Bojament teu

Què terriblement egoistes que som! Tinc por que trobis un altre camí, i hauríem de dir i de què no el trobi jo, sempre pensant en nosaltres, sempre, en el nostre petit món que ens el fem petits nosaltres.
Però de vegades sembla que estem tant oblidades, és curiós també veig generós patir per algú i donar-se: teu, dius. O potser és una obligació implícita a agafar l'ofrena
Al cap i a la fi, no dius cap insult, això està molt bé, la mort te la trobes tu, "mort en vida", l'altra persona és viva i caminant, molt generós. Gràcies per la lliçó!

Llacuna

I quan entres dins el poema, també hi ha passió, de vegades trencada, de vegades esperançada. Sense passió la vida seria un martiri molt pitjor, pel bo i pel dolent.

Bojament... espectacularment líric i poètic.

una abraçada

Quina poesia més bojament atractiva!

Jo penso que sempre trobem a faltar a algú... conec la sensació e la tristor regalimant, del cor tremolant i el pensament torturant-me!
A vegades no és per ningú en especial, és per no tenir ningú o estar passant-lo malament.
Et poso als meus preferits, a tu i aquesta bogeria!

Una llepadeta que no fa mal,
xocolatina

amb sornegueria: "L'amor se'n va però ella es queda". Aquí seria al revés. Ella se'n va i l'amor es queda. Però quan es tanca una porta se'n obre una altra. Potser ara no puguis veure el que hi ha a dins. Ho has expressat en el teu poema, tan sincer, tan desesperadament esquinçat. L'amor ens fa mal moltes vegades però hem de renunciar a enamorar-nos per no patir? Simon i Gargunkel ho varen expressar en la cançó I'm a rock, un tema que ens parla d'una persona que es reclou en si mateix per no experimentar cap desengany, cap desencís: I'm a rock, I'm an island... and a rock has no feeling and an island never cry. Una roca no té sentiments, una illa no plora. Però no hi ha alternativa. La vida no és sempre encisadora, com diuen també Els pets, La vida és bonica però a vegades, complicada. Espero que passi ràpid aquest mal moment i trobis la força necessària per engrescar-te i somriure i riure de les pròpies misèries que sempre és un bon exercici.
Aprofito per donar-te les gràcies pel teu comentari a "Si un matí d'hivern un viatger" El text és un homenatge a Calvino. Deia l'escriptor italià que la vida està plena d'històries inacabades. Per això a "Si una nit d'hivern un viatger" l'autor ens proposa deu textos incomplets enllaçats per una trama molt ben trenada. Crec que tenia raó. Quantes històries inacabades podríem els d'aquí sense anar més lluny explicar?
Rep una abraçada, Sergi, amb molt d'afecte!

Al teu poema, Sergi, li has trobat un títol absolutament fidel i que és, a més, la perfecta clau de comiat per a uns versos plens de passió, desesperança, tristesa, sentiment, dolor davant la pèrdua, necessitat de sentir-se acceptat i estimat...

Mira, després de llegir-te, em sembla que tu entendràs perfectament aquest text meu, amb el que guarden una certa relació, des del mateix títol: BOJA? BOJOS! Espero molt sincerament que t'agradi... al menys, tant com a mi el teu!

T'envio una abraçada molt sincera i sentida,
Unaquimera

Quan s'arriba a un punt d'enamorament tan sublim i per desgràcia un s'adona que entra en la fase del desamor resulta desesperant, sembla que perdis el nord perquè el teu amor et deixa. Aquest poema és tremendament sentit, es nota que t'ha sortit de l'ànima perquè traspua sinceritat, vessa amor per tots costats i una immensa tristor que deixa una bona fiblada en el lector. Has transmès una expressió perfecta dels teus sentiments més íntims. M'ha agradat, Sergi! Ens llegim!

Mercè

traspuen aquests versos ! Però mai és tard per a tornar-ho a intentar.
Com t'ho fas per a ser tan prolífic i, al mateix temps, escriure uns mots tan bells?
Et felicito una vegada més.
Una abraçada, Sergi.

hola sergi! saps una cosa? llegint el teu poema he sentit aquella sensació d'impotència... quantes vegades voldriem tornar enrera refer el que hem fet malament, però no es pot llavors com molt bé descrius hem de viure arrossegant la ràbia de l'impotencia de no poder canviar res.

Menys mal que ens queda l'escriptura per desfogar-nos.

Hi vessa la desesperança i la tristor, fins i tot contra un mateix, per seguir els impulsos que de vegades ens dominen. Poema amb una gran humanitat, ens recordes que som éssers vulnerables i fràgils, malgrat tot. I que necessitem estimar i ser estimats.

N'has encertat moltes, company!

;)

una abraçada!

Això que ens expliques és el final del teu amor, i el dolor que sents per haver-la perdut.

No caiguis dins d'un pou, encara pots trobar una finestra oberta del seu cor per poder tornar-ho a intentar i entrar.

Molt maco, gràcies pel teu comentari al meu escrit, m'ha fet il.lussió.

Fins aviat,



Vicky

Després de llegir el teu comentari tan optimista em sobta llegir aquest poema tan trist, tan de desamor...
hauré d'anar practicant la tactica dels cargols (que t'haig de dir que em va sorprendre gratament i em vas arrencar un parell de somriures!)...potser practicant-la surto d'aquesta mena de joc que em té enfonsada..
Una abraçada i gràcies per la tactica! Si en tens més, ja ho saps, comparteix-les! :)

arriba i això fa que sigui un poema enriquidor i dolorós de sentir, de viure, i ens el fas reviure aquest dolor de l'amant amb mestria exuberant.
Bona feina!

Ferran