Sa de la meva dreta - va dir n’Andreu.

Es metge va alçar s’altra. La va mirar per dalt i per baix. Va treure un boli de sa butxaca i li va tocar amb sa punta.

- Pots sentir-ho?

- Sí, tan bé com amb s’altra.

Es metge se va guardar es boli a sa butxaca. Va tirar es guants a una paperera i se va gratar es cap. Va mirar a n’Aina i després a n’Andreu.

- Vos estau quedant amb jo.

N’Andreu va esclatar.

- Te penses que venim aquí per que mos ho passam bé?

N’Aina va fer un gest amb sa mà a n’es seu home.

- Doctor, ahir no tenia res d’això li podem assegurar.

Es metge va sopesar sa situació. No s’atrevia a un diagnòstic, si n’hi havia cap. Va sospirar, arrufar ses espatlles, i aixecà es palmell de sa mà.

- Ha fet res inusual darrerament?

- Darrerament?

- Ahir, o aquesta darrera setmana.

N’Andreu i n’Aina se miraren de cop.

- Es xino des gremlins! - digueren.

- Es xino de què?

- Ahir anàrem a sopar a un restaurant i va ser una mica… especial. - Va dir n’Aina

- Com especial?

- Fa dues setmanes vaig passar per un restaurant xino que no havia vist abans, allà per Porto Pi i vaig voure que hi entraven xinos i que tenien sa carta en xino. Bé, això, que vaig pensar que devia ser bo i ahir que varem deixar es nins amb sa seva padrina i hi anàrem.

Es metge no ho estava entenguent massa, pero per ara havia estat sa consulta més interessant de s’any. Va esperar a sentir sa història.

- I lo de sempre, entram, seim, sa camarera mos recomana i demanam. Un pato fet així com caramel·litzat amb verduretes i com unes crepes petites amb es que ho embolicaves i t’ho menjaves. Boníssim tot,

- Boníssim, boníssim. - Va reafirmar n’Aina.

- I bé, això que ja estàvem a punt de rebentar i mos varen demanar si voliem postre. Jo vaig assenyalar una cosa de sa carta que no sabia que era pero que tenia bona pinta. Pero sa camarera se va negar a dur-m’ho.

- Se va negar en redó. Pero aquest venga murga que si jo sóc es client, que m’es igual, que vull tastar-ho…

- Sa qüestió, que se va aficar dins sa cuina i vàrem sentir crits i papam i olles penterra i més crits. Fins que de cop se va obrir sa porta i va sortir un home gran que era tal qual es des gremlins, amb un platet a sa mà. Se va acostar, mos va dir no se què en xino i mos va assenyalar a n’es dos. “Per jo” li vaig dir. Me va donar es plat, va fer mitja reverència i va quedar allà dret. Tu no vares voler tastar-ho.

- Jo no podia pus! No sé on vares aficar-t’ho.

- Això, que m’ho vaig menjar i es xino va començar a riure. I a dir-me no sé que en xino en pla “molt bé machote”. Va tornar cap a dins sa cuina i va sortir sa camarera d’abans amb una botella de licor. Mos el regalava sa casa deia. I res, ho tastàrem, vàrem pagar i vàrem partir.

Es metge no va dir res durant una estona. Finalment va sospirar.

- Miri, demani hora a s’uròleg. Jo no sé què dir.

- I ja està?

Es metge va arrufar ses espatlles. N’Aina i n’Andreu se miraren. N’Andreu seguia preocupat.

- Bé, ido nem - va dir ell.

- Gràcies doctor - va dir ella.

Varen sortir d’urgències i pujaren a sa primera planta on hi havia urologia. Li donàren hora per d’aquí a dos mesos. Per n’Andreu sonava com temps dins un penal: “Dos mesos, dos mesos, dos mesos”. Sortiren de s’hospital, s’aficaren dins es cotxo i arrancaren cap a casa.

N’Andreu duia una cara llarga. No li havien arreglat res ni donat cap resposta. Ademés sa reacció des metge li havia confirmat lo que ell creia, que allò no era normal, ni tan sols estrany. Era senzillament impossible. No va dirigir sa paraula a sa seva dona ni tan sols en entrar a casa.

Ella el va voure amb ses ombres baixes. El va agafar de sa mà i se li va posar davant.

- Ei, carinyo, tot anirà bé.

Ell mirava a un costat i a un altre pero no a sa cara de sa seva dona.

- I mira - va dir ella - si no també li treurem profit.

Va somriure i va començar a acariciar-li es paquet. N’Andreu notar com se li omplien de sang ses dues, i que sa seva dona posava cara d’estrenar una jugueta nova.

- No estic per això ara Aina.

Estava preocupat per això i a ella li feia gràcia. A n’es metge li havia fet gràcia. A tothom n’hi faria. A tothom menos a ell.

- Que no estàs per això? I què faràs? Te la tallaràs?

Ell seguia indecís, pero no tant.

- Va, es nins no hi són.

Va amollar-se es cabells i anà deixant un rastre de roba fins entrar a s’habitació, deixant sa porta oberta. Ell se passà sa mà per sa cara. Podia sentir el doble de pes entre ses cames, poro més li pesava s’inseguretat. Finalment se va decidir.

“Va”

Entrà dins s’habitació i tancà sa porta.

Deu minuts més tard n’Aina seia en pèl a n’es llit mentres n’Andreu perdia es nervis.

- Andreu, just ha estat una expressió.

- Una expressió? “Aquesta sí que m’agrada”!?

- Posa’t tranquil hombre.

- Pero com me pots dir això? Me surt una polla que no és meva i me dius això!

- Com que no és teva? I si no es teva de qui és?

- Jo que sé. D’es xino!

A n’Aina se li escapà una rialla. A n’Andreu no li fa ver cap gràcia ni una.

- Mira Aina n’estic fins es nassos. Sempre m’has tengut per lo que has hagut de mester, pero tu no me prens en serio mai.

- N’Aina va botar a sa defensiva.

- Què vols dir que no te prenc mai en serio?

- Que vaig estar per tu quan te varen treure des conservatori de dansa, quan vares voler montar sa teva escola i quan la vares haver de tancar. Saps que encara l’estam pagant? T’he dit mai res? Vares voler aquesta casa, aquest cotxo i he fet tot lo possible per que ho tenguessis. Pero estic fart de ser domés es gilipolles que te paga ses coses. Vols que t’aplaudesqui quan balles i vols que jo balli quan tu aplaudeixes. No puc més.

Va agafar sa seva roba d’enterra i va sortir de s’habitació.

- On vas ara?

- A fer una volta! Ja aniràs a cercar tu es nins!

N’Aina va quedar quieta a n’es llit, fins i tot després de sentir a n’Andreu pegar una portada.

Ell va agafar es cotxo sense saber on anava. Pentura aniria a la mar, pentura no aniria enlloc. Inconscientment havia agafat direcció Santa Ponça. Va pujar fins es mirador de ses Malgrats. Va sortir des cotxo i hi va tornar a entrar. Va tornar cap es poble cercant un bar. Aparcà davant es primer que va trobar obert rascant-se ses butxaques.

- Me pots activar sa màquina? - va demanar.

Es des bar pitjà un botó de damunt sa barra. N’Andreu va ficar deu euros i pitjà es botó de marlboro. Va recollir es canvi i es paquet de tabac. Demanà foc i sortí a sa terrassa. Va obrir es paquet sense saber com fer-ho i se posà un xigarro a sa boca. En encendrer-se’l i donar una calada casi vomita.

- No sé com pot fumar sa gent.

Quedà allà dret, pensant en silenci.

- Tropa de subnormals.

Deixà sa capsa de tabac damunt sa taula des bar i tornà cap a n’es cotxo. Va conduïr fins es Toys R Us des polígon i comprà un scalextric que feia un 8, amb un Ford Escort i un R-5. Va mirar es rellotge. Encara era prest. Deixà es paquet dins es maleter i s’assegué a n’es seient sense encendre sa ràdio. A n’es cap de cinc minuts arrancà es cotxo cap a s’Ocimax, d’allà a Son Rapinya i Sa Teulera, i d’allà cap a Porto Pi. Necessitava respostes.

Anà cap es carrer on hi havia es restaurant xino. Pero se degué passar de llarg.

- Que raro. - Va dir dins es cotxo.

Tornà a fer sa volta i va fer es carrer lo més lent possible. Hi havia es bar, s’hotel aquell i un solar. Va aparcar i va sortir.

- Pero si era aquí!

No hi havia res. Un descampat ple de males herbes i dos moixos tirats mirant-se’l.

- No pot ser, no pot ser, no pot ser.

Va entrar dins s’hotel i anà a sa recepció.

- Hi havia un restaurant aquí davora. Què ha passat?

- Un restaurant?

- Sí, aquí on hi ha es solar.

- No sé quin restaurant diu vostè, aquell solar duu vint anys així.

- Com que vint anys! Si hi vaig venir fa dos dies!

- Senyor, se deu estar equivocant. Per favor posis’s tranquil.

- Que me posi tranquil?

Va agafar a n’es recepcionista per es coll de s’americana i el sacsà d’una banda a s’altra fins que el va tirar enterra.

- Ves-te’n a la merda! Me sents?

Des des bar varen guaitar a veure què passava.

- Cridau a sa policia!

Li deien coses d’enfora pero ningú va tenir coratge d’intervenir. N’Andreu veient es merder, va partir d’allà.

- Que no s’en vagi! - cridàren desde es bar.

Ell sortí, s’aficà dins es cotxo i conduí fins dos carrers més enllà. Aturà es motor i se posà a plorar. Te podien sortir dues polles i a ningú li importaria una merda. Així ploraven els homes. Aparcats a n’es costat d’un carrer, sense fer massa nosa. A saber quants d’homes del món estarien plorant dins es seu cotxo en aquell moment, abans de tornar a casa, a sa feina o on fos que havien de dur bona cara.

A n’es final, s’eixugà es mocs i ses galtes, i resignat, tornà cap a casa. Es seus fills ja hi eren. Encara eren lo suficientment petits com per aixecar-ne un en cada braç. Després va tirar-los damunt es sofà mentres ells reien.

- Sabeu lo que vos he duit?

- Què?

- Es cotxo està obert, es dins es maleter.

Es nins sortíren pegant un crit. N’Aina seia a sa cuina.

- Què els hi has comprat ara?

- Havia de mester voure colcú content avui.

- Què te passa?

Tornaren es nins amb es paquet i féren trossos es paper que l’embolicava.

- Ualaaaaaa!

- Com mola!

- Què és?

- Com s’hi juga?

N’Andreu passà de sa seva dona i va quedar montant aquell scalextric amb es seus fills, ensenyant-lis a connectar es transformador i a juntar ses peces. Va fer s’horabaixa amb ells veient com es cotxos feien voltes i com a vegades sortien disparats de ses curves. Quan es nins vàren estar dutxats i hagueren sopat va ficar-los a n’es llit i sortí a seure n’es sofà. Se va obrir una cervessa pero només li pegà un glop.

- Estic cansat. M’en vaig a jeure.

Se va posar es pijama i s’aficà a n’es llit, tombat de costat. Pensà en que s’uròleg tampoc li arreglaria res. Pensà en anar a n’es Jutjat de Pau el sen demà a demanar es papers des divorci i en agafar un ganivet i tallar-se sa polla. Pensà que hauria de deixar-li es papers a sa taula de sa cuina davora un sobre xop de sang que posàs “Tota teva”. Pensà que es seus fills necessitaven colcú que vetllàs per ells, i no per ella mateixa. Mig endormissat va sentir entrar sa seva dona a s’habitació. Va sentir com se posava es pijama i s’aficava a n’es llit, d’esquenes a ell. Quedaren així sense dirigir-se sa paraula. Tard o d'hora, se va adormir.